NATURALESA I CULTURA
Noció de Naturalesa i la seva relació amb l'ésser humà
En l'àmbit filosòfic, el concepte de "naturalesa" ( Physis en grec, d'on deriven les paraules física i físic) té els seus origens en els primers filòsofs grecs. En general el terme "Naturalesa" deriva del llatí natura (nasci, néixer) és allò característic de tot ésser viu, el que és congènit, tot i que encara no s'ha desenvolupat en el moment de néixer.
De bon principi, cal distingir, entre dues concepcions diferents del terme : la Naturalesa, com el conjunt de tots els éssers vius; i, la naturalesa com la manera de ser d'una entitat, objecte o subjecte. Així, podem dir, per exemple, que estem fent un estudi de la naturalesa d'una regió determinada o bé que estudiem o parlem de la naturalesa d'una espècie en concret.
Es
conegut que Aristòtil el va utilitzar per explicar, entre
altres coses, el desenvolupament i moviment dels éssers vius.
Més endavant també s'anomena "Naturalesa" el Cosmos, pel
fet que està regit per lleis necessàries. Dit d'altra
manera tota la naturalesa estaria regida per unes lleis necessàries,
de les quals l'ésser humà en quedaria exclós o
no. Si l'ésser humà és una part més de la
naturalesa, seguiria les seves lleis; però, si l'ésser
humà és quelcom més que simple naturalesa, entenent
aquesta com quelcom material, s'escaparia de les seves lleis, seria
lliure.
Des
de Plató (s.IV aC) fins a Descartes (s. XVII) es
tendeix a separar l'univers en dues regions : la naturalesa (necessària)
i l'esperit o ànima (lliure). Per Plató l'ésser
humà era el resultat de la unió accidental entre un cos
(soma) de naturalesa material i una ànima (psyché) de
naturalesa espiritual. Descartes serà l'àferrim defensor
d'aquest dualisme (cal recordar la divisió que estableix entre
res extensa, material i res cogitans, extramaterial) que ha impregnat
bona part de la filosofia occidental fins el s.XIX quan es va començar
a sospitar (representants d'aquesta sospita : Freud, Marx i Nietzsche)
de la visió de l'ésser humà de la filosofia anterior.
Però això no va portar la filosofia a negar que l'ésser
humà posseeixi una essència (o naturalesa) permanent fins
el s. XX, quan es negà de manera contundent, sobre tot per part
de la corrent existencialista i materialista, el sentit d'una essència
permanent en l'humà, que el defineixi d'una vegada per sempre.
Això voldria dir que l'ésser humà està mancat
de naturalesa i és únicament, història, cultura,
llibertat... en canvi els animals estarien tancats en la seva naturalesa
instintiva, obligats a repetir sempre els mateixos comportaments, a
diferència de l'ésser humà que es capaç
d'inventar i crear.
Davant
d'aquesta distinció, avui en dia, una nova branca de la biologia,
l'etologia (dedicada a l'estudi del comportament animal) ha demostrat
de manera convincent l'existència d'instints també aplicables
a l'ésser humà com a ésser biològic aparegut
com a fruit de l'evolució animal. J.K.Lorenz es conegut
en el camp de l'etologia, sobre tot pels seus estudis amb els ànecs,
en els quals va comprovar una mena de empremptes innates des del seu
naixement.
Es
tendeix a afirmar, a partir dels anys cinquanta, gràcies a la
teoria de la informació (Shanon) i la cibernètica
(Wiener), que existeix en la naturalesa una preprogramació
aplicable també a l'àmbit humà. D'aquesta manera
l'humà, la seva naturalesa, s'ha d'entendre com un un sistema
organitzat de matèria fisicoquímica, capaç d'autoorganitzar-se,
reproduir-se i actuar (viure) gràcies a la informació
que porta escrita als gens. Per aquesta raó es diu avui que l'ésser
humà està preprogramat igual que una màquina.
La
naturalesa, entesa com el conjunt dels éssers vius i com la manera
de ser, coincideix en el sentit que és , només forma (
in-forma-ció), no simple matèria. De manera que l'ésser
humà posseeix una naturalesa. Però no és res de
misteriós: és informació genètica. I tampoc
no és res d'etern i immutable sinó producte de l'evolució,
i continua evolucionant; tal i com ho fa la pròpia naturalesa.
Davant
d'aquestes interpretacions de la naturalesa humana ens podem formular
preguntes com les següents :
- L'ésser humà està determinat pel gens ? No som
lliures per decidir com volem ser?
Sembla ser que actualment gràcies als avenços científics,
l'humà evoluciona no de manera natural sinó de manera
cultural, fins a tal punt que s'afirma que "la naturalesa de l'ésser
humà és la seva cultura". Som éssers culturals
? o quelcom més?
L'ésser humà
Al
llarg de la història del pensament s'ha definit l'ésser
humà de moltes maneres :
- Ésser racional: amb capacitat per pensar, discòrrer,
amb intel·ligència superior a la dels animals...
- Ésser social o polític: Plató i Aristòtil
el van definir com a zoon politikon, l'essència de l'humà
es trobaria en la mateixa societat, sense la qual no seria res.
- Ésser simbòlic: amb capacitat per crear símbols
de diferents tipus ( homo loquens ) i amb significats específics.
- Ésser natural: com un fenòmen més de la
naturalesa, sotmés a les lleis naturals o físiques.
- Ésser pràctic: com a homo faber, que fa coses,
construeix.
- Ésser
videns: com a ésser que mira a través dels aparells
tècnics : televisió, pantalla d'ordinador.
-
Ésser sapiens-demens: com a racional i irracional al mateix
temps, característica dialògica de la complexitat humana.
(E. Morin)
"No podemos seguir imputando desórdenes y errores a las insuficiencias ingenuas ni a las incompetencias de la humanidad primitiva, reducidas en el orden y la verdad civilizadores. El proceso hasta hoy es inverso. Ya no es posible oponer sustancial y abstractamente razón y locuar. Por el contrario, debemos superponer sobre el rostro serio, trabajador y aplicado de homo sapiens el semblante, a la vez otro e idéntico, de homo demens. El hombre es loco-cuerdo. La verdad humana trae consigo el error. El orden humano implica el desorden. Así pues, se trata de preguntarnos, si los progresos de la complejidad, de la invención, de la inteligencia y de la sociedad se han producido a pesar, con o a causa del desorden, del error y del fantasma. Y nuestra respuesta es a causa, con y a pesar de a un mismo tiempo, pues la buena respuesta sólo puede ser compleja y contradictoria."
E.Morin El paradigma perdido Ed.Kairós
Determinisme i Indeterminisme
De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment
o tendència que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i
haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà,
està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera
que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció
general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència
d'un destí inevitable o predestinació ( un exemple el
podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'estoicisme).
De
totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme,
d'un altre més estricte, que entèn el determinisme com
un condicionament previ de tots els fenòmens de la naturalesa,
associat a una causalitat que regeix tot l'univers o naturalesa.
Actualment
el determinisme es relaciona amb el mecanicisme, tendència dominant
en la ciència del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme
no és més que predeterminació de l'acció
en els seus antecedents, i no com que no és susceptible de prova,
és considerat com a simple hipòtesi, de caràcter
metafísic o científic.
El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més
radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals
estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes.
Es
considera que un sistema és determinista quan compleix els següents
requisits:
1. És un sistema tancat.
2. El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix
tipus.
3. No ha d'estar determinat exteriorment.
4. S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal.
També es pot parlar de diferents tipus de determinisme :
-
Determinisme biològic: existència d'un condicionament
fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà;
i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la
qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals. D'alguna
manera estariem preprogramats pels gens i no seriem més que un
organisme al servei d'aquests. (Dawkins)
- Determinisme psicològic: el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. (Watson, Skinner...)
- Determinisme social: l'àmbit social com a condicionador
del nostre comportament al llarg de la vida. (Marx)
- Determinisme físic: tot l'univers és una gran màquina, i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. (Laplace)
A
partir de les teories generals de la relativitat i de la mecànica
quàntica la noció de determinisme, en sentit absolut,
ha entrat en crisi. Així M.Planck afirma que: " Per poder
salvar la hipòtesi del determinisme rigorós és
necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar tots
els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per
tant, predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic".
D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i
del determinisme absolut, que havia fet de la causalitat el principi
universal de coneixement científic, sembla ser sancionat, tot
i que això no implica una acceptació automàtica
de l'indeterminisme, del reconeixement de l'atzar o l'arbitri absolut
en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme restringit,
dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que no
totes les possibilitats són igualment probables.
Per l'indeterminisme, a diferència del determinisme, no hi ha res que succeeixi necessàriament o almenys hi ha alguns esdeveniments que es produeixen d'una manera no necessària.
La noció de Cultura
La paraula Cultura deriva del llatí "collere" (cultivar) ; el
terme cultura (cultiu) s'utilitzava a l'antiga Roma en expressions com
agricultura (conreu del camp) i s'anomenava cultus a un camp conreat.
Al segle s XVIII cultura comença a significar "conreu de l'esperit
o ànima", recuperant l'expressió metafòrica llatina
cultura animi (conreu de l'ànima). Aquest concepte de cultura
tenia connotacions elitistes i etnocèntriques, només a
final del segle XIX i amb la investigació dels antropòlegs
el terme cultura comença a tenir un sentit més general
que abraça a tot el gènere humà.
Una definició moderna de Cultura és la que ens ofereix un antropòleg actual M.Harris: "Cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirit, dels membres d'una societat, incloent-hi les maneres pautades i repetitives de pensar, sentir, i actuar (és a dir la seva conducta).
Actualment,
alguns autors restringeixen encara més el concepte, i identifiquen
cultura i informació: "Cultura és la informació
transmesa (entre animals de la mateixa espècie) per aprenentatge
social" (J. Mosterin, Filosofia de la cultura,1993) D'aquesta
manera s'inclou també als animals, que passen a tenir cultura.
Així es pot comprovar en alguns casos, com els dels ximpances,
capacitats per construir eines i transmetre els seus coneixements a
la descendència.
Aquesta informació cultural rep en les seves unitats mínimes
el nom de meme ( terme que fa referència a la memòria
com a "mimes" imitació. Aquest terme va ser introduït per
Dawkins (El gen egoista) comparant-lo amb la informació
genètica que porten els gens, així hi haurien també
unitats culturals anomenades memes.
Relació
entre Naturalesa i Cultura
Molt sovint s'han contraposat els termes natura i cultura. El contrari de natural és l'artificial, el que resulta de l'activitat humana en un grau major o menor. Mentre que una roca basàltica, per exemple, és, sense discussió, el resultat d'un procés natural, un automòbil o un ordinador són objectes artificials.Per extensió també considerem que les estructures socials, per exemple, en la mesura que resulten de l'acord, la intel·ligència i l'activitat humanes, haurien de ser considerades no naturals, tot i que difícilment les qualificaríem d'artificials. D'una banda tenim la natura, i de l'altra, l'artifici i la convenció, és a dir, la cultura.
Ja a l'època dels sofistes (s. V aC) , a l'antiga Grècia es discutia quin d'aquells dos móns era superior a l'altre, i ben aviat es van començar a veure com un encreuament davant el qual l'ésser humà ha de triar. Presentant a un dels dos móns com a millor respecte de l'altre. Així, la cultura s'ha abordat de vegades de manera optimista ( Il·lustració ) i d'altres de manera pessimista. De la mateixa manera la Naturalesa s'ha tingut com un paradís de felicitat o com un pou de desgràcies.
Per
exemple, el revolucionari anarquista M. Bakunin (1814-1876),
la cultura es pot veure com l'emancipació progressiva de la humanitat
respecte la natura. La cultura ens ha permès alliberar-nos de
les cadenes naturals i ens ha permès dominar la pròpia
naturalesa.
En aquest sentit la cultura pren un caire optimista. Però per
altre banda no s'ha d'oblidar que la vida social provoca conflictes
i que alguns dels instruments culturals han provocat precissament un
agreujament d'aquests conflictes amb la creació d'objectes de
destrucció massiva, i màquines alienadores del treball
( el qual segons Marx havia de dignificar l'home i el que fa en la societat
capitalista és tot el contrari ).
Els antics cínics (s.V aC) ja van defensar el retorn a la vida
natural, com el mateix Diògens que vivia com un gos, per
tal de reivindicar la part natural de l'humà.