Presentació:

L'objectiu d'aquesta pàgina web consisteix en posar a disposició dels professors de secundària textos de científics rellevants en la seva llengua original i en català, per tal de poder ser utilitzats a l'aula. Està pensada pel seu ús a les classes de ciències experimentals, però també podria ser utilitzada per altres professors com els de idiomes estrangers, llengües clàssiques, català, castellà, socials o tecnologia.

Un dels objectius bàsics de les ciències a secundària és que l'alumne s'aproximi a la comprensió de la naturalesa de la ciència, i per aconseguir-ho cal situar els coneixements científics en un context històric. D'aquesta manera l'alumne podrà conèixer l'origen d'algunes idees, com han anat canviant al llarg del temps, així com les interaccions de la ciència, la tecnologia i la societat en el passat i el present.

Aquesta pàgina vol ajudar a mitigar la manca de textos científics escrits en català, i alhora, recuperar textos de científics catalans. Per cada text trobareu: El text en català, en la seva llengua original, les referències bibliogràfiques on ho podeu trobar els texts, una imatge del científic, webs interessants, i altres dades d'interès. Donada la competència lingüística dels nostres alumnes, els textos originalment escrits en castellà no hem cregut necessari traduir-los.

A l'inici de la plana trobareu una taula amb les dades dels diferents textos seleccionats, l'autor, la matèria, el tema, l'idioma original, el document d'on prové i el grau de dificultat. Des de la taula podreu arribar a aquell text que us interessi en cada moment.

La voluntat de l'editor de la plana es anar incorporant nous textos amb la col·laboració de diferents professors i historiadors de la ciència.

Aquesta pàgina web ha esta realitzada amb el suport del departament d'ensenyament través d'una llicència de mitja jornada durant el curs 2006-2007.

Agustí Camós,

acamos@xtec.cat

TAULA DE TEXTOS

Aristòtil (384ac-322ac)

Història dels animals; segle IV ac. Traducció Juli Pallí i Bonet, Barcelona, 1996, Col·lecció Bernat Metge, vol II, p 11.

La generació espontània

Dons bé, en els animals trobem un punt comú amb les plantes. En efecte, aquestes neixen adés d'una llavor procedent d'altres plantes, adés neixen espontàniament per la formació d'un principi generador; i d'aquestes últimes, unes reben l'aliment de terra, mentre que d'altres es desenvolupen a l'interior d'altres plantes, com s'ha dit en el meu tractat Sobre les plantes. Així també entre els animals, uns neixen d'animals que presenten un parentesc formal; d'altres tenen una generació espontània i no procedeixen de congèneres; i d'aquests últims, uns neixen de terra en putrefacció, com és el cas de molts insectes, mentre que d'altres neixen a l'interior mateix dels animals a partir de residus que es formen en els òrgans.

ARISTÒTIL (IV ac) Història dels animals, llibre V, 1

Webs Interessants: http://www.cervantesvirtual.com/FichaAutor.html?Ref=347

Altres :

Aristòtil (384ac-322ac)

Història dels animals; segle IV ac. Traducció Juli Pallí i Bonet, Barcelona, 1996, Col·lecció Bernat Metge, vol II, p 148.

L'herència en el món clàssic

També de pares defectius neixen fills defectius, per exemple, de pares coixos neixen fills coixos, i de pares cecs fills cecs, i per regla general els fills s'assemblen als pares en les anomalies i presenten notes comunes a les dues generacions, per exemple, excrescències i cicatrius. I s'ha vist un senyal d'aquest gènere aconseguir la tercera generació: així va passar amb un home que tenia un tatuatge en un braç: el seu fill no el tenia, però el nét va néixer amb una taca borrosa en el mateix lloc que l'avi.

ARISTÒTIL (IV ac) Història dels animals, llibre VII, vi

Webs Interessants: http://www.cervantesvirtual.com/FichaAutor.html?Ref=347

Altres :

Buen y Cos, Odón de (1863-1945)

Historia Natural; 1897. Barcelona, Manuel Soler, I, p. 46.

L'evolució zoològica

Los tiempos modernos comienzan en 1859, cuando Carlos Darwin publicó su memorable libro titulado Origen de las especies, que produjo una profunda revolución en la Biología. Es verdad que antes de Darwin algunos naturalistas se habían revelado contra la inmutabilidad de la especie; pero esta idea sufrió el definitivo golpe cuando la propaganda darwinista aclimató la tendencia opuesta en las Universidades europeas y americanas. El predominio de la escuela transformista evolutiva, que prescribe la accidentalidad de las formas orgánicas y su modificación lenta por la adaptación al medio y la selección natural; que se funda en la unidad del plan biológico, es el carácter más sobresaliente de la Zoología contemporánea.

Webs Interessants: http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/#

Altres : Odón de Buen va ser el primer professor de la Universitat de Barcelona que va explicar la teoria de l'evolució.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Buffon, Georges Louis Leclerc compte de (1707-1788)

Èpoques de la Natura;1799. Traducció Agustí Camós

El temps en la història de la Terra

I per què l'esperit humà sembla perdre's en l'espai de la duració més que en el de l'extensió, o en la consideració de les mesures, dels pesos i dels nombres? Per què cent mil anys són més difícils de concebre i contar que cent mil lliures en moneda? Serà perquè la suma del temps no pot palpar-se ni materialitzar-se en espècies visibles? No serà més aviat que, en estar acostumats per la nostra existència massa curta a considerar cent anys com una gran suma de temps, gairebé no podem formar-nos una idea de mil anys, i no podem ja representar-nos deu mil anys, i ni tan sols concebre cent mil? L'únic medi és dividir en vàries parts aquests llargs períodes de temps, comparar amb els ulls de l'esperit la duració de cadascuna d'aquestes parts amb els grans efectes, i sobretot amb les construccions de la natura. Fer càlculs aproximats sobre el nombre de segles que foren necessaris per a produir tots els animals amb closca dels qual la Terra n'està plena. A continuació sobre el nombre encara més gran de segles que transcorregueren per al transport i dipòsit d'aquestes closques i dels seus detritus. Finalment sobre el nombre dels segles següents, necessaris per a la petrificació i dessecació d'aquestes matèries. Llavors es veurà que aquesta enorme duració de setanta cinc mil anys, que jo he contat des de la formació de la Terra fins al seu estat actual, no és encara suficientment amplia per a totes les obres de la natura, la construcció de les quals ens demostra que no han pogut fer-se més que per una successió lenta de moviments regulats i constants.

BUFFON (1779) Les Époques de la nature. Paris, Imprimerie Royale , p. 67-68.

Webs Interessants: http://www.buffon.cnrs.fr/

Altres : Existeix una traducció d'aquesta obra al castellà de Antonio Beltrán Marí: BUFFON (1997) Las épocas de la naturaleza. Madrid, Alianza editorial, Alianza Universidad.

Buffon, Georges Louis Leclerc compte de (1707-1788)

"L'ase". A: Història Natural; 1749. Traducció Agustí Camós

Els canvis en les espècies

Des d'aquest punt de vista no solament l'ase i el cavall, si no també l'home, el mico, els quadrúpedes i tots els animals, podrien ser considerats com a individus que pertanyen a una mateixa família: però potser n'hem de concloure que en aquesta gran i nombrosa família, que solament Deu ha concebut i tret del no res, hi hagi d'altres petites famílies concebudes per la Natura i produïdes pel temps, de les quals unes sols estarien compostes de dos individus, com el cavall i l'ase, d'altres de molts, com la de la mostela, la marta, la fura, la fagina, etc., i igualment, que entre els vegetals hi hagi famílies de deu, vint, trenta i més plantes? si famílies com aquestes existissin realment, no s'haurien pogut formar si no per la barreja, la variació successiva i la degeneració d'espècies originàries; i si s'admet un cop que hi hagi famílies en les plantes i en els animals, que l'ase pertanyi a la del cavall, i que sols difereixi d'ell per haver degenerat, es podrà dir igualment que el mico és de la família de l'home, que és un home degenerat, que l'home i el mico tenen un origen comú com el cavall i l'ase, que cada família tant entre els animals com entre els vegetals, no ha tingut més que un origen, i fins i tot que tots els animals provenen d'un sol animal, el qual, a través dels temps, ha produït, perfeccionant-se i degenerant, totes les races dels altres animals.

Els naturalistes que amb tanta lleugeresa estableixen famílies entre els animals i entre els vegetals, no semblen pas haver conegut prou tota l'extensió d'aquestes conseqüències, que reduirien el producte immediat de la creació a un nombre d'individus tant curt com es volgués: ja que si fos provat un cop que es poden establir aquestes famílies amb fonament, un cop s'hagués acceptat que en els animals, i fins i tot en els vegetals, l'existència, no ja de vàries, si no d'una sola espècie produïda per degeneració d'una altra; si fos cert que l'ase no fos mes que un cavall degenerat, llavors ja no hi haurien límits al poder de la Natura, i podria suposar-se amb raó que d'un sol ser ha sabut produir amb el temps tots els demés éssers organitzats.

Però no, es segur, per la revelació, que tots els animals han participat igualment de la gràcia de la creació, que els dos primers de cada espècie i de totes les espècies, han sortit enterament formats de les mans del Creador; i hem de creure que eren llavors, aproximadament, tal com avui ens estan representats pels seus descendents.

BUFFON (1749) " L'âne ", A : Histoire naturelle,generale et particuliere, avec la description du cabinet du Roi, tom IV, Paris, Imprimerie Royale, pp 381-383,

Dans ce point de vûe, non seulement l'âne et le cheval, mais même l'homme, le singe, les quadrupèdes et tous les animaux, pourroient être regardés comme ne faisant que la même famille ; mais en doit-on conclurre que dans cette grande et nombreuse famille, que Dieu seul a conçûe et tirée du néant, il y ait d'autres petites familles projetées par la Nature et produites par le temps, dont les unes ne seroient composées que de deux individus, comme le cheval et l'âne, d'autres de plusieurs individus, comme celle de la belette, de la martre, du furet, de la fouine, etc. et de même, que dans les végetaux il y ait des familles de dix, vingt, trente, etc. plantes ? Si ces familles existoient en effet, elles n'auroient pû se former que par le mélange, la variation successive, et la dégénération des espèces originaires ; et si l'on admet une fois qu'il y ait des familles dans les plantes et dans les animaux, que l'âne soit de la famille du cheval, et qu'il n'en diffère que parce qu'il a dégénéré, on pourra dire également que le singe est de la famille de l'homme, que c'est un homme dégénéré, que l'homme et le singe ont eu une origine commune comme le cheval et l'âne, que chaque famille, tant dans les animaux que dans les végétaux, n'a eu qu'une seule souche, et même que tous les animaux sont venus d'un seul animal, qui, dans la succession des temps, a produit, en se perfectionnant et en dégénérant, toutes les races des autres animaux.

Les Naturalistes qui établissent si légèrement des familles dans les animaux et dans les végétaux, ne paroissent pas avoir assez senti toute l'étendue de ces conséquences, qui réduiroient le produit immédiat de la création à un nombre d'individus aussi petit que l'on voudroit : car s'il étoit une fois prouvé qu'on pût établir ces familles avec raison, s'il étoit acquis que dans les animaux, et même dans les végétaux, il y eût, je ne dis pas plusieurs espèces, mais une seule qui eût été produite par la dégénération d'une autre espèce ; s'il étoit vrai que l'âne ne fût qu'un cheval dégénéré, il n'y auroit plus de bornes à la puissance de la Nature, et l'on n'auroit pas tort de supposer que d'un seul être elle a sû tirer avec le temps tous les autres êtres organisés.

Mais non, il est certain, par la révélation, que tous les animaux ont également participé à la grace de la création, que les deux premiers de chaque espèce et de toutes les espèces sont sortis tout formés des mains du Créateur, et l'on doit croire qu'ils étoient tels alors, à peu près, qu'ils nous sont aujourd'hui représentés par leurs descendans

Webs Interessants: http://www.buffon.cnrs.fr/

Altres : Existeixen diferents traduccions d'aquesta obra al castellà. Entre les que cal destacar la primera, incompleta, de José Clavijo y Fajardo publicada a Madrid l'any 1785, i la segona, la primera completa, traduïda i publicada a Barcelona per Antoni Bergnes de las Casas entre els anys 1832 i 1835.

Buffon, Georges Louis Leclerc compte de (1707-1788)

"La cabra". A: Història Natural; 1749. Traducció Agustí Camós

El concepte d' espècie

Sigui el que sigui, la cabra és una espècie diferent, i pot ser fins i tot més allunyada de la de l'ovella, que l'espècie de l'ase n'és de la del cavall. El boc s'acobla voluntàriament amb l'ovella, com l'ase amb l'egua, i el moltó amb la cabra, com el cavall amb l'ase; però encara que aquests acoblaments siguin bastant freqüents, i algun cop prolífics, no s'ha format mai cap espècie intermèdia entre la cabra i l'ovella, aquestes dues espècies són distintes, resten constantment separades i sempre a la mateixa distància l'una de l'altra; no han estat en absolut alterades per aquestes barreges, no han produït noves soques, noves races d'animals intermedis, no ha produït més que diferències individuals, que no influeixen sobre la unitat de cadascuna de les espècies primitives, i que al contrari confirmen la realitat de la seva diferència característica.

BUFFON (1749) " La Chèvre ", A : Histoire naturelle,generale et particuliere, avec la description du cabinet du Roi, tom V, pp 60-61,

Quoi qu'il en soit, la chevre est une espèce distincte, et peut-être encore plus éloignée de celle de la brebis, que l'espèce de l' âne ne l'est de celle du cheval. Le bouc s'accouple volontiers avec la brebis, comme l' âne avec la jument, et le bélier se joint avec la chèvre, comme le cheval avec l' ânesse ; mais quoique ces accouplemens soient assez fréquens, et quelquefois prolifiques, il ne s'est point formé d'espèce intermédiaire entre la chèvre et la brebis, ces deux espèces sont distinctes, demeurent constamment séparées et toûjours à la même distance l'une de l'autre ; elles n'ont donc point été altérées par ces mélanges, elles n'ont point fait de nouvelles souches, de nouvelles races d'animaux mitoyens, elles n'ont produit que des différences individuelles, qui n'influent pas sur l'unité de chacune des espèces primitives, et qui confirment au contraire la réalité de leur différence caractéristique.

Webs Interessants: http://www.buffon.cnrs.fr/

Altres : Existeixen diferents traduccions d'aquesta obra al castellà. Entre les que cal destacar la primera, incompleta, de José Clavijo y Fajardo publicada a Madrid l'any 1785, i la segona, la primera completa, traduïda i publicada a Barcelona per Antoni Bergnes de las Casas entre els anys 1832 i 1835.

Buffon, Georges Louis Leclerc compte de (1707-1788)

"L'ase". A: Història Natural; 1749. Traducció Agustí Camós

El concepte d'espècie

Un individu és un ésser únic, isolat, separat, i que no té res en comú amb els altres éssers, sinó que s'hi assembla o que en difereix : tots els individus semblants, que existeixen sobre la superfície de la terra, són vistos com component l'espècie d'aquests individus ; tanmateix no és ni el nombre ni la col·lecció dels individus semblants allò que fa l'espècie, és la successió constant i la renovació no interrompuda d'aquests individus que la constitueixen; perquè un individu que durés sempre no formaria una espècie, com tampoc un milió d'éssers semblants que també duressin sempre : l'espècie és dons un mot abstracte i general, no existeix més que considerant la Natura en la successió dels temps, i en la destrucció constant i el renovament també constant dels éssers : és en comparar la Natura d'avui amb la dels altres temps, i els individus actuals als individus passats, que hem adquirit una idea clara d'allò que s'anomena espècie, i la comparació del nombre o de la semblança dels individus no és més que una idea accessòria, i sovint independent de la primera ; car l'ase s'assembla al cavall més que el gos d'aigua al llebrer, i tanmateix el gos d'aigua i el llebrer són una mateixa espècie, ja que produeixen junts individus que poden ells mateixos produir-ne d'altres, a diferència del cavall i l'ase que són certament de diferents espècies, ja que no produeixen junts més que individus viciats i infecunds.

És en la diversitat característica de les espècies que els intervals dels matisos de la Natura són els més sensibles i els millor marcats, es podria dir fins i tot que aquests intervals entre les espècies són els més uniformes i els menys variables de tots, ja que sempre es pot tirar una línia de separació entre dues espècies, és a dir, entre dues successions d'individus que es reprodueixen i no poden barrejar-se, com també es pot reunir en una sola espècie dos successions d'individus que es reprodueixen barrejant-se: aquest punt és el més fix que tenim en Història Natural, totes les altres semblances i totes les altres diferències que es podrien copsar en la comparació dels éssers, no serien, ni tan constants, ni tan reals, ni tan certes; aquests intervals seran també les úniques línies de separació que es trobarà en la nostra obra, no dividirem els éssers de forma diferent de com ho estan en efecte, cada espècie, cada successió d'individus que es reprodueixen i no poden barrejar-se, serà considerada a part i tractada separadament, i no ens servirem de les famílies, dels gèneres, dels ordres i de les classes, més que se'n serveix la Natura.

En no ser l'espècie altra cosa que una successió constant d'individus semblants que es reprodueixen, es clar que aquesta denominació no s'ha d'estendre més que als animals i als vegetals, i és per un abús dels termes o de les idees que els nomencladors l'han emprat per a designar les diferents classes de minerals: no s'ha de veure el ferro com una espècie, i el plom com un altra espècie, sinó solament com dos metalls diferents; i es veurà en el nostre discurs sobre els minerals, que les línies de separació que emprarem en la divisió de les matèries minerals, seran ben diferents d'aquelles que emprem pels animals i pels vegetals.

BUFFON (1749) " L'âne ", A : Histoire naturelle,generale et particuliere, avec la description du cabinet du Roi,tom IV, Paris, Imprimerie Royale, pp 384-386

Un individu est un être à part, isolé, détaché, et qui n'a rien de commun avec les autres êtres, sinon qu'il leur ressemble ou bien qu'il en diffère : tous les individus semblables, qui existent sur la surface de la terre, sont regardés comme composant l'espèce de ces individus ; cependant ce n'est ni le nombre ni la collection des individus semblables qui fait l'espèce, c'est la succession constante et le renouvellement non interrompu de ces individus qui la constituent ; car un être qui dureroit toûjours ne feroit pas une espèce, non plus qu'un million d'êtres semblables qui dureroient aussi toûjours : l'espèce est donc un mot abstrait et général, dont la chose n'existe qu'en considérant la Nature dans la succession des temps, et dans la destruction constante et le renouvellement tout aussi constant des êtres : c'est en comparant la Nature d'aujourd'hui à celle des autres temps, et les individus actuels aux individus passés, que nous avons pris une idée nette de ce que l'on appelle espèce, et la comparaison du nombre ou de la ressemblance des individus n'est qu'une idée accessoire, et souvent indépendante de la première ; car l'âne ressemble au cheval plus que le barbet au levrier, et cependant le barbet et le levrier ne font qu'une même espèce, puisqu'ils produisent ensemble des individus qui peuvent eux-mêmes en produire d'autres, au lieu que le cheval et l'âne sont certainement de différentes espèces, puisqu'ils ne produisent ensemble que des individus viciés et inféconds.

C'est donc dans la diversité caractéristique des espèces que les intervalles des nuances de la Nature sont le plus sensibles et le mieux marqués, on pourroit même dire que ces intervalles entre les espèces sont les plus égaux et les moins variables de tous, puisqu'on peut toûjours tirer une ligne de séparation entre deux espèces, c'est-à-dire, entre deux successions d'individus qui se reproduisent et ne peuvent se mêler, comme l'on peut aussi réunir en une seule espèce deux successions d'individus qui se reproduisent en se mêlant : ce point est le plus fixe que nous ayons en Histoire Naturelle, toutes les autres ressemblances et toutes les autres différences que l'on pourroit saisir dans la comparaison des êtres, ne seroient, ni si constantes, ni si réelles, ni si certaines ; ces intervalles seront aussi les seules lignes de séparation que l'on trouvera dans notre ouvrage, nous ne diviserons pas les êtres autrement qu'ils le sont en effet, chaque espèce, chaque succession d'individus qui se reproduisent et ne peuvent se mêler, sera considérée à part et traitée séparément, et nous ne nous servirons des familles, des genres, des ordres et des classes, pas plus que ne s'en sert la Nature.

L'espèce n'étant donc autre chose qu'une succession constante d'individus semblables et qui se reproduisent, il est clair que cette dénomination ne doit s'étendre qu'aux animaux et aux végétaux, et que c'est par un abus des termes ou des idées que les nomenclateurs l'ont employée pour désigner les différentes sortes de minéraux : on ne doit donc pas regarder le fer comme une espèce, et le plomb comme une autre espèce, mais seulement comme deux métaux différens ; et l'on verra dans notre discours sur les minéraux, que les lignes de séparation que nous emploierons dans la division des matières minérales, seront bien différentes de celles que nous employons pour les animaux et pour les végétaux.

Webs Interessants: http://www.buffon.cnrs.fr/

Altres : Existeixen diferents traduccions d'aquesta obra al castellà. Entre les que cal destacar la primera, incompleta, de José Clavijo y Fajardo publicada a Madrid l'any 1785, i la segona, la primera completa, traduïda i publicada a Barcelona per Antoni Bergnes de las Casas entre els anys 1832 i 1835.

Francis Crick (1916-2004) i James Watson (1928- )

"Una estructura per l'àcid desoxiribonuclèic" Nature; 1953

L'estructura DE L'ADN

Volem suggerir una estructura per a la sal de l'àcid desoxiribonucleic (ADN). Aquesta estructura té característiques noves que són de considerable interès biològic.(...)

Aquesta estructura té dues cadenes helicoïdals enrotllades al voltant del mateix eix. Hem adoptat les assumpcions químiques habituals, és a dir, que cada cadena consta de grups fosfodièster que s'uneixen amb residus ß-D-Desoxiribosa per mitjà d'enllaços 3', 5' (...)

Les bases són a l'interior de l'hèlix i els fosfats a l'exterior.(...) Hi ha un residu a cada cadena a cada 3'4 angstroms en direcció Z. Hem suposat que hi ha un angle de 36° entre dos residus veïns en la mateixa cadena, de manera que l'estructura es repeteix al cap de 10 residus. La distància d'un àtom de fòsfor a l'eix de la fibra és de 10 angstroms.(...)

La nova característica de l'estructura és la manera com les cadenes són mantingudes unides per les bases púriques i pirimidíniques. (...)

Dit d'un altra manera, si una adenina forma un membre d'un parell, a qualsevol de les dues cadenes, llavors amb aquestes assumpcions l'altre membre ha de ser timina; de la mateixa manera passa amb la guanina i la citosina. La seqüència de bases d'una sola cadena no sembla que sigui restringida en cap aspecte. Tanmateix, si només es poden formar parells específics de bases d'una cadena, llavors queda automàticament determinada la seqüència de l'altra cadena.

S'ha trobat experimentalment que, en l'àcid desoxiribonucleic, la raó de les quantitats d'adenina amb les de timina i la de les de guanina amb les de citosina són sempre molt pròximes a la unitat.(...)

No ens ha pas passat desapercebut que l'aparellament específic que hem postulat suggereix immediatament un possible mecanisme de còpia del material genètic.

CRICK, F.; WATSON, J. (1953) "Molecular Structure of Nucleic Acids. A Structure for Desoyribose Nucleic Acid" Nature, 25 d'abril, n. 4356, p. 737.

We wish to suggest a structure for the salt of deoxyribose nucleic acid (D.N.A.). This structure has novel features which are of considerable biological interest. (...)

This structure has two helical chains each coiled round the same axis (see diagram). We have made the usual chemical assumptions. namely, that each chain consists of phosphate diester groups joining ß-D-deoxyribofuranose residues with 3',5' linkages. (...)

the bases are on the inside of the helix and the phosphates on the outside. (...)There is a residue on each chain every 3-4 A. in the z-direction. We have assumed an angle of 36° between adjacent residues in the same chain, so that the structure repeats after 10 residues on each chain, that is, after 34 A. The distance of a phosphorus atom from the fibre axis is 10 A. (...)

The novel feature of the structure is the manner in which the two chains are held together by the purine and pyrimidine bases. The planes of the bases are perpendicular to the fibre axis. (...)In other words, if an adenine forms one member of a pair, on either chain, then on these assumptions the other member must be thymine; similarly for guanine and cytosine. The sequence of bases on a single chain, does not appear to be restricted in any way. However, if only specific pairs of bases can be formed, it follows that if the sequence of bases on one chain, is given, then the sequence on the other chain is automatically determined. (...)

It has been found experimentally3,4 that the ratio of the amounts of adenine to thymine, and the ratio of guanine to cytosine, are always very close to unity for deoxyribose nucleic acid. (...)

It has not escaped our notice that the specific pairing we have postulated immediately suggests a possible copying mechanism for the genetic material. (...)

Webs Interessants: L'article complert en anglès el podeu trobar a: http://www.fossilmuseum.net/Biology/WatsonCrickNature.htm

Altres :

Darwin, Charles (1809-1882)

L'origen de les espècies;1859. Traducció Santiago Albertí i Constança Albertí, Barcelona, edicions 62, 1982, p 411-412

La lluita per la vida

És interessant contemplar un turó embardissat, cobert de moltes plantes de moltes menes, amb ocells cantant entre els matolls, amb insectes variats voletejant per damunt i amb cucs arrossegant-se per la terra humida, i reflexionar que aquestes formes construïdes acuradament, tant diferents entre si, dependents les unes de les altres d'una manera tant complexa, han estat totes produïdes per lleis que actuen al nostre entorn. Aquestes lleis, preses en el sentit més ampli, són la del creixement amb reproducció, la de l'herència, quasi sempre compresa en la reproducció, la de la variabilitat, a partir de l'acció directa o indirecta de les condicions de vida externes i de l'ús i el desús, la de la progressió geomètrica de creixement, prou alta per conduir a la lluita per la vida, i en conseqüència a la selecció natural, que comporta la divergència de caràcters i l'extinció de les formes menys millorades. Així, de la guerra de la natura, de la fam i de la se segueix directament l'objecte més excels que podem concebre, és a dir, la producció dels animals superiors. Hi ha grandesa en aquesta concepció que la vida, amb els seus poders diversos, fou insuflada originàriament en unes poques formes o en una sola; i que, mentre aquest planeta ha anat girant d'acord amb la llei fixa de la gravetat, hi evolucionaren i hi evolucionen, a partir d'un començ tan simple, infinitat de formes les més belles i meravelloses.

DARWIN, Ch.(1859) On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. London, John Murray, 1st edition, p. 489-490

It is interesting to contemplate an entangled bank, clothed with many plants of many kinds, with birds singing on the bushes, with various insects flitting about, and with worms crawling through the damp earth, and to reflect that these elaborately constructed forms, so different from each other, and dependent on each other in so complex a manner, have all been produced by laws acting around us. These laws, taken in the largest sense, being Growth with Reproduction; Inheritance which is almost implied by reproduction; Variability from the indirect and direct action of the external conditions of life, and from use and disuse; a Ratio of Increase so high as to lead to a Struggle for Life, and as a consequence to Natural Selection, entailing Divergence of Character and the Extinction of less-improved forms. Thus, from the war of nature, from famine and death, the most exalted object which we are capable of conceiving, namely, the production of the higher animals, directly follows. There is grandeur in this view of life, with its several powers, having been originally breathed into a few forms or into one; and that, whilst this planet has gone cycling on according to the fixed law of gravity, from so simple a beginning endless forms most beautiful and most wonderful have been, and are being, evolved.

Webs Interessants: http://darwin-online.org.uk/

Altres : La primera obra científica traduïda al català a l'època moderna va ser The Journal of Researches de Charles Darwin, sobre el viatge del Beagle, que va aparèixer en fascicles al Diari Català entre 1879 i 1891.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Darwin, Charles (1809-1882)

L'origen de les espècies; 1859. Traducció Santiago Albertí i Constança Albertí, Barcelona, edicions 62, 1982, p 133-134

Variabilitat i selecció natural

Si durant el llarg decurs de les edats i sota condicions de vida variants els éssers orgànics varien del tot en les diverses parts de llur organisme -i penso que això és indiscutible-; si hi ha, a causa del poder d'augment en alta progressió geomètrica de cada espècie, en edats, temporades o anys qualsevol, una àrdua lluita per la vida -i això és indiscutible certament-; llavors, considerant la infinita complexitat de les relacions de tots els éssers orgànics entre si i amb llurs condicions d'existència, tot causant una infinita diversitat d'estructura, constitució i hàbits, per a avantatge propi, penso que seria un fet d'allò més extraordinari que cap variació no hagués resultat mai útil a la benanança de cada ésser, de la mateixa manera que moltes variacions han estat útils a l'home. Però si es produeixen variacions útils a qualsevol ésser orgànic, segurament que els individus caracteritzats així tindran les màximes probabilitats d'ésser preservats en la lluita per la vida; i, en virtut del fort principi de l'herència, tendiran a produir descendència semblantment caracteritzada. Aquest principi de preservació, l'he anomenat, per tal d'ésser breu, selecció natural.

DARWIN, Ch (1859) On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. London, John Murray, 1st edition, p. 126-127.

If during the long course of ages and under varying conditions of life, organic beingsvary at all in the several parts of their organisation, and I think this cannot be disputed; if there be, owing to the high geometrical powers of increase of each species, at some age, season, or year, a severe struggle for life, and this certainly cannot be disputed; then, considering the infinite complexity of the relations of all organic beings to each other and to their conditions of existence, causing an infinite diversity in structure, constitution, and habits, to be advantageous to them, I think it would be a most extraordinary fact if no variation ever had occurred useful to each being's own welfare, in the same way as so many variations have occurred useful to man. But if variations useful to any organic being do occur, assuredly individuals thus characterised will have the best chance of being preserved in the struggle for life; and from the strong principle of inheritance they will tend to produce offspring similarly characterised. This principle of preservation, I have called, for the sake of brevity, Natural Selection.

Webs Interessants: http://darwin-online.org.uk/

Altres : La primera obra científica traduïda al català a l'època moderna va ser The Journal of Researches de Charles Darwin, sobre el viatge del Beagle, que va aparèixer en fascicles al Diari Català entre 1879 i 1891.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Darwin, Charles (1809-1882)

L'origen de les espècies; 1859. Traducció Santiago Albertí i Constança Albertí, Barcelona, edicions 62, 1982, p 96

Domesticitat, variabilitat i selecció natural

Com actuarà de cara a la variació la lluita per l'existència, discutida massa breument al darrer capítol? ¿Pot ésser aplicat a la naturalesa el principi de la selecció, que ja hem vist tan poderós en mans de l'home? Pel que penso, veurem que pot actuar amb màxima eficàcia. Tinguem present que varia una quantitat innombrable de peculiaritats estranyes en el nostres produccions domèstiques i, en grau menor, en les de la naturalesa; i recordem que forta és la tendència hereditària. En la domesticitat, hom pot dir en veritat que tota organització esdevé, en cert grau, plàstica. Tinguem present com són d'infinitament complexes i adaptades les relacions mútues de tots els éssers orgànics, i les de tots ells amb llurs condicions físiques de vida. Aleshores, ¿pot ésser considerat improbable, veient que s'han esdevingut sens dubte variacions útils a l'home, que s'hagin produït a vegades altres variacions útils, en certa manera, a cada ésser, en la batalla gran y complexa de la vida i en el transcurs de milers de generacions? Si s'esdevé això, ¿podem dubtar (recordant que neixen molts més individus dels que poden sobreviure) que els individus amb algun avantatge sobre els altres, ni que sigui lleuger, tindrien més probabilitats de sobreviure i de procrear llur pròpia mena? D'altra banda, podem estar segurs que qualsevol variació perjudicial, fins del menor grau, seria destruïda inexorablement. Anomeno selecció natural aquesta preservació de les variacions favorables i el rebuig de les variacions perjudicials.

DARWIN, Ch.(1859) On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. London, John Murray, 1st edition, p. 80-81

HOW will the struggle for existence, discussed too briefly in the last chapter, act in regard to variation? Can the principle of selection, which we have seen is so potent in the hands of man, apply in nature? I think we shall see that it can act most effectually. Let it be borne in mind in what an endless number of strange peculiarities our domestic productions, and, in a lesser degree, those under nature, vary; and how strong the hereditary tendency is. Under domestication, it may be truly said that the whole organisation becomes in some degree plastic. Let it be borne in mind how infinitely complex and close-fitting are the mutual relations of all organic beings to each other and to their physical conditions of life. Can it, then, be thought improbable, seeing that variations useful to man have undoubtedly occurred, that other variations useful in some way to each being in the great and complex battle of life, should sometimes occur in the course of thousands of generations? If such do occur, can we doubt (remem-bering that many more individuals are born than can possibly survive) that individuals having any advantage, however slight, over others, would have the best chance of surviving and of procreating their kind? On the other hand, we may feel sure that any variation in the least degree injurious would be rigidly destroyed. This preservation of favourable variations and the rejection of injurious variations, I call Natural Selection.

Webs Interessants: http://darwin-online.org.uk/

Altres : La primera obra científica traduïda al català a l'època moderna va ser The Journal of Researches de Charles Darwin, sobre el viatge del Beagle, que va aparèixer en fascicles al Diari Català entre 1879 i 1891.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Darwin, Charles (1809-1882)

Viatge d'un naturalista; 1845. Traducció Agustí Camós

Les Galápagos

La història natural d'aquestes illes és molt curiosa i mereix una atenció especial. La major part dels organismes són creacions indígenes i no es troben enlloc més; Hi ha fins i tot diferència entre els que habiten diferents illes; tot i que mostren una remarcable relació amb els d'Amèrica, encara que està separat d'aquest continent per un espai obert d'oceà, d'entre 500 i 600 milles d'extensió. L'arxipèlag constitueix un petit món en si mateix, o més aviat un satèl·lit lligat a Amèrica, d'on han sortit alguns colons extraviats, i ha rebut el caràcter general de les seves produccions indígenes. Considerant la petita grandària d'aquestes illes, nosaltres sentíem el màxim astorament pel nombre dels seus organismes aborígens, i en la seva àrea limitada. En veure que totes les altures estan coronades pel seu cràter, i que els límits de la majoria dels corrents de lava encara es distingeixen, ens veiem empesos a creure que en un període geològicament recent, s'estenia l'oceà on es troben avui. Així, tant en l'espai com en el temps, ens sentíem ser portats d'alguna manera més a prop del gran fet, el misteri dels misteris, la primera aparició de nous éssers en aquesta terra (...)

Pel que fa als ocells terrestres, vaig aconseguir vint-i-sis espècies, totes peculiars i que no es troben en cap altre lloc (...)

El més curiós és la perfecta gradació en la grandària dels becs en les diferents espècies de Geospiza, des d’un tan gran com el d’un durbec al d’un pinsà (...).

En veure aquesta gradació i diversitat d’estructura en un petit grup d’ocells íntimament relacionats, podria imaginar-se realment que d’un original curt nombre d’ocells en aquest arxipèlag, una espècie s’hagi dividit i modificat amb diferents finalitats.

DARWIN, C.(1845) Journal of researches into the natural history and geology of the countries visited during the voyage of H.M.S. Beagle round the world, under the Command of Capt. Fitz Roy, R.N. 2d edition. London, John Murray, p. 377-380.

The natural history of these islands is eminently curious, and well deserves attention. Most of the organic productions are aboriginal creations, found nowhere else; there is even a difference between the inhabitants of the different islands; yet all show a marked relationship with those of America, though separated from that continent by an open space of ocean, between 500 and 600 miles in width. The archipelago is a little world within itself, or rather a satellite attached to America, whence it has derived a few stray colonists, and has received the general character of its indigenous productions. Considering the small size of these islands, we feel the more astonished at the number of their aboriginal beings, and at their confined range. Seeing everyheight crowned with its crater, and the boundaries of most of the lava-streams still distinct, we are led to believe that within a period, geologically recent, the unbroken ocean was here spread out. Hence, both in space and time, we seem to be brought somewhat near to that great fact-that mystery of mysteries-the first appearance of new beings on this earth.(...)

Of land-birds I obtained twenty-six kinds, all peculiar to the group and found nowhere else (...)

The most curious fact is the perfect gradation in the size of the beaks in the different species of Geospiza, from one as large as that of a hawfinch to that of a chaffinch (...)

Seeing this gradation and diversity of structure in one small, intimately related group of birds, one might really fancy that from an original paucity of birds in this archipelago, one species had been taken and modified for different ends.(...)

Webs Interessants: http://darwin-online.org.uk/

Altres : La primera obra científica traduïda al català a l'època moderna va ser The Journal of Researches de Charles Darwin, sobre el viatge del Beagle, que va aparèixer en fascicles al Diari Català entre 1879 i 1891. L'obra en anglés està penjada a: http://darwin-online.org.uk/content/frameset?itemID=F14&viewtype=side&pageseq=1

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a: http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Darwin, Erasmus (1731-1802)

El temple de la natura; 1803.Traducció Agustí Camós

Evolucionisme predarwinià

La vida orgànica sota les ones sense límit
Va nàixer i es nodrí en les coves oceàniques de perles;
l'instant de les primeres formes, no vist per cap lent esfèrica
Avança en el fang, o penetra en les masses aquoses;
Aquestes, a mesura que sorgeixen les successives generacions,
Adquireixen noves facultats, i desenvolupen grans membres;
Dels que broten incomptables grups de vegetació,
I regnes animats d'aletes i potes i ales.

DARWIN, E (1803) The Temple of Nature, London, J. Johnson, cant I, línies 295-302 p.26-27

Organic life beneath the shoreless waves
Was born and nurs'd in Ocean's pearly caves;
First forms minute, unseen by spheric glass,
Move on the mud, or pierce the watery mass;
These, as successive generations bloom,
New powers acquire, and larger limbs assume;
Whence countless groups of vegetation spring,
And breathing realms of fin, and feet, and wing.

Webs Interessants: edició digital: http://www.rc.umd.edu/editions/darwin_temple/toc.html

Altres : Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Marcus Tullius Ciceró (106-43 ac) sobre Demòcrit (460-370 ac)

Dels Finals; segle I ac. Traducció de Jesús M. Montserrat (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

Teoria atòmica de Demòcrit

CICERÓ, M. T. (SEGLE I ac) Dels finals I 6 [17]

Els que ell [Demòcrit] anomena àtoms, això és, cossos indivisibles per la seva solidesa, creu que es mouen en el buit infinit - en el qual res no és el més alt ni el més baix ni el del mig ni l'últim ni l'extrem - de tal manera que a causa de les topades s'uneixen entre si, i a partir d'això es produeixen totes les coses que existeixen i que es veuen, i cal entendre aquest moviment dels àtoms no com a provenint d'algun principi sinó com a existent des d'un temps etern.

CICERÓ, M. T. (1951) De Finibus Bonorum et Malorum. With an English translation by H. Rackham. Loeb. Harvard University Press, Cambridge. William Heinemann, London.

Ille [Democritus] atomos quas appellat, id est corpora individua propter soliditatem, censet in infinito inani, in quo nihil nec summum nec infimum nec medium nec extremum sit, ita ferri, ut concursionibus inter se cohaerescant, ex quo efficiantur ea, quae sint quaeque cernantur, omnia, eumque motum atomorum nullo a principio, sed ex aeterno tempore intellegi convenire

Webs Interessants: Sobre història de la química http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.html

Altres :

Font i Quer, Pius (1888-1964)

Iniciació a la botànica; 1938. Barcelona, Impremta La Polígrafa, vol I, p17.

Les plantes pluricel·lulars tal·lòfites més senzil

En les plantes pluricel·lulars més senzilles la diferenciació orgànica s'inicia amb la formació de cèl·lules especials destinades a la multiplicació o a la reproducció. La forma més simple de les plantes pluricel·lulars consisteix en un filament format per un sol rengle de cèl·lules, les unes simplement vegetatives, les altres destinades a multiplicar o a reproduir la planta. Quan a causa de la divisió cel·lular segons dues sèries de plans perpendiculars, es formen pel·lícules d'un sol estrat de cèl·lules, tenim plantes laminars, que corresponen a un segon grau de complicació morfològica. L'existència d'un tercer pla divisionari dóna lloc a un conjunt massís més o menys gruixut i de forma diversa. El més simple dels vegetals massissos està constituït per làmines de dues capes de cèl·lules, com ocorre en la lletuga de mar (Ulva Lactuca), freqüent a les ribes de la Mediterrània, la forma de la qual recorda la d'una fulla d'enciam [ensiam].

En el cas de quedar constituïda la planta per un filament d'un sol rengle de cèl·lules, pot ocórrer que es mantingui constantment senzill o bé que es ramifiqui més o menys abundosament. En aquest cas, segons la disposició de les rametes respecte a l'eix i també segons llur longitud relativa comparada amb la d'aquell, dona lloc a unes formes diverses de ramificació, de què tractarem àmpliament en referir-nos a les plantes superiors.

Si la planta és laminar, amb una o amb diverses capes de cèl·lules, la làmina podrà afectar les formes més variades, i ésser rodona, oblonga lanceolada, vitiforme o en forma de veta, etc.; podrà acabar en punta o ésser més o menys arrodonida a l'àpex, i ramificar-se diversament. Fins i tot ocorre que les plantes laminars formen tubs, llisos o amb estrangulacions o arrugues transversals, com en l'alga verda, Enteromorfa intestinalis, freqüent a les aigües salabroses del litoral, dita així per la seva retirança amb la forma del tub intestinal dels animals superiors. En algun cas la làmina de cèl·lules correspon a una superfície esfèrica, com els Volvox, algues mòbils d'aigua dolça, microscòpiques o a penes visibles a simple vista.

Webs Interessants: http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/#

Altres : En botànica existeix un herbari virtual del Mediterrani molt útil a: http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/index.html

Fuset Tubiá, Josep (1871-1952)

Manual de Zoologia; 1927. Barcelona, Librería de A. Bosch, 2a ed., p. 198-199.

Creacionisme i evolucionisme

Creacionismo y transformismo.- El problema de la especie, que plantea las cuestiones relativas a su origen y a la fijeza o la variabilidad de sus caracteres, es una de las materias científicas que más han apasionado a los hombres. Se trata, en efecto, de un problema muy complejo que abarca nuestro origen, y para abordarlo reflexivamente se tropieza de ordinario con ideas preconcebidas, con los residuos de una herencia negra que nos han legado nuestros ascendientes de la edad de hierro.

Dos conceptos de la especie han imperado en el campo de la biología: 1.º El de los que consideran a la especie formada por un acto creador especial y dotada de caracteres fijos y inmutables; es la doctrina del creacionismo o de la inmunidad de la especie (1). 2.º El de los filósofos griegos y de casi todos los naturalistas modernos, para los cuales todas las especies actualmente vivas, así como las extinguidas, derivan, por una serie no interrumpida de generaciones, de algunas formas primitivas y tal vez de una sola; esta es la doctrina de la evolución, de la descendencia, o simplemente el transformismo.

Según la teoría de la creación, todos los individuos de cada especie se han formado, en virtud de un proceso natural de descendencia, de un solo individuo o de una pareja de individuos cuyo origen, de acuerdo con los textos bíblicos, débese a un acto de creación especial. Los principales caracteres de esta pareja se han transmitido a sus descendientes con tal semejanza, que la especie se ha conservado fija e invariable a través del tiempo.

En esta teoría, los individuos de una especie dada tienen verdaderas relaciones de identidad unos con los otros y con sus ascendientes, pero estas relaciones no existen entre los individuos de dos especies creadas independientemente la una de la otra. Las palabras afinidad, relación, etc., aplicadas a especies distintas son, según la teoría creacionista, palabras metafóricas que no significan más que cierta semejanza o identidad de estructura. El examen de los seres vivos sugiere al espíritu la noción de lo discontinuo de las especies, las cuales aparecen como entidades aisladas. (...)

Según la teoría de la evolución o del transformismo, cada especie actual deriva de alguna otra que vive en el presente o ha vivido en un período anterior de la historia de la Tierra. Si nosotros pudiéramos, —remontándonos de generación en generación,— rehacer la historia de algunas especies actuales, veríamos cambiar gradualmente sus caracteres y, al observar en época remota sus formas ancestrales, nos sorprendería las diferencias profundas que alejarían las unas de las otras. Nosotros al compararlas entre sí las tomaríamos sin duda alguna como especies distintas.

La idea de evolución biológica se aplica a la descendencia de todas las formas orgánicas, unas de otras, las más complicadas de las más sencillas, y así, a través de toda la historia del mundo orgánico, remontándonos hasta el mismo origen de la vida. Esta evolución es un producto de las fuerzas naturales por cuyo concurso los seres se adaptan al medio en que viven, y sus órganos y funciones se desarrollan y organizan obedeciendo a las influencias exteriores. Débese, en suma, a las causas naturales la transformación de las especies, derivando unas de otras por la transmisión hereditaria de las modificaciones que en ellas aparecen, sin que para esto sea necesario invocar la acción directora de una fuerza sobrenatural ni la de una finalidad preestablecida.

Webs Interessants: http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/#

Altres : Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a : http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Haldane, John (1892-1964)

L'origen de la vida 1929. Tradució Natalia Inness i Juli Peretó, València, PUV, 2006, p. 102-103

L'origen de la vida a la Terra

Em sembla que, amb totes aquestes dades en ment, podem especular legítimament sobre l'origen de la vida en aquest planeta. Al cap d'uns pocs milers d'anys després de la seua formació, probablement es va refredar suficientment perquè hi hagués una escorça sòlida permanent. Tanmateix, durant un llarg període de temps la temperatura d'aquesta escorça estaria prou per damunt del punt d'ebullició de l'aigua, la qual aniria condensant poc a poc. L'atmosfera primitiva probablement contenia molt poc o gens d'oxigen, atès que el subministrament actual d'aquest gas és suficient per cremar tot el carbó i la resta de materials orgànics que hi ha sota i sobre la superfície de la Terra. D'altra banda, gran part del carboni present en aquestes substàncies orgàniques, i la majoria del carboni que ara a es troba combinat a la creta, pedra calcària i dolomita, estava en l'atmosfera en forma de diòxid de carboni. Probablement bona part del nitrogen de l'aire actual, estava combinat amb metalls, en forma de nitrurs en l'escorça terrestre i, per tant, es formaria constantment amoníac per acció de l'aigua. Potser el Sol era un poc més brillant que ara i com que no hi havia quasi oxigen a l'atmosfera, no hi havia tampoc ozó (una forma modificada de oxigen) a les capes altes de la atmosfera que filtrés els raigs ultraviolats, molt actius químicament i, per tant, el mateix oxigen disminuiria. Aquests raigs penetrarien fins la superfície de la terra i el mar o, si més no, fins els núvols.

HALDANE, J (1929) "The Origin of Life", A: Watts, Charles, The Racionalist annual 1929, p. 7-8.

With these facts in mind we may, I think, legitimately speculate on the origin of life on this planet. Within a few thousand years from its origin it probably cooled down so far as to develop a fairly permanent solid crust. For a long time, however, this crust must have been above the boiling-point of water, which condensed only gradually. The prmitive atmosphere probably contained little or no oxygen, for our present suply of that gas is only about enough to burn all the coal and other organic remains found below and on the Earth's surface. On the other hand, almost all the carbon of these organic substances, and much of the carbon now combined in chalk, limestone, and dolomite, were in the atmosphere as carbon dioxide. Probably a good deal of the nitrogen now in the air was combined with metals as nitride in the Earth's crust, so that ammonia was constantly being formed by the action of water. The Sun was perhaps slightly brighter than it is now, and as there was no oxygen in the atmosphere the chemically active ultra-violet rays from the Sun were not, as they now are, mainly stopped by ozone (a modified form of oxygen) in the upper atmosphere, and oxygen itself lower down. They penetrated to the surface of the land and sea, or at least to the clouds.

Webs Interessants: http://www.uv.es/~orilife/biblorigen.htm

Altres :

Hooke, Robert (1635-1703)

Micrografia 1665.

La primera observació d'una cèl·lula?

Vaig prendre un tros de suro i amb un ganivet afilat com si fos una navalla en vaig tallar un fragment mirant de deixar ben llisa la seva superfície. Aleshores, la vaig examinar amb diligència amb un microscopi i vaig poder percebre-hi petits porus, però sense poder distingir-los clarament ... i amb el mateix ganivet vaig fer d'aquella peça de superfície llisa una llesca ben prima i la vaig posar sobre un suport negre, ja que per si mateixa era blanca, i la vaig il·luminar mitjançant una grossa lent plano-convexa. Aleshores vaig poder veure perfectament que la làmina estava tota perforada i provista de porus, iguals que uns bresca de abelles, si bé en aquest cas els porus no eren regulars i diferien en alguns punts d'una autèntica bresca.

En primer lloc, que tenen molt poca substància sòlida en comparació amb la cavitat buida que conté entre els intersticis, parets com jo els denomino, o particions entre els porus, prims en relació amb els porus en si mateixos, com delicades pel·lícules de cera de una bresca (...) que inclouen i constitueixen les cèl·lules hexagonals.

En segon lloc, que aquests porus, o cèl·lules, no són molt profunds, però es troben en gran nombre, com a petites capsetes, separades entre si per diafragmes (...)

Però tornem a la nostra observació. Ja he dit algunes coses d'aquests porus, i he observat, també, que normalment, seixanta d'aquestes cèl·lules cabrien en la divuitena part de la longitud d'una polzada, i que per tant que, aproximadament, onze centenars d'elles, o una mica més d'un miler, cabrien en la longitud d'un polzada, i per tant que en una polzada quadrada en cabrien un milió o 1.166.400, mentre que en una polzada cúbica en cabrien dotze centenars de milions o 1.259.712.600, cosa gairebé increïble de no ser per que el nostre microscopi ens ho assegura per demostració ocular.

HOOKE, R. (1665) Micrographia, London, Printed by Jo. Martyn, and Ja. Allestry, "Observ. XVIII" p. 112-114

I took a good clear piece of Cork, and with a Pen-knife sharpen'd as keen as a Razor, I cut a piece of it off, and thereby left the surface of it exceeding smooth, then examining it very diligently with a Microscope, me thought I could perceive it to appear a little porous; but I could not so plainly distinguish them,(...)I with the same sharp Penknife, cut off from the former smooth surface an exceeding thin piece of it, and placing it on a black object Plate, because it was it self a white body, and casting the light on it with a deep plano-convex Glass, I could exceeding plainly perceive it to be all perforated and porous, much like a Honey-comb, but that the pores of it were not regular; yet it was not unlike a Honey-comb in these particulars.

First, in that it had a very little solid substance, in comparison of the empty cavity that was contain'd between, as does more manifestly Fig. 1. appear by the Figure A and B of the XI. Scheme, for the Interstitia, or walls (as I may so call them) or partitions of those pores were neer as thin in proportion to their pores, as those thin films of Wax in a Honey-comb (which enclose and constitute the sexangular celts) are to theirs.

Next, in that these pores, or cells, were not very deep, but consisted of a great many little Boxes, separated out of one continued long pore, by certain Diaphragms (...)

But, to return to our Observation. I told several lines of these pores, and found that there were usually about threescore of these small Cells placed end-ways in the eighteenth part of an Inch in length, whence I concluded there must be neer eleven hundred of them, or somewhat more then a thousand in the length of an Inch, and therefore in a square Inch above a Million, or 1166400. and in a Cubick Inch, above twelve hundred Millions, or 1259712000. a thing almost incredible, did not our Microscope assure us of it by ocular demonstration;

Webs Interessants: http://www.gutenberg.org/etext/15491

Altres :

Lamarck, Jean Baptiste (1744-1829)

Filosofia zoològica; 1809. Traducció Agustí Camós, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2007, p.134

Fixisme i evolucionisme

Conclusió admesa fins aquest dia: la natura (o el seu autor), en crear els animals, ha previst totes les classes possibles de circumstàncies en les quals haurien de viure, i ha donat a cada espècie una organització constant, així com una forma determinada i invariable en les seves parts, que forcen a cada espècie a viure en els llocs i els climes on es troba, i a conservar-hi els hàbits que se li coneixen.

La meva conclusió particular: la natura, produint successivament totes les espècies d'animals, i començant per les més imperfectes o les més simples, per acabar la seva obra per les més perfectes, ha complicat gradualment la seva organització; i aquests animals en escampar-se generalment per totes les regions habitades del globus, cada espècie ha rebut la influència de les circumstàncies en les quals s'ha trobat, els hàbits que nosaltres li coneixem i les modificacions en les seves parts que l'observació ens mostra.

La primera d'aquestes dues conclusions és la que s'ha acceptat fins al present, és a dir, que és més o menys la de tothom: suposa, en cada animal, una organització constant, i parts que no han variat mai, i que no variaran mai; suposa a més que les circumstàncies dels llocs que habita cada espècie animal no varien mai en aquests llocs, ja que si variessin, els mateixos animals ja no hi podrien viure, i la possibilitat de trobar-ne en un altre lloc de semblants, i de transportar-s'hi, podria estar-les-hi prohibida.

La segona conclusió és la pròpiament meva: suposa que, per la influència de les circumstàncies sobre els hàbits, i tot seguit per la dels hàbits sobre l'estat de les parts, i fins i tot sobre la de l'organització, cada animal pot rebre en les seves parts i la seva organització, modificacions susceptibles d'esdevenir molt considerables, i d'haver donat lloc a l'estat en què trobem tots els animals.

LAMARCK, J: B: (1809) Philosophie zoologique. París, Dentu, vol I, p. 265-267

Conclusion admise jusqu' à ce jour : la nature (ou son auteur), en créant les animaux, a prévu toutes les sortes possibles de circonstances dans lesquelles ils auroient à vivre, et a donné à chaque espèce une organisation constante, ainsi qu' une forme déterminée et invariable dans ses parties, qui forcent chaque espèce à vivre dans les lieux et les climats où on la trouve, et à y conserver les habitudes qu' on lui connoît.

Ma conclusion particulière : la nature, en produisant successivement toutes les espèces d' animaux, et commençant par les plus imparfaits ou les plus simples, pour terminer son ouvrage par les plus parfaits, a compliqué graduellement leur organisation ; et ces animaux se répandant généralement dans toutes les régions habitables du globe, chaque espèce a reçu de l' influence des circonstances dans lesquelles elle s' est rencontrée, les habitudes que nous lui connoissons et les modifications dans ses parties que l'observation nous montre en elle.

La première de ces deux conclusions est celle qu' on a tirée jusqu' à présent, c' est-à-dire, que c' est à peu près celle de tout le monde : elle suppose, dans chaque animal, une organisation constante, et des parties qui n' ont jamais varié et qui ne varient jamais ; elle suppose encore que les circonstances des lieux qu' habite chaque espèce d' animal ne varient jamais dans ces lieux ; car si elles varioient, les mêmes animaux n' y pourroient plus vivre, et la possibilité d' en retrouver ailleurs de semblables, et de s' y transporter, pourroit leur être interdite. La seconde conclusion est la mienne propre : elle suppose que, par l' influence des circonstances sur les habitudes, et qu' ensuite par celle des habitudes sur l' état des parties, et même sur celui de l' organisation, chaque animal peut recevoir dans ses parties et son organisation, des modifications susceptibles de devenir très-considérables, et d' avoir donné lieu à l' état où nous trouvons tous les animaux.

Webs Interessants: http://www.lamarck.cnrs.fr/

Altres : Existeixen dues traduccions incompletes al castellà de la Philosophie zoologique. La primera traducció va ser realitzada per José González Llana, y publicada l'any 1911 a l'editorial valenciana "F. Sempere y Compañia"; va ser reedita en facsímil l'any 1986 a l'editorial Alta Fulla de Barcelona. La segona traducció és de Núria Vidal, i va ser publicada l'any 1971 a l'editorial Mateu de Barcelona.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a: http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Lamarck, Jean Baptiste (1744-1829)

Filosofia zoològica; 1809. Traducció Agustí Camós, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2007, p. 45-46

Teoria evolucionista de Lamarck

1r. Que tots els cossos organitzats del nostre globus són veritables produccions de la natura, que ha executat successivament després de molt de temps;

2n. Que, en la seva marxa, la natura ha començat, i torna a començar tots els dies, per formar els cossos organitzats més simples, i que no forma directament més que aquests, és a dir, que aquests primers esbossos de l'organització, que s'ha designat per l'expressió de generacions espontànies;

3r. Que els primers esbossos de l'animal i del vegetal en estar formats en els llocs i les circumstàncies convenients, les facultats d'una vida primerenca i d'un moviment orgànic establert, han desenvolupat necessàriament poc a poc els òrgans, i que amb el temps els han diversificat així com les parts;

4t. Que la facultat de creixement en cada porció del cos organitzat en ser inherent als primers efectes de la vida, ha donat lloc als diferents modes de multiplicació i de reproducció dels individus; i que així els progressos adquirits en la composició de l'organització i en la forma i diversitat de les parts, han estat conservats;

5è. Que amb l'ajut d'un temps suficient, de les circumstàncies que han estat necessàriament favorables, dels canvis que tots els punts de la superfície del globus han sofert successivament en el seu estat, en una paraula, del poder que tenen les noves situacions i els nous hàbits per modificar els òrgans dels cossos dotats de vida, tots els que existeixen ara han estat insensiblement formats tal com nosaltres els veiem;

6è Finalment, que d'acord amb un ordre de coses semblant, en haver experimentat els cossos vivents cadascun dels canvis més o menys grans en l'estat de la seva organització i de les seves parts, allò que s'anomena espècie entre aquests ha estat insensiblement i successivament així format, no té més que una constància relativa en el seu estat, i no pot ser tan antic com la natura.

LAMARCK, J: B: (1809) Philosophie zoologique. París, Dentu, vol I, p 65-66.

1) Que tous les corps organisés de notre globe sont de véritables productions de la nature, qu' elle a successivement exécutées à la suite de beaucoup de temps;

2) Que, dans sa marche, la nature a commencé, et recommence encore tous les jours, par former les corps organisés les plus simples, et qu' elle ne forme directement que ceux-là, c' est-à-dire, que ces premières ébauches de l' organisation, qu' on a désignées par l'expression de générations spontanées ;

3) Que les premières ébauches de l' animal et du végétal étant formées dans les lieux et les circonstances convenables, les facultés d'une vie commençante et d' un mouvement organique établi, ont nécessairement développé peu à peu les organes, et qu' avec le temps elles les ont diversifiés ainsi que les parties ;

4) Que la faculté d' accroissement dans chaque portion du corps organisé étant inhérente aux premiers effets de la vie, elle a donné lieu aux différens modes de multiplication et de régénération des individus ; et que par-là les progrès acquis dans la composition de l'organisation et dans la forme et la diversité des parties, ont été conservés ;

5) qu' à l' aide d' un temps suffisant, des circonstances qui ont été
nécessairement favorables, des changemens que tous les points de la surface du globe ont successivement subis dans leur état, en un mot, du pouvoir qu' ont les nouvelles situations et les nouvelles habitudes pour modifier les organes des corps doués de la vie, tous ceux qui existent maintenant ont été insensiblement formés tels que nous les voyons ;

6) enfin, que d' après un ordre semblable de choses, les corps vivans ayant éprouvé chacun des changemens plus ou moins grands dans l' état de leur organisation et de leurs parties, ce qu' on nomme espèce parmi eux a été insensiblement et successivement ainsi formé, n' a qu' une constance relative dans son état, et ne peut être aussi ancien que la nature.

Webs Interessants: http://www.lamarck.cnrs.fr/

Altres : Existeixen dues traduccions incompletes al castellà de la Philosophie zoologique. La primera traducció va ser realitzada per José González Llana, y publicada l'any 1911 a l'editorial valenciana "F. Sempere y Compañia"; va ser reedita en facsímil l'any 1986 a l'editorial Alta Fulla de Barcelona. La segona traducció és de Núria Vidal, i va ser publicada l'any 1971 a l'editorial Mateu de Barcelona.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a: http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Lamarck, Jean Baptiste (1744-1829)

Filosofia zoològica; 1809. Traducció Agustí Camós, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2007, p.195

L'evolució humana segons Lamarck

Efectivament, si una raça qualsevol de quadrumans, sobretot la més perfeccionada d'entre elles, perdés, per la necessitat de les circumstàncies, o qualsevol altra causa, l'hàbit de grimpar sobre els arbres, i d'engrapar les branques amb els peus, igual que amb les mans, per aferrar-s'hi; i si els individus d'aquesta raça, durant un seguit de generacions, fossin forçats a no servir-se dels seus peus més que per caminar, i deixessin d'usar les seves mans com a peus; no és dubtós, segons les observacions exposades en el capítol precedent, que aquests quadrumans no fossin a la fi transformats en bimans, i que els polzes dels seus peus no deixessin de ser separats del dits, no servint-los aquests peus més que per caminar.

D'altra banda, si els individus dels que parlo, moguts per la necessitat de dominar, i de veure a la vegada a la llunyania i a l'ample, s'esforcessin a mantenir-se drets i n'adquirissin constantment l'hàbit de generació en generació; no és dubtós tampoc que els seus peus prendrien insensiblement una conformació apropiada per mantenir-los en una posició dreta, que les seves cames adquiririen panxell, i que llavors aquests animals sols podrien caminar penosament amb els peus i les mans a la vegada.

Finalment, si aquests mateixos individus deixessin d'emprar les seves mandíbules com armes per mossegar, esquinçar o agafar, o com tenalles per tallar l'herba i nodrir-se'n, i si no els fessin servir més que per a la masticació; tampoc no és dubtós que el seu angle facial esdevindria més obert, que el seu musell s'escurçaria més i més, i que finalment en ser enterament esborrat, tindrien les seves dents incisives verticals.

LAMARCK, J: B: (1809) Philosophie zoologique. París, Dentu, vol I, p. 349-350

Effectivement, si une race quelconque de quadrumanes, surtout la plus
perfectionnée d' entre elles, perdoit, par la nécessité des circonstances, ou par quelqu' autre cause, l' habitude de grimper sur les arbres, et d' en
empoigner les branches avec les pieds, comme avec les mains, pour s' y accrocher ; et si les individus de cette race, pendant une suite de générations, étoient forcés de ne se servir de leurs pieds que pour marcher, et cessoient d' employer leurs mains comme des pieds ; il n' est pas douteux, d' après les observations exposées dans le chapitre précédent, que ces quadrumanes ne fussent à la fin transformés en bimanes, et que les pouces de leurs pieds ne cessassent d' être écartés des doigts, ces pieds ne leur servant plus qu' à marcher.

En outre, si les individus dont je parle, mus par le besoin de dominer, et de voir à la fois au loin et au large, s' efforçoient de se tenir debout, et en prenoient constamment l'habitude de génération en génération ; il n' est pas douteux encore que leurs pieds ne prissent insensiblement une conformation propre à les tenir dans une attitude redressée, que leurs jambes n' acquissent des mollets, et que ces animaux ne pussent alors marcher que péniblement sur les pieds et les mains à la fois.

Enfin, si ces mêmes individus cessoient d' employer leurs mâchoires comme des armes pour mordre, déchirer ou saisir, ou comme des tenailles pour couper l' herbe et s' en nourrir, et qu' ils ne les fissent servir qu' à la mastication ; il n' est pas douteux encore que leur angle facial ne devînt plus ouvert, que leur museau ne se raccourcît de plus en plus, et qu' à la fin étant entièrement effacé, ils n'eussent leurs dents incisives verticales.

Webs Interessants: http://www.lamarck.cnrs.fr/

Altres : Existeixen dues traduccions incompletes al castellà de la Philosophie zoologique. La primera traducció va ser realitzada per José González Llana, y publicada l'any 1911 a l'editorial valenciana "F. Sempere y Compañia"; va ser reedita en facsímil l'any 1986 a l'editorial Alta Fulla de Barcelona. La segona traducció és de Núria Vidal, i va ser publicada l'any 1971 a l'editorial Mateu de Barcelona.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a: http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Lamarck, Jean Baptiste (1744-1829)

Filosofia zoològica; 1809. Traducció Agustí Camós, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2007, p. 434-435

El temps i l'evolució

Una raó poderosa ens impedeix reconèixer els canvis operats successivament que han diversificat els animals coneguts i els han conduït a l'estat en què els observem; és que nosaltres no som mai testimonis d'aquests canvis. Així, nosaltres observem les operacions fetes, però en mai no veure-les executar, som portats naturalment a creure que les coses sempre han estat tal com les veiem, i no que s'han efectuat progressivament.

Entre els canvis que la natura executa sense parar en totes les seves parts, sense excepció, el seu conjunt i les seves lleis en restar sempre les mateixes, aquells dels canvis que, per produir-se, no exigeixen molt més temps que la durada de la vida humana, són reconeguts fàcilment per l'home que els observa, però no podria apercebre's d'aquells que no s'executen més que com a conseqüència d'un temps considerable.

Que se'm permeti la suposició següent per fer-me entendre.

Si la durada de la vida humana no s'estengués més que la durada d'un segon, i si existís un dels nostres rellotges actuals, muntat i en moviment, cada individu de la nostra espècie que considerés l'agulla de les hores d'aquest rellotge no la veuria mai canviar de lloc en el curs de la seva vida, encara que aquesta agulla no fos realment estacionaria. Les observacions de trenta generacions no captarien res de ben evident sobre el desplaçament d'aquesta agulla, ja que, com el seu moviment no seria més que el que es produeix durant un mig minut, seria massa poca cosa per ser captat bé; i si observacions molt més antigues perceberen que aquesta mateixa agulla ha canviat realment de lloc, aquells que en veurien l'enunciat no ho creurien, i suposarien algun error, ja que cadascun hauria vist sempre l'agulla sobre el mateix punt de l'esfera.

LAMARCK, J: B: (1809) Philosophie zoologique. París, Dentu, vol II, Additions, p. 474-475

Une raison puissante nous empêche de reconnoître les changemens successivement opérés, qui ont diversifié les animaux connus, et les ont amenés à l'état où nous les observons ; c'est que nous ne sommes jamais témoins de ces changemens. Ainsi, nous observons les opérations faites ; mais ne les voyant jamais s'exécuter, nous sommes naturellement portés à croire que les choses ont toujours été telles que nous les voyons, et non qu'elles se sont effectuées progressivement.

Parmi les changemens que la nature exécute sans cesse dans toutes ses parties, sans exception, son ensemble et ses lois restant toujours les mêmes, ceux dont ces changemens qui, pour s'opérer, n'exigent pas beaucoup plus de temps que la durée de la vie humaine, sont facilement reconnus de l''homme qui les observe ; mais il ne sauroit s'apercevoir de ceux qui ne s'exécutent qu'à la suite d'un temps considérable.

Que l'on me permette la supposition suivante pour me faire entendre.

Si la durée de la vie humaine ne s'étendoit qu'à la durée d'une seconde, et s'il existoit une de nos pendules actuelles, montée et en mouvement, chaque individu de notre espèce qui considéreroit l'aiguille des heures de cette pendule, ne la verroit jamais changer de place dans le cours de sa vie, quoique cette aiguille ne soit réellement pas stationnaire. Les observations de trente générations n'apprendroient rien de bien évident sur le déplacement de cette aiguille, car son mouvement n'étant que celui qui s'opère pendant une demi-minute, seroit trop peu de chose pour être bien saisi ; et si des observations beaucoup plus anciennes apprenoient que cette même aiguille a réellement changé de place, ceux qui en verroient l'énoncé n'y croiroient pas et supposeroient quelqu'erreur, chacun ayant toujours vu l'aiguille sur le même point du cadran.

Webs Interessants: http://www.lamarck.cnrs.fr/

Altres : Existeixen dues traduccions incompletes al castellà de la Philosophie zoologique. La primera traducció va ser realitzada per José González Llana, y publicada l'any 1911 a l'editorial valenciana "F. Sempere y Compañia"; va ser reedita en facsímil l'any 1986 a l'editorial Alta Fulla de Barcelona. La segona traducció és de Núria Vidal, i va ser publicada l'any 1971 a l'editorial Mateu de Barcelona.

Una web molt interessant per a treballar l'evolució amb els alumnes la podeu trobar a: http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/

Lavoisier, Antoine Laurent (1743-1794)

Traité élémentaire de chimie; 1789. Traducció Mireia Artís, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2000, p. 86-87 (Col·laboració de Pere Grapí)

Equació química

En aquest principi reposa tot l'art de fer experiments en química: en tots ens cal suposar una veritable igualtat o equació entre els principis dels cossos que hom examina i els que hom en retira per l'anàlisi. Així, si el most del raïm dóna gas àcid carbònic i alcohol, puc dir que el most del raïm = àcid carbònic + alcohol. Resulta d'això que hom pot arribar a aclarir de dues maneres el que s'esdevé durant la fermentació vinosa: la primera, determinant bé la natura i els principis del cos fermentable; la segona, observant els productes que resulten de la fermentació; i és evident que els coneixements que hom pot adquirir de l'un condueixen a conseqüències vertaderes sobre la naturalesa dels altres, i recíprocament

LAVOISIER, A.L. (1789). Traité élémentaire de chimie, París, Cuchet, Vol I, 141.

C'est sur ce principe qu'es fondé tout l'art de faire des expériences en Chimie: on est obligé de supposer dans toutes une véritable égalité ou équation entre les principes du corps qu'on examine,et ceux qu'on en retire par l'analyse. Ainsi puisque du moût de raisin donne du gaz acide carbonique et l'alcool, je puis dire que le moût de raisin = acide carbonique + alcool. Il résulte de-là qu'on peut parvenir de deux manières à éclaircir ce qui se passe dans la fermentation vineuse; la première, en déterminant bien la nature et les principes du corps fermentescible; la seconde, en observant bien les produits qui en résultent par la fermentation, et il est évident que le connaissances que l'on peut acquérir sur l'un conduisent à des conséquences certaines sur la nature des autres, & réciproquement

Webs Interessants: http://histsciences.univ-paris1.fr/i-corpus/lavoisier/ ; sobre història de la química: http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.html

Altres : L'any 1919 va aparèixer la traducció al català de la primera part del Traité élémentaire de chimie, feta per Miquel Àngel Baltà i Bota (1892-1964) i Florenci Coma i Roca, que es reedità en facsímil l'any 1989. La primera traducció completa d'aquesta obra no es produí fins l'any 2000

Lavoisier, Antoine Laurent (1743-1794)

Traité élémentaire de chimie; 1789. Traducció Mireia Artís, Barcelona, IEC-Pòrtic-Eumo, col·lecció Clàssics de la Ciència, 2000, p. 111

L'objectiu de la química

La química, en sotmetre a experiments els diferents cossos de la natura, té per objecte descompondre'ls i examinar, separadament, les diferents substàncies que entren en llur combinació. Aquesta ciència ha fet progressos molt ràpids en els nostres dies. Serà fàcil convèncer-se'n si hom consulta els diferents autors que han escrit sobre el conjunt de la química. Es veurà que en els primers temps hom mirava l'oli i la sal com a principis dels cossos; que, havent adquirit coneixements nous amb l'experiència i l'observació, hom s'adonà que les sals no eren cossos simples, sinó que eren compostos d'un àcid i una base de la reunió dels quals resultava llur neutralitat. Els descobriments moderns han estès molt el camp de l'anàlisi, ens han il·lustrat sobre la formació dels àcids i ens han fet veure que són compostos d'oxigen, principi acidificant comú en tots, i d'un radical, particular per a cadascun, que els diferencia i fa que cada àcid sigui el que és i no pas una altra cosa. I he anat més lluny en aquesta obra, ja que he manifestat, com el senyor Hassenfratz havia anunciat anteriorment, que els radicals dels àcids mateixos no són sempre substàncies simples, ni tan sols en l'accepció que donem a aquesta veu; són, com el principi oliós, compostos de hidrogen i de carboni. Finalment, els senyor Bertholet ha provat que les bases de les sals no són més simples que els mateixos àcids i que l'amoníac és un compost d'azot i d'hidrogen.

La química camina, doncs, cap al seu objectiu i cap a la seva perfecció dividint, subdividint i fins i tot tornant a subdividir, i ignorem quin serà el límit dels seus èxits. Per tant, no podem pas assegurar que sigui efectivament simple el que considerem avui com a tal: l'única cosa que podem dir és que una substància és el límit actual a què arriba l'anàlisi química i que no pot subdividir-se més en l'estat present dels nostres coneixements.

LAVOISIER, (1789) Traité élémentaire de chimie. París, Chez Cuchet, vol I, p. 193-194

La chimie, en soumettant à des expériences les différents corps de la nature, a pour objet de les décomposer et de se mettre en état d'examiner séparément les différentes substances qui entrent dans leur combinaisons. Cette science a fait, de nos jours, des progrès très-rapides. Il sera facile de s'en convaincre, si l'on consulte les différents auteurs qui ont écrit sur l'ensemble de la chimie ; on verra que, dans les premiers temps, on regardait, l'huile et le sel comme les principes des corps: que l'expérience et l'observation ayant amener de nouvelles connaissances, on s'aperçut ensuite que les sels n'étaient point des corps simples, qu'ils étaient composés d'un acide et d'une base, et que c'était de cette réunion que résultait leur état de neutralité. Les découvertes modernes ont encore reculé de plusieurs degrés les bornes de l'analyse* ; elles nous ont éclairés sur la formation des acides, et nous ont fait. voir qu'ils étaient formés par la combinaison d'un principe acidifiant, commun à tous, l'oxygène, et d'un radical particulier pour chacun. qui les différencie et qui les constitue plutôt tel acide ou tel autre. J'ai été encore plus loin dans cet ouvrage, puisque j'ai fait voir, comme M. Hassenfratz, au surplus, l'avait déjà annoncé, que les radicaux des acides eux-mêmes ne sont pas toujours des substances simples, même dans le sens que nous attachons à ce mot; qu'ils sont, ainsi que le principe huileux, un composé d'hydrogène et de carbone. Enfin. M Berthollet a prouvé que les bases des sels n'étaient pas plus simples que les acides eux-mêmes, et que l'ammoniaque était un composé d'azote et d'hydrogène.

La chimie marche donc vers son but et vers sa perfection en divisant, subdivisant, et resubdivisant encore, et nous ignorons quel sera le terme de ses succès. Nous ne pouvons donc pas assurer que ce que nous regardons comme simple aujourd'hui le soit en effet : tout ce que nous pouvons dire, c'est que telle substance est le terme actuel auquel arrive l'analyse chimique, et qu'elle ne peut plus se subdiviser au delà, dans l'état actuel de nos connaissances.

Webs Interessants: http://histsciences.univ-paris1.fr/i-corpus/lavoisier/ ; sobre història de la química: http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.htm

Altres : L'any 1919 va aparèixer la traducció al català de la primera part del Traité élémentaire de chimie, feta per Miquel Àngel Baltà i Bota (1892-1964) i Florenci Coma i Roca, que es reedità en facsímil l'any 1989. La primera traducció completa d'aquesta obra no es produí fins l'any 2000

Linné, Carl Von (1707-1778)

Crítica botánica; 1787. Traducció de Jesús M. Montserrat.

Nova classificació dels vegetals

Mentre llegeixo els diligents treballs dels autors, observo que tots estan ocupats tot el dia en descobrir plantes, descriure-les, dibuixar-les i classificar-les en gèneres i classes; però que pocs d'ells són filòsofs, i que no n'hi ha gairebé cap que s'hagi posat a cultivar la nomenclatura, l'altre fonament de la botànica, tot i que això, que la nomenclatura romangui fixa, és tan necessari com ho ha estat alguna vegada el tenir cura dels gèneres. Es queixen els principiants, i també els homes experimentats en la ciència, que no troben regles, demostracions o explicacions donades pels antics sobre la imposició de noms. En efecte, les explicacions sobre la nomenclatura, que han donat els botànics per aquí i per allà, són massa particulars perquè a partir d'elles es pugui concloure res de segur. A més, hi ha un desacord tan gran entre els autors, que difícilment el lector pot determinar a quin ha de fer confiança amb preferència sobre els altres, ja que les explicacions suficients no apareixen pertot arreu. Per això no és d'estranyar que, un cop convertit el principiant en botànic madur, quan sembla haver-ho esgotat tot, en el seu treball cometi errors en relació a les denominacions i afeixugui la botànica amb noms equivocats.

(...) Abans que els botànics admetin aquestes lleis, cal que algun d'ells assumeixi la tasca de presentar propostes destinades a ser examinades per altres botànics, de manera que, si són bones, siguin confirmades, però si són desencertades, quedi provat el seu desencert, siguin rebutjades, i en lloc d'elles es posin coses millors. Com més temps els botànics refusin emprendre aquesta tasca, més temps es mantindran encallats en la incertesa, i cada dia s'afegiran noms equivocats a la feixuguesa de la botànica. Com que fins ara ningú s'ha dignat assumir aquesta abnegada tasca, jo m'he decidit a intentar-ho; perquè si en una república lliure a un ciutadà li és lícit parlar, també a mi certament em serà permès donar les meves explicacions en les qüestions botàniques! No he arribat a tal extrem de temeritat, que cregui que tots els meus raonaments són tan sòlids que un altre no pot proposar-ne de molt més madurs; amb tot, els meus seran encertats, mentre es demostri que són més encertats. A vosaltres, botànics estimadíssims, sotmeto les meves regles, que m'he prescrit a mi mateix i segons les quals jo procediré. Si us semblen vàlides, feu-les servir també vosaltres; si no, proposeu coses millors!

LINNE, C von (1787) Critica botanica, Colonia, Priestre & Delamolliere, pp 366-367.

Autorum dum evolvo strenuos labores, observo omnes per totum diem occupatos in detegendo, describendo, depingendo, adque genera & classes reducendo plantas, paucos vero horum philosophos, & vix ullos qui nomina, alterum Botanices fundamentum, excolere adgressi sunt, licet hoc aeque necessarium sit ac unquam generum cura, ut nomen immobile persistat; se nullas circa nominum impositionem a veteribus datas regulas, demonstrationes aut rationes reperire dolent Tyrones, dolent exercitati in arte Viri. Rationes enim, si quas passim adduxere Botanici circa nomina nimis speciales sunt, quam ut inde quid certi concludere liceat, Autorum dein tantus dissensus est, ut cuinam fidem praeprimis adhibeat, vix determinet lector, cum rationes sufficientes non ubique pateant; non mirum itaque e Tyrone maturus factus Botanicus, dum omnia exhaussisse videtur, si in praxi errorem committat circa denominationes, Botanicemque erroneis ita nominibus oneret.

(...) Leges istas, antequam admittant Botanici, necesse est, ut aliquis horum in se suscipiat positiones dare Botanicis aliis examinandas, quae si bonae, confirmentur, si vero fallaces, fallaciae convincantur, excludantur, melioraque in horum subrogentur locum; quod quamdiu incipere recusant Botanici, tamdiu & incerti haerebunt, & nomina falsa oneri Botanices quotidie accumulabuntur. Hanc Spartam cum hactenus nullus in se suscipere dignatus sit, ego mecum constitui illud tentare; si enim liceat Civi in libera republica loqui, utique & mihi meas in Botanicis rationes dare licebit! non eo temeritatis perveni, ut crederem mea ratiocinia omnia, tam solida esse, quin alius longe maturiora proferret, tamen mea vera erunt, usquedum magis vera demonstrentur. Vobis Botanicis Amicissimis, meas subjicio regulas, mihi praescriptas, & secundum quas ego incedam; si vobis dignae videantur, trahantur etiam a vobis in usum; sin minus, meliora impertiatis!

Webs Interessants:

Altres :

Lucretius, Titus (98-55 ac)

De la natura de les coses; segle I ac. Traducció de Miquel Dolç, , Barcelona, Laia, 1986, I, 705-717. (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

Els quatre principis

Per això els qui pensaren que la matèria de les coses era el foc, i que l'univers podia estar constituït de foc, i els qui establiren l'aire com a principi per engendrar les coses, o tots els qui pensaren que l'aigua per si mateixa formava les coses, o que la terra ho creava tot i es transformava en totes les naturaleses de les coses, sembla que s'extraviaren molt lluny de la veritat.
Afegeix-hi també els qui dupliquen els principis de les coses ajuntant l'aire al foc i la terra a l'aigua, i els qui creuen que tot pot créixer a partir de quatre coses: del foc, la terra, l'aire i l'aigua. Al capdavant d'aquests hi ha Empèdocles d'Agrigent, ...

T. LUCRETIUS C., De Rerum Natura I 705-717

Quapropter qui materiem rerum esse putarunt
ignem atque ex igni summam consistere posse,
et qui principium gignundis aera rebus
constituere, aut umorem quicumque putarunt
fingere res ipsum per se, terramve creare
omnia et in rerum naturas vertier omnis,
magno opere a vero longe derrasse videntur.
Adde etiam qui conduplicant primordia rerum
aera iungentes igni terramque liquori,
et qui quattuor ex rebus posse omnia rentur
ex igni terra atque anima procescere et imbri.
Quorum Acragantinus cum primis Empedocles est

Webs Interessants: Sobre història de la química: http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.htm

Altres :

Lucretius, Titus (98-55 ac)

De la natura de les coses; segle I ac. Traducció de Miquel Dolç , Barcelona, Laia, 1986, II, 600-699, 1013-1022 (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

La matèria feta per àtoms igual que les paraules per lletres

Més encara, al llarg dels nostres mateixos versos veus moltes lletres comunes a moltes paraules, i, no obstant això, cal reconèixer que són diferents entre ells els versos i els mots i que els uns consten d'elements diversos dels altres; no pas perquè hi concorrin no gaires lletres comunes o perquè dos mots no estiguin mai formats per totes les mateixes lletres, sinó perquè generalment no tot és igual en tots. Així, també, en les altres coses: encara que siguin comuns molts de llurs elements primordials amb molts altres, poden tanmateix constar d'un conjunt força dissemblant entre elles.
... ...
Més encara, igualment importa, fins i tot en els nostres versos amb quines altres i en quin ordre està col·locada cada lletra; perquè les mateixes designen el cel, el mar, les terres, els rius, el sol; les mateixes, els fruits, els arbres, els éssers animats; bé que no pas totes, la major part d'elles són semblants; però és per llur posició que discrepen les significacions dels mots. Així passa en els cossos mateixos que, si es muden les unions, els moviments, l'ordre, la positura i les figures dels elements de la matèria, també els cossos han de mudar.

LUCRECI, T. (1986) De Rerum Natura. Barcelona, Laia, II, 688-699, 1013-1022

Quin etiam passim nostris in versibus ipsis
multa elementa vides multis communia verbis,
cum tamen inter se versus ac verba necesse est
confiteare alia ex aliis constare elementis;
non quo multa parum communis littera currat
aut nulla inter se duo sint ex omnibus isdem,
sed quia non volgo paria omnibus omnia constant.
sic aliis in rebus item communia multa
multarum rerum cum sint primordia, longe
dissimili tamen inter se consistere summa
possunt;
... ...
Quin etiam refert nostris in versibus ipsis
cum quibus et quali sint ordine quaeque locata.
Si non omnia sunt, at multo maxima pars est
consimilis; verum positura discrepitant res.
Sic ipsis in rebus item iam materiai
concursus motus ordo positura figurae
cum permutantur, mutari res quoque debent.

Webs Interessants: Sobre història de la química: http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.htm

Altres :

Marcet, Jane (1769 - 1858)

Conversations on Chemistry; 1825. Traducció Agustí Camós (Col·laboració Núria Solsona)

La química

CONVERSA I
SOBRE ELS PRINCIPIS GENERALS DE LA QUÍMICA

SRA . B

Com ara ja heu adquirit alguns principis elementals de FILOSOFIA NATURAL, us proposaré un altra branca de la ciència en la que tinc un particular interès en que hi dediqueu una part de la vostra atenció. Es tracta de la QUÍMICA, que està estretament connectada amb la Filosofia Natural, de forma que l'estudi d'una esdevé incomplet sense coneixements de l'altra; és obvi que podem caure en una idea molt imperfecta dels cossos des de l'estudi de les lleis generals que els governen, si ens mantenim completament ignorants de la seva naturalesa íntima.

CAROLINA

Si us confesso la veritat, Sra. B., no estic disposada a formar-me una idea molt favorable de la química, ni tampoc espero trobar molt entreteniment d'ella. Prefereixo les ciències que mostren la natura a gran escala, que aquelles que estan confinades a la minúcia dels petits detalls. Es possible que els estudis que he seguit darrerament, les propietats generals de la matèria, o les revolucions dels cossos celestes, puguin comparar-se amb la barreja d'unes poques drogues insignificants? Reconec, tanmateix, que poden haver experiments divertits en química, i no em desagradarà intentar -ne alguns: la destil·lació, per exemple, de la lavanda o de l'aigua de roses

MARCET, Jane (1825) Conversations on Chemistry. London, 10 ed., vol I, p. 1-2.

CONVERSATION I.
ON THE GENERAL PRINCIPLES OF CHEMISTRY.
MRS. B.

As you have now acquired some elementary notions of NATURAL PHILOSOPHY, I am going to propose to you another branch of science, to which I am particulary anxious that you should devote a share of your attention. This is CHEMISTRY, which is so closely connected with Natural Philosophy, that the study of the one must be incomplete without some knowledge of the other; for, it is obvius that we can derive but a very imperfect idea of bodies from the study of the general laws by which they are governed, if we remain totally ignorant of their intimate nature.
CAROLINE
To confess the truth, Mrs. B., I am not disposed to form a very favourable idea of chemistry, nor do I expect to derive much entertainment from it. I prefer sciences which exhibit nature on a grand scale, to those that confined to the minutiae of tetty details. Can the studies which we have lately pursued, the general properties of matter, or the revolutions of heavenly bodies, be compared to the mixing up of a few insignificant drugs? i grant, however, there may be entertaining experiments in chemistry, and should not dislike to try some of them: the distilling, for intance, of lavender or rose water.

Webs Interessants:http://www.rsc.org/Library/LICHelp/HistoricalChemistry/Conversations/; sobre història de la química: http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.htm

Altres :

Margalef, Ramon(1919-2004)

Cent anys d'Ecologia; 1985. Barcelona, Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient, p. 9

El naixement de l'ecologia

Fa cosa d'un segle que l'ecologia existeix com a ciència més o menys autònoma. I és també des d'aleshores que la designem amb aquest nom. Fecundat el pensament biològic per la teoria de la selecció natural (Darwin, el centenari del qual es commemorà recentment, fou l'autor de llibres excel·lents d'ecologia en una època en què el nom encara no s'usava), i en la cruïlla de desenvolupaments intel·lectuals propiciats per les grans expedicions oceanogràfiques, la creació de laboratoris costaners, el reconeixement de territoris exòtics poblats per una flora i una fauna amb nombroses novetats, el major interès en l'estudi dels "costums" dels animals i de la distribució geogràfica dels grans paisatges vegetals, juntament, potser, amb l'albada dels problemes demogràfics i de recursos lligats a la revolució industrial, és natural que s'iniciés l'apropament de diverses disciplines i de diverses maneres de pensar que caracteritzen l'ecologia moderna. Des del punt de vista de la cultura es pot dir que si l'evolució portava a acceptar la inserció genètica de l'home en el món natural on ja no era un afegit ni un monstre, l'ecologia insistia en la mateixa unitat, però des del punt de vista funcional.

Webs Interessants: http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/#

Altres : Ramon Margalef és el científic català més citat al llarg del darrer segle, situant-se entre els noranta cinc científics més destacats d'entre els que es dediquen a les ciències de la vida a tot el món, on també hi podem trobar a l'aragonès Santiago Ramón y Cajal i a l'asturià Severo Ochoa.

Margalef, Ramon (1919-2004)

Ecología; 1974. Ecología, Barcelona, ed. omega, p. 2.

L'ecologia

La ecología sería la biología de los ecosistemas. El nivel de referencia, por tanto, no es ni el conjunto de átomos, ni el de moléculas, ni el de células, sino el nivel de organización cuyos elementos constitutivos esenciales son individuos de distintas especies. A pesar de las preferencias personales por esta definición, puede completarse con otras definiciones igualmente aceptables. Todas estas o la más de ellas, en síntesis, vienen a decir que la Ecología estudia las relaciones recíprocas entre el medio y los organismos, o entre los organismos entre si. Otra definición más profunda que jocosa, a pesar de su apariencia y que se aplicó originalmente a la Geografía en una forma similar, declara que la Ecología es lo que resta de la biología cuando todo lo realmente importante ha recibido otro nombre. Esta definición es buena porque destaca el carácter de síntesis de la Ecología. Y si hay algo característico de la vida, como objeto de estudio de una Biología fundamental, se halla más en el camino de síntesis que en el del análisis. Con estos comentarios creo que queda bien acotado el campo de la Ecología. La propaganda actual, a favor de la conservación de la naturaleza y de valorizar la Ecología, ha conducido a usar este término de manera poco precisa. Puede disculparse, porque se trata de un movimiento bien intencionado, que puede contribuir a sensibilizar al público acerca de la responsabilidad en la que incurrimos de llevar a situaciones extremas las relaciones que ligan al hombre al resto de la naturaleza. Al fin y al cabo, las poblaciones humanas son objeto de estudio de la Ecología igual que las de cualquier otra especie.

Webs Interessants: http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/#

Altres : Ramon Margalef és el científic català més citat al llarg del darrer segle, situant-se entre els noranta cinc científics més destacats d'entre els que es dediquen a les ciències de la vida a tot el món, on també hi podem trobar a l'aragonès Santiago Ramón y Cajal i a l'asturià Severo Ochoa.

Novellas, Onofre Jaume (1787-1849)

Discurs d’inauguració de l’Examen Públic de 1841. Fons E. Terradas. Ms. 16. Institut d’Estudis Catalans. (Col·laboració Francesc Barca)

El progrés de les matemàtiques al segle XVII

.... ¡Que espectáculo tan brillante y encantador no se ofrece a la vista del filósofo contemplativo! Si paramos nuestra atención a las matemáticas puras, hallaremos desde luego en los primeros años de aquel siglo la invención tan útil como ingeniosa de los logaritmos; veremos a la análisis algebraica, o sea la resolución de las ecuaciones, adelantar con pasos agigantados hacia la perfección por medio de los descubrimientos de Harriot, Cartesio, Newton, Halley; observaremos, que una geometría del todo nueva toma origen entre los escritos de Cavalieri; y notaremos que esta misma geometría cultivada por los sucesores se encumbra a investigaciones tan elevadas, que superan a las más famosas de la antigüedad.

A pesar de los adelantos de la geometría de los indivisibles de Cavalieri, Cartesio toma otro rumbo, el cual aplicando las análisis a su geometría particular, presenta la teoría de las cuevas con una extensión y una facilidad de que hasta entonces había carecido; y por diferentes métodos resuelve con certeza y seguridad los problemas más difíciles que pueden proponerse en este género. Fermat su rival y contemporáneo sigue la misma senda, y proponiendo como él resoluciones de su invención, llegan a ser un germen muy fecundo de los cálculos que van a explotar Wallis, Barrow, Gregori, enriquecen igualmente a la geometría con una multitud de métodos y descubrimientos nuevos. Newton en fin concibe y da a luz aquella geometría sublime por medio de la cual se han convertido en un juego, en una mera diversión todas las investigaciones que hasta su tiempo habían costado tantas tareas y fatigas; aquella geometría que solo con ella se pueden allanar y resolver las cuestiones más difíciles que son el objeto de las ocupaciones de los geómetras y físicos de nuestros días.

Webs Interessants:

Altres : Existeix una biografia d'Onofre Jaume Novellas: Barca, Francesc (2005) Onofre Jaume Novellas i Alavau. Barcelona, SCHCIT-IEC

Plini el vell ( 23-79)

Naturalis Historia; Segle I dc. Traducció de Marçal Olivar, Barcelona, Col·lecció Bernat Metge, 1925, II 104-105 [235]. (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

Jaciments de petroli i usos que se'n feia

A la ciutat de Samosata, de la Commagena, hi ha un estany que emet un llot que flameja, anomenat malta; s'encasta a tota cosa sòlida que toca, i va a l'encalç dels que en fugen un cop l'han tocat. Així fou defensada la ciutat de l'atac de Lucul·le: el soldat hi cremava amb les seves armes. També s'agafa a les aigües, i l'experiència demostra que solament la terra el pot apagar.

És semblant la natura de la nafta. Així és anomenat, vora Babilònia i en el país dels austacens, a la Pàrtia, un betum que brolla a manera d'un líquid. Té gran afinitat amb el foc, car aquest hi agafa tot seguit que es posa al seu abast. D'aquesta faisó diuen que Medea concremà la seva rival quan, atansant-se a l'ara per fer-hi sacrifici, el foc féu presa de la corona.

PLINIUS, C. S. (segle I dc) Naturalis Historia II, p. 104-105 [235]

In urbe Commagenes Samosata stagnum est emittens limum -maltham vocant- flagrantem. Cum quid attigit solidi, adhaeret; praeterea tactu et sequitur fugientes. Sic defendere muros oppugnante Lucullo: flagrabat miles armis suis. Aquis et accenditur; terra tantum restingui docuere experimenta.

Similis est natura naphthae. Ita appellatur circa Babylonem et in Austacenis Parthiae profluens bituminis liquidi modo. Huic magna cognatio ignium, transiliuntque in eam protinus undecumque visam. Ita ferunt Medea paelicem crematam, postquam sacrificatura ad aras accesserat, corona igne rapto.

Webs Interessants:

Altres :

Seneca, Lucius Annaeus (4 ac-65 dc)

Qüestions Naturals, segle I. Traducció de Carles Cardó, Barcelona, Col·lecció Bernat Metge, I 3, 2; I 7, 1 (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

Aparició dels colors de l'arc iris a partir de la llum del sol

Una altra explicació es dóna de l'arc [iris]. Quan en una cànula es forma una esquerda, l'aigua s'escapa pel forat estret, la qual, escampant-se enfront del sol que la toca de biaix, presenta la figura de l'arc. El mateix veuràs que succeeix si observes el bataner. Quan s'ha omplert la boca d'aigua i n'esquitxa lleugerament els seus vestits allargats en tiretes, apareixen en l'aire aspergit colors variats, semblants als que solen brillar a l'arc-iris.
... ...
Es fabriquen sovint varetes de vidre estriades, o nuades d'inflaments en diversos angles, a manera de garrots. Si reben obliquament un raig de sol, prenen un color semblant al que solem veure en l'arc-iris, perquè et convencis que en l'arc no hi ha una imatge del sol, sinó una imitació del seu color per reflexió.

SENECA,L. A. (segle I) Naturales Quaestiones I 3, 2; I 7, 1

Altera causa arcus eiusmodi redditur. Videmus, cum fistula aliquo loco rupta est, aquam per tenue foramen elidi, quae sparsa contra solem oblique positum faciem arcus repraesentat. Idem videbis accidere, si quando volueris observare fullonem; cum os aqua implevit et vestimenta tendiculis diducta leviter aspergit, apparet varios edi colores in illo aere asperso, quales fulgere in arcu solent.
... ...
Virgula solet fieri vitrea, striata vel pluribus angulis in modum clavae torosa; haec, si in transversum solem accipit, colorem talem, qualis in arcu videri solet, reddit.

Webs Interessants:

Altres :

Varro, Marcus Tenecius (116-27ac)

De Rebus Rusticis, segle I ac. Traducció de Jesús M. Montserrat (Col·laboració de Jesús M. Montserrat)

Animals invisibles que provoquen malalties

Si hi ha alguns llocs pantanosos, cal advertir també que, tant per les mateixes causes [esmentades abans] com perquè s'assequen, hi creixen alguns animals diminuts, que els ulls no poden aconseguir, i a través de l'aire arriben a dins del cos per la boca i les narius i causen greus malalties.

VARRO,M. T. De Rebus Rusticis I 12 [2]

Advertendum etiam, si qua erunt loca palustria, et propter easdem causas, et quod arescunt, crescunt animalia quaedam minuta, quae non possunt oculi consequi, et per aera intus in corpus per os ac nares perveniunt atque efficiunt difficilis morbos.

Webs Interessants:

Altres :

Yàñez y Girona, Agustí (1789 -1857)

Elogio histórico del Dr. D. Francisco Carbonell y Bravo; 1838. Barcelona, Imprenta de la Viuda e hijos de D. Antonio Brusi, p. 3 (Col·laboració de Raimon Sucarrats)

La poca consideració de la història natural a Espanya

Imposible parecerá a nuestros descendientes que ningún hombre de talento se dedicase en España al estudio de las ciencias naturales en el siglo próximo pasado, atendiendo al poco aprecio que generalmente se dispensaba a sus profesores. (…) eran mirados con ceño, sino con desprecio, los sabios que cultivando el estudio de la naturaleza hacían sacrificios considerables a favor del país y procuraban progreso de la agricultura y de las artes que constituyen la verdadera riqueza de las naciones. Las ciencias abstractas eran reputadas de una esfera muy superior a las demás; las filosóficas se enseñaban de una manera que las aproximase a las primeras; el peripato tenía arraigado un sólido y universal dominio; la química y la historia natural eran consideradas de un modo siniestro, porque se las tachaba de una decidida tendencia a innovaciones peligrosas capaces de atacar los principios de nuestra creencia religiosa o de subvertir los cimientos del orden social. Una persecución sorda o tal vez tenebrosa alcanzaba con frecuencia a los que desarrollaban las expresadas ciencias, confundiéndolos con los impíos, disolutos o ateos bajo el nombre genérico de filósofos modernos.

Webs Interessants:

Altres :