Fins al segle passat només es coneixien els plàstics naturals: la
cel·lulosa ( fusta, palla), la banya (matèria proteica dura), les
resines vegetals i el cautxú, però es va anar descobrint que els
plàstics naturals podien ser alterats per fer-los més útils.
El 1839, Charles
Goodyear va descobrir que, escalfant el cautxú
natural, tou i enganxós, amb sulfur, esdevenia molt més consistent i
més elàstic pel fet que les molècules de sulfur s’enllaçaven amb les
molècules de cautxú i evitaven que es moguessin lliurement.
El 1868, John
Wesley Hyatt va tractar les fibres de cotó amb una
barreja d’àcid sulfúric i àcid nítric i va crear una substància
trencadissa anomenada nitrat de cel·lulosa. La va barrejar amb essència
de càmfora i va produir un plàstic transparent i flexible que va
anomenar cel·luloide. Se’n va fabricar pintes, obridors de cartes,
tanques, nines, dents postisses, boles de billar i pel·lícules de
cinema, però tenia un gran inconvenient, era altament inflamable.
El 1909, Leo
Bakeland va inventar un nou plàstic al què va anomenar
BAQUELITA.
Es pot considerar el primer plàstic de fabricació humana, ja
que s’aconsegueix ajuntant milers de petites molècules en lloc
d’alterar una molècula gegant natural. Va ser a partir del 1930 quan es
va començar a descobrir nous tipus de plàstics de manera que actualment
existeixen més de vint famílies de plàstics i més de cinc mil marques
comercials per designar-los. La majoria es fan a partir de productes
químics derivats del petroli.
