TRES PARADIGMES EN ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA
POSTMODERNA
"HOMO LUDENS" - HUIZINGA, "HOMO
SAPIENS- DEMENS" - MORIN, "MORT DE L'HOME"
- FOUCAULT:
L'antropologia filosòfica
contemporània deriva de Marx, Nietzsche i Freud en
el seu sentit més ampli. Dit en altres paraules:
les antropologies filosòfiques modernes han de respondre
als tres problemes centrals que plantegen Marx ("per
què el treball industrial converteix l'home en un
ésser alienat?"), Nietzsche ("per què
la cultura ens ha tornat homes tristos, nihilistes i incapaços
de crear?) i Freud ("per què la raó no
pot ser autònoma i és governada pel desig
inconscient?").
La manera en què cadascú
respon aquesta pregunta determina la consideració
del valor de l'home en una societat que cada cop està
més unificada per la tecnologia i on l'endemà
de la bomba atòmica (1945) els humans descobriren
que tenien, per primer cop en la seva llarga història
cultural, la possibilitat efectiva de destruir el planeta
mercès a la seva capacitat tecnològica.
Els paradigmes ["paradigma"
és un mot tècnic en filosofia que significa
"model ordenat"] de l'antropologia filosòfica
en el segle passat estan molt condicionats per la manera
com s'entén el paper de tècnica en la vida
humana. La tècnica no només ens permet "tenir
més coses", sinó que condiciona el que
"podem voler" i fa que poguéssim voler,
a més, d'una altra manera (més ràpidament
i amb menys esforç). Així per exemple, "voler
dinar en un restaurant xinès" només és
possible perquè hi ha aviació, corrents migratoris
etc. Les societats actuals tendeixen a augmentar cada cop
més els desigs humans (i a fer-nos sentir desgraciats
quan no podem assolir el darrer model de telèfon
mòbil o de qualsevol altre estri) com una forma de
control social.
La tecnologia no només respon
als desigs humans, sinó que també els crea.
L'extensió de la informació (tot i que controlada
per multinacionals potents i amb interessos econòmics
i polítics molt clars) ha fet possible que hom pugui
parlar avui de "globalització" entenent
aquest sentit en el seu terme més ampli: no només
l'economia és global sinó que ho són
les modes, la música i les ideologies.
La idea d'home actual està
doncs, condicionada per les eines de la Societat de la Informació
en què vivim (i així el sociòleg liberal
Giovanni Sartori ha pogut dir que actualment la política
i la societat han provocat l'aparició d'un "homo
videns", el televident infantilitzat que no té
contacte directe amb les coses sinó que les veu manipulades
i edulcorades per una televisió que simplifica la
realitat de les coses per adequar-la a la seva audiència
majoritària i menys desperta).
Comprendre el sentit de l'humà
en la Societat de la Informació serà més
senzill en la mesura que es tingui present el que els clàssics
van anunciar que s'esdevindria amb la naturalesa humana
en l'era de la tècnica:
1.- Marx va preveure que seria cada
cop més l'economia el que explicaria la vida dels
humans, mentre altres aspectes, com ara les tradicions,
la família, l'art, la naturalesa, etc., anirien disminuint
cada cop més la seva influència. Anomenà
aquest fet "alienació" usant un mot que
provenia del dret administratiu ("alienar un bé",
significa vendre'l en llenguatge del Dret) i de la psiquiatria
(un "alienat" és un boig, una persona que
no sap, ni pot, prendre decisions pròpies). El treball
industrial "aliena" l'home perquè el converteix
en un subjecte que només existeix per a treballar
i que viu subordinat a la tecnologia. Marx considerava que
només hi havia una manera d'acabar amb l'alienació
dels humans: fer la revolució i lluitar per una societat
socialista en què cadascú redescobrís
els seus propis gustos i interessos i que potenciés
una fraternitat humana lliure que ell anomenava "comunisme".
2.- Nietzsche va dir que estàvem
entrant a l'època de "l'últim home":
S'anomena així l'individu que sap que res del que
està fent no té sentit, però que -malgrat
tot- és incapaç de trencar amb la seva vida
disminuïda, infeliç i gens creativa. L'últim
home és un personatge ridícul perquè
"fa no res" però "ho fa amb totes
les seves forces". L'últim home és, alhora,
l'enemic del subjecte creador (que Nietzsche anomenà
"Superhome") i la seva pròpia condició
de possibilitat perquè ningú no pot esdevenir
Superhome sense haver experimentat la misèria de
l'últim home (o "nihilisme", és
a dir, manca de sentit).
3.- Freud, finalment, va anticipar
que, com que la nostra societat es fonamenta en la repressió
del desig i en el treball no creador (cal tenir diners,
per exemple, per comprar el que surt per tv.), finalment
hi havia el perill que els humans consideressin que la Civilització
(incloent l'escola, les relacions familiars i socials, etc.)
eren senzillament una forma d'impedir-nos ser feliços
i creatius. Al seu llibre "El malestar en la cultura"
va anunciar que era inevitable un augment de la violència
autodestructiva en les societats humanes (especialment en
les grans ciutats) perquè en la societat hi ha cada
cop més individus pàries (marginals, mal pagats...)
i que no se senten vinculats als beneficis de la Cultura.
No pot estranyar-nos, doncs, que cada cop hi hagi menys
solidaritat social i més competitivitat agressiva
si la cultura es fonamenta en la repressió del desig
però després no dóna satisfaccions
(per exemple obliga a estudiar a tothom però després
l'estudi no permet accedir a bons llocs de treball, sinó
a "contractes escombraries"). El concepte de "No
Future" de les tribus urbanes actuals enllaça
directament amb l'anunci freudià.
Davant aquestes anàlisis pessimistes
sobre l'home, l'antropologia filosòfica del segle
passat va proposar diverses alternatives que recollien i
sovint rectificaven algunes aportacions dels clàssics
del 19è segle. En presentem tres que han estat especialment
significatives, les de Huizinga, Morin i Foucault.
1.- L'historiador i filòsof
holandès Johan Huizinga (1872-1945) al seu llibre
"Homo Ludens" va proposar que l'home no és
només un ésser racional ni un ésser-per-al-treball,
sinó que el joc té un paper central en la
nostra configuració. "Jugar" (en llatí:
"ludere") és quelcom que resulta propi
de la espècie humana en la mesura que, com a tals
humans, tenim una infància, molt més llarga
que la de tots els altres animals. La contraposició
joc/seriositat no es dóna només entre infant
i adult sinó que ens acompanya tot al llarg de la
vida: jugar és quelcom que pot ser fet amb perfecta
seriositat (com saben prou bé els jugadors d'escacs
o els qui fan juguesques amb molts diners) i no és
només quelcom propi de moments poc importants en
la nostra vida, (fins i tot els rituals religiosos que acompanyen
el naixement i la mort tenen molt de joc sagrat i de teatre).
De fet, els nens aprenen jugant i així hom pot dir
que l'origen de la cultura és "lúdic"
i la mateixa idea de "guanyar" s'aplica tant al
jocs com als negocis. "Aprendre a guanyar" i "aprendre
a perdre" són funcions implícites tant
en l'esport com l'educació i en la vida. Fins i tot
la filosofia té una forma lúdica en la mesura
que obliga a buscar respostes noves creatives i impensades
als problemes de la vida: els sofistes, per exemple, representen
aquesta concepció lúdica de la filosofia.
En realitat hi ha dues menes de "joc"
que en anglès s'expressen en els mots "play"
(joc sense regles) i "game" (joc amb regles).
Les regles socials i polítiques estan inspirades
també en aquesta dimensió humana: la polèmica
que acompanya el joc, acompanya també tota la vida
dels humans. Oblidar la dimensió de joc de la vida
crea tan sols frustració i angoixa.
2.- Edgard Morin al seu llibre "El
paradigma perdut" ha proposat també una altra
dimensió bàsica per a l'antropologia filosòfica.
Morin s'inspirà en les investigacions de Mac Lellan
sobre el "cervel triúnic", en què
aquest neuròleg va demostrar que en el cervell humà
hi ha tres estructures diferents i contradictòries,
originades en fases diverses de l'evolució. El paleòcòrtex
és el nostre cervell rèptil, l'encèfal
que regeix el sexe i la violència així com
funcions bàsiques (la respiració, la circulació
de la sang), el mesocòrtex és el cervell de
les aus i regeix la memòria. Finalment, el neocòrtex
és l'aportació dels mamífers i està
especialment desenvolupat en l'home: regeix les funcions
"superiors" (intel·ligència abstracta,
lògica, consciència moral...).
A partir d'aquesta base empírica,
Morin defineix l'home com a "sapiens-demens",
val a dir, considera que en l'home no hi ha només
una raó lògica (neocòrtèx) sinó
que també vivim en un palocòrtex brutal i
irracional. Cal tenir molt present que el cervell no té
cap mecanisme (tipus "pilot automàtic")
que ens avisi quan desbarrem o ens equivoquem ni des del
punt de vista lògic, ni des del punt de vista emocional.
El paleocòrtex que ens fa estar vius també
ens pot provocar dèries i quimeres absurdes. Seria,
aproximadament, una reconsideració de les intuïcions
freudianes sobre una base neurològica. La idea de
fons que vol trametre és que en l'home no hi ha una
separació clara entre el nivell del real i el de
l'imaginari; altrament no existiria l'art, per exemple,
ni els malalts mentals confondrien les seves al·lucinacions
amb la realitat. Cal tenir present aquesta intuïció
per tal de comprendre situacions com el fanatisme, com la
malaltia mental (amb la seva feble diferència respecte
a la genialitat en alguns casos, o simplement l'esfonsament
psicològic.
3.- Michel Foucault (1926-1984) al
seu llibre "Les Paraules i les coses", va referir-se
al concepte (post-nietzschià) de "mort de l'home"
per a significar que l'home (el tradicional subjecte sobre
el que giraven les ciències socials) no és
sinó una construcció social a través
de la qual cada època expressa coses diferents. A
cada època hi ha el que ell anomena "epistemes"
(sistemes de saber) que són diferents: en l'episteme
renaixentista el centre era la natura i en la clàssica
(segles 17 i 18) el que importava era la "representació",
màximament acurada de les coses (que es feia segons
el model matemàtic, per identitats i diferències,
com Bacon i Descartes). A parer seu només els segles
19 i 20 han construït un discurs clarament "antropocèntric".
Tot i que Charles Taylor va mostrar els greus errors i insuficiències
de aquesta opinió foucaultiana en el llibre "Fonts
del Jo", la idea que el subjecte humà no és
sinó un "nus epistèmic", és
a dir, una abstracció construïda interessadament
per les ciències ha fet un cert camí, provocant
la desqualificació de la responsabilitat individual
en els actes humans i, en conseqüència, ajudant
a desenvolupar el que Nietzsche anomenava "l'últim
home". Foucault considera que si les disposicions bàsiques
de la ciència canviessin, com van variar a finals
del s. 18: "es podria apostar que l'home s'esborraria
com s'esborra un rostre de sorra en els límits de
mar". Però aquest seu anunci no s'ha complert:
la societat de la informació i Internet han canviat
el sentit de la tècnica i del coneixement i l'home
(o si es prefereix la reflexió sobre l'home) continuen
dempeus.
En tot cas, el que ha definit l'antropologia
dels darrers anys del segle passat ha estat la consideració
de l'home com a "subjecte feble", és a
dir, com a individu amb un alt nivell de sorpresa davant
els canvis tecnològics i culturals i amb poca capacitat
de compromís amb els ideals morals universalistes:
si per una banda la feblesa de conviccions evita el dogmatisme,
per l'altra el fet de perdre de vista els ideals cívics
el fa poc crític davant la tecnologia i el consumisme.
El "subjecte feble" és el símbol
de l'anomenat pensament postmodern: relativista en qüestions
morals, individualista davant la societat i narcisista en
el consum. En definitiva, l'últim home nietzschià
s'ha realitzat en la postmodernitat.