El científic lleidatà Joan Oró
va afirmar en una conferència que els tres descobriments i/o fites
més importants del segle vint han estat: el descobriment de la fissió
(Hahn i Strassmann, 1938 ) i fusió (Meitner, 1939) nuclears,
esbrinar l´estructura de l´ADN (Watson i Crick, 1953)
i l´arribada de l´home a la Lluna
(Armstrong,1969).
L´home des de sempre ha mostrat interès per conèixer l´univers i especialment la Lluna. En el decurs de la història mai no han mancat escriptors, visionaris i científics que han proposat idees per fer possible el somni d´arribar-hi.
Isac Newton estableix, el 1657 , les lleis físiques que regeixen el moviment dels cossos materials a l´Univers. D´aquestes lleis es desprèn que per escapar del camp gravitatori de la Terra cal que la nau assoleixi una gran velocitat (11,2 km/s). I això vol dir que cal dissenyar i construir ginys (coets) amb molta sofisticació tecnològica.
Si bé la Ciència en temps de Newton ja estava preparada per a afrontar el nou repte, la Tècnica no. Encara hagueren de transcórrer 300 anys per fer realitat el somni.
Se sabia que els costos econòmics d´aquest projecte serien molt elevats, amb la qual cosa la Societat va haver-se de qüestionar: val la pena anar a la Lluna?
Viatge a la Lluna és un crèdit de física aplicada on es posen en evidència els lligams entre Ciència-Tecnologia-Societat .
Com a professor de física i química
he tingut, en més d´una ocasió, que donar respostes,
no massa convincents per als alumnes, a la típica pregunta.
¿ per a què serveix la “física” ? Ara els podré
respondre: entre d´altres coses, per arribar a la Lluna.
