El mestre de Cerimònies (Joel Grey) ens diu, en aquesta pel.lícula:
“Deixin els seus problemes a la porta. Que la vida és complicada? Aquí dins la vida és bonica, les noies són boniques, fins i tot l'orquestra és bonica. Molt bonica!"

Quasi al final, Sally Bowles (Liza Minnelli) interpreta apassionada damunt l’escenari del vell cabaret berlinès la cançó que dóna títol a l’esplèndida pel.lícula de Bob Fosse. És un cant que convida a la despreocupació i a la diversió ja que “la vida és un cabaret”; un cant perquè la gent torni a veure l’espectacle i, allà, oblidi les seves penes. Però Sally Bowles canta amb llàgrimes als ulls perquè Brian, perduda la innocència, l’ha abandonada i se n’ha anat de Berlín. Ell no veurà la magnífica escena final, deformada pels miralls, en la qual una creu gammada i els braçals rojos dels nazis se situen damunt dels espectadors.

Abans que Fosse dugués al cinema la novel.la de Christopher Isherwood (Goodbye to Berlin, 1939), ja hi havia hagut dues versions teatrals i una cinematogràfica . John Kander (música) i Fred Ebb (lletra) realitzaren un treball excepcional, amb composicions que descrivien perfectament l’ascendència del nazisme i l’escena crítica del Kabaret germànic. “Mein Herr”, “Money, money”, “Maybe this time”… interpretades grandiosament per Liza Minnelli.

Aquesta gran pel·lícula musical mostra la decadència d'un sector de la societat alemanya en els últims anys de la República de Weimar, poc abans de l'ascens dels nazis al poder absolut . Ambientada en el club nocturn Kit Kat, Bob Fosse realitza una pel·lícula apassionant.

Liza, com la llegendària Sally Bowles, una cantant americana a Berlín en els 30, s'enamora de l'anglès Brian Roberts (Michael York), un amanerat bisexual. Ambdós són seduïts per un playboy adinerat Maximilian von Heune (Helmut Griem), mentre que Natalia Landauer, una jove jueva, hereva d'una gran botiga ,s'enamora d'un gigoló, que guarda en secret el seu origen jueu per temor als nazis. Quan Sally queda embarassada, Brian li proposa tenir al fill, però ella opta per avortar i ell retorna a Anglaterra. La història es va desenvolupant amb el fons musical del club, on es van succeint de forma brillantísima els números artístics i els comentaris sobre els personatges a càrrec d'un mestre de cerimònies inesborrable, com és l'actor Joel Grey .

Cabaret explora el mateix terreny que La caiguda dels déus de Luchino Visconti, ambdues plantegen que l'ascens del partit nazi va ser acompanyat per un ascens en la manifestació de la bisexualitat, el sadomasoquisme i altres activitats mes o menys subterrànies del ser humà, amb la diferència del marc, en aquest cas un encertat i esplèndid musical. Encara que aquesta apreciació sembli una simplificació el nazisme, es tracta d'un moviment en el qual es ressalta la cura del cos en recerca de la perfecció i la concepció de la superioritat racial.

La figura de Sally, despreocupada del seu futur, del nazisme, que es relaciona i es compromet amb els altres fins a un punt tràgic, és la síntesi de la imatge de tota una època en la història d'Alemanya . En tal sentit, és emblemàtica l'escena del film: un jove uniformat amb vestit de les Joventuts Hitlerianes, comença a cantar un tema, que parla del futur que els pertany. Lentament se li van unint altres persones, particularment joves i alguns homes de mitjana edat. Els ancians escolten amb desdeny la cançó. Per a uns existeix un futur, promès per un partit polític que avança amb força. Per a uns altres, tot ha arribat a la seva fi, i gens els importa.

Les lletres de les cançons també fan referència a la crisi que es viu: Alemanya no era més que un cabaret, on calia tractar de viure tan bé com fos possible, on calia procurar la possessió dels diners i la felicitat, perquè sobre ells començava a surar l'ombra de la violència i el terror nazi.

La pel·lícula va aconseguir, l'any 1972, diversos Oscars de l'Acadèmia : Millor actriu. Liza Minelli. Millor actor de repartiment: Joel Grey. Millor director: Bob Fosse. Millor fotografia: Geoffrey Unsworth . Música i cançó original: Ralph Burns.