EL CONTEXT CULTURAL DE LA TEORIA DARWINIANA
La
teoria de Darwin és un intent d'explicació
dels canvis en la morfologia animal. Pertany, doncs, absolutament,
al camp de la biologia. Però Darwin és un
home del seu temps, l'Anglaterra victoriana, la segona meitat
del segle XIX (1809-1882). A la seva Autobiografia (hi ha
edició en castellà, a Alianza Cien). Explica
que la seva teoria estava ja esbossada cap a l'any 1839
i que no la va publicar fins l'any 1859. Per a Darwin, el
fet fonamental de la seva vida fou el viatge que com a naturalista
va fer al voltant del món en el vaixell Beagle (27
de desembre de 1831 - 2 d'octubre de 1836).
A la seva Autobiografia ho explica així:
Durante el viaje del Beagle había
quedado profundamente impresionado cuandodescubrí
en las formaciones de las Pampas grandes animales fósiles
cubiertos de corazas, como las de los actuales armadillos;
en segundo lugar por la manera en que animales estrechamente
emparentados se substituyen unos a otros conforme se va
hacia el sur del continente; y en tercer lugar por el carácter
sudamericano de la mayor parte de los productos de las Islas
Galápagos, y más especialmente por la manera
en que difieren ligeramente los de cada una de las islas
del grupo sin que ninguna de ellas parezca muy vieja en
sentido geológico.
Era evidente que hechos como éstos,
y también otros muchos, sólo podían
explicarse mediante la suposición de que las especies
se modifican gradualmente; y el tema me obsesionaba. (...)
Pronto me di cuenta de que la
selección era la clave del éxito del hombre
cuando conseguía razas útiles de animales
y plantas. Pero durante algún tiempo continuó
siendo un misterio para mí la forma en que podía
aplicarse la selección a organismos que viven en
estado
Darwin, elabora, doncs, la seva teoria
de l'evolució traspassant al terreny de la biologia
les doctrines de l'economista Robert Malthus. Malthus havia
escrit al seu llibre Assaig sobre la població(1789)
que hi ha una disfunció entre l'augment de la població
i la disponibilitat d'aliments. La població creix
en proporció geomètrica (2, 4, 6, 8, 16, 32....)
mentre que els aliments creixen en proporció aritmètica
(2, 4,6,8, 10...) i per tant és del tot inevitable
la lluita per la vida. Només els qui disposen de
diners i d'aliments poden sobreviure, perquè la naturalesa
té un límit en la producció d'aliments.
Superat aquest límit la pauperització i la
mort dels més pobres és inevitable.
Darwin recull aquesta idea de l'economia
malthusiana i la traspassa al nivell biològic.
Al segle XIX i a principis del segle
XX va estar molt de moda el tema del darwinisme social.
Segons aquesta teoria, els criteris bàsics de Darwin
(selecció natural i lluita per la vida) es poden
adaptar també amb èxit a la vida social i
a la cultura. La lluita per la vida i la supervivència
del més fort són també els criteris
antropològics i socials que governen les comunitats
humanes. Aquesta teoria del darwinisme social, feia una
transposició del nivell biològic al nivell
social. Els més forts i els més ben adaptats
són, en la societat, els rics. Si són rics
és perquè són millors (més "forts",
més intel.ligents, més hàbils...).
La cultura no hauria pogut superar aquest condicionant biològic
de tal manera que existirien també els més
forts (els rics, els savis...) i els febles.
La teoria del darwinisme social es
va veure recolzada a partir de la dècada de 1920
per una sèrie d'estudis sobre la intel·ligència
(els primers test d'intel·ligència demostraven
que en una població escollida a l'atzar els nens
de raça blanca eren més intel.ligents que
els de raça negra)
La teoria del darwinisme social reapareix
tot sovint, però ha rebut diverses crítiques:
a.- L'expressió "els
més forts" no significa el mateix en el nivell
biològic que en el nivell social. Ser el més
fort des del punt de vista biològic significa: "ser
capaç de reproduir-se més", tenir més
èxit reproductiu. En la societat humana observem,
però, que els que es reprodueixen més són
els grups socials més pobres, mentre que la classe
alta té una taxa de natalitat molt baixa i, fins
i tot, un nombre molt important de genis moren sense descendència.
b.- No és el mateix ser "el
més fort" biològicament que culturalment.
Un nombre molt important de grans atletes, tenen un quocient
intel·lectual baix. I viceversa, si s'observen els
magnats de les finances generalment no tenen gaire bona
forma física.
c.- Els test d'intel·ligència
no es poden usar com argument perquè en realitat
la mesura de la intel·ligència sembla estar
molt vinculat a l'ús del llenguatge. En general,
els nois de classe baixa tenen menys vocabulari que els
de classe alta i per això donen una puntuació
més baixa . En canvi en els test d'habilitat manual
hi ha més equilibri. Per cert!, de fa uns quinze
anys els nois de raça oriental (japonesos, xinesos
i vietnamites) donen puntuacions més altes que els
nois de raça blanca als test intel·ligència
que es fan als USA.