Filosofia durant l'imperi Romà
Característiques principals
Introducció
d'elements religiosos
Durant l'Imperi Romà la investigació filosòfica
perd el seu sentit originari de recerca, investigació de
la "physis"... i es deixa influir per la inquietud religiosa
del moment (cristianisme). Aleshores es produeix un renaixement
de les doctrines filosòfiques que havien donat major cabuda
als elements místics i religiosos, el platonisme i el pitagorisme.
L'ideal és el del "savi" contemplatiu-místic
que accepta la seva dependència absoluta (re-lligació
= religió) de la Divinitat transcendent.
Aquest nou esperit es trobarà representat en el neoplatonisme
de Plotí.
Escoles
Neoplatonisme :Els antecedents d'aquesta teoria neoplatònica es troben en les qüestions que plantejava el platonisme i que no havien estat resoltes:
->
On es trobava el Demiürg?
-> On calia situar el món de les idees?; i, d'on provenia?
-> Com a partir d'un únic principi (Bé) s'havia
originat la pluralitat?
Filó
d'Alexandria (s. I aC)
Va identificar la Idea de Bé amb Déu i va situar
el Logos, entès com a seu de les idees i creador del món
sensible, com a intermediari entre Déu i el món.
Afirmant que el fi últim de l'humà és la
unió mística amb Déu.
Plotí
(Egipte 2O5-270 Roma) "Ennèades" (6 llibres)
Dóna una visió mística del pensament platònic.
L'autèntica filosofia és la recerca de la veritat.
El principi suprem de tot és Déu, a qui anomena
l'"U", i és absolutament transcendent, inefable
i incomprensible. No és pot saber res d'ell, ni res pot
predicar-se'n (teologia negativa). Tota determinació suposa
sempre una dualitat (Pensament -> implica la dualitat entre
objecte-subjecte).
La manera com tot procedeix de l'U és una emanació
(no creació, ni panteisme pur doncs l'U no és el
tot).
La primera emanació de l'U és la Intel·ligència
(Nous); d'aquesta emana l'Anima del món; i d'aquesta les
ànimes i les formes dels éssers sensibles; L'última
emanació és la Matèria (principi del mal).
L'humà és ànima en un cos (presó)
i representa el centre del cosmos. Es per aquesta raó que
a partir d'ell s'inicia el procés de retorn a l'U. Aquest
procés requereix una purificació (espiritualitat
i misticisme) progressiva que elimini totes les diferències
i s'assoleixi l'èxtasi (felicitat) en la contemplació
de l'U. D'aquesta manera l'humà es converteix en un pont
entre el món intel·ligible i la matèria sensible.
Procés ascendent a la perfecció (tindrà seguidors en el Neoplatonisme del Renaixement):
1.Pràctica del bé i de la virtut per alliberar-se de les passions
2.Contemplació de la bellesa d'allò corpori a l'incorpori. Amor a la bellesa, perquè en aquesta hi ha la manifestació de l'intel·ligible en el sensible.
3.Coneixement d'allò vertader. La filosofia ha de permetre contemplar les idees.
4.Èxtasi i fusió amb l'U o Déu del qual es té intuïció però no coneixement.
S.II-IV
Apologetes: Defensen la superioritat de la fe respecte a la raó -> Justí; Tertulià
Escola d'Alexandria: La filosofia ha d'ajudar al cristianisme -> Climent; Orígens
Gnòstics: El coneixement (Gnosi) és el camí de salvació i no la fe. Barreja d'elements grecs, cristians i orientals. Van ser considerats heretges. -> Ireneu ; Hipòlit
Pares de l'Església : Defensen la unitat de la fe davant les heretgies: -> Gregori de Nissa, Sant Agustí.