La personalitat de Joan Maragall
1. Maragall viu una doble dicotomia: un instint individualista, rebel, que tendeix al vitalisme, i un sentiment d'arrelament a la seva classe social i al poble català, que el fa ser profundament conservador i burgès .
2. En l'aspecte creatiu també visqué aquesta dicotomia: per una banda, poeta modernista, "un despert entre adormits", en una societat que viu d'esquena a l'art; i per l'altra, líder moral, polític, intel.lectual del poble català, des de la seva tribuna periodística.
3. Viu tres crisis personals: la primera, a la joventut, quan no vol treballar a l'empresa tèxtil de la família; la segona, quan es veu obligat a fer-ho per la mort del seu pare; i la tercera quan és bandejat pels noucentistes.
4. Fou el primer intel.lectual català en el més ampli sentit de la paraula: un home de idees que sabia defensar-les en veu alta i era escoltat per tothom.
Josep Romeu , dins de Sobre Maragall, Foix altres poetes. (Ed. Laertes, 1984, pàgs. 13 a 45 ) , destaca dues coses de la seva personalitat : l'individualisme que no es doblegava a res, i un impuls a la recerca de la unitat i harmonia, provocat pel seu horror cap el caos , fos psicològic, moral, polític o social.
Tota la seva vida va lluitar per tenir una imatge d'equilibri i serenitat, encara que fos a costa de lluites internes i frustracions. Per exemple, als 25 anys,a les Notes autobiogràfiques, es mostra com un jove que té por de la mort, detesta la societat, i no creu en ell mateix. Aquest rebel es mantindrà igual de sarcàstic, fins als 30 anys i la boda. A les mateixes Notes, revisades als 50 anys, diu que gràcies a Déu que aquell jove decaigut moralment s'ha tornat l'home que ara es sent .
INFANTESA I ADOLESCÈNCIA
Joan Maragall va néixer el 1860 i fou quart fill i únic mascle dels seus pares, per tant, un hereu tardà I força desitjat. Era petit, físicament feble, tímid, intel.ligent I imaginatiu, li encantava llegir I estudiar.
Però aquell hereu va créixer i va decidir que volia ser poeta, per rebel.lió contra el seu pare i la feina de fabricant tèxtil de la família, que se li imposava, com diu a les Notes autobiogràfiques, durant la seva primera crisi, fins que el van deixar anar a la Universitat a fer Dret:
"(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col·locat davant de la tauleta del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l'estendard de la rebel·lió, ma passió per la poesia, al mateix temps que mos setze anys m'entregaven en cos i ànima a l'adoració, a la idolatria de quantes dones de bona presència passaven davant mos ulls i una espècie de misticisme per la Naturalesa s'anava filtrant dins meu. L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de ràbia per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament asombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria."
(Joan Maragall Notes autobiogràfiques. A: Gabriel Maragall (1988). Joan Maragall: esbós biogràfic. Barcelona: Edicions 62)
LA JOVENTUT I ELS AMICS
Va deixar la feina i va anar a fer Dret entre els anys 1879 i 1884. Allà es va fer amic d'Antoni Roura, i de Josep Soler i Miquel (el seu guia poètic). Les classes, les campanes, les tertúlies, la lectura, la música, l'òpera i uns quants amics (els set condeixebles que constituïen el "círcol", més Antoni Roura i Josep Soler i Miquel) eixamplaran ràpidament el que fins aleshores havia estat un horitzó intel·lectual força escarransit.
Antoni Roura (1860-1910), company de la Facultat, fou l'amic i el confident per excel·lència; les nombroses cartes conservades ens parlen d'una relació no tan literària com la mantinguda amb Soler i Miquel o amb Pijoan però molt més humana, familiar i domèstica. Més despreocupada però infinitament més serena.
Per la seva banda, Josep Soler i Miquel (1861-1897), també company a la Facultat de Dret, exercí com a crític literari a La Vanguardia. Coneixedor de la poètica simbolista, exercí una gran influència sobre el Maragall poeta i també sobre el Maragall crític i teoritzador. Fou el responsable de l'edició del volum Poesías (1891), regal dels amics el dia del casament de Maragall amb Clara Noble.
És a la universitat on Maragall comença realment els seus anys d'aprenentatge, durant els quals, haurà de resoldre molts interrogants, afirmar posicions i marcar camins. Les opcions estètiques i la llengua amb què les ha de vehicular; els models culturals i les fonts literàries; les relacions entre la teoria i la pràctica, o, cosa que és el mateix, entre l'art i la vida; la identificació entre creació i crítica, i el rebuig de qualsevol mena de preceptiva o de codificació prèvia seran algunes de les grans qüestions a les quals Maragall haurà de donar resposta.
LA SEVA SEGONA CRISI
La segona crisi dura 3 anys (1886-88) fins que accepta que ha de treballar en el ram del tèxtil. Ha de triar entre ser un poeta o ser un burgès i tria la burgesia.
El 1888 sabem, per una carta a Lluís Lluís, que el matrimoni li fa gràcia i que ha començat a exercir d'advocat. Per tant és qüestió de temps que deixi el tèxtil el 1890 i faci de periodista al Diari de Barcelona, o escrigui a l''Avenç els ideals de progrés dels modernistes.
EL MATRIMONI I LA MADURESA
El 1891 es casa amb Clara Noble,i arribaran a tenir 13 fills. Clara és una noia molt més jove que ell i de família rica angloandalusa . Maragall tenia 31 anys quan la va conèixer, Clara 18.
Els amics (Josep Yxart, Joan Sardà,) amb motiu del seu casament, li regalen l'edició de Poesías (100 exemplars). És el primer llibre que publica.
A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona i el guia de la seva tronada societat. Disposarà per a fer-ho de les diferents plataformes de llançament del modernisme (les revistes L'Avenç, Luz i Catalònia), les festes modernistes de Sitges, el Teatre Íntim i les societats corals; disposarà també del conservador Diario de Barcelona , dels Jocs Florals i de les tertúlies més significatives del moment: la de L'Avenç i la de l'Ateneu Barcelonès.
Lema dels Jocs Florals: Pàtria,Fe i Amor.
Cartell de Ramon Casas
D'aquella època, escriu a les Notes autobiogràfiques, :
... el meu caràcter és indolent: repugna tot lo pràctic: està constitüit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que em tracten...
Quan descobreix Nietzche i el seu aristocratisme, comença a menysprear la massa proletària, el gregarisme, l'immobilisme, l'egoisme, la peresa metal, la por, la covardia, el conformisme, i això passa als 33 anys. Fins els 50 anys tindrà encara aquest rampell d'individualisme, la lluita goethiana d'àngel contra dimoni, harmonia contra caos.
L'ÈXIT TOTAL: GUIA DEL POBLE
A partir d'aquí apareix l'èxit literari i polític, rep molts premis dels Jocs Florals. Per exemple, la Viola d'or i argent als Jocs Florals de Barcelona del 1896, amb El mal caçador.Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, va publicar al Diario de Barcelona l'article "La Patria Nueva", (11.IX.1902) , un article polèmic que li va costar un processament. El 1903 va deixar el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció:
"Això, m'ha deixat, ho confesso, un bon xic adolorit, però també amb un sentiment d'independència i de dignitat satisfeta, que m'aconsola l'adoloriment." (Carta a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig).
A partir del 1902, Maragall retroba en Josep Pijoan l'excelsior que havia perdut en morir Soler i Miquel. L'epistolari dóna mostra de la solidesa de les seves relacions i de com el mestratge no fou sempre unidireccional.
En l'àmbit polític, Maragall va refusar l'oferta de Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no era la política.
NOVA CRISI PERSONAL
A partir del 1907, quatre anys abans de la seva mort, Maragall entra en crisi. El catalanisme polític ja no és el moviment unitari que ell havia desitjat; i culturalment l'aparició del Noucentisme els desplaça, a ell i als modernistes.
Però és en aquests darrers anys de desencís quan Maragall produeix les seves obres literàries més valorades avui i el fan membre de l'IEC el 1911.
***
Joan Maragall mor el 1911, el 20 de desembre, als 51 anys. Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...". Dos dies abans de morir va demanar ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc.
TRANSCENDÈNCIA DE MARAGALL
Conviuen en ell les personalitat antitètiques del poeta i el burgès. I és un dels primers poetes on conviuen sense trencaments, perquè com ell diu "el meu pare (...) em deixà en una posició material desembarassada, d'on ha eixit el meu desembaràs moral" (va ser fill de casa bona i rendista). La seva obra reflecteix les inquietuds de la burgesia (problemes econòmics, polítics..) i també la sensibilitat juvenil i madura del seu temps.
Maragall és el primer intel·lectual que dóna el país, intel·lectual en el sentit modern de la paraula, que vol dir un home d'idees, capaç d'expressar-les, amb llocs per expressar-les i que té una influència clara sobre els seus contemporanis.Popular o no, a Maragall se l'apropien sectors contraposats. Des dels que el consideren el poeta nacional, fins a les autoritats franquistes, que el citen en els seus discursos.
La família de Joan Maragall, actualment, té quaranta-dos néts, més d'un centenar de besnéts, i en total arriba a tres-cents membres, entre els quals hi ha el president de la Generalitat, Pasqual Maragall i Àgata Roca (una de les actrius de T de teatre). Ells, que el van conèixer, el defineixen com un home pausat, suau, molt íntegre, sensible, honest, intel.ligent i un gran cristià (testimonis del programa "El meu avi" de TV3)
1. Maragall no és un catalanista militant però s'implica en totes aquelles institucions, festes, entitats i costums més pregonament arrelats en la societat catalana. Per exemple, era un gran excursionista.
2. Com a creador, estigué molt vinculat amb l'Orfeó Català, per a qui traduí cançons alemanyes i Wagner, i per a qui va escriure La sardana:
"La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan..."
que s'ha convertit en gairebé un himne de Catalunya.
3. Com a poeta, dedica gran part de la seva obra a la recreació dels mites, costums, símbols netament catalans. Per exemple, a Visions i Cants, dedica poemes a personatges llegendaris (com Joan de Serrallonga), patrones (La Mare de Déu de Montserrat), festes religioses (Dimecres de cendra), la sardana, la senyera...A finals de segle, especialment, els seus poemes s'omplen d'un "nosaltres" que l'inclou a ell i a tota la col.lectivitat.
EVOLUCIÓ DEL SEU CATALANISME
En la seva primera època, Maragall diu que el decadentisme no pot ser saludablement social, i ell es declara vitalista i catalanista. No era pas un catalanista militant, però havia parlat del regionalisme en dos articles al Brusi, i Prat de la Riba el va renyar pel seu contingut.La confluència entre el modernisme i el catalanisme a tombant de segle és el fenomen més important de la cultura catalana: Maragall es fa de la junta de l'Ateneu, com a secretari, recolza des del diari totes les iniciatives nacionalistes i li ofereixen la direcció de La Veu de Catalunya, un nou diari, però la rebutja i privadament diu que és urgent que Catalunya "talli la corda que la lliga amb la Morta".
Entre 1895 i 1900, com a poeta, es dedica a crear una simbologia i mitologia nacionalistes: mostra el seu ideal de federalisme ibèric (igual que a "Himne ibèric", de Visions i Cants ) i pren la ginesta com a flor nacional, a més de presentar la identitat de Catalunya com a "serra que va al mar".
Primer es planyia de pertànyer a la burgesia, cap el 1890. Però a tombants de segle, la burgesia s'ha tornat catalanista i creu que s'ha mobilitzat perseguint un ideal. Es solidaritza amb la seva pròpia classe, per fi.
Maragall fou un agitador polític que no va voler dedicar-se a la política. Ell se sentia més un periodista crític amb el moment que li ha tocat viure, especialment a partir de la Setmana Tràgica , que va ser quan va escriure tres articles "incendiaris" a la Veu de Catalunya: "Ah! Barcelona!, "La ciutat del perdó" (censurat pel diari) i "La Iglesia cremada".
D'aquest punt en endavant, Maragall degué haver-se sentit totalment alienat de la política. I és ara, quan comença a considerar l'acció individual com a única solució a la mediocritat ètica. I això s'aplica també al nivell cultural; el seu poema cívic més impressionant, l''Oda nova a Barcelona', acabat poc temps després de la Setmana Tràgica, ofereix la seva visió de la ciutat, amb tots els seus defectes i virtuts.
El problema és que la Barcelona del 1909 no era la mateixa que la del 1893 o del 1898: l'oferta de camins era més àmplia i les posicions, més radicals. En la nova etapa combativa de Maragall el vitalisme nietzschià i l'elegia romàntica quedaran enrere i donaran pas a una reflexió íntima i serena, fins i tot una mica tràgica, que trobava la seva raó de ser en el descobriment i l'assumpció del dolor i de l'egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació; en la solitud, en definitiva.
Però no oblidem que, en vida, Maragall estigué molt vinculat al cant coral, la sardana, l'excursionisme, i la llengua.
MARAGALL I L'ORFEÓ CATALÀ
Amb l'ORFEÓ CATALÀ, especialment, mantingué una estreta relació. La majoria de cançons que cantava aquesta entitat, en aquell moment, eren cançons de la terra, per oposar-se al "género chico" castellà (la Zarzuela). Els músics de l'Orfeó eren Morera, Millet, Gay i , Alió, i les seves obres exaltaven la germanor, l'optimisme, la vitalitat, la joventut i el vigor. Lamúsica de Wagner ha triomfat per Europa, amb el seu to coratjós I combatiu, vitalista.
Maragall participà en el món musical català fent discursos, articles a la premsa, traduint Wagner per encàrrec, traduint Schumann, Mendelssohn, Bach, i confeccionant lletres per ser musicades. Per exemple, l'himne "El cant de la senyera" estrenat per l'Orfeó Català a Montserrat el 1896, en la festa de benedicció de la senyera de l'Orfeó. Maragall escriví la lletra i Lluís Millet va musicar-la. El 1918 aquest cant fou adoptat com a himne de totes les corals de Catalunya i durant el franquisme fou usat com a cant patriòtic i reivindicatiu, però va ser prohibit entre 1939 i 1967.
El 1960, la seva prohibició desencadenà els Fets del Palau, en un concert de l'Orfeó Català pel centenari del naixement de Maragall al Palau de la Música Catalana, que coincidí amb la visita de Franco a Barcelona. Inicialment estava en el programa i al ser prohibit, una bona part del públic el va cantar, davant dels ministres franquistes. La policia detingué 20 persones, entre elles Jordi Pujol, que llavors no era al Palau. La seva detenció originà una activa campanya pel seu alliberament i va fer que el seu nom fos conegut al país i a l'exili. També hi hagué 2 consells de guerra i 2 condemnes de 7 i 3 anys de presó.
El 1967 s'autoritzà que se sentís amb la condició que no fos anunciat enlloc.
EL CATALANISME A VISIONS I CANTS
Visions i Cants està fet amb poemes que pertanyen a gèneres que afecten la col.lectivitat (cants, himnes, cançons). També presenta diverses llegendes com a mostres de la forma de ser dels catalans. En definitiva, Maragall vol fixar els balls, els himnes, les banderes, els mites, els costums... la PÀTRIA CATALANA.
Especialment la part dels Cants, serveixen per mostrar-se com a portanveu d'una col.lectivitat.
Al poema "Cant de novembre", de Visions i Cants el poeta ajunta vitalisme i catalanisme, utilitzant la persona "nosaltres", i tots els poemes entre 1895 i 1900 agafen aquesta persona verbal o representen la col.lectivitat. Inclou "La sardana" a Visions i Cants, per transformar un ball regional en un ball nacional, tot i que era un poema anterior a la composició de la resta del llibre.
En definitiva, Maragall vol fixar els balls, els himnes, les banderes, els mites, els costums... la PÀTRIA CATALANA.
1. La bomba del Liceu (1893) li desvetlla la mala consciència de classe burgesa. Li dedica el poema "Paternal".
2. La crisi colonial de 1989, amb la pèrdua de Cuba i les Filipines en una guerra inútil, el fa tornar regeneracionista. Considera que cal deixar de banda la Morta -Espanya- i començar una pàtria nova. Maragall sent un nacionalisme federalista.
3. A Visions i Cants dedica els tres cants de guerra al desastre colonial, explicant els adéus als soldats, criticant l'Espanya decadent, i llançant, al final, un crit d'esperança optimista sobre la regeneració d'Espanya.
4. Després de 1900 canvia d'ideologia i es fa conservador, pròxim a la Lliga Regionalista. , però la Setmana Tràgica de 1909 el fa reaccionar i escriu tres articles al diari , on ve a dir que és més maca la fe de l'obrer que crema esglésies que la del burgès que se'n lamenta (L'església cremada) i demana l'indult per Ferrer i Guàrdia, que acabaria afusellat a Montjuïc (La ciutat del perdó).
5. Els darrers anys de la seva vida, doncs, torna al paper d'agitador de consciències.
Quan escrivia a El Diario de Barcelona ( a partir de 1892), o el Brusi, la seva ideologia semblava clarament contrària a la del diari conservador , però el que hi diu, tot i ser capdavanter d'una 12 escassa de modernistes que fan soroll, és molt anticuat: el dret de propietat és sagrat, cal l'organització jeràrquica, les classes socials són un fet natural, el poble és el perpetu salvatge, ataca la 3ª república, laica i anticlerical, el sufragi universal, el jurat, el perill socialista, defensa els notaris...Els primers articles són molt suaus, molt poc apassionats, molt poc personals...
Cap el 1888
EL REGENERACIONISME DE MARAGALL
De sobte, fa un article ,"La hora presente", que diu que els joves han de tirar a terra les institucions caduques que frenen el progrés i fa una obertura incondicional a totes les novetats modernes només pel fet de ser-ho.
En aquell moment, el Brusi és el gran periòdic de la ciutat, i l'escriptor aviat es converteix en un dels articulistes més llegits. No militarà mai en cap partit polític. La seva independència d'opinió el portarà a publicar en altres diaris catalanistes, menys conservadors, com "La Veu de Catalunya".
LA BOMBA DEL LICEU
1893. Nit d'òpera. Comença la temporada. El teatre és ple de gom a gom. Des del quart pis, l'anarquista Santiago Salvador llença dues bombes a la platea. Només n'esclata una, però causa vint morts. En aquell moment, els anarquistes feien atemptats individuals, d'un home sol, però que atemptaven simbòlicament contra les bases i els punts àlgids de la societat. Per tant, havien atemptat contra els militars, havien atemptat contra l'Església i, en el cas del Liceu, atempten contra la burgesia. El Liceu era la caixa de ressonància social de Barcelona, era "el lloc", el lloc burgès per excel·lència.
I Maragall se n'adona i és perfectament conscient que aquest atemptat va contra la seva classe social. El Maragall articulista fa un article setmanal, on parla sobre la ciutat, sobre política, sobre política internacional, sobre costums, sobre els nous invents... Doncs bé, tot això no té altre objectiu que anar guiant aquesta burgesia barcelonina que no té cap altra inquietud de caràcter cultural, i això és el que a Maragall el molesta extraordinàriament.
LA CRISI DE 1898
A partir de la crisi del 98 és quan per primera vegada es desenganxa de la veu general i comença a dir coses pròpies.Fa articles sobre el desastre colonial del 98 que causen un gran impacte en la societat barcelonina. També en parla a unes cartes a Antoni Roure. El 1900 viatja a Madrid i té contactes amb regeneracionistes dela talla d'Unamuno i Azorín.
En aquell moment Espanya es queda sense imperi i perd, per tant, el seu prestigi internacional. Té una derrota absolutament humiliant davant d'Estats Units perquè és en "tres dies". I això mata la crisi finisecular del règim, que estava molt podrit i molt desgastat, doncs crea una sensació de buidor total, que és el que realment aprofiten les perifèries, aquest impuls, per dir:"Escolta, hem de deixar de banda la Morta -com deia Maragall, la morta és Espanya- i hem de començar nosaltres a crear aquesta pàtria nova".
El 1901 apareix la Lliga Regionalista i el catalanisme entra en la política , perquè Catalunya se sent la fàbrica d'Espanya, en tots els sectors de producció. Aquest fet deixa al descobert les tensions entre Espanya i Catalunya. Maragall, com ja hem dit, és un nacionalista federalista.
EL REGENERACIONISME A VISIONS I CANTS
El 1900, data de publicació del llibre, Maragall ens presenta els 3 cants de guerra, que corresponen al Plantejament, Nus i desenllaç de la crisi del 98:
- 1896:sortida de l'exèrcit espanyol i desconfiança en el desenllaç.
- 1898: derrota de l'exèrcit espanyol, crítica de l'Espanya decadent.
- 1899 Retorn de l'exèrcit espanyol, crit d'esperança i renaixement.
En aquests Cants critica d'Espanya el record paral.litzador de les glòries passades, el seu concepte d'honor i la decadent fascinació per la mort. El darrer cant acaba amb una nota d'optimisme sobre la regeneració d'Espanya , prenent com a punt de partida el catalanisme. Passa del rebuig separatista a l'intervencionisme del grup.
EL CANVI IDEOLÒGIC
Maragall, a partir dels Cants, de Visions i Cants, començarà a tenir una posició ideològicament dretana, de nacionalisme intervencionista, pròxim a la Lliga Regionalista de Catalunya, que era antimodernista, i això provocara que molts dels seus amics se'n distanciïn.
Maragall deixa de ser modernista: viu a Sant Gervasi, voltat de dones i criatures- Amb la mort del pare el 1900, havia heretat moltes propietats, i es torna patriarca i prohom, personatge públic, sol.licitat per uns i altres. L''abril de 1903 trenca amb el Brusi i escriu només quan se sent mogut a dir quelcom al públic i ara diu que no vol negacions que no continguin una afirmació poderosa i que la destrucció que no és capaç de construir tot seguit és repugnant.
Està lluny del Maragall que provocava els joves al Brusi, es defineix en una carta a Corominas, com a "reposat,optimista i conservador". Joan Maragall és un burgès del seu temps: freqüenta l'Ateneu Barcelonès, estiueja a Caldetes i és un assidu del Gran Teatre del Liceu. Però al tombant de segle, la burgesia viu d'esquenes a una societat barcelonina complexa i marcada pels atemptats anarquistes.
construcció del Liceu 1845-47
LA SETMANA TRÀGICA
L'any 1909 esclata la Setmana Tràgica, una insurrecció popular sense líders, que sembra el caos a la ciutat. Es cremen moltes esglésies i convents. Maragall és fora de Barcelona i quan torna se'n va a oir missa en una església destruïda per les flames. D'aquesta experiència neix l'article "L'església cremada". Per a sorpresa de molts, fa una dura crítica a la seva pròpia classe. En "L'església cremada" explica que és més maca la fe de l'obrer que crema l'església que no pas la del burgès que plora perquè està cremada. Per una banda, les classes populars s'han passat , però si s'han passat és perquè les classes dirigents no han fet el seu paper previ. Això és una constatació per ell , que portava anys intentant la construcció d'un món nou a partir de la mobilització de la burgesia, és una constatació tremenda, és a dir, els seus han fracassat.
Per exemple, Josep M. de Sagarra, en les seves memòries, quan parla d' aquest article diu: aquell vespre en els sopars de la burgesia barcelonina es va produïr el més gran nombre de suspensions, que vol dir de gent que es retira, que està indisposta, perquè li ha sentat com un tiro aquest article. Té un ressò, un impacte.
Després de la Setmana Tràgica, les autoritats busquen un cap de turc. Serà Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista que és condemnat a mort com a instigador de la revolta.
Maragall en demana l'indult i escriu "La ciutat del perdó", un article que Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat, no deixarà publicar. Ferrer i Guàrdia és afusellat al castell de Montjuïc. L'article, de 1909 , diu:
"Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!"
Francesc Ferrer i Guàrdia
La ciutat del perdó és un crit. Acaba de passar la Setmana Tràgica, la burgesia catalana està còmodament situada a l'entorn de Barcelona veient el mar, prenent el sol. L'exèrcit no ha intervingut, s'han cremat els convents... i Maragall acusa a tothom de passivitat.
Els darrers anys de la seva vida, doncs, va estar tan combatiu com al principi. Torna a la funció d'inquietador, cridant, mostrant-se com un home amb qui no es pot discutir, vol recordar als burgesos que hi ha coses que no es poden sacrificar a la modernitat i torna al paper del solitari agitador imcomprès. D'aquí l'admiració per Unamuno, perquè el veia com a inquietador de consciències, com ell,tot i que no compartien res més. Maragall va veure defectes en els noucentistes: massa obres culturals i poques socials, classisme, centralisme barceloní, i irritant cofoisme, ceguesa de la realitat coetània.
1. Maragall introdueix Nietzsche i la seva filosofia vitalista, amb un article a l'Avenç, escrit el 1893
2. La filosofia de Nietzsche oposa, a una societat dèbil i obedient, la ideologia del superhome, que imposa la seva voluntat per gaudir de la vida i els seus plaers, sotmetent, si cal, aquesta societat.
3. Els atemptats i les crisis són, per Maragall, una mostra d'aquesta societat dèbil, i de que cal canviar les coses. En poemes com "Excelsior" rebutja l'immobilisme ideològic i proclama el moviment continu, el modernisme.
4. A Visions i Cants, Nietzsche està present en el vitalisme dels personatges de les Visions, especialment en el Comte Arnau, i en tots els Cants, especialment els 3 de guerra i el Cant de novembre, que diu:
Gosa el moment;
gosa el moment que et vonvida,
i correràs alegre a tot combat;
un dia de vida és vida:
gosa el moment que t'ha sigut donat.
Una altra de les passions de Maragall fou Friedrich Nietzsche , el pensador i filòsof que desvetllà la consciència de tota Europa, amb la seva teoria del Superhome.
Friedrich Nietzsche (1844-1900)
El 1893 Maragall escriu un article titulat "Nietzsche" a L'Avenç, amb el psudònim de Panphilos (que, etimològicament, vol dir "amic de tothom" i literalment "apàtic, lent a obrar", i amb aquesta metàfora vol simbolitzar la societat moderna). A ell l'atreu des de que llegeix La voluntat al poder. Per això podem considerar a Maragall l'introductor de la seva filosofia a Catalunya.
Per a Nietzsche, el mal de la societat, que arrenca dels grecs i el cristianisme, és que fomenta la moral de l'home dèbil, resignat, altruista, obedient amb els dogmes. Per contra, l'exaltació de la vida és l'única cosa que justifica l'existència, el triomf la voluntat humana. Enmig de la nissaga d'esclaus, ha de sorgir una nova classe d'herois, una aristocràcia de senyors forts, de cos i ànima, lliures, que viuen intensament, el goig i el plaer, lleons riallers que surten de la selva i ho atropellen tot sota les seves urpes victorioses.I la seva força s'esbrava en jocs i esports, en festes, crits i guerres, en tot el que és fort, lliure i alegre. Els superhomes, en definitiva.
Llavors hi ha l'atemptat anarquista de Paulí Pallàs contra Martínez Campos, i Maragall hi llegeix una manifestació de la crisi i la veu com a creixement, no com a decadència, perquè , a més, s'estrena Ibsen, es tradueix Maeterlinck, Hauptmann, Un enemic del poble és prohibit...
Tot és posat a prova amb el atemptat de bomba al Liceu, el 17 de novembre de 1893 i ja és més difícil de pair, per la quantitat de víctimes, una 20 morts. Maragall en fou testimoni presencial i l'accepta com a una altra mostra de la crisi. Ell ja havia escrit articles al Diario de Barcelona, que acabaven amb frases que eren fetes per provocar, com ara "se acercan convulsiones donde perecerán los débiles".
El poema "Paternal" és el primer resultat de la influència de Nietzsche, escrit la mateixa nit de l'atemptat i esdevé una optimista declaració de fe en la bondat última de la vida, i l'afirmació de la innocènca sobre els interessos polítics, l'odi i la por.De fet, la força del poema consisteix, no en el simple contrast entre la vida pública i la privada, sinó en l'associació entre dos tipus de barbàrie: la de la violència civil i la de l'infant innocent. En aquella època escriu: "Però digueu-me, germans: ¿què pot fer la criatura més que el lleó? ¿Per què el lleó devorador ha d'esdevenir un infant? La criatura és la innocència i l'oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per ella mateixa, un primer moviment, una afirmació sagrada".
Així Maragall, tot registrant la seva condemnació de la violència inútil, se serveix d'un símbol -el de l'infant- que segueix vibrant, com al mateix Nietzsche, amb una sensació de renovació moral."Excelsior" també prové del vitalisme nietzschià. Parla del rebuig a l'immobilisme ideològic i proclama el viatge inacabable, obert a tot el nou, un programa de vida, no perdre el nord, la recerca d'un objectiu, insistint en el viatge mateix,el moviment continu.
A partir d'aquí Maragall comença a ser una influència moral i ètica en la societat catalana.
EL VITALISME DE NIEZTSCHE A VISIONS I CANTS
Aquesta filosofia vitalista apareix als poemes "En la mort d'un jove" i "Dimecres de cendra" i a tots els CANTS i sobretot als 3 cants de guerra .
Amb poemes com "En la mort d'un jove" (escrit 5 dies després de la mort del seu cunyat, Guillermo, als 21 anys) , on ell transcendeix la seva mort amb el ponent dolcísism,i també amb "Cant de novembre", escrit el nov. de 1895, una professió de fe vitalista, relacionada també amb la mort del cunyat, ens presenta una exaltació hedonista de la vida i la vida com a combat, una exhortació col.lectiva, amb el "nosaltres". La poesia de Maragall entre 1895 i 1900 agafa sovint el "nosaltres", la veu col.lectiva.Maragall el 1890
Nietzsche també apareix apareix en les figures de Serrallonga i de Arnau , de la part de Visions, i també en l'Adalaisa de la segona part del poema de "El Comte Arnau", publicada posteriorment.
Més endavant, en l'article Niezsche , que Maragall escriu als 40 anys, condemna la seva filosofia però sense deixar d'admirar-la.
1. En els seus inicis, Maragall fa poemes satírics o a l'estil de la Renaixença, però el 1888 fa "L'oda infinita" i ens explica què és poesia per a ell: una vocació que no acabarà si no és amb la mort , i el resultat de la inspiració de la natura sobre el poeta, que és el seu mèdium:
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai
2. El seu llibre Poesies (1895) és decadentista, i conté molts poemes dedicats a la natura, com la secció Pirinenques, i el seu famós La vaca cega.
3. Després publica Visions i Cants (1900) on exalta la pàtria i els seus símbols i dóna un programa regeneracionista i vitalista per a viure.
4. Tot seguit, Enllà (1906), que és més conservador i religiós, i és molt mal rebut pels noucentistes.
5. I per últim, Seqüències (1911), que conté l'Oda nova a Barcelona i el Cant Espiritual, i que presenta un to d'agitador social ple d'interrogants.
6. La seva poètica està explicada en dos textos: Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907), reunits sota el nom de "teoria de la paraula viva" on ens diu que la poesia és fruit de la inspiració, i que el poeta , com els nens, és l'únic capaç de captar l'essència de la bellesa i la vida, i que ho ha de fer amb paraules espontànies que no poden estar sotmeses al treball de la retòrica.
Maragall no era exactament un poeta prolífic: les seves poesies tan sols ocupen dos dels vint-i-cinc volums de l'Edicio de l'Obra Completa : La resta està feta de correspondència, traduccions i d'una enorme quantitat d'assaigs en català i castellà. De fet, en vida fou més conegut com a periodista que no pas com a poeta.
Maragall és una persona que no té imaginació, des d'aquesta perspectiva és un escriptor realista, realista en el sentit que necessita haver vist, haver estat, haver trepitjat, haver tocat els objectes, les persones, els espais, per poder-ne parlar. I després la descripció que en fa és a partir de les sensacions percebudes.
ELS SEUS INICIS POÈTICS
Als 25 anys comença a escriure poesia com a rebel.lió. Aquests primers versos responen bàsicament a dos dels models de la poesia vuitcentista. D'una banda, una línia humoristicosatírica (seria el cas del poema "Òptica", publicat el 1878-, que parla en termes despreocupats i humorístics d'una relació amorosa frustrada perquè no era a dos, sinó com a mínim a tres); de l'altra, una línia pròxima a la rondallística i a la poesia amatòria jocfloralesca (el poema "An ella", també publicat el 1879-, canta en termes més delicats uns amors juvenils plens d'il·lusió).
El 1881 guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Badalona amb "Dins sa cambra"
Excursió a Camprodon
Els poemes d'aquests anys confirmen les tendències tot just esbossades en els primers poemes que Maragall escrivia d'amagat. El plagi, la imitació i la paròdia de la poesia espanyola barroca, romàntica i postromàntica més tronades informen alguns poemes "dedicats" als professors, fets sobre la marxa i per matar l'avorriment propi i dels companys, i els poemes amorosos fets per encàrrec d'algun company . La majoria dels conservats entre els apunts de classe són escrits en castellà, amb alguns mots en català quan la rima o la broma ho demanen.
Aquests primers poemes trasllueixen un individu rebel, de tendència anarquitzant, defensor del nihilisme i propens a riure's del mort i del qui el vetlla. Els poemes escrits en català, amorosos i circumstancials, presenten una tipologia diferent. Malgrat estar fets, com dirà Soler i Miquel, "con relleno de las res comunes del arte", apunten ja cap a un lirisme expressiu i no gens tràgic i cap a una sensualitat ingènua però terriblement efectiva que esdevindran decisius per a la seva poesia posterior.
EL DESCOBRIMENT DEL POETA
El 1888 publica "L'oda infinita," considerada per ell i per tothom com el poema definitori, perquè aquí és on Maragall es troba com a ver artista, com a poeta, perquè és un poema sobre la poesia: com a vocació (motor absolut de tota una vida) perquè l'obra del poeta és una oda infinita que no acabarà si no amb la seva mort; i la segona idea que vehicula és que la poesia no és artifici, sinó inspiració, que és bellesa i harmonia eternes i el poeta és el mèdium (concepció romàntica de la poesia, a la qual es mantindrà fidel tota la vida)
El 1894 guanya l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona per La Sardana.
EL LLIBRE POESIES (decadentisme)
El 1895 publica, Poesies ( un llibre decadentista, amb els temes de l'amor, la dona,la natura, les festes icostums). Conté L'oda infinita i la sèrie Claror on narra el seu prometatge amb Clara Noble quan per fi la poesia i l'amor entren a la seva vida (ell diu que ho fa tard tot i que no arriba a la juventut fins el 31 anys). També té la secció Pirinenques, amb un poema com La vaca cega (que Unamuno elogia molt en una carta i tradueix al castellà).
Justament en la secció Pirinenques, estrena un tema molt car en la seva obra: la natura, una poesia dictada pel cosmos: el poeta diu el que veu però amb exaltació emotiva, de vegades és un adjectiu, de vegades posa una exclamació... La natura com a reveladora del misteri del món. Maragall li dóna un sentit metafísic, amb una mètrica, sintaxi i adjectivació que arrosseguen implicacions morals ("gran gesto tràgic" o "inoblidables"). Les Pirinenques reflecteixen el decadentisme modernista (i és l'única obra seva on surt aquesta manera d'escriure ) , amb l'adjectiu trist, la llum crepuscular, els colors secundaris i apagats, la boira, el silenci, la voluntat de fondre's en el paisatge.
Parc Joan Maragall, Barcelona
A partir de l'estrena de La Intrusa, de Maeterlinck, ell s'havia fet més decadentista, tota la darrera part de Poesies, ho és (Goigs a la Verge de Núria, el tríptic de l'any, és prerafaelita).
El punt culminant del seu curt decadentisme és Estrofes decandentistes, que ell llegeix a la 3ª festa modernista de Sitges. Però per molt modern que fos, Maragall no en comparteix la necrofilia i morbositat i els seus poemes decadents acaben amb notes vitalistes, de flors que neixen al camp.
LA CONSAGRACIÓ
L'any 1900 publica Visions i Cants i el 1904 guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona amb Glosa. El 1903 publica "Elogi de la paraula", quan és president de l'Ateneu de BCN i l'any següent Les disperses (recull de poemes no inclosos en els seus dos primers llibres)
El 1906 publica Enllà (premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona). Aquest llibre és el fruit del canvi ideològic cap el conservadorisme dretà i la religiositat que fa en aquell moment. Són els poemes escrits a principis de segle, perd el to d'exaltació de Visions i Cants, esdevé descriptiu i reposat, el nacionalisme es fa implícit, el paisatge esdevé símbol de Catalunya, i els ametllers i la ginesta, usa la fal.làcia patètica (atribueix a objectes inanimats sentiments, emocions i activitats humans)...
Parc Joan Maragall, Barcelona
Després de la recepció desfavorable d'Enllà, per part dels noucentistes, amb Eugeni d'ORs al capdavant, el Maragall poeta calla. Sense poder precisar si es tracta d'una petita venjança, de teràpia o d'un acte volitiu, de responsabilitat de l'artista davant la seva obra i el seu públic, Maragall assajarà la primera gran rectificació de la seva poesia. A Tria (1909), antologia destinada a llibre de lectura per als nens, Maragall mostrarà que és capaç de fer allò que els noucentistes deien que havien de fer els bons poetes: sotmetre l'obra a revisió per tal d'oferir-la com més depurada millor d'incorreccions, incongruències i desordres.
Les correccions que farà tendeixen a eliminar defectes formals (repeticions, col·loquialismes, castellanismes...) i a polir defectes de versificació, sempre que el canvi no signifiqui una agressió al seu personal sentit del ritme ni l'obligui a modificar el seu gust pel vers lliure i per l'anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l'eliminació d'elements inútils. Davant la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d'Enllà.
El 1909 escriu Elogi de la poesia. Des de 1906 fins a 1909 havia tingut una crisi i havia restat en silenci poètic. Dos anys més tard publica Seqüències.
LA SEVA ARS POÈTICA
Per a Maragall, el poeta és privilegiat I sensible i retorna als mots el sentit I intensitat originals, la paraula esdevé sagrada i els màxims preceptes del poeta són la sinceritat I l'espontaneïtat.
Tot i aquestes idees, ell manifestava la diglòssia existent i usava el català per la poesia i el castellà per al periodisme i assaig (emoció contra raó). No hi ha encara la reforma fabriana, per tant la seva llengua està plena de castellanismes, és asistemàtica i caòtica.
LA TEORIA DE LA PARAULA VIVA
És el discurs inaugural de la sessió 1903-04 de l'Ateneu de Barcelona, discurs que rebrà el nom de Elogi de la paraula. Els poetes es meravellen con els infants i els innocents, retornen el valor als mots. Com a teoria no s'aguanta perquè és subjectiva, i els seus poemes són fruits d'afortunades imatges i de reeixides estructures rítmiques en adequació amb el contingut. L'elogi de la paraula tingué un gran ressò públic: Maragall feia poemes d'excursionista ocasional, d'estiuejant barceloní, però parlava amb la veu i els mots que usava el poble. Sota la influència dels primers romàntics alemanys i d'Emerson, diu que la paraula ha perdut la intensitat i l'emoció i el poeta és l'únic que les hi pot tornar, transformant-les en paraules vives, com les que es troben entre la gent del poble. I la llengua materna és l'única font d'on treure la força expressiva.El 1907 revisa i amplia la seva teoria poètica a Elogi de la poesia i llavors parla de ritme i forma, el ritme de la realitat es transforma en el ritme del vers i la poesia es limita a dir les emocions. A l'Elogi de la poesia, hi afegeix neoespiritualisme, a l'estil de Emerson, Nietzsche, Wagner, Schopenhauer: el poeta és el totalitzador de la creació artítisca, art, bellesa i vida ingren el tot i la poesia és l'únic sistema de percebre el tot. En un moment d'emoció intensa només cal que brolli unas paraula perquè al seu entorn n'apareguin d'altres i surti el poema. Com en la poesia popular, hi ha espontaneïtat, puresa i sinceritat, per tant, l'estil són els poemes breus, els versos lliures, la fragmentarietat i la subordinació de la forma al fons.
La confiança que demostra Maragall en el valor de la intuició potser va massa lluny, en negligir l'aspecte tècnic de la poesia; la seva fe en el 'poble' com a receptacle de l'autèntica poesia tan sols perllonga una vella il.lusió romàntica; la seva creença que la veritable poesia només pot existir d'una manera fragmentària va en contra de la idea d'un poema llarg, i , per cert, fa molta injustícia a un poema com la Divina Commedia. Però, per altra banda, formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definidors amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d'una banda, en la creació d'una escola maragalliana de qualitat i ressò desiguals (Pijoan, Lleonart, Pujols i fins i tot Sagarra) i, d'una altra, en algunes de les grans obsessions de Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera d'entendre la crítica), d'Espriu (Goethe, la figura de Nausica) o, en un altre nivell, de Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts de plaer i de creació). Maragall esdevindrà, així, un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.
LA POESIA DELS SEUS DARRERS ANYS
Els darrers anys , Maragall veu la poesia com a redempció, quan descobreix Novalis i en fa algunes traduccions . La Poesia com a refugi. En el seu article sobre Novalis, parla d'ell amb gran adulació pública, però escrivia en secret i soledat, i vivia retirat.D'aquesta època és el cicle d'Haidé, envoltat de misteri, perquè sembla un amor secret i frustrat, narrat a La calaverada i Preliminar. Un amor extraconjugal. Els poemes són "Diades d'amor" "Haidé" i "Glosa" i la relació ja era finida el 1904.
El tema prerafaelita de la donna angelicata (i el poema "La dona hermosa" de Visions i Cants, ho sembla, del cicle d'Haidé, una dona bellíssima, pura i inalcançable)apareix al cicle d'Haidé, però parla d'una dona terrenal i asequible i la renunciació ennobleix l'amor i l'eleva a la perfecció i puresa absolutes. "Represa d'Haidé" imita la poesia tradicional, el seu penúltim poema "Nodreix l'amor"... ens mostra que està trasbalsat per haver arribat als 50 anys, i entra en crisi.
Mirada, la tempesta,de J.W. Waterhouse.
Els poemes de Seqüències, el llibre de 1911, són com els d'Enllà. Retorna el tema de la natura, del comte Arnau i d'Haidé… Fins i tot Oda a Barcelona i Cant Espiritual , els seus millors poemes, representen velles idees. Però el to ha canviat i és imperatiu, urgent i excitat i amb interrogacions retòriques.Se sent que totes les responsabilitats col.lectives cauen sobre la seva esquena i els altres no l'ajuden, es veu com el cap de turc, el redemptor de la col.lectivitat i torna el tema de El comte Arnau.A Seqüències, Maragall completarà o tancarà cicles temàtics començats anteriorment: el del mar, el d'Haidé, el de la poesia civil i el del Comte Arnau. I n'encetarà un que no havia de tenir continuïtat: el del "Cant espiritual".
El comte Arnau de Seqüències és l'incomprès, el que veu i no és vist, el despert entre adormits, el redemptor, i la crisi prové que se sent lluny del jovent noucentista, que va acollir Enllà amb reticències i va marcar dstàncies amb ell.
Ell va fer esforços per escurçar distàncies, implicant-se en els temes clàssics, l'estiu de 1906 llegia Virgili, dos anys més tard, Homer, i va voler escriure l'obra de teatre Nausica. El 1910 llegeix Hesíode i Teòcrit i parla d'anar a classes de grec i es planteja adaptar al català la mètrica clàssica.
Nausica i Ulisses
Però la seva teoria de la paraula viva xoca contra l'artifici noucentista. Maragall no era atacat directament però Xènius dedicà 4 gloses a Enllà. Maragall no els criticava massa, només la seva inclinació socialista, el sotmetiment a la disciplina política. Aviat va començar els atacs contra les consignes orsianes, com la civilitat. La seva idea de ciutat era més real.
La poesia Oda nova a Barcelona té les 6 primeres estrofes influïdes per Verdaguer . Llavors va interrompre la creació del poema perquè va tenir lloc la Setmana Tràgica i li va donar la raó que la ciutat noucentista era una entelèquia i que la seva era fosca i real, la ciutat d'ivori burgesa i també la rambla dels pobres, el Montjuïc com a ombra ominosa del mal fet als obrers. I diu Barcelona és així, asumim-ho i canviem-la. I així el tema s'enllaça amb els de la redempció per la poesia del comte Arnau i el del sacrifici i la renúncia de Nausica i dels darrers poemes d'amor.
Barcelona, casa Golferichs, 1901
SOBRE LA SEVA MANERA D'ENTENDRE LA POESIA, LLEGIU L' ENTREVISTA QUE LI VA FER JOAN VERGÉS BARRIS, EN OCASIÓ DELS JOCS FLORALS:
- Però llavors, senyor Maragall, quina poesia defensa?
- La poesia pura, la poesia viva...- Què és la poesia viva?
- És la materialització verbal d'efusions inefables, espontànies, directes, autèntiques.- Materialització verbal sense retòrica? Com és possible?
- Materialització verbal amb la mínima quantitat de retòrica possible. La retòrica justa per a fer-se entendre, res més. Aquesta és la poesia viva. L'important és que el batec inefable que pretén suscitar el poeta, el trèmolo d'inefabilitat, no quedi ofegat per l'exercici verbal, fatalment preciosista, deliberat, glaçat... (...)- Potser la poesia és una fugida, una evasió de la pesada, horrible tensió de la vida...
- Oh, no senyor! La vida és una cosa molt important i, en tot cas, absolutament plausible. Pensi! És l'única cosa que tenim, l'única cosa que hem tingut i que probablement tindrem. Adoptar davant la vida una posició intel.lectual de menyspreu o de negligència és un error espantós, una pura follia.LLEGIU TAMBÉ UNA CARTA DEL 30 de maig de 1903 DIRIGIDA A PIJOAN ON PARLA DE QUIN VA SER, PER A ELL, L'IDEAL DE POESIA:
"La (seva) irresistible propensió a suggerir un món amb una sola paraula intensa." "Ara --afegeix-- la qüestió és tenir força per a la intensitat. Es té? Doncs, sols la paraula inspirada. No es té? Doncs endebades s'estiregassaran els versos per assolir-la. Jo comprenc que això com a teoria és molt discutible i és potser massa moderna, massa nerviosa. Però que els més grans poetes ho són per unes poques paraules que apareixen de tard en tard en la llargada innecessària de les seves obres... Lo demés són trons que rodolen llargs i foscament d'un llampec a l'altre. ¿Què vol dir allò de Goethe de què l'art és per omplenar els buits de la inspiració? Ho tinc, com vostè, per una heretgia."
Pres de l'Obra completa, vol. XV, Josep Pla. Edició 10è aniversari, Editorial Destino, Barcelona, 1992.
1. Els poemes de Visions i Cants foren escrits els darrers 5 anys del segle XIX i publicats en diverses revistes i reculls.
2. Cada part del llibre és unitària :
- Les VISIONS són cinc poemes sobre cinc llegendes catalanes (tres personatges fantàstics i dos històrics) : El mal caçador, Joan Garí, El comte Arnau, L'estimada de don Jaume (el rei Jaume I), i La fi d'en Serrallonga (el bandoler). Parla del passat de Catalunya. Els poemes intenten presentar el tarannà català , per oposició del castellà i estan influïts per Nietzsche i el seu vitalisme individualista.
- L' INTERMEZZO són catorze poemes de diversos temes, i està en un cos de lletra més petit. Són poemes dedicats a verges i sants, a festes , a la naturai a la dona. Experiències del present del poeta, com la mort del seu cunyat.
- Els CANTS són vuit poemes, d' exaltació patriòtica catalana (la sardana, lasenyera, els joves) o de reprovació a Espanya pel desastre del 98 (pèrdua de Cubas i les Filipines), amb una proposta de regeneració optimista al final (Els adéus, Oda a Espanya i Cant del retorn) . Parla del futur i té propostes d'acció. Els cants són vitalistes, presenten el "nosaltres" i mostren un autor de cara a la col.lectivitat.
3. És un llibre de plenitud, d'un poeta que és escoltat pel seu poble.
Visions i Cants és un recull de poemes escrits entre 1895 i 1900 (excepte La sardana que és del 1892)
Les Visions provenen de la comanda, de Felip Pedrell, d'un poema sobre el comte Arnau, per musicar-lo.Maragall volia publicar els 5 poemes de Visions com a llibre sol.
Quan es publica Visions i Cants més de la meitat dels poemes ja es coneixen des de 4 anys enrera , perquè han estat publicats a les revistes Pèl i Ploma, Catalònia o L'Atlàntida, i també a calendaris i almancs i anuaris dels Jocs Florals.Cada part té un sentit concret:
- Les Visions parlen del passat, dels mites i llegendes catalans.
- L'Intermezzo (peça breu,musical, entre dues parts més extenses, pot ser instrumental, orquestal o escènica), representat per un monograma al títol, representa el present.
- Els Cants parlen del futur i presenten propostes d'acció.
Visions està presentat en ordre temporal I de redacció seva. Intermezzo està en lletra cursiva i de cos més petit que les altres dues parts, en ordre cronòlògic però conté diversos temes. Cants té ordre cronològic, i el tema és l'exaltació patriòtica catalana dirigida cap a la desaprovació contra Espanya i la guerra del 98.
LES VISIONS
A Visions, ell volia "encontrar algo de las madres del alma catalana y de su evolución" (carta a Felip Pedrell). Per això narra llegendes condensades, radiografies dels mites catalans, a la recerca de la identitat nacional que fan els modernistes. No cull els mites del folklore, sinó de les reelaboracions romàntiques de la Renaixença: ens parlen de l'esperit racial que emana directament del territori, el català és un individualista ultrat, tocat d'anarquisme, pragmàtic, sensual i materialista.
Seguint la teoria positivista del medi, els mites de Visions floreixen de la terra, l'objectiu de la secció és definir l'ànima catalana, més terrenal que contemplativa, el tarannà independent i el seny democràtic. Arnau és raça, vitalisme i voluntat (ell és sols dels seus braços i dels seus passos, la darrera frase del Doctor a Un enemic del poble).
Les Visions a més de Nietzsche té la influència de Wagner. Maragall pertanyia a la colla dels "paquenyus" d'on va sortir la Sociedad Catalana de Conciertos el 1892, i va traduir Wagner al català i una escena de Parsifal per a l'Orfeó Català, i Tristany i Isolda. En privat, no li agardava Wagner, "era un neula", i l'òpera com a art total, però sí que en volia el concepte de nacionalisme artístic.
ELS CANTS
Els Cants neixen del seu catalanisme polític i la convergència amb la seva classe social,la burgesia, que a tombants de segle s'ha tornat catalanista,es desvetlla del seu son secular.Els temes dominants dels poemes són: germanor, força, vitalitat de la joventut, mots com "companys, germans, desensonyar-se, albada, despertar, jovent...
"El cant de la senyera", "Cant de maig, cant d'alegria", (cantem, correm), presenten la veu col.lectiva, una gran incitació a l'alegria i aventura,el vitalisme del poble, no de l'individu sol.Els poemes són cants, no individuals, sinó corals, i insisteixen en el "cantem" (Cant dels joves), i els poemes foren escrits per la influència de l'Orfeó Català . El Cant de la senyera i L'Empordà foren escrits especialment per posar-hi música i ser cantats a cor.
Tot i aixo els Cants són un conjunt menys homogeni que les Visions . Dels 8 poemes, La sardana, Els adéus I Oda a Espanya no són cants. Els dos darrers fan pensar que Maragall és el representant català de la generació del 98. Maragall havia defensat solucions per a la guerra de Cuba, com ara la independència a canvi d'un tracte econòmic de favor, als seus articles al diari, però després, a mida que avançava la guerra, només volia que s'acabés. Critica, d'Espanya, el record paral.litzador de les glòries passades, el seu concepte d'honor i la seva decadent fascinació per la mort. El darrer cant acaba amb una nota d'optimisme sobre la regeneració d'Espanya i l'ha de fer el catalanisme. Passa del rebuig separatista a l'intervencionisme del grup.
La lectura que se'n podria fer és que la vida de les persones és molt més important, la vida dels soldats és molt més important, que l'orgull d'un exèrcit, l'orgull d'una nació, l'orgull d'un estat, fins i tot, l'orgull d'una llengua.
TRANSCEDÈNCIA DEL LLIBRE
Joan Maragall va publicar Visions i Cants l'any 1900. Recordant unes paraules de Carles Riba, "diríem que necessitava un desdoblament d'ell mateix en figures de contrast o de mite i renovar-se en efectes considerats impossibles fins al moment de la sotragadora intuïció, o vibrar a l'uníson d'un afany col.lectiu, per a atènyer la seva plena mesura com a poeta".
Visions i Cants és ja un llibre de plenitud. Respon a un moment especial de puresa en què el poeta, Maragall, s'ha fet amb un art, disposa d'unes tribunes públiques --és escoltat-- i està a punt de teoritzar el seu art. Té coses a dir i sap com dir-les.
1. Maragall és amant dels mites d'arreu, especialment els grecollatins i el Faust de Goethe.
2. També té una obra de teatre en vers sobre el mite grec de Nausica.
3. Els mites i llegendes retratats a les Visions parteixen de la poesia popular recollida pels autors de la Renaixença,i per Maragall representen els vicis i virtuts dels ancestres catalans: individualisme, irreverència, seny, orgull, sensualitat, vitalisme...
4. Aquesta definició exclou i va en contra dels ancestres del poble castellà, que per Maragall és un poble gregari , submís, bufanúvols, idealista i místic. O sigui, tot el contrari dels catalans.
Joan Maragall té un certa tirada cap al món dels mites i les llegendes. La relació amb Goethe i els clàssics grecollatins, homèrics, Píndar dura tota la seva vida.
El poema "Dins sa cambra" surt de la inspiració després d'haver llegit Faust de Goethe, l'escena que Faust i Mefistòfil visiten la cambra de Margarida, que tornarà a sortir al poema "La Margarideta". L'estiu de 1881 havia llegit Werther quatre vegades ja. Va començar a aprendre alemany per poder llegir Goethe en obra original. Però quan es posa a traduir-lo (1988), no tria les obres de pessimisme romàntic, sinó la serenor clàssica de Elegies romanes, per la noblesa i elegància del vers, l'hendecasíl,.lab castellà (que seria el decasíl.lab català). Ll'altra cosa que l'atreia era la seva visió plàstica i directa de la realitat mediterrània, en expressió planera i col.loquial.
Aquesta traducció té un efecte directe sobre la seva pròpia poesia. Aquestes poesies són molt més expansives que tot el que havia escrit fins aquest moment: eixamplen la lírica íntima, fent-la més discursiva i de vegades sentenciosa.
Quan decideix escriure una obra de teatre, també tria un mite grec: Nausica.
En resum, Maragall tria els personatges llegendaris però des d'una òptica moderna , per presentar "las madres del alma catalana y de su evolución".
Els mites triats a Visions són hereus de la poesia floralesca de la Renaixença. Per a Maragall representen els defectes i virtuts dels ancestres: individualisme / vitalisme / orgull (egoisme) /sensualitat /rebel.lia / irreverència /seny /sentit pràctic /vitalisme i regeneracionisme. Els tres primers poemes són llegendes, i els altres dos són personatges històrics . Tots cinc es relacionen amb el superhome de Nietzsche.
Es basa en poemes del romancer català anònim, establert per Milà i Fontanals, sobre El Comte Arnau, Joan de Serrallonga i Sant Ramon de Penyafort.
En una carta de 1902, escrita mentre treballava en la segona part de 'El comte Arnau', Maragall posa una certa distància entre ell mateix i els temes dels poemes:
"La lluita repugna a la meva naturalesa que en tot cerca un centre d'harmonia i serenitat, però els lluitadors m'interessen fortament perquè frueixen de la vida un aspecte que m'és desconegut."Francesc Pujols opina això:
"Crec que dir de Maragall que era un místic de la realitat, un panteista, es pot molt ben defensar. La lectura del que s'ha escrit i s'escriu sobre la seva poesia no m'ha pas fet canviar de criteri. El senyor Maragall veia la "mà de Déu" a tot arreu. Tot ho contemplava com si fos una meravella, amb ulls transfigurats, com una criatura encisada davant el que els Reis li han portat. Per veure aquest món tal com el veia el nostre poeta s'han de mig tancar els ulls. Llavors es veuen les coses com a través d'una esquerda, dins una llum irisada, tot tocat per una llum irreal. Maragall versificà la llegenda de Joan Garí, que era aquell ermità de Montserrat que quan no volia veure Riquilda, filla del comte de Barcelona, que per a ell era el símbol de la temptació de la carn, feia allò que diu Maragall:
Fra Garí clou les parpelles
i la veu contraclaror.
Aquests dos versos són, al meu entendre, la fórmula exacta del criteri poètic de Maragall. Per veure millor Riquilda, l'ermità de Montserrat mig cloïa els ulls. Per veure millor el món s'ha de fer el mateix que l'ermità llegendari."
1. El comte Arnau és el poema més llarg de Maragall. Consta de tres parts, editades en tres llibres i tres moments diferents, i que representen també tres etapes ideològiques del poeta:
- PRIMERA PART DEL COMTE ARNAU (1900,Visions i Cants). El comte és un personatge d'ultratomba, vitalista i nietzschià, com Maragall, perquè sedueix l'abadessa Adalaisa i quan queda embarassada l'abandona. Les veus de la terra l'exhorten a imposar la seva voluntat.
- SEGONA PART DEL COMTE ARNAU (1906, Enllà).El comte està cansat de cavalcar i s'ha tornat més conservador, com Maragall. L'abadessa li fa de veu de la consciència vitalista, que li retreu la seva nova actitud, que és responsabilitzar-se de la família, els criats, etc.
- TERCERA PART DEL COMTE ARNAU (1911, Seqüències). El comte redimeix l'ànima damnada i errant amb el perdó, influït pel mite goethià del renéixer fàustic i per l'horror a la mort. Una noia "amb la veu viva", canta la seva cançó d'una forma nova i això significa el perdó.
El Romanç del Comte Arnau és una poesia popular que va ser establerta per Milà i Fontanals, en El Romancer Català.
Fascinat pel comte Arnau de ben jove, Maragall en fa un poema de 3 parts publicat en tres etapes : Visions i Cants (1900), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Hi reflecteix la seva pròpia evolució poètica i ideològica.
És el poema més llarg seu, amb l'excepció del drama en vers Nausica, i el que el va preocupar durant uns dotze anys. Aquest és el resum de cadascuna de les tres parts:
- A la primera, Maragall parteix de la visió romàntica d'Arnau; és un rebel contra la societat que ha abandonat la seva muller, Elvira, i ha seduït la monja Adalaisa. I és aquí que hom veu una connexió amb el Modernisme. Arnau representa una mena d'heroi modernista que trionfa sobre el misticisme estèril d'Adalaisa.
- A la segona part, en canvi, tot això canvia: el trionf d'Arnau ja s'ha acabat; ara parla de més allà de la tomba, i Maragall cita la balada original en la qual torna a la seva muller després de la mort i confessa els seus pecats. És com si Maragall hagués rebutjat l'Arnau de la primera part, amb els seus ecos modernistes, i hagués acceptat un estil de vida més equilibrat i més moral. I aquesta segona part acaba amb una secció intitulada Escòlium, una mena de residu de la part principal de poema, en el qual el mateix poeta entra en diàleg amb Adalaisa. També constitueix un residu en un altre sentit, com que Adalaisa mateixa, que no apareix a la balada original, resta residual dintre del poema ; el poeta confessa que no pot reconciliar el desig que té Adalaisa d'un amor terrenal amb la resta del poema, i així ella ha de desaparèixer, encara insatisfeta.
- La tercera part, un cop més, és diferent. Tot i que en certa manera sembla una continuació de la segona part, Arnau hi emergeix poc a poc com una mena de redemptor. En un cert punt és descrit com 'un despert entre adormits': l'única persona que està despert entre una societat que dorm. Hi ha poc dubte que Maragall, en aquesta etapa, s'estigui identificant amb Arnau: com hem de veure, vers el final de la seva vida, s'assembla força a un profeta que predica al desert, algú que se sent sempre més isolat en la seva visió de la societat. I no és cap exageració, em sembla, pensar que Maragall ara està tornant a una de les actituds principals del Modernisme, a la seva insistència en l'individualisme, no en el sentit radical de Nietzsche, sinó dintre d'un context cristià igualment radical que a vegades s'aproxima a l'anarquisme. I quan el mateix Arnau queda redimit al final, un cop més és mitjançant l'acció d'un individu, la 'noia amb la veu viva' que canta la balada tot desconeixent el seu sentit original.
LA PRIMERA PART DEL COMTE ARNAU (VISIONS I CANTS, 1900)
A la part de Visions, Maragall utilitza les llegendes de la Renaixença, perquè la llegenda és superior a la història, perquè és l'ànima del poble.Per això no les narra, en revel.la l'essència.Aquest recurs al passat no és per mitificar-lo, sinó que vol estimular el present.
La primera part són 5 poemes i pertany al primer modernisme, és símbol de catalanitat i de l'artista modernista:apareix el wagnerisme, el romanticisme de la Renaixença, Nietzsche. Pren com a base la versió jocfloralesca (no la cançó i la llegenda populars), com la de "l'ànima en pena", d'Anicet Pagès de Puig. Relaciona el comte amb l'abadessa del convent de Sant Joan, anomenada Adalaisa per Víctor Balaguer, i el presenta humà, dominat pels instints, pres del vitalisme nietzschià ,individualista, orgullós, que sent menyspreu pels febles, i representa l'exaltació de l'aristocràcia dels forts. Li serveix per crear la nacionalitat catalana i representar l'enfrontament entre artista modernista i societat burgesa.
El seu argument és aquest: Arnau vol seduir Adalaisa, que, espiritual, el refusa. Les veus de la terra reprenen el comte pel seu fracàs i a la nit, ell veu que dorm i aprofita per raptar-la, les veus de la terra s'alegren i li atorguen com a premi esdevenir "superhome". Els sexe entre ambdós s'esdevé en el més enllà,s imbolitzat per la nit, ella queda embarassada i ell se'n desentén sense remordiments, ja que la critatura és un lligam que limitaria la seva llibertat.
El Comte Arnau de Maragall no sabem quan va ser escrit, però està relacionat amb l'estrena de La fada , i Morera i Gay el pressionaven perquè fes un drama musical sobre aquest personatge.
Té empremtes d'una certa concepció wagneriana operàtica: una línia argumental força clara,està dividit en escenes de caire dramàtic, i alguns fragments (els tres versos inicials i les seccions 3, 4, i 6 ) semblen efectes musicals wagnerians, sobretot la 3a, amb el diàleg Arnau-Adalaisa i el leit-motiv de la interrupció de l'alosa que simbolitza l'alegria del món exterior.
El Comte Arnau , cavalcant sempre,àvid de mirar, ànima en pena per a les gents, és l' alter ego dels modernistes. A l'article Nietzsche diu "Más-más, y busca el sobrehumano humano...maldice, destruye, avanza por la tierra..." Maragall s'identifica amb aquests herois, que viatgem sempre,com a un altre poema seu, Excelsior, Maragall s'idenitifica sobretot amb aquest comte Arnau. La seducció d'Adalasa i el seu abandonament, no és més que el triomf de la vida sobre l'espiritualisme malaltís.
LES SECCIONS DE LA PRIMERA PART
El poema d'aquesta primera part té 10 seccions que combinen narració i diàleg entre ells dos i entre Arnau i les veus de la terra (ànima del poble català, que brolla de la terra, amb trets racials).
- SECCIONS 1-2
Les dues primeres seccions són la introducció (concreten l'acció en el temps i l'espai) i caracteritzen els personatges. Ell fa por, està en l'orgia de la nit i profana les estances sagrades,ella és sensual i acull el comte amb satisfacció.- SECCIONS 3-4
Les seccions 3 i 4 narren el primer intent de seducció,mitjançant el diàleg, amb les diferents visions que té cadascun d'ells del cel i la vida: ascetisme repressor dels instints per a ella, materialisme per a ell, que cerca el goig, la satisfacció dels instints. El diàleg de la secció 3 entre Arnau i Adalaisa critica el decadentisme d'ella,el seu espiritualisme decadent, la seva actitud aberrant, malsana i repressiva.
Les antítesis van in crescendo fins que Arnau s'oposa al Crist de la creu. La tensió dramàtica s'accentua amb la intercalació a l'inici, mig i final de la secció 3, la mateixa estrofa narrativa (Canta una alosa...) aquí hi ha l'empremta wagneriana o leit-motiv (alegria de l'alosa, cambra d'Adalaisa, ple dia, repte de mirades entre ells)
Les veus de la terra el reprenen a la secció 4, davant de Crist, anomenat imatge, cadavre i fusta morta. Aquestes forces ancestrals, que també són la veu interior del comte, en tant que fill de la terra, remeten al romanç popular, amb repeticions, i ell s'encomana a Déu , amb impotència, fins que dispersa les veus.- SECCIONS 5-6
Les seccions 5i 6 són el rapte i s'organitzen com les dues anteriors: ells es troben primer I el comte parla amb els veus de la terra, després. Però ara és de nit,una nova situació temporal amb ressonàncies de Novalis, on tot és factible. I ell passa sota les muntanyes i el riu i per això sembla que entri al món ultraterrenal i això li permet aconseguir els seus propòsits: observar-la a ella, com dorm, primer, sense roba, i endur-se-la al regne de la nit abans que no el torni a vèncer amb la mirada. Es produeix una escena lírica i sensual amb descripcions de la veu narrativa i la intercalació anafòrica dels pensaments exclamatius del comte,que ressegueix la seva anatomia (cabells,llavis i pit). Les veus de la terra l'aclamen a la secció 6 i li confereixen el poder d'imposar-se a tothom, com un heroi nietzschià. Ell desitja l'eternitat, una eternitat que sobrepassi els 4 elements (roure, roca, mar i aire). Com en "El mal caçador", correrà en un cavall de flames, farà por , viurà eternament i això no és un càstig,sinó el seu desig, per tant, no és negatiu.La secció 6 és vitalista - nietzschiana- SECCIONS 7-8
Les seccions 7 i 8 expliquen la nova vida d'ell. Adalaisa només recobra la consciència per la nit i tornen a parlar i a contraposar espiritualitat i materialisme (cel-terra,ulls-cos). La secció 8 exemplifica el seu vitalisme: corre amb delit, no es cansa de mirar, riu i és impietós.- SECCIONS 9-10
En les dues darreres seccions, el seu individualisme s'imposa en les relacions amb ella. El seu embaràs els retorna a la terra, però ell no el vol assumir. Fins llavors l'havia portada en braços i ara l'abandona a la terra.
La secció 10 ens dóna a entendre que ella es va morir el dia del rapte i que les relacions han tingut lloc al més enllà.Portada del llibre de Josep M. de Sagarra sobre el comte Arnau
És el primer poema de Visions que usa del diàleg per caracteritzar els personatges i accentua el dramatisme en les relacions. El diàleg representa posicions entorn de camps semàntics antagònics: sagrat-profà, cel-terra,mort-vida, ulls-cos, hàbit-nuesa, etc.El poema s'enriqueix amb moltes formes mètriques dins de la mateixa secció o oposant seccions diferents. Les seccions narratives 1,2,10 combinen versos de 7 i 10 síl.labes, els diàlegs Arnau-veus (4,6)tenen versos de 7 i 4 síl.labes I els diàlegs entre la parella (3,5) tenen versos de 10 síl.labes preferentment.
El romanç apareix sempre amb les veus i amb les expresions Valga'm Déu val, i comte Arnmau, en les repeticions (87,94,97,100,142,144).i en les al.lusions al cos d' ella prèvies al rapte (122,123,129,130, 133-134).
LA SEGONA PART DEL COMTE ARNAU (ENLLÀ, 1905)
La segona part del Comte Arnau apareix a Enllà (1901-1905) I no és una continuació, sinó un nou poema. El primer es basa en la llegenda romàntica i el segon en la cançó de l'ànima en pena. Arnau està cansat de cavalcar i abjura del seu vitalisme, no pas sense recança. Se'l veu conservador i moderat, però enyora l'alegria anarcoide i de tant en tant torna a exaltar l'aventura.
A la darrera secció del poema, Adalaisa encarna el vitalisme perdut de forma acusatòria i davant d'ella el poeta està a la defensiva. El comte diu que mereix la pena viure l'aventura però que les seves responsabilitats familiars i cíviques justifiquen l'ajornament temporal de l'empresa de viure amb plenitud... Representa, doncs, la recança d'un modernista que ha moderat el seu modernisme per adaptar-se a la societat catalanista burgesa del moment.
TERCERA PART (SEQÜÈNCIES, 1911)
Si la segona part representa el seu sentit de la reponsabilitat, la tercera part del poema redimeix l'ànima damnada i errant amb el perdó, influït pel mite goethià del renéixer fàustic i per l'horror a la mort.
1. Maragall és un artista de la sintaxi poètica, tal i com ho demostren La vaca cega i El mal caçador.
2. El seu vocabulari és pobre, comparat amb el de Verdaguer, ple de castellanismes, arcaismes i males ortografies, però cal dir que la seva obra és pre-fabriana.
COMENTARI DE LA VACA CEGA
Maragall és un mestre de la sintaxi poètica. Comprovem-ho a La vaca cega:
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca sola. És cega.
D'un cop de roca llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
És evident com, a la primera meitat del poema, el moviment de la meditació queda trencat més d'una vegada per una frase isolada: 'És cega', 'la vaca és cega', 'ella cauria'. En canvi, a la segona meitat, la divisió és més irregular. Vers el final, hi ha una altra frase curta: 'i beu calmosa', però aquesta no interromp el moviment, sinó que serveix de trampolí a la frase següent: 'Beu poc, sens gaire set' Aquí no es tracta pas de puntuar la meditació, marcant la pausa entre una etapa i l'altra, sinó d'empènyer-la en una nova direcció.
En la seva ressenya del volum que inclou aquest poema, Soler i Miquel, l'amic de Maragall, va observar els 'sentimientos tácitos' que constitueixen una part fonamental de la seva tècnica. Això es manifesta sobre tot a la seqüència d'adjectius: 'sola' (dues vegades), 'cega' (dues vegades), 'no amb el ferm posat d'altres vegades', 'l'herba fresca' (aquesta pertany al món del qual la vaca queda privada), l'esmolada pica (el curs del temps), 'afrontada', 'calmosa', 'enorme, l'embanyada testa', 'un gran gesto tràgic', 'les mortes nines', 'orfe de llum', 'camins inoblidables', 'la llarga cua'. La majoria d'aquests adjectius no porten cap sensació visual; en canvi, inclús aquells que semblen tan sols descriptius, com 'el ferm posat', poden tenir una implicació moral. Tals implicacions, el més sovint, són només suggerides; segons la frase de Soler i Miquel, queden tàcites, més que explícites. Tanmateix, hi ha una única excepció a això: la frase 'amb un gran gesto tràgic'. I aquí hom ha de reconèixer que és el poeta, i no pas l'animal, que és conscient de l'element tràgic. En altres mots, és el poeta que, en el curs d'interpretar la seva visió, crea la 'tragèdia' (i, per cert, la 'resignació' de l'animal), així com en altres poemes ve a personificar els elements inorgànics de la naturalesa.
Al mateix temps, cal admirar el tacte amb el qual Maragall prepara la seva interpretació, la manera en què, allò que en d'altres poetes podria donar lloc a tota mena de fals patetisme, és tractat amb una falta d'exageració absoluta. No hi ha cap suggestió que la ceguesa de l'animal sigui una cosa extraordinària; tampoc no es tracta de censurar l'individu que n'ha estat la causa. En una carta a Soler i Miquel que inclou el poema, Maragall el descriu com a 'flor de salut ociosa'. Allò que vol dir, em sembla, és que l'absència de tot desig d'exageració només és possible si hom ha aconseguit una posició d'equilibri físic i mental. És aquest estat de salut (en el sentit més ample del mot) que assegura la sinceritat de la seva compassió: una compassió restringida que correspon en una certa manera a la resignació de l'animal. Arribat a la darrera visió de la vaca que se'n va -'vacil.lant pels camins inoblidables, / brandant llànguidament la llarga cua'- Maragall es nega a tot intent de teoritzar: l'única cosa que li resta de l'experiència és la seva coneixença renovada del misteri de la vida. En altres mots, tot ordenant la seva reacció a l'espectacle de l'animal, ha arribat a transmetre quelcom de la força vitalitzadora que ve de la compassió.
EL MAL CAÇADOR, DE VISIONS I CANTS
Un cop més, cal notar la mètrica: Maragall s'ha distanciat de la balada tradicional, tot servint-se d'estrofes de tres versos, el dos primers dels quals rimen, mentre que el tercer es deixa lliure. Així evita el ritme típic de la balada, i el moviment deliberadament monòton crea un efecte gairebé hipnòtic. I aquest queda subratllat per l'absència de qualsevol efecte dramàtic, com al moment en què el caçador queda condemnat: '"Corres i correràs. / Mai més t'aturaràs" / Aquesta és la sentència.'
En allò que segueix, més d'un moviment fa contrapunt: les estacions dónen voltes, gairebé amb una sensació de vertigen, mentre que el caçador persegueix interminablement la seva presa; però en contra d'això, hi ha allò que passa a l'església. I aquí hi una mena de moviment doble: l'església mateixa poc a poc es va esquerdant, però l'Hòstia puja cada cop més amunt, fins que -d'una manera sobrenatural- s'alça ella sola. Així el símbol espiritual va cobrant una força independent, mentre que l'essencial de la situació del caçador és que no pot canviar. I a la darrera estrofa, la seva separació de la gràcia divina queda subratllada per les dues situacions paral.leles:
L'Hòstia per 'nà al zenit,té l'espai infinit,i ell,per caçà', encisat,té el temps, l'eternitat.
Així acaba el poema, sense comentari i sense cap possibilitat de redempció. Al mateix temps, cal observar que ambdues accions, la del caçador i la de l'Hòstia, si mai no arriben a coincidir, es desenrotllen totes dues en l'eternitat: la terra resta endarrera.
Maragall, el 1890
EL SEU LLENGUATGE
En situar-lo dins un context literari, hom ha d'admetre que el seu vocabulari, per exemple, és molt restringit en comparació amb el d'un Verdaguer, el seu únic gran predecessor del vuitcents. S'ha de confessar que el llenguatge dels seus poemes moltes vegades queda impur segons uns criteris moderns: hi ha uns castellanismes freqüents -recordem 'un gran gesto tràgic'- i bon nombre d'arcaismes i grafies curioses. Això, naturalment, és en part un símbol de l'època: la normalització de la llengua catalana encara era cosa del futur, i mentrestant Maragall volia sobre tot comunicar amb els seus lectors d'una forma intel.ligible. ha dit Pere Gimferrer, el català de Maragall és 'pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció', i, les més vegades, té una resonància i un aire d'autenticitat que es sobreposen a qualsevol imperfecció.
