<%@LANGUAGE="JAVASCRIPT" CODEPAGE="1252"%> Documento sin título

LA POESIA DE POSTGUERRA

Introducció

Els primers anys de la postguerra es caracteritzaren, com sabem, per les dificultats de tota mena. En els anys quaranta, la poesia, condicionada per les circumstàncies externes, es tancà en ella mateixa i es mantingué desconnectada de la realitat circumdant. Aquest tancament es manifestà en la creació d'una poesia evasiva, feta segons els esquemes postsimbolistes que havien inspirat les millors obres dels anys vint i trenta. Les revistes clandestines —“Poesia” i “Ariel”, especialment— i el mestratge de Riba (el guia de les noves promocions de poetes) tingueren un paper decisiu en aquest sentit. Es tractava, en definitiva, d'una “voluntat de permanència” concretada en l'intent de crear, enfront de l'anormalitat exterior, una sensació de maduresa i de normalitat culturals. A començaments dels anys cinquanta, s'inicià un canvi d'orientació de la nostra lírica. Les tècniques simbolistes continuaren immutables, però la temàtica, més oberta al món exterior, traí les inquietuds, les angoixes i els problemes de l'home de la postguerra. Aparegué així un “humanisme metafísic” que posà en crisi el valor autònom del poema i que centrà l'interès poètic en qüestions transcendentals —Déu i la mort, sobretot. Llunyania de Josep Carner, Salvatge cor de Carles Riba, Cementiri de Sinera , Les hores i Mrs Death de Salvador Espriu i Poemes de l'alquimista de Josep Palau i Fabre, tots ells de 1952, assenyalaren aquest canvi. Altres autors i altres llibres seguiren aquest camí en els anys següents.

Pel que fa a la poesia avantguardista, es pot dir que aquesta pràcticament desaparegué durant la república. Malgrat això, alguns autors —per exemple, Rosselló-Pòrcel— n'empraren encara diversos recursos. A la postguerra reaparegueren alguns corrents avantguardistes que es desenrotllaren més en el camp de les arts plàstiques que en els de la literatura. Hi hagué dos grups especialment remarcables: el de la revista “Poesia” (1944-1945) i el grup “Dau al Set” (1948-1955), sobretot fins al 1951, revista, aquesta darrera, dedicada gairebé exclusivament a les arts plàstiques i que comptà amb les col·laboracions de Tàpies, Tharrats, Cuixart, Brossa, etc. Jordi Sarsanedas i Joan Perucho són autors que, sense una relació directa amb els grups esmentats, s'iniciaren dins l'avantguardisme. Però foren Palau i Fabre i Joan Brossa els qui, més clarament, s'inscriviren dins aquesta tendència poètica.

La mort de Carles Riba el 1959 tancà el període en què havien dominat a casa nostra els cànons postsimbolistes. El 1960 es publicaren tres llibres molt significatius que marcaren un tomb en la nostra poesia: La pell de brau , de Salvador Espriu, Vacances pagades, de Pere Quart, i Da nuces pueris , de Gabriel Ferrater. Aquests autors, cal remarcar-ho, no constituïen un bloc, ni les seves obres eren homologables o paral·leles. Assenyalaven, això sí, una nova manera de fer i d'entendre la poesia (la poesia com a expressió de la realitat quotidiana, ús de tècniques narratives, etc.), però des de vessants diferents. La influència d'Espriu i Pere quart, a la qual s'uní la de Salvat-Papasseit (aleshores redescobert i revalorat), juntament amb la teorització que feren Josep M. Castellet i Joaquim Molas a Poesia catalana del segle XX (1963), determinaren que en els anys seixanta prengués volada l'anomenat”realisme històric”. En aquesta darrera obra, Castellet i Molas realitzaren una anàlisi rigorosa de la poesia catalana d'aquest segle, d'acord amb la seva visió del materialisme històric, i proposaren una estètica realista oposada a la simbolista, que podem esquematitzar en els següents punts:

•  El poeta ha de ser un “home entre els homes” i no un ésser privilegiat, il·luminat i solitari.

•  L'experiència poètica val en tant que és expressió personal i col·lectiva; la seva validesa no és absoluta i no pot ser aillada del món real.

•  El llenguatge cal que sigui viu i col·loquial, directe i comunicatiu, no abstracte.

•  La forma ha de ser narrativa, poc metafòrica; el vers, lliure, i l'estil, discursiu.

•  El destinatari del poema ha de ser tota la comunitat amb un mínim de sensibilitat i cultura, i no pas un grup d'escollits o d'intel·lectuals.

Aquestes formulacions, que uns assumiren totalment o parcial i que d'altres refusaren, originaren una poesia de caràcter civil —i sovint, polític— que entrà en crisi vers 1968-1969. Francesc Vallverdú, Núria Sales, Xavier Amorós, Miquel Bauçà i Josep M. Llompart es compten entre els autors que s'hi identificaren de manera més explícita.

1. Salvador Espriu

L'obra de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava. Sobre aquesta qüestió, els estudiosos solen citar el parlament final de Primera història d'Esther (1948): "Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum." La sentència ha estat explicada des del pensament cabalista: la relació amb Déu (la llum, o la veritat) només és possible a través de la Creació, la qual s'estructura a partir de deu sefirot o principis que permetrien reconstruir un camí d'ascesi mística o de coneixement. Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat, i aquest principi, que és moral i filosòfic, en Espriu és també (o sobretot) literari, ja que l'afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència, una crisi que és indestriable de bona part dels problemes que la literatura moderna ha posat damunt la taula.

Josep M. Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa). Castellet també va oferir una primera classificació de les formes a partir de les quals s'organitza la varietat literària de l'obra d'Espriu: la lírica, l'elegíaca, la satírica i la didàctica.

Un jove narrador als anys trenta

La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel, un recull d'estampes bíbliques que, segons ha estudiat Rosa M. Delor, presentaven ja una ordenació temàtica cabalista al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles universitaris va descansar en la seva activitat de jove escriptor en català.

Si bé n'accentuava provocadorament les notes negres, l'obra narrativa d'Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta i, en aquest sentit, cal rebutjar la imatge a hores d'ara esdevinguda tòpica d'un Espriu desarrelat que s'enfrontaria al clima literari noucentista encara imperant: El doctor Rip (1931) es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a l'estil de Carles Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule d'ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una primera aparició de la idea de diversitat en l'obra d'Espriu i se situava en la línia de recuperació de la novel·la modernista; el llibre de contes Aspectes (1934), on en trobem de grotescos, de lírics i d'elegíacs, representarà l'acceptació de la multiplicitat estilística i l'abandó de la novel·la i enllaçarà amb el corrent satíric i desmitificador de la literatura catalana que també trobem, tot i que amb matisos diferents, en el Grup de Sabadell o fins i tot en autors com Llorenç Villalonga, enllaç confirmat en els magnífics contes d' Ariadna al laberint grotesc (1935). El món d'Espriu, que es relacionava també amb el d'autors com Valle-Inclán o Pirandello, passava a ser un món de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu) mou els dels homes en el teatre del món, imatge barroca per excel·lència. Espriu va arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que, partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, acceptava plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització.

La guerra civil i l'exploració de nous gèneres

A les novel·les curtes Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, inspirada en l'obra teatral de Villalonga que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), el discurs al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d'una Catalunya abocada a la guerra civil. Paral·lelament, va usar el poema en prosa per a expressar l'esqueixament produït per la guerra a La pluja (1952, però escrit entre el 1936 i el 1938). La mort per malaltia de Rosselló-Pòrcel, present en les dues últimes proses, va simbolitzar la tragèdia de la destrucció. El camí de concentració expressiva d'Espriu havia cristal·litzat també en un poema satíric contemporani dels seus contes del mateix to i emparentat alhora amb les Sàtires (1927) de Guerau de Liost, Dansa grotesca de la mort (1934), i el 1937 en un poema de caire metafísic, El sotjador, on Espriu fixava la idea de la mirada cega de Déu projectada tràgicament damunt l'home. El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Avançant-se a l'ús del mite grec que faran dramaturgs com Anouilh ( Antigone , 1944), Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu.

El poeta i el seu poble

Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la notaria d'Antoni Gual Ubach. Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadors de la unitat en la dispersió.

Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món arenyenc i va enllaçar la seva poesia amb la narrativa anterior a la guerra (i potser per això en el futur voldrà que aquest llibre encapçali la seva Poesia completa). Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica. El text, que Espriu havia concebut com a testament de la llengua catalana, recollia el missatge de perdó d'Antígona des d'una estructura cabalista i des de l'esquema d'un teatre de titelles governat per l'Altíssim, cec com els endevins i els poetes clàssics, imatge de l'autor, el qual també apareixerà en les seves obres com el nen Tianet i com el jove Salom, mort simbòlicament el 1936.

Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric (que inclou, però, també aspectes grotescos i satírics) de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint , on Espriu segueix els principis (íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seva obra) de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d' El caminant i el mur . Ja des de Cementiri de Sinera , cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel , en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

El poeta civil: Espriu i el realisme

L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica). L'aprofitament des del teatre èpic de l'obra d'Espriu per part de Ricard Salvat (el qual va arribar a muntar una obra amb fragments de l'autor, Ronda de mort a Sinera del 1966) i el gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet ( La pell de brau , 1969) i sobretot per Raimon ( Cançons de la roda del temps , 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana. El 1963, els poemes de Llibre de Sinera havien significat un retorn complexament hermètic a l'àmbit temàtic estrictament català. També Setmana Santa (1971), llibre de lectura difícil que el 1967 havia estat precedit de Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs, reprendrà en poesia i amb altres ressons metafísics una imatgeria cara al poeta des de Laia.

Últims llibres

Els anys setanta i vuitanta l'obra d'Espriu va esdevenir més dispersa. En narrativa, els contes de Les proses de La Rosa Vera ( 1951-1956) havien marcat una represa que Espriu volia continuar amb un llibre, Les ombres , que quedarà incomplet. El 1981, però, amb Les roques i el mar, el blau , va donar un recull de gran originalitat on el món grotesc de Sinera es barrejava amb el món dels mites clàssics i on l'encreuament de punts de vista, com en els contes de preguerra, relativitzava el material narratiu. En teatre, tan sols trobarem obres, tot i que plenament incorporades en la literatura d'Espriu, de circumstàncies (el mateix caràcter tindrà el llibre de poemes del 1975 inspirat en Apel·les Fenosa Formes i paraules): Una altra Fedra, si us plau (1978, obra encarregada per Núria Espert) i D'una vella i encerclada terra (1980, en homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya), els poemes del qual van ser incorporats a Per a la bona gent (1984), llibre que ha estat valorat per Rosa M. Delor com un "testament cabalístic" ordenat al voltant de la sefirà de la "Daath", la conjunció de la Saviesa i la Intel·ligència. Poc abans de morir, Espriu va enllestir una última revisió de la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels anys com una mostra de la seva aspiració a la unitat des de la diversitat: l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l'obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global. L'obra d'Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

2. Joan Oliver (Pere Quart)

Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit, publica el primer llibre —de narracions— l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 —circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló-Pòrcel o Vinyoli. D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat «realisme històric».

Més enllà, però, de les classificacions, la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims, però, en condicionar-li la poètica van afavorir-lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.

Dels orígens burgesos al compromís

Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat «grup de Sabadell» amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols —pseudònim de Joan Prat—, entre d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local -aquest últim aspecte una mica en la línia de les humorades de Santiago Rusiñol, per exemple. El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell , del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època —com ara La Veu de Catalunya , La Publicitat , Revista de Catalunya o Mirador —, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull -anys després declararia que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg. Si el primer llibre publicat és del 1928 — Una tragèdia a Lil·liput, narracions —, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta -a una edat, doncs, ja una mica tardana-, amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart, que ja havia usat per a signar articles contra la Dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom de baptisme i del fet de ser el quart fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan aviat el simbolisme com les avantguardes i ja hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica —en poemes, per exemple, al·lusius a Hitler o a Mussolini.

La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d¨Escriptors Catalans —filial de la UGT—, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, doncs, des d'una clara actitud de ruptura amb els seus orígens benestants. Si “Oda a Barcelona”, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després per la Conselleria de Cultura, s'encarrega de l'evacuació dels intel·lectuals compromesos. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie —amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres— i després a Saint-Cyr-sur-Morin; fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

L'exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador: col·laborador de Catalunya, publicació editada a Buenos Aires, i de Germanor, a Xile mateix, aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col·lecció «El Pi de les Tres Branques», on s'editaran des de les Elegies de Bierville de Carles Riba fins al seu propi Saló de tardor (1947), un llibre de poemes malenconiós, interioritzat, de to més greu i intimista que els anteriors. De retorn a Catalunya l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social-, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traduccció catalana d' El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció «El Club dels Novel·listes», col·labora intensament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona —com a vicepresident, autor o traductor—, i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.

Aquest darrer fet serà important en la trajectòria vital i literària de l'autor, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris, molts d'ells futurs professors i intel·lectuals influents —Joaquim Molas, Antoni Comas, Francesc Noy, Sergi Beser—, que el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l'anomenat «realisme històric» —propugnat per Molas i Castellet a l'antologia-estudi Poesia catalana del segle xx del 1963—, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades , obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista. Juntament amb La pell de brau de Salvador Espriu, constituirà un emblema de la poesia catalana dels anys seixanta.

Del reconeixement a la marginació

A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el franquisme —com la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona o l'homenatge al doctor Jordi Rubió—, rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d'un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari. Temperamental, crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola —i, per tant, amb la majoria de polítics catalans—, independentista i, en les seves pròpies paraules, antic «anarquista en potència», serà un personatge incòmode, com ho demostra alguna denúncia per les seves opinions públiques, com també el seu rebuig de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Literàriament, però, acabarà relegat a un lloc gairebé testimonial en un context en què es valoraran més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V. Foix o Joan Brossa, l'anomenada «poesia de l'experiència» posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al formalisme carnerià.

Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa —esporàdica, centrada en el relat breu— com la prosa de caire més periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere, però, suposa un intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver, tot adreçant-se al gran públic, atacava alhora, amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials —amb obres com Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia.

En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística —demostrada, per exemple, en la versió lliure de l'obra teatral Pigmalió de George Bernard Shaw, on els diferents registres de l'idioma es combinen amb habilitat—. Tot a partir d'un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.

3. Gabriel Ferrater

La trajectòria intel·lectual i poètica de Gabriel Ferrater i Soler (Reus 1922-Sant Cugat 1972) abraça un període de temps relativament breu (des del 1950 fins el 1972, any del seu tràgic traspàs), però intens i brillant, i d'un vigor intel·lectual i d'una qualitat inqüestionables.

Gabriel Ferrater representa un model d'intel·lectual i de poeta heterodox i atípic, almenys amb relació als referents de l'època. Ben allunyat del model d'intel·lectual orgànic definit per Gramsci —del tot impensable a la Catalunya franquista—, i prou allunyat també del model resistencialista i patrioter, Ferrater se'ns apareix bàsicament com un home de lletres liberal i independent, escèptic, antiprovincià, recelós d'ideologies i dogmatismes, polítics o estètics, i, per damunt de tot, lúcid, iconoclasta i provocador. Un personatge poc convencional, autodidacte, rigorós, amè, didàctic i sempre apassionat.

Ferrater és conegut bàsicament com a poeta, i és aquest sens dubte l'àmbit on aconsegueix uns resultats més remarcables, però destaca també la seva activitat professional com a lector i director editorial, professor i traductor, i és especialment interessant la seva aportació com a crític d'art, lingüista i estudiós de la literatura. Són de referència obligada, sobretot, tant per les lectures que en proposa com per la forma d'exposar-les, les seves aproximacions a l'obra de Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix.

Vista en conjunt, la seva trajectòria intel·lectual és força coherent i d'una evident complementarietat. La seva producció no poètica, malgrat el caràcter parcial i en alguns casos inconclús, deixa entreveure una clara unitat d'intencions i sembla respondre a un mateix projecte volgudament global i que el mateix Ferrater definia, en una ressenya publicada a Laye, com una exigència bàsica del "treballador de la cultura" modern, per a qui la seva feina no ha de consistir en altra cosa que "en hacer su especialidad bastante robusta para absorber todo posible conocimiento e integrarlo en un sistema expresivo organizado y dinámico"".

Quant a la seva breu obra lírica, d'una gran força i originalitat, se'ns apareix com una síntesi molt particular de tradició i modernitat i com el resultat de l'apropiació selectiva de les principals propostes d'alguns dels autors més importants de la literatura catalana (March, Carner, Riba, Foix) i de l'europea i americana (Catul, Chrétien de Troyes, Villon, Baudelaire, Rimbaud, Frost, Graves, Pavese, Cavafis, Eliot, Lowell, Auden, Brecht...).

Autor no gens susceptible de ser adscrit a cap moviment en particular, Ferrater representa la voluntat més clara de regeneració del sistema literari català en el període de postguerra. La seva poesia, escrita i publicada al llarg de la dècada dels seixanta, en un moment crucial, de canvi i de polarització estètica entre la línia de tradició postsimbolista i l'emergent realisme històric, esdevé ella sola una tercera via alternativa, sintetitzadora, diferent i nova, i especialment atenta a l'evolució de la lírica contemporània. Amb tot, no hi ha interès per la seva poesia sinó a partir del 1968, quan comença la davallada del realisme històric, i sobretot a partir de la seva mort. Però la reivindicació i la irradiació real del model ferraterià, decisiu per a entendre la poesia catalana actual, no tindrà lloc fins a la dècada dels vuitanta, coincidint amb la publicació de l'obra pòstuma.

Breu apunt biogràfic

La vida del poeta, encara avui més mistificada que estudiada, podria resumir-se sumàriament amb les següents dades: neix a Reus el 20 de maig de 1922, en el si d'una família de vinaters benestant i culta que si d'una banda retarda l'entrada del fill en el sistema educatiu reglat (no va a l'escola fins als 10 anys), de l'altra es preocupa per crear l'ambient favorable per a la seva sòlida educació i formació intel·lectuals. Ferrater viu a Reus (paradís de la infantesa i marc referencial de molts dels seus poemes, sobretot "In memoriam") fins el 1938, any en què la seva família s'exilia a França.

El 1941 torna a Espanya: fa el servei militar (1943-45), treballa a l'empresa del pare i acaba com pot el batxillerat (1945-47), es matricula en ciències exactes a la Universitat de Barcelona, però al tercer curs abandona els estudis (1950). El 1951 mor el seu pare, que, arruïnat, se suïcida i aquest fet coincideix amb un punt d'inflexió fonamental en la trajectòria vital i intel·lectual de Gabriel Ferrater. D'una banda, el poeta s'estableix a Barcelona i fa els primers passos per professionalitzar-se com a crític d'art, traductor i lector editorial; i, d'una altra, entra en contacte amb diversos grups artístics i intel·lectuals barcelonins. En els primers anys cinquanta Ferrater coneix i freqüenta, entre altres, José M. de Martín (amb qui el 1951 escriu la novel·la policíaca Un cuerpo, o dos"), Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Eduard Valentí, Carles Riba i també el cercle de joves intel·lectuals vinculats a la revista Laye , on col·labora amb articles sobre art ( Laye , publicada entre el 1950 i el 1954 per la Delegación Provincial de Educación de Barcelona, i dirigida pel falangista Eugenio Fuentes Martín, es considera avui un espai de convergència de l'anomenada "Escuela de Barcelona"). És també en aquesta època que coneix els poetes en llengua castellana Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral, més joves que ell i sobre els quals tindrà un gran ascendent.

Entre el 1958 i el 1968, Ferrater escriu i publica el conjunt de la seva obra poètica. A l'endemig, el poeta ha maldat per procurar-se una certa estabilitat professional i personal. Primer, fora del país: viatja a Londres amb la intenció de trobar-hi una feina editorial, que aconsegueix, però, a Hamburg, com a lector de la Rowohlt Verlag. I després, a Catalunya: la tardor del 1963 accepta el càrrec de director literari de Seix Barral i l'any següent es casa amb la periodista americana Jill Jarrell (de qui se separa el 1966) i fixa la seva residència definitiva a Sant Cugat. El 1968 acaba la carrera de filosofia i lletres i entra com a professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests són els anys de més activitat intel·lectual (docència, conferències, seminaris, projectes, pròlegs, traduccions...) i són els anys, també, dels primers reconeixements públics oficials. Però el 27 d'abril de 1972, pocs dies abans de fer 50 anys, Gabriel Ferrater se suïcida al seu pis de Sant Cugat.

Les dones i els dies

La irrupció poètica de Ferrater fou tan sobtada i inquietant com el seu silenci. Primer, per la qualitat, solidesa i novetat de la seva poesia i, després, per l'abandonament tan prematur i definitiu just en el moment que començava a tenir un reconeixement important. El mateix poeta explica alguns dels desencadenants de la seva fulminant i fugaç vocació lírica: necessitat d'explicar —i sobreposar-se a— l'obscurantisme opressiu de la immediata postguerra, voluntat de comprendre's i de comprendre la realitat circumdant i coincidència feliç d'un seguit de circumstàncies més o menys accidentals.

Ferrater va escriure la quasi totalitat de la seva poesia en només sis anys, del 1958 al 1963. Amb posterioritat, va fer només uns quants poemes nous, en va revisar alguns de publicats i va preparar l'edició de l'obra completa: Les dones i els dies (1968). Aquest volum aplega un total de 114 poemes generalment breus, a excepció d'"In memoriam" i "Poema inacabat", de caire més narratiu, i presenta una estructuració per seccions numerades que respecta, globalment, l'ordre d'aparició i l'organització interna dels tres únics volums publicats per l'autor: ( Da nuces pueris 1960; reed.: Empúries, 1987), Menja't una cama (1962; reed.: Empúries, 1997) i Teoria dels cossos (1966; reed.: Empúries, 1989). Ara bé, en haver eliminat tots els paratextos que acompanyaven aquells poemaris (epígrafs, subtítols, epílegs), Ferrater despulla encara més la poesia, la buida de tot element no essencial i n'accentua i reforça la seva cohesió interna. El títol del recull, Les dones i els dies, irònicament manllevat d'Hesíode (Erga kai hemerai: Treballs i dies), reforça el caràcter unitari del conjunt i sintetitza els centres d'interès i temàtics més importants de la poesia ferrateriana: les complexes relacions humanes i la dimensió moral de les seves experiències (les dones) i el marc contextual —les variants temporal i espacial— en què tenen lloc (els dies).

Gabriel Ferrater no es prodiga gens en escrits sobre poètica i sobre la seva poesia, l'única ocasió en què en parla explícitament és en el text que fa d'epíleg a Da nuces pueris , i se'n poden trobar també referències en alguns dels seus poemes (vegeu, per exemple, alguns passatges de "Poema inacabat") i, d'una manera especial, en alguns dels seus textos sobre llengua, pintura i literatura (sobretot en els estudis dedicats a Foix, Riba i Carner).

Amb tot, podem assenyalar alguns dels aspectes generals de la seva poètica: l'obligació de tot escriptor de definir bé el lloc que ocupa amb relació a la tradició literària (vegeu "Els aristòcrates"), la necessitat d'assumir que en art tot és forma i la convicció que la literatura es fa amb paraules i no amb idees. Però l'aspecte central és que el poeta ha de definir clarament la seva actitud moral a l'hora d'escriure, és a dir: "La distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el centre de la seva imaginació." Per aconseguir aquest distanciament, Ferrater recolza sobre dos recursos molt concrets i d'una gran eficàcia: la ironia i la mètrica (el distanciament mateix és entès com un tercer element, arbitrari, que possibilita l'equilibri de tensions entre les formes personals del poeta i les de la llengua comuna).

La poesia ferrateriana, no exempta d'hermetisme i d'un simbolisme a voltes d'una extrema complexitat imaginativa, es caracteritza, però, fonamentalment, per ser austera i realista, resultat en bona part d'una volguda naturalitat discursiva i d'un marcat concretisme i col·loquialisme. És una poesia que pretén complir les següents condicions bàsiques: intel·ligibilitat, sinceritat, sensatesa, interès i amenitat, i, sobretot, que defuig sempre tota mena de barroquismes i de gratuïts virtuosismes conceptuals i formals. Però allò que caracteritza més el procediment poètic ferraterià és el to tan particular de la seva veu poètica, marcadament experiencial, reflexiva, continguda i sincera, que recolza sobre unes estratègies discursives de gran eficàcia. I, molt especialment, la preeminència que s'hi atorga a la reflexió moral que cada poema proposa, molt més central que no la situació que s'hi descriu o el pretext que l'origina.

Pel que fa als temes, ja hem dit que els centres d'interès fonamentals ens són suggerits en el títol Les dones i els dies, i fan referència explícita a la doble dimensió de l'ésser humà, com a ésser social —i moral— i com a ésser històric (conscient que la seva existència se circumscriu a un temps i un espai concrets i que es veu determinada pel devenir temporal). Els diversos temes i motius que apareixen en els poemes (la joventut, l'erotisme, la por, la soledat...) estan íntimament relacionats amb aquests centres d'interès. Finalment, i pel que fa al marc supratemàtic, podem distingir-hi tres grans blocs: 1) poemes que tenen com a marc la literatura: "Literatura", "A través dels temperaments", "El lector", "Si puc", "Tam gratumst mihi", "Els aristòcrates"...; 2) poemes que tenen com a marc l'observació social: "Faula primera", "Faula segona", "Cançó de bressol", "El lleopard", "Economies rivals", "Els jocs", "Diumenge", "Mecànica terrestre", "Sabers", "Paisatge amb figures"...; i 3) poemes d'experiència personal —introspectiva— sobre la vida moral: en aquest apartat es poden distingir dos subgrups: 3a) poemes en què el tema essencial és el pas del temps, com "La platja", "La cara", "No una casa", "Per no dir res", "By Natural Piety", "Fi del món", "La mala missió" o "Un pas insegur"; i 3b) poemes de tema amorós i eròtic: tots els de la segona secció de Teoria dels cossos i altres d'anteriors com "Temps enrera", "Mala memòria", "Cambra de la tardor", "El mutilat" o "Posseït".