COMENTARI DE TEXT

"LA PÀTRIA" , de Bonaventura Carles Aribau

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(II)

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

(III)

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

(IV)

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

(V)

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

(VI)

Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga l'home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa (1),també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".

"Al manuscrit autògraf, els versos es distribueixen en estrofes tancades de quatre, que pel joc constant de rimes cal interpretar, però, en grups de dues, en forma d'octava castellana , usada per Iriarte i Moratín, i en què Aribau incorpora l'alexandrí" (2).

Els temes que presenta degueren ser la causa que el poema es publiqués el 24 d'agost de 1833 "El Vapor" , presentat "con el patriótico orgullo con que presentaria un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país" (3)

El poema és el més important dels que va escriure, perquè la resta de la seva obra es considera d'escàs relleu, i és breu i circumstancial. Tot i això, Aribau fou ajudat, en la seva redacció, pel comediògraf Renart i Arús , a petició seva, per carta (4). Tingué gran èxit després de la seva publicació i fou lloat per tots els grups i tendències de la Renaixença del moment, tant conservadors com liberals.

Pel que fa a la comprensió del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.En tot cas, la confusió prové de l'època dels trobadors: els autors de la Renaixença creien que la llengua dels trobadors medievals era català antic (llemosí).

El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:

• Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
• Les tres següents octaves parlen de la llengua.
• La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.

Mètricament parlant, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.

Conté molts elements propis del Romanticisme: la lira abandonada (aquest instrument musical és símbol de la poesia des dels Psalms de la Bíblia ), la identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o destí perseguidor, l'enyor de la pàtria perduda (que ja apareix en Schiller i Novalis). En tot cas, és de destacar el concepte de pàtria d'Aribau, que no es correspon amb Espanya sinó amb Catalunya.

Comença, l'oda, fent un repàs a la geografia de tota Catalunya, si més no, la simbòlica: prenent com a leit-motiv el de moltes cançons populars i el de "Els promesos" d'Alessandro Manzoni: una cançó de comiat. De seguida apareix el pronom personal "JO", que torna líric el tema, personal i íntim, al vers dos, amb el mot "pàtria mia". I quan s' adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat, lo repòs etern del santuari de la Verge), en el vell Montseny (metaforitzat en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears) . Resumint, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i una al.literació (" e al mig del mar immens la mallerquina nau").

La segona octava identifica el front de la pàtria (el Montseny "superbe") amb els parents (gal.licisme que representa els seus pares) , i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat. L'hipèrbaton paral.lelístic del darrer vers és d'allò més bonic.

La tercera octava comença amb un verb antic ("haja" per hagi) que li serveix per a fer una justificació íntima del per què de la seva partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa, dolenta). Les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Es queixa amargament d'haver marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català, que és l'única cosa que el consolaria, perquè li desvetllaria el record en el seu cor. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa: "en va" (endebades) viatja en ales de la imaginació i el record cap el seu país, per veure el Llobregat... l'únic consol que li queda, l'únic plaer que sent (darrer vers, paral.lelístic) és "cantar" ,és a dir, escriure poesia, en català. Ser trobador a l'estranger.

La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua : llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren els reis, defengueres els drets i venjaren els agravis. La llengua del gran Imperi Catalano-aragonès de l'Edat Mitjana, per tota la Mediterrània, des d'Espanya a Itàlia,a Grècia... La paraula "agravis" és un castellanisme (avui s'ha de dir "greuges"), típic dels autors catalans pre-Fabrians. La resta de la cobla és una maledicció: que es mori ("muira" és un verb antic) l'ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s'enyora de casa seva i no respecta la poesia (lira: metàfora antiga, que ja usava Horaci, i també instrument dels trobadors medievals) dels seus avis.

La cinquena estrofa continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora d'ell mateix com a vedell, que fa el primer vagit en català, mentre mama de la seva mare(aquest vers és un hipèrbaton) . El català que serveix per a pregar a Déu (recordem que Aribau pertany al romanticisme conservador, per tant, és religiós), per somiar cada nit, per parlar amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor. "En llemosí li parl" té un verb estrany en català central, "parl", que ve motivat per necessitats de còmput sil.làbic.

La darrera octava conté una anàfora del verb "Ix" (Surt, en català antic) , una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel (comparació que també és sinestèsia perquè la llengua pertany a l'oïda i la mel al gust) i el retorna a la infantesa virtuosa (innocent ..."innocenta" és un vulgarisme) I en el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.

Aquest poema, que en alguns llibres apareix amb el nom "Oda a la Pàtria", però que Aribau titulà només "La Pàtria (Trobes)" ,és un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col.loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.

___________________________________________________________________________

1.L'autor treballava en el despatx de Madrid de Gaspar de Remisa, i tingué diversos càrrecs, com ara el de vocal del Consell d'Agricultura i Comerç,oel de director general del Tresor públic i secretari de la Intendència General de la Reial Casa i Patrimoni.

2. Riquer, Comas i Molas. Història de la Literatura Catalana, volum 7 . Ed. Ariel, Barcelona 1986. pàg. 98

3. ídem. pàg. 98. Sir Walter Scott és un dels principals escriptors romàntics anglesos, autor per exemple, de Ivanhoe.

4. Concretament, li diu "Para el día de san Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mi me ha tocado el catalán y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que los revises y taches y enmiendes lo que juzgares...". (http://www.xtec.es/~malons22/personal/renaixinici.htm)