ELS MECANISMES DEL CANVI CULTURAL
Les cultures són organismes
vius: com a tal, neixen (per ex. Catalunya va néixer
fa mil anys), viuen i, fatalment, moren (com l'Imperi romà,
per exemple). En tant que organismes vius, les cultures
canvien: evolucionen i es transformen tant per adaptar-se
al medi ambient físic com per fer-ho també
als canvis històrics i tecnològics.
Una cultura que no canviés
al llarg del temps estaria, senzillament, morta. En totes
les cultures coexisteixen elements "conservadors",
de continuïtat (especialment alguns símbols)
i "innovadors", de discontinuïtat i innovació,
que han de relacionar-se conflictivament, formant el que
Ramon Alcoberro (1983) denominà "desordre cívic".
Si fallen algun d'aquests dos elements, una cultura està
en perill de desaparició.
En totes les cultures hi ha transmissió
cultural, de manera que les informacions culturals es passen
verticalment (de pares a fills) i horitzontalment (entre
individus de la mateixa generació). Però la
mateixa transmissió ja implica una forma de selecció
dels materials, i per tant, enceta un canvi cultural.
De una manera més estricta,
són possibles quatre estratègies bàsiques
per tal que es produeixi un canvi cultural:
Mutació cultural: és
un canvi sobtat, molt radical, generalment produït
per la introducció d'una nova tecnologia que afecta
tots els nivells d'una civilització: la Revolució
Industrial al segle XIX i l'extensió de la Societat
de la Informació des de finals del segle passat són
mutacions culturals que afectaren tothom amb més
o menys intensitat. Amb independència que hom ho
vulgui o no de manera conscient, les mutacions transformen
el contingut de les cultures d'una forma global.
Deriva cultural: és la situació
en què una cultura anteriorment prestigiosa o molt
extensa es trenca en fragments diversos i subgrups culturals;
un exemple podria ser la caiguda de l'Imperi romà
i la fragmentació del llatí. La deriva cultural
és una conseqüència de l'aïllament.
Substitució cultural - Aculturació:
és la pèrdua d'una cultura com a conseqüència,
generalment, de la seva decadència política
i militar. Els continguts d'una cultura es transvasen a
l'altra, fins que la més feble s'extingeix. La substitució
cultural té sempre un caire d'imposició i
es divideix en "dura" (quan es fa mitjançant
la violència genocida, com la que van exercir els
espanyols a Amèrica del Sud en la seva conquesta,
o la que va intentar Franco a Catalunya l'any 1939) i "tova"
(quan la pròpia cultura autòctona provoca
el rebuig de les élites, que la troben poc refinada
i la perden -o s'auto-odien per formar part d'un grup minoritari:
és el cas de la pressió nord-americana sobre
les cultures europees; fer el Pare Noel per comptes dels
Reis, convertir la Castanyada en "Halloween" o
no usar la llengua pròpia són exemples d'aculturació
tova). L'aculturació té a veure amb el mecanisme
psicològic de la fascinació: de la mateixa
manera que els "rics i famosos" són fascinants
per als "pobres i desconeguts", també les
cultures potents fascinen les d'àmbit més
restringit. És una forma d'alienació.
Selecció cultural: és
el canvi més "orgànic", en què
una cultura agafa préstecs de les altres en la mesura
que li són útils per resoldre els seus propis
problemes i els adapta creativament, de forma racional.
A diferència de les mutacions, l'evolució
cultural és lenta i dirigida pels propis membres
del grup -no imposada.