HOME I PERSONA
La paraula "home" etimològicament
prové de "humus" (que en llatí significa:
"la terra que es pot llaurar i conrear"). L'home
és, doncs, "el nascut de la terra" i la
significació d'aquesta metàfora caldria no
perdre-la de petja en el context de la crisi ecològica:
en destruir la terra, els humans destrueixen el seu origen
nadiu.
En antropologia filosòfica
hom distingeix sovint "home" de "persona":
· "Home", modernament
és un mot purament descriptiu, biològic; hom
no pot deixar de ser "humà" per una pura
raó genètica. Hem nascut humans, i això
ens constitueix.
· "Persona" és,
però, un mot de significació més complexa.
Amb el mot "Persona" volem significar allò
que ens fem a través de les nostres accions i omissions,
a través del nostre ambient i de la nostra educació.
Persona no és un "ser", sinó un
"esdevenir"; i "esdevenir" significa:
"arribar a ser", "fer-se", "tornar-se"
i "convertir-se en...".
La
idea de "persona" arranca en la consciència
que l'home no és un animal com tots els altres sinó
un "animal racional" i que la raó no és
una dada immediata sinó una construcció, un
"fer-se" que no s'atura al llarg del temps.
És habitual fer derivar el
mot "persona" del mot llatí "persona",
la màscara tràgica, que per-sona, és
a dir, que sonava a través d'un tub posat a l'interior.
Aquest mot seria la traducció del concepte grec de
"prosopon", tal com el presenta Aulus Geli a Les
nits àtiques V. 7. Però és possible
que aquesta etimologia sigui tardana i, de fet, va ser recollida
fonamentalment pels estoics.
Un altre autor grec i Pare de l'Església
Cristiana, Atanasi d'Alexandria, fou qui fixà el
significat més habitual del mot. Atanasi considera
les següents significacions de persona - prosopon:
· La màscara teatral,
que usen certs personatges per tal d'amagar les seves intencions.
· El rostre, especialment
en situacions en què dues persones es troben cara
a cara
· El rostre diví (prósopon
toû Theoû) que és també el Verb
(logos) i l'Unigènit (en tant que "posopon"
del Pare).
En el seu text Orationes contra Arianos,
Atanasi diu també que per tal d'interpretar un text
cal distingir: to prosopon (qui parla) to pragmata (la acció
que hom fa) i ton kairon (el moment en què es fa).
"Persona" és així el subjecte narratiu
de les accions.
Ser persona significa, d'ençà
de la reflexió cristiana sobre el tema, una determinada
manera de "fer" les coses, una manera de protagonitzar
el propi mode de viure i actuar. En conseqüència,
el concepte de persona significa un progrés respecte
a la idea grega de destí. Mentre el destí
era cec i inevitable, purament aleatori, la persona, precisament
perquè en el concepte s'implica la idea d'un "rostre",
està oberta a la individualitat i a la responsabilitat
sobre els seus actes.
Per al cristianisme, la "persona"
en grau eminent només podia ser Déu-Pare que
es mostrava al món a través de la màscara
(o "per boca de" / "ek prosopon tou theou")
del seu fill Jesucrist. Fins molt més tard, concretament
fins quan Boeci a l'Edat Mitjana no designi la persona com
a rationalis naturae individua substantia, no es vincularà
la persona amb l'aspecte intel·lectual o mental.