ANTROPOLOGIES FILOSÒFIQUES MONISTES
Antropologies filosòfiques
"monistes" són les que afirmen que l'home
és bastit d'un únic element, òbviament
material; i que, per tant, qualsevol dualisme és
erroni. Per a un monista "l'ànima" és
tan sols una funció del cos, o un tipus específic
de matèria. En teoria del coneixement i en metafísica
hi ha alguns monistes de caire idealista (com ara Parmènides
i el neoplatònic Plotí, que defensaven la
unicitat de l'ésser); però en antropologia
filosòfica "monisme" és quasi un
sinònim de "materialisme".
El pensament materialista - monista
més influent a Grècia, i amb més conseqüències
posteriors, fou l'epicureisme. Segons Epicur de Samos només
hi ha una única realitat que són els àtoms:
tot allò que existeix (tant la natura com els humans)
està constituït per una sèrie d'àtoms
que es barregen entre si aleatòriament. Epicur considera
que la recerca del plaer és una conseqüència
mateixa del fet que la vida humana és atzarosa i
breu; fet que ha de ser compensat per la recerca d'un plaer
moderat basat en el càlcul de conseqüències
dels nostres actes. Però l'epicureisme tingué
adversaris ja en l'antiguitat (els estoics, que identificaven
el fer de ser home amb la capacitat per a suportar el dolor);
i posteriorment, els cristians gairebé aconseguiren
fer-lo oblidar. Fins al Segle de les Llums (XVIIIè)
no reapareixen amb força algunes antropologies monistes.
El tipus més antic d'antropologia
filosòfica monista a la Il·lustració
és el biologisme que té com a representant
bàsic el filòsof enciclopedista Denis Diderot
(1713-1784). Per a Diderot el principi bàsic que
constitueix el cosmos és l'energia. Tot el cosmos
no és altra cosa que una formidable explosió
còsmica d'energia que s'expressa en formes atzaroses
i contradictòries, a través de provatures
mancades de qualsevol caire de necessitat interna. Tot el
que existeix podria perfectament no haver existit i en un
moment o altre deixarà de ser. Això inclou
l'home, que és una expressió més de
l'energia còsmica. En conseqüència, Diderot
s'interessa especialment pels caràcters complexos
(el geni o el foll, el personatge moralment sublim i el
miserable) que a través de la seva vida, del tot
individualitzada i irrepetible expressen la singularitat
de l'humà. És precisament "el monstre"
qui, segons Diderot, millor exemplifica la força
de la vida.
La teoria darwinista és, en
certa manera la continuació del biologisme monista,
en la mesura que veu en l'evolució dels ésser
vius l'única llei còsmica que permet copsar
la realitat.
Una altra antropologia filosòfica
moderna, típica del segle XIX i dels inicis del XX,
és l'historicisme, representat per l'esquerra hegeliana,
i especialment per Feuerbach i Marx; segons aquesta escola
l'home és un producte de la història que constitueix
l'únic tribunal infal·lible de la raó.
En aquesta tradició cultural, el principi bàsic
per tal de saber si una posició moral o política
és correcta consisteix a saber si hom està
dins "l'onada de la història". Per a Hegel
la veritat única és "la Totalitat",
en conseqüència, el criteri per comprendre els
humans -i específicament l'acció humana- consisteix
a comprendre si ajuden al progrés de la Ciència
i del Treball o si li són adversos. L'home viu, doncs,
subordinat a una història que el supera i que tan
sols pot expressar -però que en sentit profund cap
humà no pot dominar.
Tres antropologies monistes van ser
determinants al segle 20:
1.- Marx: per a ell l'home és
un ésser material i històric. Qui comprèn
el sentit de la història és el que, en la
tradició marxista, s'anomenarà "l'home
nou", val a dir, l'obrer revolucionari conscient.
2.- Nietzsche: que proposa el Superhome,
entès com a "sentit de la terra". El Superhome
no és un individu en sentit físic o material
concret, sinó un símbol: l'expressió
de l'home que viu la vida com un joc i com una festa, és
a dir, amb "voluntat de poder" - o el que és
el mateix: fent seu el poder creador de la vida.
3.- Freud: segons el qual, l'home
desconeix una bona part de si mateix perquè sota
la lògica i la consciència hi ha un element
que ho fonamenta tot i que no és de caire lògic,
sinó que està dominat pel principi de plaer:
l'inconscient.
Tots tres autors suposen que hi ha
algun element que impedeix que l'home pugui arribar a viure
feliç i harmònic amb ell mateix:
· Segons Marx, l'obstacle
bàsic per a la felicitat humana és l'alienació.
· Segons Nietzsche, els homes
no poden ser feliços si no s'alliberen del nihilisme
que porta al ressentiment i a la mala consciència
· Segons Freud, l'obstacle
bàsic és la repressió del desig i la
situació de "malestar en la cultura" que
l'home viu com una frustració de la sexualitat.
Si l'antropologia filosòfica
ha fet complex i contradictori el concepte mateix d'home
ho deu en bona mesura a aquestes tres crítiques a
la idea harmònica de l'home.