LA LITERATURA DE POSTGUERRA

Introducció

La guerra civil (1936-1939) tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l'obra ingent que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme, no en quedava sinó el record. I, potser, ni tan sols això. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules que en un sentit general, poden caracteritzar la immediata postguerra. A aquestes circumstàncies, diguem-ne estatals, caldria afegir-ne d'altres que procedeixen del món exterior però que també afectaren la totalitat del territori: la clausura de fronteres durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i el bloqueig internacional fins al 1955. Una situació com aquesta, òbviament havia d'afectar la vida quotidiana i cultural. L'intel·lectual patí els efectes de la guerra com qualsevol altre ciutadà, però, a més, veié estroncades les seves possibilitats literàries. I el que fou més greu: la situació el conduí cap a la desorientació i cap a l'immobilisme mental. El procés d'espanyolització havia de començar amb la supressió d'organismes que havien desenrotllat una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Comissariat de Propaganda, Institució de les Lletres Catalanes); la desaparició o confiscació pel règim de diaris i revistes i la transformació d'entitats com l'Institut del Teatre, la Biblioteca de Catalunya o Radio Associació de Catalunya, en d'altres de marcat caràcter espanyolista.

Etapes

1939-1946

Fins a l'any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l'edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili s'organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se (grups “Miramar” i “Estudi”). A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d'aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d'obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d'edició (pseudònims, dades falses, peus d'impremta canviats) estimulà l'aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc.

1946-1955

La derrota de les forces de l'Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l'ambient. S'iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els espanyols (Riba, per exemple, el 1952 assistí al congrés celebrat a Segòvia), i la literatura catalana, per bé que molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Aymà, Moll); es crearen premis literaris (“Joanot Martorell” de novel·la, “Óssa Menor” de poesia, “Víctor Català” de contes, “Josep Yxart” d'assaig); es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos (“El Pont”, “L'Ocell de Paper”, “Quart Creixent”, “Germinàbit”, “Serra d'Or”). Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. Així, es fundà “Ariel” (1946-1948, 1950-1951), continuadora de “Poesia”. Hi col·laboraren autors ja consolidats com Riba, Manent o Garcés, i d'altres de més joves que donaren nou impuls a la publicació: A, Cirici, R. Leveroni, J. Sarsanedas, J. Perucho, etc. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren la vida universitària amb tot de propostes noves. Pensem, per exemple, en “Curial” i “Fòrum”, de les facultats de Lletres i Dret, respectivament, i “Ictini”, de l'Escola Industrial.

1955-1970

A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, diguem-ne “normalment” (la censura continuà per bé que atenuada arran de la nova llei de premsa de l'any 1962), dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats i/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d'una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Pensem, per exemple en Riba, Carner, Espriu, Amat-Piniella, Rodoreda, Calders, etc. Els més joves, mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d'una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l'altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Entre els membres d'aquesta generació destaquen G. Ferrater, V. Andrés Estellés, J. Sarsanedas, J. M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas i J. Molas.

1977-1980

Els últims anys de la dècada dels seixanta són marcats per dos fets que incidiren de manera especial en el desenrotllament posterior de la nostra literatura. D'una banda, la lluita dels universitaris pel sindicat Democràtic (1965-1966) i, de l'altra, el Maig del 1968. Els escriptors que comencen a produir en aquests anys, majoritàriament universitaris, viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències (universitat, irreligiositat, els nous mitjans de comunicació, droga, sexe, etc.) i la rebel·lia enfront de la societat de consum en la qual viuen immergits. Autodidactes com els anteriors i formats en el bilingüisme, acusen una certa pobresa de llenguatge i de tècniques. Entre els autors més destacats cal parlar de T. Moix. M. Roig, C. Riera, Q. Monzó. M. A. Oliver, F. Parcerisas, N. Comadira, P. Gimferrer, Ll. Fernàndez, J. Fuster, J. Cabré, etc.

La literatura a l'exili

Els catalans que el 1939 deixaren el país van organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, alhora, d'afirmar i conservar la llengua i la cultura catalanes, En efecte: fins a l'any 1950, aproximadament, la tasca dels exiliats fou importantíssima. Revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. , serviren d'elements aglutinadors dels catalans de la diàspora i de substitutiu de les activitats que no es podien dur a terme a la península. A més, les divergències polítiques, que, en un primer moment, havien estat bandejades a favor d'uns principis ètics com a conseqüència d'una pèrdua compartida, s'accentuaren perquè, lògicament, els exiliats tingueren la necessitat de reagrupar-se sota les seves banderes polítiques inicials. En definitiva: la diàspora, que havia estat motivada per unes qüestions polítiques i vindicatives, es convertí, amb el temps, en una immigració i d'aquí que, a partir dels anys cinquanta, la literatura catalana d'exili sigui, bàsicament, testimonial.