Els Mussols



Amb el nom genèric de "mussol" acostumem a anomenar al conjunt d'aus rapinyaires nocturnes de l'ordre dels estrigiformes i a qui els anglesos, amb la seva tradicional sobrietat lingüística anomenen amb una sola paraula (owl) mentre que en llengua espanyola, sempre molt més generosa i versàtil s'utilitzen, com a mínim, set (búho, mochuelo, lechuza, cárabo, autillo, curuja,  i cornichuela) i en català, per tenir més seny, ni tant ni tan poc (duc, mussol, gamarús, òliba i xuta).
De fet, la varietat i dispersió dels estrigiformes és molt gran, però també ho és la semblança entre les diferents espècies, d'aquí que ni els mateixos ornitòlegs es posen d'acord en el nombre d'espècies existents. Així mentre algunes fonts consultades avaluen la quantitat d'espècies en 181, altres fonts n'anomenen 217 i unes altres en consideren el nombre al voltant d'unes 400.
mussol (Athene noctua)Òliba (Tyto Alba)En el que sí coincideixen els científics és en agrupar totes aquestes espècies en només dues famílies: Els estrígids i els titònids (mussols i òlibes). Les diferències morfològiques fonamentals radiquen en el fet que els estrígids (mussols) tenen dos discos facials separats i la coroide acolorida (generalment de groc o marró) mentre que els titònids (òlibes) tenen els discos facials units formant-ne un de sol amb forma de cor, i els ulls són sempre negres.


Característiques generals
Les característiques comunes a totes les espècies d'estrigiformes són degudes al seu caràcter de rapinyaires nocturnes:
totes són carnívores i per tant caçadores. Llurs preses depenen del tamany del depredador, per tant poden oscil·lar entre els petits insectes i musaranyes que menja el mussol, passant pels petits rosegadors fins als conills i cervatons que és capaç de caçar el gran Duc.
Com a caçadors tenen els ulls en posició frontal per augmentar la precisió de la seva visió amb la perspectiva, a costa de reduir el seu camp visual. Degut als seus costums nocturns, el tamany dels ulls és notablement gran en proporció del seu tamany corporal. Pel fet d'estar incorporats els ulls als discs facials, que són d'os, tenen molt poca mobilitat i això fa que hagin de girar tot el cap (cosa que pot fer en un angle de fins a 270 graus). La majoria pateixen de presbícia per tant, un cop localitzada la presa, depenen sobre tot de l'oïda per a poder caçar-la. És per això que moltes espècies tenen els cranis asimètrics amb les obertures auriculars a diferents alçades i amb plecs semblants a les orelles dels mamífers cosa que els permet localitzar llurs víctimes pels sorolls que fan.
Són animals generalment sedentaris, només es veuen fenòmens de migració en aquells que viuen prop de les zones boreals al nord d'Europa i Àsia. Habitualment molt territorials acostumen a viure en parelles que delimiten llur territori que defensen aferrissadament.
Donada la seva variabilitat, habiten en totes les zones del globus en que les condicions climàtiques no forcin una flora desèrtica, és a dir, viuen a tot arreu excepte les zones extremament fredes dels casquets polars i les extremament calentes dels deserts americans, africans i asiàtics.


Espècies de la Península Ibèrica.
 
 
Mussol (Athene noctua)
És una espècie de tamany petit (25 a 30 cm) amb una envergadura d'uns 60 cm. i uns 200 g. de pes. No té plomalls que li donin aspecte d'orelles. El disc facial està poc definit i els ulls són de color groc.
Ocupa gran varietat d'hàbitats preferentment en llocs oberts, lluny de boscos espessos.
Els seus costums són crepusculars i presenten màxima activitat de matinada i al vespre quan llustreja.
El mascle marca el territori cap al febrer. Acostumen a mantenir una parella constant.
La seva dieta és molt variada, a l'estiu menja insectes, a l'hivern micromamífers i a l'època de cria pot capturar altres ocells.
No acostuma a construir niu, nien a l'interior de forats dels arbres, en edificis i fins i tot en caus de conills, al terra.
La mortalitat més elevada es produeix, paradoxalment, per "accidents de trànsit" a les carreteres.

 
Mussol Banyut (Asio Otus)
És una espècie de tamany mitjà (uns 40 cm.) amb una envergadura de 100 cm. i un pes d'uns 350 g.
La característica més destacada són els seus plomalls al cap que li donen aspecte de banyut o orellut.
Viuen en arbredes i boscos de coníferes, encara que si el bosc és molt gran, prefereixen viure a les zones més externes.
Està distribuïda discontínuament per tota la península i Mallorca.
No construeix nius, sinó que aprofita els d'altres ocells.
És fonamentalment sedentari encara que pot fer petites migracions a l'hivern a la cerca de menjar.
El seu aliment consisteix a petits rosegadors com talps, ratolins, rates i fins i tot insectes i ocells.
Es reconeix el seu territori per les egagròpiles que expulsa.
A part del factor humà, el principal risc que pateix és la falta de nius de corbs abandonats on poder nidificar, la qual cosa limita la cria.

 
Òliba (Tyto Alba)
L'òliba és una rapinyaire nocturna de tamany mitjà (uns 40 cm.) amb una envergadura de 95 cm. i un pes de 360 g.
Es distingeix fàcilment pel seu plomatge de color blanc al pit amb plomes daurades al dors. El seu disc facial en forma de cor és també una característica destacable que demostra la seva pertinença a la família dels titònids.
Viu en espais oberts, descansa i cria en cases velles, pahisses o coberts abandonats, molt lligada doncs a zones humanitzades.
Es pot trobar a tota la península.
És sedentària amb un territori fix durant tot l'any.
Té dues fases d'activitat, la primera poc després de la posta del Sol i la segona poc abans de la sortida del Sol, encara que en època de cria o a l'hivern és capaç de caçar durant el dia.
La seva dieta està basada sobre tot en micromamífers, com el talp, la musaranya i el ratolí de bosc, encara que pot menjar altres mamífers, petits ocells, granotes, llangardaixos i insectes. S'empassa les preses senceres, excepte els ocells als quals decapita.
El principal perill que pateix és la seva proximitat a l'home, tant per la seva mortalitat en carretera, com per la manera en què els pesticides i raticides poden afectar-la a través de la seva dieta.

 
El Duc (Bubo Bubo)
És la més gran de les rapinyaires nocturnes de la península, amb una alçada de 60-70 cm., un pes de 2'5 a 3 kg. i una envergadura que s'acosta als 2 m.
El seu hàbitat natural son els cingles i rocams de zones muntanyoses de fins a 2500 m. d'alçada, encara que també se'l pot trobar a terres baixes.
Habita totes les zones muntanyoses de la península.
És sedentari i fortament territorial. Acostuma a amagar-se de dia a les escletxes de les cingleres o entre els matolls.
Acostuma a formar parelles estables i el seu territori de caça acostuma a ser d'uns 10 km.
S'alimenta de gran varietat d'espècies, sobre tot de conills, rates, talps, però també es menja altres aus, fins i tot rapinyaires menors, serps, peixos i demés.
No construeix nius, cria en coves, repises i fins i tot al terra, que tapissa d'egagròpiles.
El factor humà és la principal causa de regressió d'aquesta espècie, encara que no només per la seva cacera, sinó que actualment s'ha afegit el perill que suposen les línies elèctriques d'alta tensió.
Pàgina d'inici