Les plaques litosfèriques es poden relacionar amb les seves veïnes de maneres molt diverses. Segons com siguin aquestes relacions hi haurà més o menys volcans i terratrèmols. Algunes relacions són realment terribles!
Límits divergents
Dos objectes que divergeixen s'estan allunyant l'un de l'altre. Així, als límits divergents les plaques se separen. Però, és clar, no queda un forat al mig on veure l'interior de la Terra: el que passa és que allà on se separen puja material de l'astenosfera que, en refredar-se, forma noves roques que s'afegeixen als marges de les plaques.
Acabem de dir que puja material de l'astenosfera. El que passa és que als límits divergents tenim un moviment de convecció ascendent que es continua en moviments amb sentits oposats que contribueixen a separar les plaques. La velocitat d'aquest moviment no és molt gran, d'uns quants centímetres l'any.
Aquests límits se solen trobar sota els oceans, perquè en separar-se les plaques es formen zones baixes que s'omplen d'aigua. El més conegut és el que passa pel mig de l'oceà Atlàntic, que cada any és uns 2,5 cm més ample.
Quines són les conseqüències?
- Volcans i terratrèmols submarins.
- Eixamplament (fins i tot naixement) dels oceans.
- A la zona activa per on surt el material de l'astenosfera es forma una serralada que s'anomena dorsal oceànica.
Modificat de http://www.calstatela.edu/faculty/acolvil/plates/ocean_crust_structure.jpg
Islàndia està just al mig d'un límit divergent i l'illa s'està dividint per la meitat, justament a la zona on hi ha més activitat volcànica.
Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig16.gif
Límits
convergents
Convergir ve a dir "anar allà mateix". A un límit
convergent dues plaques s'ajunten,
xoquen. Les conseqüències d'aquest xoc són fàcils
de deduir: les plaques poden "arrugar-se" i fins i tot "ficar-se"
una sota l'altra. Que passi una cosa o una altra depèn del tipus
de plaques que xoquen, però en ambdós casos es produeixen
terratrèmols que poden ser molt intensos.
Xoc entre placa
oceànica i placa continental
La placa oceànica és més densa que la continental
i, per tant, tendirà a enfonsar-se cap a l'astenosfera. La zona
on la placa oceànica "es fica" sota la placa continental
es diu zona de subducció i
aquí té lloc una intensa activitat:
- Com a conseqüència del moviment d'avanç d'una placa sobre l'altra, es produeix un gran fregament que escalfa les roques fins que s'arriben a fondre. Les roques foses ascendiran i formaran volcans en superfície; la resta continuaran el seu camí avall fins retornar a l'astenosfera.
- El moviment d'avanç no és suau i continu sinó que es produeix a batzegades de moviments sobtats que originen els terratrèmols, també freqüents a aquestes zones. Aquests terratrèmols poden anar acompanyats per un ascens de la zona de fins a uns quants metres.
Conseqüències? A més dels volcans i dels terratrèmols, s'hi formen serralades (plenes de volcans) a la placa continental i fosses oceàniques al límit entre les dues plaques. I una altra cosa: com que la placa oceànica va desapareixent sota la continental, l'oceà es va reduint...
Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig21oceancont.gif
Aquest cas és molt semblant a l'anterior, només que, en comptes de formar-se una serralada, s'hi formen arcs d'illes volcàniques (si ho pensem bé tampoc no és gaire diferent, ja que una illa no és res més que el pic d'una muntanya submarina que sobresurt sobre el nivell del mar).
Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig21oceanocean.gif
Xoc entre plaques
continentals
Quan una placa oceànica xoca amb una placa continental, ja hem
vist que va desapareixent a poc a poc cap a l'astenosfera a la zona de
subducció i que, com a conseqüència, l'oceà
es va reduint.
Què passarà quan la part oceànica de la placa s'hagi esgotat? Llavors entraran en contacte dos plaques continentals, i com que les dues són menys denses que l'astenosfera no tendiran a posar-se una sota l'altra. El que fan és "arrugar-se" cap amunt formant serralades que poden ser molt altes, com l'Himàlaia.
Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig21contcont.gif
Límits
transformants
Tenen lloc a zones on dues plaques ni s'ajunten ni se separen sinó
que es mouen lateralment, lliscant
entre elles. Aquests límits no estan associats a l'aparició
de volcans, però sí a terratrèmols.
L'exemple més conegut és el de la falla de San Andreas, a Califòrnia, responsable dels terratrèmols que es produeixen a la ciutat de San Francisco. Aquesta falla té uns 1.300 km de longitud i es mou uns 5 cm per any de mitjana.
En resum:
Modificat
a partir de http://pubs.usgs.gov/publications/graphics/Fig13.gif
I recorda: el motor principal són els corrents de convecció de l'astenosfera:
Modificat de http://pubs.usgs.gov/publications/text/unanswered.html
