EL REPTE D'ENSENYAR, L'AVENTURA D'APRENDRE
“A good teacher is like a candle - it consumes itself to light the way for others.”
Un bon professor és com una espelma -es consumeix per il·luminar el camí als altres.
Des de ben jove, sempre havia volgut ser professora. No recordo quan ho vaig decidir exactament, però la idea de poder ajudar algú a aprendre anglès la tenia ben clara. Durant 12 anys a "l'apassionant" món de l'ensenyament, he anat coneixent tot tipus d'alumnes i professors i -paral·lelament- m'he format una idea sobre els "complicats" processos d'ensenyar i aprendre. Si miro enrere recordo moltes converses amb els meus companys i la gran majoria giraven entorn al mateix: els nostres alumnes i les classes...
No miraré de definir què és "ensenyar" ni encara menys provaré d'explicar que vol dir "aprendre"... deixo aquesta feina per als experts. Més aviat voldria transmetre-us algunes reflexions sobre la manera com veig aquest fenomen de l'ensenyament-aprenentatge. Tant de bo que en acabar de llegir aquestes línies, alguns dels nostres alumnes puguin entendre millor alguns dels seus professors o, com a mínim, es posin per uns minuts a la nostra pell. En múltiples ocasions els professors ens posem a la pell dels alumnes i intentem comprendre'ls molt més del que s'imaginen.
Bé doncs, voldria començar pel punt on ens trobem molts professors avui mateix, la vigília d'un dia qualsevol quan l'endemà cal tornar a classe, impartint "crèdits" a alumnes ESOitzats (sí, tot i que "estudiïn batxillerat"). Ens trobem immersos en un sistema educatiu en reforma constantment que ens fa enfrontar amb una educació global diferent i dins d'una societat en plena transformació en tots els àmbits (Europa, Internet...). Una societat on les "tecles" ho dominen tot (les dels ordinadors, telèfons mòbils, comandaments a distància...). Els llibres semblen anar perdent tota la màgia que abans tenien. La literatura i l'art queden en un segon plànol davant la força de la tecnologia.
La nostra professió, abans tan respectada, ja fa uns anys que és força criticada. L'educació és una rúbrica de quarta fila, menystinguda i gairebé sempre tractada impròpiament. De l'ensenyament no se'n parla mai als mitjans de comunicació més que en casos esporàdics de "catàstrofes " o "d'accidents". No és notícia si no és per assenyalar problemes de començament de curs, protestes del sector ensenyant o manifestacions dels alumnes. Ni els estudiants, ni els professors, ni les associacions de pares/mares d'alumnes no apareixen mai com a agents socials que tenen la seva problemàtica i la seva vida pròpia... i - en canvi- són d'interès fonamental per a tota la societat. Cap cadena pública ni privada ha creat un programa que reflecteixi la vida escolar, que divulgui les iniciatives i realitzacions dels estudiants, els intercanvis escolars, els premis sobre recerca científica o de creació literària, que analitzi i debati l'impacte de les noves tecnologies en els centres d'ensenyament, etc. Els mitjans de comunicació, en canvi, opten per ignorar aquestes realitats i prefereixen apostar per una programació televisiva que s'alimenta de les ridiculeses o extravagàncies dels personatges més esperpèntics de la societat.
D'altra banda, sovint se'ns demana que motivem els nostres alumnes per tal que tinguin ganes d'aprendre. Quina responsabilitat ser un factor de motivació per als alumnes! No hi ha una fórmula màgica per motivar. La nostra passió per ensenyar hauria de ser contagiosa i motivar de retruc els alumnes. La motivació seria com un cicle: si els professors estem motivats per la nostra passió per ensenyar, els alumnes es motiven perquè noten que els seus "profes" també ho estan. Però és que haurien d'entendre que aprendre implica un esforç i, sovint, no és divertit. Es poden fer classes divertides o que motivin sempre? Probablement no, n'hi haurà alguna que els nostres alumnes recordaran com a especialment "divertida" o motivant, però que això passi cada dia és pràcticament impossible. Suposo que la majoria dels meus companys estarien d'acord amb mi. Jo mateixa, si provo de recordar quantes classes en els meus anys d'estudiant em resultaven divertides crec que les puc comptar amb els dits d'una mà. Però hi ha tants motius pels quals aprendre és tan important! I aquests motius haurien de motivar per sí sols: per ser una persona culta, per accedir al món laboral ben preparat, per satisfer la nostra curiositat.... La font del saber, tots ho sabem, és inesgotable.
Tot i que alguns alumnes no s'ho creguin, els professors entenem que els errors són part del procés d'aprenentatge. Això sí, ens hem d'assegurar que, a les nostres classes, els errors són una experiència positiva de la qual se'n pot aprendre i no pas una experiència humiliant ("error" no hauria de ser sinònim de "terror"). És per això que mirem de no fer sentir malament l'alumne que s'equivoca a classe. Però sí que exigim un progrés, que l'alumne vagi aprenent d'aquests errors i ho demostri finalment als exàmens. Volem anar ensenyant als nostres alumnes la importància de fer les coses ben fetes. Curiosament però, mentre els professors ens escarrassem en educar els alumnes en la importància de la lectura i l'escriptura, en la correcció en l'expressió oral i escrita, l'esforç en la feina ben feta, la cultura i la ciència i el comportament ecològic ... els programes televisius de moda, els mites i models fabricats pels mitjans de comunicació, les pel·lícules d'èxit segueixen promovent un model en una línia totalment oposada: la complaença amb l’horterisme, la grolleria, la violència, i l'èxit per mitjà de l'escàndol.
Voldria que tots (tant alumnes com professors) ens adonéssim com n'és d'útil "posar-nos a la pell dels altres". Als professors sovint se'ns demana que siguem comprensius amb els alumnes perquè s'asseuen a un pupitre moltes hores seguides; no han d'oblidar però que nosaltres també tenim una classe darrere l'altra. Volen que els respectem; el mateix respecte que exigim nosaltres. Demanen que expliquem bé perquè –com diuen ells- "és la vostra feina"; cal que recordin que estar atent a les nostres explicacions és "la seva feina". Sovint exigeixen que corregim ràpid exàmens i deures perquè suposen que és el que hem de fer a casa; no han d'oblidar però que ells també han de preparar exàmens i fer deures quan són a casa. Acostumen a valorar força que siguem pacients, simpàtics i que tinguem sentit de l’ humor; nosaltres també necessitem que siguin pacients, agradables amb nosaltres i que ens facin esbossar un somriure. Perquè, en definitiva, hi ha professors que estem enamorats de la nostra professió - per dura que sigui de vegades- i també nosaltres aprenem moltíssim dels nostres alumnes. I ens preocupem pels "nostres nens" quan tenim una tutoria. Perquè volem que siguin responsables i que es converteixin en persones que sàpiguen "anar per la vida". I, dia a dia, anem gravant a la memòria anècdotes que ens han passat a classe. Guardem com tresors els "regals" o dedicatòries que ens han fet els nostres ex-alumnes. Ens sentim orgullosos quan comprovem tot el que van aprenent. I anem així dibuixant tota la nostra experiència professional. I mirem enrere i somriem, malgrat els moments desagradables que també hem hagut de passar.
Finalment doncs, una salutació carinyosa a tots els professors apassionats per aquesta difícil feina i un gràcies amb totes les lletres als alumnes que ens la faciliten.
Susanna Goy
