Teledetecció La teledetecció es basa en el principi físic de l'existència d'una pertorbació que el sistema observat produeix en el medi i, aquesta pertorbació, es transmet al sistema receptor per ser enregistrada, emmagatzemada i posteriorment interpretada. Qualsevol tècnica de teledetecció compta amb uns elements fixes:
i, en moltes d'elles també una font d'alimentació per a aconseguir el moviment de la plataforma (cas dels panells solars en els satèl·lits).. Els inicis de la teledetecció estan representats per l'estudi a partir de fotografies aèries. Aquesta tècnica va perfeccionar-se amb el desenvolupament dels instruments fotogràfics i de l'aviació. A partir de la dècada dels 60 i amb l'inici dels programes aeroespacials va començar a desenvolupar-se la nova tecnologia per fer, primerament, l'observació de la superfície terrestre. Després, a partir de la dècada dels 70, van començar a aparèixer els satèl·lits meteorològics. D'entre totes les diferents plataformes utilitzades en teledetecció en l'estudi de l'atmosfera (sòl, globus, avions, radar, coets i satèl·lits), els més utilitzats són els globus, el radar i, sobre tot, els satèl·lits.
|