AUTOR
Narcís Oller i de Moragas va néixer a Valls el 1846, en el si d'una família benestant. Exercí de procurador dels tribunals .fins gairebé la seva mort. Havent rebut una educació il·lustrada i descatalanitzada, els seus primers assajos literaris foren en castellà. Morí el 1930.

Obra:
La papallona (1882): tracta amb realisme i amb consciència dels canvis històrics que viu el país.
L’Escanyapobres (1884): estudi acurat de l'arquetipus de l'avar i de l'impacte de la revolució industrial en la societat rural
Vilaniu (1885): descripció satírica de la vida i la política de la Catalunya profunda inspirada en el seu Valls nadiu.
La febre d’or 1890-1892: estudi dels efectes socials de l0anomenada "febre d'or"
Pilar Prim (1906): s'intensifica l'estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol deixar enrera els postulats naturalistes.

Trets generals de la seva obra:
Les novel·les, en general, formen un conjunt que té com a finalitat l'estudi de la societat catalana de la Restauració en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. A pesar de les limitacions narratives i tècniques de l'escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context cultural català de tombant de segle, Oller representa la fita més important de la novel.la catalana del segle XIX.
Per això Oller empra un seguit de recursos literaris que donen unitat i coherència al corpus novel.lístic ollerià 1) la reaparició de personatges , 2) la limitació dels marcs geogràfics a Vilaniu i Barcelona, que són la clara oposició món rural/món urbà, 3)els grans temes són recurrents: la transformació social provocada per la revolució industrial, l'ascens imparable de la burgesia, l'enfonsament del món rural , la pervivència malgrat tot del caciquisme, els ferrocarrils, la borsa, 4) la tècnica narrativa d'Oller es fonamenta en l'observació, 5) A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear personatges versemblants i una trama narrativa complexa. 6) El llenguatge és planer, i no li reca l'ús de castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d'acord amb la procedència del personatge. 7) Un pòsit no gens menyspreable de sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. ,

TEMA
El debat públic sobre el fenomen de la bogeria es va anar este­nent al llarg del segle XIX a mesura que el discurs mèdic es convertia en un factor d’incidència social. Diverses causes contribuiran a fomentar aquest debat: la progressiva creació i institucionalització dels centres psiquiàtrics, l’aparició de nous tipus de trastorns psicològics derivats de la revolució industrial, l’auge dels estudis experimentals en psiquiatria, i la creació de plataformes d’informació modernes (com la premsa). Cal tenir present, a més, que a la dècada dels noranta es difonen per tot Europa les teories del metge italià Cesare  Lombroso que identifiquen, de manera inseparable, l’herència i el trastorn, i associen la genialitat a la degeneració. En l’àmbit estrictament català, l’interès per la figura del boig s’incrementa a partir de l’anomenat «cas Verdaguer», en què es  discuteix si l’actitud del poeta de Folgueroles a l’hora d’en­frontar-se a la jerarquia eclesiàstica és un símptoma de bogeria.
Segons explica Oller a les pàgines inicials del capítol XIII de les Memòries literàries, La bogeria va ser escrita al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, l’estiu del 1898:  La nota tenia l’origen en un cas que havien viscut Oller i Sardà en un dels sumaris que portaven com a procuradors de tribunals i que va ser conegut, burlescament, pels dos amics com «El plet del boig. El plet va ser guanyat tot i la tossuderia del client que es negava a cobrar en altra cosa que no fos or i plata. Dos anys després, Oller i Sardà van rebre la notícia que l’havien tancat en un manicomi i no feia gaire que el mateix escriptor havia assistit al sepeli, carregat de dramatisme, fet que l’impressionà profundament. Aquesta va ser la causa per la qual Oller traslladà al paper aquesta escena, que va convertir-se en el darrer capítol de La bogeria. Montserrat Corretger ha identificat la personalitat real de què es parla en aquesta anècdota: es tracta de l’advocat i escriptor Pere Nanot Renart, traspassat l’estiu del 1886 a l’edat de trenta-vuit anys.
Oller, de tota manera, ja havia reflexionat sobre les malalties mentals en el conte «On són, els boigs?» publicat el 1883 dins Notes de color. La bogeria veu la llum a l’inici del 1899 amb el subtítol de “Novel·la de costums del nostre temps” i constitueix un dels intents de l’escriptor de cercar solucions a la crisi en què es trobava la narrativa naturalista.
Oller utilitza La bogeria per exposar, més que no pas la història d’un boig, un dels aspectes més problemàtics que va generar la literatura naturalista francesa: el determinisme. Oller, talment com si fos una resposta a Zola, plantejarà a La bogeria una confrontació entre dues opinions contraposades per explicar el comportament d’en Serrallonga: la del narrador -una contrafigura del mateix Oller- i la de Pròsper Giberga, que defensarà una explicació científica de tipus determinista, mancada de sentiment i de moralitat. Per a l’estudiant de medicina i futur metge de Vilaniu, en Serrallonga és un cas clínic previsible i sense possibilitat de guariment, ja que «va venir al món amb la sentència feta». I justifica el diagnòstic amb el repàs a la vida dels seus progenitors, don Ignasi Serrallonga i la seva muller; per aquesta raó la bogeria "la du ja de naixença"".
L’actitud del narrador i de l’Armengol respecte a la malaltia d’en Serrallonga és contrària a la de Giberga: el veuen com un pedant, gelós de la ciència i que actua de manera irreflexiva fins al punt d’impugnar, amb el seu testimoni, el testament del pare del protagonista. De tota manera, l’actitud vital del narrador i de l’Armengol és distinta. Així, l’Armengol exemplifica la manca de reflexió de la societat cap al fenomen de la bogeria, mentre que el narrador atorga una dimensió moral a les persones, absent en els arguments de Giberga: hi ha una part de l’home, la seva raó, que no pot explicar-se ni analitzar-se exclusivament en termes científics i, en conseqüència, no es pot preveure l’origen o el desenvolupament dels processos mentals. Des de la perspectiva del narrador, el determinisme ve a ser una exageració absurda i una nova “mania” que pateixen els estudiants de medicina. De tota manera, el narrador i l’Armengol no tenen una explicació per al cas d'en Serrallonga. Sense acceptar plenament les lleis de l’herència, i creuen en la influència i, sobretot, en la responsabilitat del medi social en el procés que menarà Serrallonga a la bogeria. És igualment important remarcar la part de culpa que s’atorga el narrador. Una voluntat moralitzadora que es reflecteix en els paràgrafs finals: mentre que l'Armengol, amb amargor, vol demostrar que a la societat predomina una manca de sensibilitat davant de casos com el de la mort de Serrallonga; el narrador, en canvi, conserva encara l’esperança en el sentiment individual davant la impersonalitat dels administradors del manicomi.

ESTRUCTURA
La bogeria té com a protagonista indiscutible Daniel Serrallonga. Ara bé, es tracta d’un personatge que apareix relativa­ment poc, tot i que se’n parla al llarg de la novel·la, ja que només surt al principi (capítol I) i al final (capítols VII i VIII). La resta de la història d’en Serrallonga ens vindrà donada per la informació que els altres personatges ens proporcionen, que oferiran perspectives i punts de vista diferents, i no pas per les seves actuacions directes. Estructuralment, podríem dividir els nou capítols de què consta La bogeria en tres blocs: els tres primers serveixen per a presentar-nos el personatge principal; els tres següents mostren l’estat d’alienació mental que pateix, mentre que els tres darrers són la manifestació dels resultats d’aquesta alienació. Per a construir el personatge, Oller emprarà tècniques de filiació naturalista: l’ús dels antecedents familiars i la influència de l’entorn social.
En els dos primers capítols, en Serrallonga es mostra com un individu singular, exaltat i força estrafolari. La informació que s’extreu del tercer capítol ens ve dona da per una de les seves germanes, Adela, arran de la visita a en Serrallonga que el narrador i el seu cosí volen realitzar aprofitant una cacera pels voltants de Vilaniu. Ens el presenta com una persona assenyada, tranquil·la, emprenedora (ha muntat una foneria de ferro al poble) i que exerceix de dipu­tat a Madrid; l’única extravagància que mostra és l’extensa col·lecció de retrats del general Joan Prim que presideixen el seu despatx. El testimoni del capítol quart pertany a l'Armengol, que sempre donarà relleu als aspectes més extravagants del personatge. Gràcies a ell, el narrador s’assabenta de la .trajectòria d’en Serrallonga al Congrés de Diputats al llarg de quatre anys: després de l’assassinat del seu ídol, Joan Prim, intentarà descobrir pel seu compte la trama que envolta el crim i prendre venjança; entabanat per un vividor, acaba fent el ridícul i provocant un escàndol al Congrés que és objecte de sarcàstics comentaris a la premsa madrilenya. En el capítol cinquè, el testimoni passa a Pròsper Giberga, seguidor de les tendències deterministes, que introdueix un component mèdic -una malaltia hereditària- per explicar la manera de comportar-se d’en Serrallonga. En el capítol sisè l’acció es reprèn tres mesos després, quan ens assabentem del casament del protagonista, a través dels comentaris efectuats per l'Armengol. Quan s’inicia el capítol setè, en Serrallonga tornarà a aparèixer en la vida del narrador arran de la visita que efectua al seu despatx d’advocat. Ve a demanar-li que li porti un plet contra les seves germanes vinculat amb l’herència familiar. Un litigi que durarà tres anys i que acabarà guanyant. Aquest fet converteix el narrador en el nou ídol d’en Serrallonga. Una actitud excessivament apassionada que precedirà la definitiva crisi de bogeria del protagonista, provocada per un atac de gelosia envers la seva muller, i que esclatarà en el capítol vuitè. L'Armengol i el narrador passejant una tarda el troben al barceloní passeig de Colom amb un aspecte deplorable i convertit en víctima de la multitud. En Serrallonga ingressarà a un manicomi que, irònicaI ment, duia per nom «El Paradís», on morirà, en circumstàncies misterioses, al cap de tres mesos. La novel·la es tanca amb l’escena de l’enterrament, molt semblant a la nota del natural que havia pres Oller, que culmina amb una violenta baralla entre les germanes del difunt i la vídua davant del taüt.

PERSONATGES
Encara que La bogeria és protagonitzada per en Daniel Serrallonga, hi ha altres personatges que tenen un paper rellevant en el desenvolupament de la trama. Cal destacar-ne el narrador, que és la veu a través de la qual arriba la història de Serrallonga al lector; de fet, es tracta d’un personatge gairebé anònim de qui no coneixem ni el nom: se’ns indica que és un estudiant de dret que s’instal·la a Barcelona i que una vegada casat amb Matildeta obre un despatx d’advocat. L’important són les opinions que emet sobre el «cas Serrallonga». La funció de l'Armengol és la mateixa que la del narrador: presentar determinats episodis de la vida del prota­gonista, això sí, des d’una perspectiva més aviat poc reflexiva. També és interessant la figura de Pròsper Giberga: sabem que és de Vilaniu i, a més, fill del metge que tracta Serrallonga. El que convé remarcar és la seva condició d’estudiant de medicina, cosa que li permet oferir una visió científica sobre l’assumpte amb un criteri diferent del narrador. Finalment, cal apuntar el paper de les germanes d’en Serrallonga, Adela i Carolina. Ambdues condicionaran la seva vida tal com havien fet amb el pare: l’empenyen cap al matrimoni i calumnien Salomé Argila, la seva muller, amb la qual cosa l’aboquen irreversiblement cap a la bogeria.

EL CONTEXT HISTÒRIC
La bogeria és l’única novel·la en què l'acció es mou a cavall de Barcelona i de Vilaniu. Pel que fa a l’emmarcament cronològic, abraça des de l’inici del 1868 fins al daltabaix de la borsa del 1883 passant per les primeres manifestacions de la implantació de la Revolució Industrial. Si resseguim el temps intern de la novel·la ens adonarem que la història segueix un tractament el·líptic: els tres primers capítols passen entre el gener i l'estiu del 1868; els capítols quart, cinquè i sisè tenen lloc el 1872; el capítol setè el 1878; el capítol vuitè conté fets esdevinguts entre el 1881 i el 1883; l’acció del darrer capítol transcorre al setembre del mateix 1883. Oller punteja aquests quinze anys amb una sèrie de referents històrics, que responen al subtítol de l'obra, “Novel·la de costums del nostre temps”, i que contribueixen a dotar el text d’una major versemblança: al primer capítol es fa referència a una obra estrenada per l’actor i director Lléo Fontova (gener del 1868); al capítol quart s’esmenten les corts constituents (1869), l’assassinat del general Prim (1870) i la tercera guerra carlina (1872-1876); al vuitè s’al·ludeix a l’enderrocament de la Ciutadella de Barcelona (1869) i a les especulacions borsàries (malgrat que la febre  borsària va donar-se entre el 1876 i el 1886, els anys d’auge van ser el trienni 1881-1883). Es tracta, en definitiva, de recrear un període relativament proper al moment de l’escriptura (l’estiu del 1898). La novel·la inclou també comentaris crítics al govern espanyol del moment, presents en tota la producció olleriana, i que es vehiculen a través del narrador. Finalment, cal apuntar altra vegada que a La bogeria retrobem personatges de novel·les anteriors: alguns són només esmentats, com els Galceran i els Rodon; d’altres tindran ara un paper més destacat, com el vell conco Tomàs Riudavets, convertit en el marit d'Adela.

EL PUNT DE VISTA NARRATIU
El punt de vista emprat per Narcís Oller a La bogeria ha estat considerat com la gran troballa tècnica de la novel·la i, alhora, una de les aportacions més originals i modernes a la narrativa europea de l'època. L’autor deixa de banda l'omnisciència total, característica de la seva producció anterior i pròpia de la narrativa realista i naturalista, en benefici de la versemblança, un procediment que, tanmateix, possibilita la introducció d'elements subjectius dins la narració. La història arribarà al lector filtrada pel sedàs d'un narrador-testimoni que s'integra i participa dins la trama de la novel·la. És ell qui recopila i ordena una informació facilitada principalment pel seu amic Armengol i pel metge Pròsper Giberga amb la intenció de fer intel·ligible el procés seguit per Daniel Serrallonga. Altres vegades, però, les notícies sobre el protagonista ens arriben a través d'altres canals: la que aporta Giberga del seu pare, una carta del mateix Giberga adreçada a l'Armengol, o la que transmet a aquest darrer la muller de Serrallonga. Finalment, cal indicar que la història està explicada pel narrador des de la perspectiva que li han donat els anys i que, per tant, des de la maduresa, reflexiona sobre els fets passats. I ho fa atorgant-se un fort sentiment de culpabilitat.

LLENGUATGE  I  ESTIL
Cal tenir en compte que l’autor, que havia començat escrivint en castellà, no va entrar a formar part de la literatura catalana fins als trenta anys. D’altra e finalment, el gènere escollit -la novel·la realista- i la seva funció referencial afavorien la presentació d'una llengua que pretenia reproduir la realitat que l’envoltava. Oller, per tant, va haver de buscar un model lingüístic que evités tant l’ús d’un català arcaic, típic dels Jocs florals,  com la reproducció mimètica del llenguatge col·loquial, pròpia del “català que ara es parla”. Per tant, Oller, ja que no disposava d’una tradició prou sòlida, va haver de crear un model de llengua per a la narrativa.
L’excessiu nombre de castellanismes lèxics és un dels trets més destacats del seu llenguatge. Molts els marcava en cursiva en el text amb el propòsit de retratar la manera de parlar del moment (camelo, clero, assessino, calabosso, codejat). A una intenció semblant obeeix la presència dels col·loquialismes (istil, ideies; a vegades amb intencions humorístiques, com la confusió grotesca entre “circumcisió” i “circumscripció” [electoral] per part d'Adela) i dels calcs sintàctics i morfològics del castellà (les combinacions de pronoms febles, l'article lo en sentit neutre, etc).