La
Reforma i la Contrarreforma
Les
condicions socials, polítiques i espirituals que caracteritzen l’època del
Renaixement van produir, en el si de la societat occidental un moviment
revolucionari en el camp de la religió, que és conegut amb el nom de Reforma.
Es tracta
duna profunda revolució, produïda en l'Església Catòlica a la primera del
segle XVI que va originar que molts fidels, amb l’aparició del protestantisme,
es separessin de l'obediència als papes, és a dir, de l'obediència a
Roma.
En realitat
aquesta reforma hauria d'anomenar-se més concretament Reforma protestant,
perquè també hi va haver una Reforma catòlica, realitzada en el si de l’Església i,
a més, una Contrarreforma, o lluita del catolicisme
contra el protestantisme.
1. LA CRISIS
RELIGIOSA
L'origen remot de la Reforma caldria buscar-lo en
el trànsit del món medieval al renaixentista, amb totes les
conseqüències que implica el canvi de mentalitat que ja coneixem. Podem trobar
un precedent de la reforma en les doctrines del sacerdot txec del segle XV, Jan Hus, que pretenia reformar l'Església al seu país.
No hem d'oblidar en aquest moment l'home
renaixentista, inquiet i egocèntric, que en altres camps de l'activitat humana
ha provocat fets transcendentals com per exemple el desenvolupament de l'humanisme
o els grans descobriments geogràfics.
Una figura destacada de l’humanisme i interessada
pels problemes religiosos és, com sabem, la d'Erasme de
Rotterdam,
que predicava una religiositat més autentica i profunda. Les seves idees es van
divulgar àmpliament pels cercles intel·lectuals de tota Europa.
Paral·lelament a aquest ambient de canvi, és
evident l'existència d'una situació de crisi en l'organització de
l’Església.
Durant llargs períodes dels segles XV i XVI, la
cort papal sembla que estigui més preocupada per l'art que no pas pels
problemes dels fidels i, en molts casos, els Papes, grans senyors amb
interessos temporals, intervenen en qüestions polítiques de caràcter
internacional i fins i tot en guerres.
Per tant, al començament del segle XVI, la situació
de l’Església es caracteritza principalment per l'ostentació de la cort papal,
per la compra i l'acumulació de càrrecs eclesiàstics amb vista a treure profit
de les rendes i per les diferències econòmiques i culturals entre l'alt i el
baix clero.
Aquests fets contrasten, d’altra banda, amb la fe
viva - i sovint mística - del poble, que aprecia l'art religiós i en
desenrotlla enormement les manifestacions, i amb l'apogeu dels estudis
humanístics, que s'ocupaven, entre altres temes, de la Bíblia.
LA REFORMA PROTESTANT
2.
LUTER
I EL LUTERANISME
En aquest ambient d’ostentació d'una banda i de fe
viva de l'altra, apareix la figura de l’Agustí alemany Martí
Luter (1483-1546), home de personalitat molt complexa, el pensament i l'obra
del qual han estat estudiats en centenars de llibres. Cal considerar que es
tracta indubtablement d'un home de profunda pietat, però amb un temperament
nerviós i turmentat per grans dubtes, entre els quals destaquen el de la seva
salvació o condemnació.
Encara que era de família humil, el seu ingrés a
I'ordre dels agustins i la seva clara intel·ligència li van permetre realitzar
estudis universitaris, gràcies als quals va arribar a ser professor de teologia
a la universitat alemanya de Wittenberg el 1508. Entre el 1513 i
el 1515 comenta a les seves classes les "Epístoles de Sant
Pau" i les obres de Sant Agustí, on troba consol per als seus dubtes
espirituals.
Cal tenir presents també, d'una banda, la situació
d'Alemanya en aquest moment, dividida en una gran quantitat d'estats, amb uns
senyors que no sempre acataven l'autoritat imperial, i de l’altra, les
característiques de l’Església de l'època, ja que el trencament de Luter amb
l’Església el van provocar la predicació i la venda d'una butlla d’indulgències
que el Papa va encarregar als dominics, a Alemanya. En alguns casos la
predicció de les indulgències va arribar a adquirir un caràcter tan comercial i
profà que Luter va decidir oposar-se a aquesta situació. El 1517 va exposar a
la porta de l'església de Wittenberg un escrit amb 95 tesis contra les
indulgències.
Això va originar discussions amb els dominics i,
per fi, l'excomunió de Luter pel Papa. D’ençà d'aquest moment, Luter va anar
estructurant la seva doctrina, per a la qual de seguida va trobar adeptes i
protectors. El duc de Saxónia el va acollir al seu castell de Wartburg i
l'humanista Philipp Melanchton va esdevenir el portaveu intel·lectual del
luteranisme que naixia.
La base de la doctrina luterana és la justificació per
mitjà de la fe: considerant que el pecat original corromp
l’home i que la voluntat humana és impotent davant la seva inclinació al mal,
Luter afirma que l’home se salvarà gràcies a la fe en Crist. Elimina així un
dels principis bàsics de la doctrina catòlica: el valor de les obres exteriors
de l’home, per a la seva justificació davant Déu.
Partint de la justificació per mitjà de la fe,
Luter estructura la seva doctrina de la manera següent:
a.
El lliure examen, o interpretació
lliure de la Bíblia, la qual es considera com l'única font de revelació, on
l'individu és il·luminat directament per I'Esperit Sant. Nega així el valor de
la Tradició de l'Església, mentre que la lliure interpretació originarà la
multiplicitat de sectes religioses derivades del luteranisme.
b.
Els sagraments són reduïts a dos:
Baptisme i Eucaristia, i es suprimeixen el culte a la Verge i als Sants i
la creença en el Purgatori.
c.
Se suprimeix tota ostentació als temples, desapareixen
les imatges i la litúrgia se simplifica al màxim: s'hi introdueix la llengua
del poble; Luter mateix realitza la primera traducció de la Bíblia del llatí
a l'alemany. Se suprimeixen també la jerarquia i el celibat eclesiàstics.
3. L’Extensió del luteranisme
Les doctrines luteranes es van estendre prou
ràpidament per tot Alemanya, especialment pels estats del Nord. També hi van
contribuir factors econòmics i polítics: atès que l’Església havia de renunciar
a qualsevol tipus de riquesa, els seus béns, principalment les terres, van ser
secularitzats i van passar a les mans dels nobles, que es feren luterans. Per a
altres nobles el luteranisme va significar la possibilitat d'enfrontar-se a l'emperador
Carles V, defensor del catolicisme. En conjunt el luteranisme es va
transformar en un moviment nacionalista d'enfrontament a Roma.
Aquesta expansió del luteranisme no va ser
fàcil i va provocar guerres entre els senyors i el poble i entre els nobles i
l'emperador.
Carles V i els seus consellers catòlics van
pretendre en principi contenir el progrés del luteranisme en els seus estats
mitjançant el diàleg. L'emperador va convocar dietes - que eren
assemblees de representants dels estats alemanys- a Worms per aconseguir que
Luter abjures de les seves idees, i després a Spira, en que es va prohibir als
luterans propagar les seves idees. A Spira els reformistes van protestar per
les decisions preses per la dieta i d'aquí prové que se'ls donés el nom de protestants.
Un cop fracassat aquest intent de solució, Carles V
va pretendre que el Papat convoques un Concili, però com que es retardava molt,
es va arribar a la lluita armada entre catòlics i protestants, sense que
l'espectacular triomf de Carles V sobre els protestants a Mühiberg (1547)
soluciones el conflicte.
Al capdavall, el 1555 Carles V va haver d'acceptar,
quasi al final del seu regnat, mitjançant la pau d'Augsburg, la
llibertat religiosa dels protestants a Alemanya, tot i que aquesta llibertat no
era individual sinó supeditada a la voluntat dels prínceps alemanys.
4. El calvinisme
Les doctrines luteranes van ser dutes a
l'extremisme per Joan Calví, un intel·lectual francès establert a Ginebra.
Per a Calví la llibertat humana quedava eliminada
davant l’omnisciència de Déu. Va basar doncs la seva doctrina en la
predestinació d'ençà del començament dels temps l’home estava predestinat a
salvar-se o a condemnar-se; la seva única font de fe era la Bíblia, però la fe
estava reservada només als predestinats. De tot això se'n deduïa que una fe
molt intensa, acompanyada d'una vida pietosa i austera, regida per una moral
extremament rígida, devien ser els signes d'haver estat assenyalat per Déu per
a la salvació.
Calví va convertir la ciutat de Ginebra durant vint
anys, des del 1541 fins que va morir, el 1561, en una mena de laboratori
pràctic de les seves idees, model de vida religiosa i de dura intransigència.
Només es mantenen dos sagraments: Baptisme i Comunió (tot i que es considera
que Crist solament hi és present en esperit), se suprimeix totalment la
jerarquia eclesiàstica i els sacerdots esdevenen «pastors» o guies del
poble predestinat.
El calvinisme va tenir més forca d'acció que el
luteranisme i s'estengué molt ràpidament pels Països Baixos, l’Alemanya
Occidental, Escòcia i França.
5.
El cisma anglès: l’anglicanisme
La separació de l’Església d'Anglaterra de l’obediència
al Papat en principi no va ser més que un cisma provocat pel rei Enric VIII.
Aquest, enfadat perquè no havia aconseguit el divorci de la seva esposa
Caterina d'Aragó, es va negar a obeir el Papa. El 1534, Enric VIII va promulgar
l'Acta de Supremacia, que convertia el rei en cap de l’Església
d'Anglaterra, amb capacitat per deduir qüestions de disciplina i de dogma. Es
va iniciar també la secularització dels béns de l’Església i es va consolidar
el moviment reformista durant el regnat del seu successor, Eduard VI, a la
vegada que començaven a introduir-se al país les doctrines luteranes i
calvinistes.
A Eduard VI el va succeir una filla d'Enric VIII,
Maria Tudor, que va intentar de restaurar violentament el catolicisme. Aquesta
actitud de la Corona va provocar una lluita cruenta entre catòlics i anglicans.
Poc després, durant el regnat de la seva germana Isabel, va quedar consolidada l’Església
Anglicana, que tenia caràcter nacional, amb doctrines intermèdies entre el
luteranisme i el catolicisme. Tant els catòlics com els calvinistes (anomenats puritans
a Anglaterra) van ser perseguits a fi de poder establir una unitat
religiosa i política.
Principis de l'Església catòlica
|
Tesis
de Luter
|
La Reforma Catòlica.
6.
La Companyia de Jesús
La reforma catòlica va tenir una forca de combat de primera categoria amb
la Companyia de Jesús, fundada per l'espanyol Sant Ignasi de Loiola. Després
d'haver deixat la carrera militar i al cap de llargs anys d'estudi, Sant Ignasi
va fundar un orde religiós que va voler posar directament al servei del Papat.
L’organització de la Companyia diferia de la d'altres ordes religiosos, ja que
els seus membres eren escrupolosament elegits i preparats durant molts anys; la
disciplina interna era molt rígida i feien un jurament d’obediència immediata
al Papa. L'any 1540 la Companyia de Jesús havia estat aprovada definitivament
i, quan sis anys després va morir Sant Ignasi, ja comptava amb mil membres.
Aquest nombre havia augmentat notablement al final del segle.
7.
El Concili de Trento
La convocatòria d'un Concili per resoldre el greu problema de l'escissió
religiosa va ser retardada molt temps pels Papes, en part per por que no
prevalgués la posició de la superioritat conciliar sobre el Papa i en part a causa
dels conflictes bèl·lics entre Espanya i Franca. Quan, per fi, el 1545 va
començar el concili a Trento (ciutat del nord d’Itàlia que pertanyia a l'Imperi
Alemany), era massa tard per aturar el desenvolupament del luteranisme. A més,
les sessions del Concili es van allargar durant 18 anys, en tres períodes
diferents, ja que fou interromput dues vegades.
Entre els pares conciliars es poden observar dues tendències: l'una, pretén
aconseguir alguna harmonia amb els protestants; l'altra, és totalment intransigent
i és la que en definitiva triomfarà. De la labor i els resultats del Concili,
en destaquem tres aspectes:
a) La
definició de la doctrina catòlica oposada al protestantisme: es va reafirmar el
valor de les bones obres, la presencia real de Crist a l'Eucaristia, el culte a
la Verge i als sants i l’existència del Purgatori, i es van definir els
sagraments. De cara a la doctrina de lliure examen es va establir com a text
únic la traducció llatina de la Bíblia realitzada per Sant Jeroni, anomenada Vulgata,
i es va consolidar la utilització del llatí com a llengua eclesiàstica i el
celibat del clero. És a dir, es va mantenir íntegrament el mateix sistema
estructural, que no va ser modificat fins al Concili Vaticà II.
b) Aquest resultat va refermar l'autoritat
papal de cara al conciliarisme, cosa que va donar a l’Església un caràcter
centralista; aquest centralisme comptava amb el suport dels jesuïtes. Amb això
es donava cohesió al catolicisme, però desapareixia tota possibilitat de diàleg
amb luterans i calvinistes.
c) Un aspecte molt important del Concili és
el que es refereix a la disciplina eclesiàstica. Va establir l'obligació de
residència de bisbes i abats a les seves diòcesis i abadies - significava la
supressió de l'acumulació de càrrecs -, i va crear seminaris als bisbats per a
la instrucció dels futurs sacerdots.