Ramon
Llull (1233-1316) fou un escriptor mallorquí que dedicà
tota la seva vida -i la redacció de la seva extensa bibliografia-,
a la consecució d'un objectiu molt preuat en la seva època:
la conversió dels infidels a la religió catòlica.
A tal fi, redactà més de 300 obres, la majoria d'elles
en tres llengües (en català per als fidels, en llatí
per als erudits, i en àrab per als infidels), emprengué
una tasca missionera, i compartí els seus coneixements amb
els grans pensadors i professors universitaris, amb reis i amb papes,
i amb tothom qui el va escoltar.
De
tota la seva obra destaquem el Llibre de contemplació, la seva
Art (compendi de totes les ciències i coneixements) i alguns
llibres de ficció narrativa, didàctics i moralitzats,
com Fèlix o Llibre de Meravelles, juntament amb altres gèneres,
com la poesia íntima i personal, on reflecteix el seu cansament
i frustració vital, cap a la fi de la seva vida, en no haver
assolit els seus objectius.
Dins
de l'obra narrativa hi ha el Llibre d'Evast e Blanquerna, que explica
la història d'un noi, anomenat Blanquerna, fill d' Evast i
Aloma, un matrimoni exemplar. Havia estat destinat a casar-se amb
Natana, però decideix dur una vida religiosa, a l'estil franciscà,
i convenç la seva promesa perquè es faci monja. Tot
i que l'objectiu principal del protagonista és fer d'ermità
i dur una vida contemplativa, les diverses circumstàncies el
porten a passar per tots els estaments de la vida religiosa, on duu
a terme una tasca reformadora de l'Església i va assolint la
fama i el prestigi per les seves bones obres: primer és monjo,
després abat, després bisbe i al final arriba a ser
Papa de Roma. Quan ja es vell, deixa el papat i es fa ermità,
i escriu el Llibre d'Amic e Amat i l'Art de contemplació.
Aquest
fragment pertany a la part inicial del llibre de Ramon Llull, i ens
presenta un instant de la vida de Natana, ja propera al seu ingrés
com a monja, que és capaç de reflexionar sobre l'esquer
que la seva mare li posa -perquè intenta convèncer-la
que no prengui els hàbits-, sobre la possibilitat de casar-se,
i el contradiu amb una altra escena, justament la contrària,
perquè és d'un enterrament. El tema, doncs, és
el del tempus fugit, o el temps passa molt de pressa, res és
permanent, sobretot l'alegria o la felicitat.
Podríem
distingir-hi dues parts principals: la corresponent al casament (el
seguici de la núvia, línies 1-7) i la corresponent a
l'enterrament (línies 8-12) , amb les reaccions corresponents
de la protagonista, Natana, i de la seva mare, Nastàsia. Totes
dues comencen amb"Dementre que Nastàsia..."
Pel
que fa a l'estil, Llull ha estat qualificat com el creador del català
literari, en ser el primer escriptor que abandona l'occità
en el camp de la poesia, i els temes exclusivament històrics
o religiosos, en el camp de la prosa. Així és com consolida,
literàriament, les estructures sintàctiques de la llengua
catalana, molt elaborades (utilitza oracions subordinades de tota
mena, verbs en subjuntiu, etc.), i el seu lèxic, que, en alguns
casos, fins i tot renova, fent servir paraules noves, provinents o
adaptades del llatí.
L'estil
del text que tenim al davant compleix perfectament aquestes característiques:
comença amb una subordinada temporal ("Mentre....finestra"),conté
subordinades de relatiu ("joglars qui cantaven e sonaven instruments")
o de finalitat ("per ço que Natana se'n llevàs
e no veés lo plor ni la dolor que la dona menava"). També
conté moltes oracions coordinades copulatives (unides per l'"e"
medieval) que ens assenyalen que és un text narratiu, on se'ns
expliquen moltes accions (les que fa la gent la carrer i les que fan
mare i filla dins de casa seva).
Per altra
banda, l'us d'un estil literari es pot veure en les repeticions ("molt
fo bella e molt noblement vestida, e cavalcava un bell palafrè";
"Molts honrats hòmens la serguien a peu, e moltes honrades
dones"...) i les enumeracions (bornadors, joglars qui..., e hòmens
qui ...."). També podem remarcar la presència del
diàleg entre mare i filla, amb els incisos corresponents, on
la mare argumenta primer i la filla contrargumenta després,
i l'ús d'interrogacions retòriques ("Lo dol ni
el plor que sa muller fahia, qui el vos poria dir?) , que, en algun
cas, sintetitzen la situació: "Lo dol ni el plor que sa
muller fahia, qui el vos poria dir?" (línia 9).
Per últim,
remarquem la relació lèxica dels mots emprats amb els
camps de l'alegria i el dolor: bella, bell palafrè, joglars,
cantaven, sonaven struments, ballaven, honor... en el primer cas;
i soterrar, dol, plor (2 cops), perdut marit,dolor (2 cops), ... en
el segon. Aquesta abundància dóna més èmfasi
a l'antítesi dels dos seguicis. Hi ha una altra antítesi
: entre el dins i el fora. A dins de la casa hi ha l'estatisme de
les espectadores i a fora hi ha l'activitat o dinamisme dels personatges
del carrer (música,joglars,gent que balla, riu,canta, plora...)
.
La finestra
apareix com a observatori del món, un lloc des d'on jutjar-lo.I
el món és el carrer,la ciutat i l'església, plens
de verbs d'acció o moviment, la qual cosa provoca un ritme
ràpid a la narració.
En
resum, un bon exemple de l'estil literari de Llull que, no ho oblidem
mai, persegueix una finalitat moralitzadora o didàctica: l'autor
no pretén retratar una escena burgesa, sinó presentar
la importància que té el fet d'abandonar els luxes i
costums de la vida terrenal, per ingressar en la vida religiosa d'un
convent. Llull vol que Natana es faci monja, igual que Blanquerna
arribarà a ser Papa. La vida religiosa, per a ell, és
l'única felicitat i l'únic camí possible, en
la vida.