Newington
Butts 1791 - Hampton Court 1867 Biografies dels personatges del tema electromagnetisme
Newington
Butts 1791 - Hampton Court 1867
Físic i químic anglès. Fill d'un ferrer, aprengué l'ofici d'enquadernador, alhora que es dedicava a lectures científiques i filosòfiques. Assistent a les conferències de Humphry Davy (1812), aquest el nomenà (1813) auxiliar seu en el Royal Institute, del qual arribà a ésser superintendent (1821) i director (1825). Fou un membre de la Royal Society (1824) i de l'Académie Française des Sciences, professor de química (1833) i un gran experimentalista en el camp de la física i de la química. El 1821 començà, amb molt d'èxit, l'estudi de l'electricitat i del magnetisme; descobrí la interdependència dels camps magnètics i els circuits elèctrics tancats i també la producció d'una força electromotriu en un conductor que es mou immergit en un camp magnètic (llei de Faraday). Introduí el concepte de línia de força, enuncià les lleis quantitatives de l'electròlisi, anomenades lleis de Faraday, i descobrí la rotació del pla de polarització de la llum mitjançant camps magnètics (1845). En el terreny de la química, liquà diferents gasos (CO3H2, monòxid de carboni, clor, etc) i descobrí dos clorurs de carboni i el benzè. El 1903 hom creà en honor seu la Faraday Society. Escriví Chemical Manipulation (1827), Experimental Researches in Electricity (1839), Experimental Researches in Chemistry and Physics (1859), etc.
Milan,
Ohio 1847 - Orange, Nova Jersey 1931
Inventor nord-americà. Autodidacte, el 1863 començà a treballar com a operador telegràfic a la Western Union Telegraph Company, estudiant i experimentant durant els seus lleures. El 1868 enregistrà la seva primera patent, un aparell enregistrador per a les votacions. Els anys immediatament subsegüents dissenyà un teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic. Col·laborà amb Christopher L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí que el telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi el micròfon de carbó (1877-78). El 1876 instal·là a Menlo Park (Nova Jersey) els laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents (enregistrà més de 1 000 patents al llarg de la seva vida), entre els quals cal remarcar el fonògraf (1877), la làmpada d'incandescència (1879), el telègraf d'inducció (1885), el kinetoscope (1891), diversos tipus de dinamos i de motors i un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment (1900-10). Presentà, a la primera exposició de l'electricitat, celebrada a París el 1881, l'estudi d'una instal·lació global d'il·luminació emprant làmpades d'incandescència, que fou ràpidament adoptada pels EUA i per molts estats d'Europa com a sistema d'enllumenat públic. El 1875 descriví, en un article publicat a "Scientific American", una "força etèria" desconeguda i, prosseguint els seus estudis sobre aquest punt, el 1883 patentà la vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls incandescents, fenomen conegut amb el nom d'efecte Edison. Durant la Primera Guerra Mundial treballà pel govern dels EUA en l'estudi d'una sèrie de problemes navals i en la producció de fenol i d'altres productes químics. El 1927 fou nomenat membre de l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.
Bolonya
1874 - Roma 1937
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren, dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions de fotografies i d'imatges en moviment.
Cheetham
Hill 1856 - Cambridge 1940
Físic anglès. Fou deixeble de Maxwell i professor i director del Cavendish Laboratory (1884). Estudià les propietats de la matèria en relació amb l'electricitat. El 1897, estudiant els raigs catòdics, en descobrí l'electró com a partícula constituent. Efectuà un experiment, que ben aviat es difongué mundialment i que el féu famós, per a mesurar la relació càrrega/massa (e/m) dels electrons i que permeté més tard a R.A.Millikan de mesurar-ne la càrrega i la massa, separadament. Inventà l'espectrògraf de masses, estudià els raigs positius i suggerí un model d'àtom, que després fou modificat per Rutherford. Treballà ajudat sovint del seu deixeble F.W.Aston. El 1906 li fou atorgat el premi Nobel de física.
Nelson,
Nova Zelanda 1871 - Cambridge 1937
Físic britànic. Estudià a Cambridge. Fou nomenat professor, successivament, a Mont-real (1898), Manchester (1907) i Cambridge (1919), on dirigí el Cavendish Laboratory (1919-37). President de la Royal Society (1925-30), és conegut per les seves investigacions sobre la radioactivitat, els gasos, la matèria i, sobretot, pel seu model d'àtom, el 1899 descobrí la radioactivitat del tori i identificà els raigs a i b de les radiacions radioactives; el 1906 estudià les partícules alfa, que identificà com a nuclis d'heli. Amb H.Geiger ideà un mètode per a comptar les partícules alfa (1908). El 1919 descobrí la transmutació d'elements, que posteriorment investigà amb J.Chadwick (1921-24). Més tard estudià el nucli atòmic i la massa dels neutrons i comprovà que la major part de la massa atòmica és concentrada en el nucli, treballs fets amb la col·laboració de F.W.Aston. El seu model d'àtom esdevingué cèlebre i ha estat la base de models posteriors (Bohr, Sommerfeld). Obtingué el premi Nobel de química el 1908.
Edimburg
1831 - Cambridge 1879
Físic escocès. Deixeble de M.Faraday i professor a Aberdeen, al King's College de Londres i a la universitat de Cambridge, es destacà des de molt jove per les seves aptituds matemàtiques i per la seva capacitat de síntesi, ja palesades en els seus primers treballs sobre la teoria cinètica dels gasos, on aplicà el càlcul de probabilitats. El 1860 publicà Ilustrations of the Dynamical Theory of Gases, on calculà el valor mitjà del recorregut lliure de la molècula i establí les bases de la mecànica estadística, que desenvolupà amb L.Boltzmann i J.W.Gibbs i que és coneguda com a estadística de Maxwell-Boltzmann. En la seva genial obra Treatise on Electricity and Magnetism, publicada el 1873, formulà matemàticament, a partir d'unes poques equacions bàsiques, una extraordinària síntesi, amb la qual relacionà l'electricitat clàssica amb el magnetisme i l'òptica; aquestes equacions són universalment conegudes com a equacions de Maxwell i constitueixen el fonament teòric de l' electromagnetisme. Assegurà que la propagació de les accions elèctriques té lloc en forma d'ones transversals que determinen l'aparició i el desplaçament de dos camps perpendiculars (elèctric i magnètic). Segons Maxwell, aquestes teòriques ones electromagnètiques, que uns quants anys més tard foren produïdes i estudiades per H.Hertz, es transmeten a la mateixa velocitat que la llum: la llum —insinuà ja Maxwell— no és sinó el resultat d'una acció electromagnètica; o sia, que ones elèctriques i ones lluminoses són fenòmens idèntics. Pels seus estudis sobre els mecanismes de la informació i sobre el concepte de retroacció, Maxwell pot ésser considerat amb justícia un precursor de Wiener i de la cibernètica.
Hamburg
1857 - Bonn 1894.
Físic alemany. Fou deixeble i ajudant de Helmholtz a Berlín i professor a Karlsruhe i a Bonn. Interessat per la teoria de Maxwell sobre l'electromagnetisme, féu nombrosos experiments que confirmaren les idees d'aquell. Inventà l'oscil·lador i el ressonador que avui porten el seu nom i obtingué les ones elèctriques d'alta freqüència que hom utilitzà després a la radiotelegrafia. El 1887 descobrí l'efecte fotoelèctric i investigà la natura dels raigs catòdics. És autor de nombroses memòries, entre les quals es destaca Über die Ausbreitungsgeschwindigkeit der elecktrodynamischen Wirkungen ('Sobre la velocitat de propagació de les accions electrodinàmiques', 1888). El 1894 fou publicada una compilació dels seus escrits principals (Gesammelte Werke).
Copenhagen 1885 - 1962
Físic
danès. Es doctorà en física a la universitat de Copenhaguen
i posteriorment anà a Anglaterra (1911), on treballà amb J.J.Thomson
al Cavendish Laboratory, a Cambridge, i amb E.Rutherford a Manchester. El 1920
esdevingué director de l'Institut de física teòrica de
Copenhaguen. A partir d'una síntesi del model planetari de Rutherford
i de la teoria dels quanta de Planck, dissenyà una teoria atòmica
que explicava amb força precisió l'espectre atòmic de l'hidrogen.
És també autor del model dit de la "gota líquida"
per a explicar les desintegracions nuclears. Durant la Segona Guerra Mundial
prengué part activa en el moviment de resistència antinazi de
Dinamarca, i el 1943 hagué de fugir successivament a Suècia, a
Anglaterra i als EUA, on participà en el projecte Manhattan. Posteriorment
dedicà els seus esforços a persuadir els organismes estatals d'abandonar
la cursa d'armaments atòmics. El 1922 rebé el premi Nobel de física,
i el 1957 el premi Àtoms per a la Pau. La major part dels seus treballs
teòrics han estat publicats al "Philosophical Magazine" i a
la "Zeitschrift für Physik". És autor de Theory of Spectre
and Atomic constitution (1922), Atomic Theory and the Description of Nature
(1934) i Atomic Physics and Human Knowledge (1958).
Kiel
1858 - Göttingen 1947
Físic alemany. Fill d'un professor de dret, fou deixeble de Helmholtz i de Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i Berlín. Rebé el premi Nobel de física l'any 1918, i l'any 1930 fou nomenat president del Kaiser Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max Planck Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es plantejà la qüestió de la distribució espectral de l'energia en la radiació de l'anomenat cos negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord Rayleigh i James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà a treballar sobre la hipòtesi d'una discontinuïtat en els processos d'absorció i emissió de l'energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d'energia) i l'any 1900 arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les fonamentals de l'Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l'efecte fotoelèctric) i Niels Bohr (teoria quàntica de l'àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford). Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han completat o rectificat aspectes de l'obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i acurada revisió.
Ulm
1879 - Princeton, Nova Jersey 1955
Físic alemany. Es naturalitzà suís (1900), i posteriorment, nord-americà (1940). Educat a Munic i a Suïssa, es doctorà el 1905 a Zuric. Féu també estudis de música (era un bon intèrpret de violí). No trobà lloc en l'ensenyament fins el 1909 a la universitat de Zuric (en 1902-09 fou empleat d'una oficina de patents de Berna); el 1911 passà a la de Praga, el 1912 a l'escola politècnica de Zuric, i el 1913 a la universitat de Berlín; dirigí l'institut de física Kaiser Wilhelm i fou membre de l'acadèmia prussiana de ciències. Els primers treballs publicats per Einstein daten del 1905 (com Zur Elektrodynamik bewegter Korper ; 'Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment'), quatre dels quals —els dedicats a l'anàlisi matemàtica del moviment brownià, a l'efecte fotoelèctric, a l'establiment de l'equivalència massa-energia i a exposar els fonaments de la teoria especial (o restringida) de la relativitat— s'ocupen en especial dels temes que havien d'impulsar l'espectacular i revolucionari tomb que ha fet passar d'una concepció newtoniana del món físic a la fornida per la geometrització espaciotemporal de la física moderna. En el decurs del decenni 1910-20 treballà per generalitzar la seva teoria relativista inicial, i els seus esforços per incloure-hi una teoria del camp gravitatori reeixiren el 1916, que publicà la famosa teoria de la relativitat (Die Grundlagen der allgemeinen Relativitätstheorie; 'Els fonaments de la teoria de la relativitat general'). El 1921 li fou atorgat el premi Nobel de física pel seu treball sobre l'efecte fotoelèctric. Viatjà pels EUA (on el 1921 féu una campanya prosionista), per Europa i per Àsia. Pel febrer del 1923, a través de l'enginyer Casimir Lana i Serrate, anà a Barcelona invitat pels cursos monogràfics d'Alts Estudis i d'Intercanvi de la Mancomunitat —portats per Rafael Campalans— i per la Universitat; dictà un curset, reservat a iniciats, sobre la seva teoria de la relativitat, a l'Institut d'Estudis Catalans, on fou presentat per Puig i Cadafalch i per Esteve Terradas, i a l'Acadèmia de Ciències. Visità Poblet i, a Barcelona, la seu de la CNT, on fou rebut per Ángel Pestaña; l'ajuntament li féu un homenatge al Saló de Cent. El 1933, per la seva condició de jueu, s'hagué d'exiliar d'Alemanya i s'instal·là a Princeton, on fou membre de l'Institute for Advanced Study i on residí fins a la seva mort, treballant en la teoria de la relativitat generalitzada, en la teoria del camp unificat, la qual abasta alhora els fenòmens electromagnètics i gravitatoris, i en discussions crítiques sobre les interpretacions fisicofilosòfiques de la teoria quàntica. El 1939 advertí el president Roosevelt, en una cèlebre carta, del perill que Alemanya s'anticipés als EUA sobre la investigació atòmica, cosa que motivà la creació del projecte Manhattan. Tanmateix, milità en el pacifisme. Einstein és una de les figures més representatives del procés científic del s XX, i la seva personalitat ha ultrapassat l'àmbit merament científic per a esdevenir un símbol.
Rudkøbing
1777 - Copenhaguen 1851
Físic danès. Professor a la universitat de Copenhaguen, féu nombrosos experiments de compressibilitat dels gasos (anhídrid sulfurós, entre d'altres) amb la finalitat de liquar-los i construí un piezòmetre. Treballà també en l'aplicació de l'efecte termoelèctric i ideà una nova forma de termòmetres basats en aquell principi. Preocupat per les relacions que sospitava entre l'electricitat i el magnetisme, féu un gran nombre de proves que no reeixiren fins l'any 1820, que aconseguí que l'agulla magnètica es desviés sensiblement en passar un corrent elèctric per un conductor paral·lel a aquella. Aquest experiment constituí l'inici d'una nova branca de la física, l'electromagnetisme.
Polémieux,
Lió 1775 - Marsella 1836
Físic francès. Autodidacte, s'interessà per totes les branques del coneixement. D'ençà del 1801 fou professor de física i química a l'École Centrale de Bourg-en-Bresse, on escriví la seva primera memòria científica, sobre teoria del joc (1802). Això li valgué una plaça de professor assistent de matemàtiques a l'École Polytechnique de París (1805), on fou nomenat titular el 1809. Napoleó, impressionat pel seu talent, el nomenà inspector general d'instrucció pública (1808). Fou escollit per l'Académie de Sciences el 1814, ensenyà filosofia a la facultat de lletres, i física a la de ciències i, des del 1824, al Collège de France. Del 1807 al 1815 treballà sobre química: distingí entre àtoms i molècules i enuncià, independentment de l'italià, la llei d'Avogadro. El 1820, en conèixer les experiències d'Oersted sobre la desviació d'agulles imantades per un corrent elèctric, s'interessà en els fenòmens electromagnètics. Estudià l'acció mútua entre imants i corrents; distingí entre la quantitat de corrent que passa per un conductor i la força impulsora (tensió); experimentà l'acció mútua entre fils conductors paral·lels; concebé el solenoide; suggerí com mesurar els corrents determinant la desviació donada a un imant (anticipant-se al galvanòmetre); proposà que el magnetisme era degut al moviment de càrregues en la matèria (avançant-se molt a la posterior teoria electrònica de la matèria). Arribà a formular les lleis bàsiques de l'electromagnetisme, que exposà en la seva obra del 1827 Sur la théorie mathématique des phénomènes électrodynamiques uniquement déduite de l'expérience. La seva vida, influïda per l'execució a la guillotina del seu pare, un ric comerciant, el 1793, per la mort de la seva primera muller (1803) després d'un molt breu matrimoni, i per un segon matrimoni desgraciat, fou un seguit de períodes de descoratjament i moments d'entusiasme.
Como
1745 - 1827
Físic italià. S'ocupà especialment en el camp de l'electricitat, on féu recerques notables i importants. Inventà l'electròfor (1775) i l'electroscopi (1782) i féu una sèrie d'experiències destinades a posar en clar les observacions de Galvani sobre l'electricitat animal. Enuncià la seva teoria sobre les tensions en els metalls, els quals ordenà segons una sèrie determinada. L'any 1800, com a resultat de les seves investigacions, donà a conèixer la primera pila elèctrica, que hom anomenà voltaica i que fou una veritable revolució científica. Estudià els gasos dels pantans i ideà l'eudiòmetre.
Lancaster
1849 - Sidmouth, Devonshire 1945
Físic anglès. Estudià a Londres (1870) i a Cambridge (1877-80). Treballà com a professor de física i de matemàtica a l'University College de Nottingham (1881) i com a enginyer de l'Edison Electric Light Co. Féu investigacions sobre les aplicacions pràctiques de la llum, amb les quals contribuí al desenvolupament de les bombetes elèctriques de l'enllumenament, del telèfon i de la telegrafia sense fils. Descobrí el tub termoiònic (díode) i les anomenades regles de Fleming o dels tres dits.
Angulema
1735 - París 1806
Físic francès. Enginyer militar, dirigí els treballs de fortificació a la Martinica, Rochefort i Cherbourg. Fou membre de l'Académie des Sciences (1784). En esclatar la Revolució (1789), abandonà els càrrecs públics i militars. La seva obra, agrupada en set memòries, conté els fonaments de la teoria electrostàtica i del magnetisme que més tard desenvoluparia Poisson donant-los llur forma matemàtica. En aquests treballs estudià la polarització i la noció de moment magnètic i formulà la llei de l'electrostàtica.
Erlangen
1787 - Munic 1854
Físic alemany. Fou professor a Colònia, a Nuremberg i a Munic. A part els seus treballs sobre geometria, òptica i acústica, poc coneguts, Ohm aportà a la ciència la llei fonamental del corrent elèctric, descoberta experimentalment i també per via del càlcul, i que actualment porta el seu nom. Estudià també la polarització de les piles i la interferència dels raigs polaritzats en els cristalls, i establí una teoria de la sirena. Publicà, entre altres obres, Die galvanische Kette mathematisch bearbeitet ('Tractament matemàtic de la cadena galvànica', 1827) i Grundzüge der Physik ('Trets fonamentals de la física', 1854). Hom ha donat el seu nom a la unitat SI de resistència elèctrica.
Charleston
1791 - Nova York 1872
Inventor nord-americà.
Deixà la professió de pintor per a dedicar-se a un antic projecte
de telègraf elèctric. Amb el suport econòmic d'un seu exalumne
d'art, Alfred Vail, construí el primer aparell i féu les primeres
transmissions a distància el 4 de setembre de 1837, a Nova York. El 1838
ideà el codi de senyals a base de punts i ratlles, conegut com a alfabet
Morse. La primera línia telegràfica, de Washington a Baltimore,
no fou enllestida fins pel maig del 1844, a causa de les dificultats posades
per l'antic servei de correus, que es considerava perjudicat. L'invent de Morse
fou perfeccionat immediatament per Edison a Amèrica i pels germans Siemens
a Europa.
Edimburg
1847 - Cape Breton Island, Nova Escòcia 1922
Físic i inventor nord-americà d'origen escocès. Abandonà els estudis musicals per tal de dedicar-se a la fonètica. Emigrà al Canadà (1871) i posteriorment als EUA, d'on adoptà la ciutadania. Fou professor de fisiologia vocal a la universitat de Boston. Els seus treballs sobre el so, motivats pel problema de l'ensenyament dels sordmuts, respecte al qual escriví diverses obres, el portaren a construir un telègraf harmònic. Fou l'inventor d'un mètode de gravació per al fonògraf d'Edison; el 1876 inventà el telèfon, la prioritat del qual invent li fou negada i la qual hagué de defensar en diversos processos. Enginyà també un aparell per a detectar bales en el cos humà, en ús fins al descobriment dels raigs X.
El Congrés dels EUA
admet que Bell no va ser l'inventor del telèfon. 17 de juny de 2002
El Congrés dels Estats Units admet oficialment que l'inventor del telèfon
no va ser el nord-americà Alexander Graham Bell, sinó l'italià
Antonio Meucci, el qual va fer la primera transmissió telefònica
16 anys abans que Bell. Nascut a Florència, Meucci va instal·lar
el primer telèfon a Nova York l'any 1860, però el desconeixement
de l'idioma i la manca de mitjans no li van permetre ni difondre ni patentar
l'invent, cosa que Bell va fer el 1876. El Congrés dels EUA ha ratificat
l'autoria de Meucci gràcies a una proposta del congressista d'origen
italià Vito Fossella.
Madison,
Wisconsin 1908 - Boston, Massachusetts 1991
Físic nord-americà. Després de treballar per a la indústria privada (Gulf Research) en 1930-33, col·laborà amb E.Wigner a la universitat de Princeton, on s'introduí en el camp de l'estat sòlid. El 1945 entrà al Bell Telephone Laboratory on, treballant sobre semiconductors, desenvolupà amb W.B.Shockley i W.H.Brattain el primer transistor, per la qual cosa compartí amb ells el premi Nobel de física del 1956. El 1951 passà a la universitat d'Illinois, on elaborà, juntament amb L.N.Cooper i J.R.Schrieffer, una teoria microscòpica completa de la superconductivitat (1957) per la qual reberen el premi Nobel de física el 1972. Posteriorment treballà sobre les teories de l'heli-3 líquid.
Amoi,
Fujian, Xina 1902 - Seattle, Washington 1987
Físic i tècnic nord-americà. Estudià a les universitats d'Oregon i Minnesota. Treballà als laboratoris de la Bell Telephone a Nova Jersey, durant el període 1929-67. El 1956 compartí el premi Nobel de física amb John Bardeen i William B. Shockley pel descobriment de l'efecte transistor (1948).
Londres
1910 - Palo Alto, Califòrnia 1989
Físic nord-americà
d'origen anglès. Fou un dels contribuïdors més decisius en
l'estudi dels semiconductors i llurs aplicacions; perfeccionà el primitiu
transistor i elaborà el de junció. Publicà Electrons and
Holes in Semiconductors (1950), obra bàsica en aquest camp. El 1956 rebé,
juntament amb Bardeen i Brattain, el premi Nobel de física.
Viena
1887 - 1961
Físic austríac. Professor a Stuttgart, Breslau i Zuric, féu estudis sobre termodinàmica i matemàtica estadística, colorimetria i relativitat. El 1925 s'introduí en la teoria ondulatòria de De Broglie, i en resultà una equació relativista que no reeixí. El 1926 obtingué l'equació que porta el seu nom i demostrà la identitat formal entre la seva teoria i la mecànica matricial de W.Heisenberg, la qual cosa determinà el naixement de la mecànica quàntica. Del 1927 al 1933 romangué a la universitat de Berlín i tot seguit s'exilià a Oxford per raons polítiques. Rebé el premi Nobel de física, juntament amb P.A.M.Dirac (1933). Després d'una breu estada a Àustria, hagué d'exiliar-se novament, i s'instal·là a l'Institut d'Estudis Avançats de Dublín (1938-55). Tornà a Viena el 1955. Publicà Modern Atomic Theory (1934), What is Life? (1944) i Statistical Thermodynamics (1945).