BATEIG
DE LA BIBLIOTECA ESCOLAR JOAQUIM CARBÓ
22 d'abril de 2005
Tothom sap
que l'any 2005 és l'any de El Quijote perquè es dóna
la coincidència que fa quatre-cents de la seva edició. Hi
ha més coincidències -però aquestes ja no les coneix
tothom- com el bicentenari del naixement d'Andersen, l'autor danès
de contes tant universals com L'aneguet lleig, els cent anys de la mort
de Jules Verne o els cent anys de la publicació de Peter
Pan.
I encara hi ha altres coincidències que estan passant a l'ombra
dels que hem anomenat abans com els vuit-cents anys de les Homilies
d'Organyà, els escrits més antics que es conserven en
llengua catalana, el centenari de la novel·la Solitud o els cinquanta
anys de la mort d'Albert Einstein.
Tot plegat fa d'aquest any un any molt literari i intel·lectual.
És per això que oficialment se l'ha declarat l'Any del Llibre
i la Lectura i els esdeveniments commemoratius es celebren arreu.
Per a la nostra escola també serà un any especial perquè
marcarà el punt de sortida d'una etapa i -com a la pel·lícula
Casablanca- serà l'inici d'una gran amistat entre els nois i noies
i els llibres d'en Joaquim Carbó.
Estem molt agraïts a aquest autor que ha dedicat més de quaranta
anys -sempre amb extraordinari entusiasme- com a col·laborador
de la revista Cavall Fort amb els seus contes i els seus personatges entranyables
i tafaners com en Miquelet i ha escrit -i continua escrivint- històries
per als nens i joves.
Al llarg d'aquest curs hem dedicat les sessions de biblioteca a explicar
i llegir alguns dels seus contes, a l'hora del préstec alguns alumnes
demanen els seus llibres i en les converses sempre queda el record d'aquell
dia vint-i-dos d'abril, el dia de "l'ocell meravellós",
l'enlairada de globus i la presència del senyor Carbó a
la nostra escola.
N'hi hauria prou per entendre la influència del treball intens
d'aquests mesos amb una petita anècdota. No fa gaires dies els
alumnes de cinquè van anar a la biblioteca de Can Sumarro on se
celebrava la festa final de "la Lliga dels llibres" -una activitat
de lectura i de participació que organitza el servei de Biblioteques
de la ciutat- juntament amb nois i noies d'altres tretze escoles. Sempre
hi ha un joc sobre les lectures que han fet, unes paraules dels responsables
municipals, un esmorzar col·lectiu i l'actuació d'un mag
-enguany el Mag Larí- com a cloenda. En acabar tothom torna feliç
i contenta a l'escola. Aquest any, de tornada cap al barri anava en Jaume
al final de la filera xerrant amb l'Adrian García de cinquè
sobre com ho havíem passat de bé i en una d'aquestes l'Adrian
va preguntar si havia llegit molts llibres de Joaquim carbó. En
Jaume li vaig contestar que sí, que uns quants, i ell va comentar
que s'havia llegit El país de les cabres, que li havia agradat
molt, també El gos del metro i el darrer que havia agafat
era un llibre anomenat L'escarabat de l'avi Quim. Van estar xerrant
sobrer aquesta breu història que planteja el problema de les persones
grans que pateixen problemes de memòria i obliden coses i després
li va preguntar si havia llegit una altra història semblant titulada
L'últim joc de mans en la qual el protagonista era un mag
com el que acabaven de veure. Li va contestar que no la coneixia i van
quedar que passés després per la biblioteca i li deixaria.
Més tard l'Adrian se'l va endur, el va llegir, van comentar el
final i van continuar parlant de màgia i van aprendre algunes coses,
tots dos, compartint les lectures que és una bona manera de fer-se
grans. Així, planerament, és com han entrat les lectures
de Joaquim Carbó i el mestratge que es desprèn de les seves
obres.
CRONICA
D'UNA JORNADA MOLT PARTICULAR
Anem a pams.
Situem-nos a vint-i-dos d'abril. El dia va sortir rodó, però
el goig i l'alegria amb que es va preparar en els dos mesos anteriors
són allò que realment importa, allò que ens omple
de joia i ens fa feliços. S'havia assajat l'activitat amb detall
i, malgrat que sempre queda aquell punt d'incertesa per l'imprevist, s'havien
dedicat moltes estones a conèixer l'obra i la biografia de Joaquim
Carbó. El pes de la celebració va recaure en els alumnes
de sisè els quals van preparar una de les narracions d'aquest autor.
Inicialment havia de ser una lectura de L'ocell meravellós però
el seu entusiasme i la seva dedicació els va portar a afrontar
l'acció de narració sense el text escrit, de memòria.
I se'n van sortir. Amb nota. Ningú dels que allí estàvem
imaginava que serien capaços d'expressar amb tant de sentiment
-i davant d'una sala plena- l'esperit del conte. Els companys van seguir
amb atenció i emoció la narració i el mateix Joaquim
Carbó no va poder estar-se de felicitar-los.
Abans, l'Àngels havia fet unes paraules de presentació on
va centrar la diada i va expressar el seu agraïment a les persones
convidades de l'Ajuntament i de la Generalitat que ens van fer costat
en aquesta data tan entranyable per nosaltres.
L'acte va acabar al pati amb una ballaruca i l'enlaira tradicional de
globus, aquest any amb el lema "homenatge a Carbó". Quedava
batejada la BIBLIOTECA ESCOLAR JOAQUIM CARBÓ. Que la puguem disfrutar
molts anys!
BIOGRAFIA
DE JOAQUIM CARBÓ
Joaquim Carbó
i Masllorens neix a Caldes de Malavella l'any 1932. Aprèn les primeres
lletres a casa, abans que el seu pare s'incorpori a l'exèrcit republicà.
Durant la guerra, viu a Caldes a casa dels avis i va a l'escola municipal,
en la qual algunes classes es fan a l'aire lliure i des d'on, més
d'un cop, veuen venir els bombarders. Acabada la guerra, la família
s'instal·la definitivament a Barcelona.
En una entrevista feta per Jaume Fuster a Serra d'Or (Barcelona, desembre
1992, núm. 396), l'autor descriu aquells temps difícils
en què es comença a dibuixar la seva personalitat:
"Jo vaig néixer l'any 1932 en una feliç República,
però l'any 36, quan tenia quatre anys, ja va esclatar la guerra
[...]. Començo a obrir els ulls cap als anys 37, 38 i 39... Amb
el daltabaix que va significar la guerra, jo, de repressions, totes les
que vulguis. En rebíem de molts tipus, la del sistema i la dels
nostres pares.
[...] De petit, jugava molt al carrer; jo vivia per la banda de Sant Gervasi,
plaça de Cardona, carrer Madrazo... El carrer d'Aribau era el meu
camp de futbol; era espectador de les bestieses que feien molts dels meus
companys, i jo sempre m'ho mirava amb una mica de por i de recel, però
m'agradava de ficar-hi el nas i estar al corrent del que passava. [...]
Revisc tot el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda, de
pel·lícules dobles al cinema Bosc, a Gràcia, i també
de tots els llibres d'aventures que havia llegit. [...] Vaig ser un lector
apassionat de llibres d'aventures. A aquest tipus de novel·les
m'hi va introduir el meu pare quan jo era molt petit; anàvem al
mercat de Sant Antoni i compràvem moltes de les novel·les
que ell havia llegit quan era petit [...]. Al mateix temps, una veïna
de casa, la Maria Novell, llicenciada en Filosofia, que tenia una biblioteca
molt completa d'abans de la guerra, m'anava facilitant tota mena de llibres,
que llegia molt desordenadament. Alhora compartia totes aquestes lectures
amb tebeos, etc. Ho llegia tot."
Als setze anys
entra a treballar d'administratiu per oposició en una entitat d'estalvi
i, durant quaranta anys, compagina aquesta feina amb la d'escriptor. El
1957 es casa amb la Rosa i, l'any següent, neix en Maurici. En aquells
moments la repressió franquista començava a estovar-se i
l'economia es recuperava dins d'una societat de consum. S'inicia un canvi
en la cultura catalana amb la creació d'Òmnium Cultural
i el naixement dels Setze Jutges, els quals, juntament amb la discogràfica
Edigsa, signifiquen l'inici de la Nova Cançó.
Amb la intenció de demostrar que en català es poden explicar
les mateixes coses que en qualsevol altra llengua, escriu una sèrie
de narracions de caire realista i descriptiu entre les quals destaquen
Un altre tròpic, premi Joan Santamaria 1964, i Els orangutans,
finalista del premi Sant Jordi de l'any 1967.
La seva producció s'adreça, majoritàriament, a un
públic infantil i juvenil. És un dels fundadors de la revista
Cavall Fort (1961), per a la qual escriu els cinc primers contes que publica
la revista, i és anomenat membre del consell de redacció,
on encara continua. S'incorpora al catàleg de les primeres editorials
que publiquen llibres per a nois i noies, La Galera i Estela. Treballa
en l'àmbit literari del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977),
en les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana i en el primer Consell Català del llibre per a Infants.
En temps de la dictadura, quan els escriptors catalans encara patien la
repressió franquista, va optar per escriure en català novel·les
adreçades a nois i noies. Va ser escollit l'escriptor del mes de
desembre de 1992 de la Institució de les Lletres Catalanes, i llibres
com La casa sota la sorra, La colla dels deu i I tu, què hi fas
aquí? compten amb desenes d'edicions. Ha guanyat nombrosos premis
literaris adreçats a nois i noies (Folch i Torres, 1969; Joaquim
Ruyra, 1982; Crítica de Serra d'Or, 1979 i 1991; de la Generalitat,
1980) i a adults (Víctor Català, 1965; Joan Santamaria,
1965; Recull, 1966 i, amb Ofèlia Dracs, La sonrisa vertical, 1980).
La seva consolidada trajectòria literària s'emmarca en un
fet insòlit en la nostra societat actual: es dedica a allò
que més li agrada, escriure.
Escriptor preocupat per l'opinió dels lectors sobre la seva producció,
Joaquim Carbó intenta connectar-hi i explicar-los els secrets de
la professió, assegut a estones davant d'ells per parlar dels seus
llibres i de tot allò relacionat amb el món de la creació
literària:
"El que intento transmetre, sense ganes d'alarmar a ningú,
és que cal fer un esforç en qualsevol activitat que ens
decidim a emprendre. I, sobretot, que és molt important que ens
agradi fer feina. Està molt bé que ens agradi menjar xocolata,
llepar un gelat, beure una beguda que fa bombolles, escoltar música,
ballar, anar al teatre, jugar, viatjar amb tren, llegir i tant! , però
també hem de tenir ganes de treballar. Si pot ser en una cosa que
us vingui de gust. Al cap i a la fi, totes aquestes coses que ens agraden
no existirien si no hi hagués uns professionals com els pastissers,
els gelaters, els botiguers, els músics, els artistes, els ferroviaris
i, és clar, els novel.listes que, també cal dir-ho, ens
ho passem d'allò més bé amb la nostra feina... No
us podeu imaginar el greu que em sap que em cridin per anar a sopar quan
estic acabant un conte, amb les ganes que tinc de saber si el podré
acabar bé!"
(Llegir!
a casa, a l'escola, al carrer, llegir!, Barcelona: Ajuntament. Direcció
de Serveis Pedagògics).
LA PRODUCCIÓ
DE JOAQUIM CARBÓ
Encara que
només es tingués en compte el nombre d'obres publicades
i l'espectacular èxit de La casa sota la sorra (més
de 180.000 exemplars), ja tindríem els elements suficients per
a considerar en Joaquim Carbó com un dels autors més llegits
de la nostra literatura.
A part d'escriure, li agraden molt el cinema, el teatre, la pintura i
la música, caminar pel bosc i visitar les escoles que acaben de
llegir un llibre seu. Com a agut observador que és, aprofita les
seves passejades per a prendre anotacions de tot allò que li pot
suggerir una idea per a les seves novel·les. El mateix autor afirma
que no pretén transmetre grans missatges al lector, que simplement
vol donar la seva particular visió del món. Tanmateix, com
a lectors, resulta inconcebible la valoració de la seva obra sense
remarcar la importància que hi tenen les agudes reflexions sobre
la societat actual.
Les narracions protagonitzades per en Pere Vidal o pel mateix Felip Marlot,
per exemple, a més a més de ser excel·lents obres
dins del gènere de la novel·la d'aventures i de la novel·la
negra respectivament poden ser llegides com a crítiques al racisme,
al colonialisme o a la violència. Això sí, sempre
a través de la subtilesa, la discreció i l'ús de
la ironia que caracteritzen l'autor.
Joaquim Carbó utilitza en tota la seva producció un llenguatge
planer i senzill, d'una gran correcció i sempre al servei de la
versemblança de la narració.
Els seus escrits estan ambientats en el medi urbà (que ell coneix
millor que el rural per la seva pròpia experiència personal)
i, especialment, a la ciutat de Barcelona, encara que sigui només
com a punt de referència de l'inici de l'aventura. És un
bon exemple d'aquesta preferència el títol En Miquel sobre
l'asfalt, on es produeix una transposició al temps actual i al
medi urbà Barcelona de les típiques rondalles tradicionals,
amb una estructura de relat encadenat.
D'altra banda, és constant en la seva obra la intenció implícita
d'exemplificar una voluntat d'arrelament al país i a les seves
tradicions, que es fa més evident en el llibre Som qui som, en
el qual trobem obertament la seva manera de pensar sobre temes com la
llengua, els Països Catalans o la manera d'ésser dels catalans,
que tan bé reflecteixen els darrers mots de l'obra:
""El
nostre futur serà el resultat del grau de convivència que
sapiguem crear entre tots plegats."
Una bona part de la seva producció ha estat adaptada al còmic
(per exemple, Les aventures d'en Pere Vidal i Els bruixots de Kibor, amb
dibuixos de Josep M. Madorell). Els còmics que n'han resultat són
de línia clara, formats per vinyetes regulars amb dibuixos molt
actius i de colors plans, adequats al guió d'aventura i exotisme.
Caracteritza l'estil de Carbó la seva actitud ètica, la
defensa dels valors humans i de l'individu compromès amb el seu
temps i amb el seu país. En alguns casos, aquesta actitud té
punts de contacte amb una certa preocupació ecològica que
el pot dur a reflexionar sobre el nostre futur com a poble dins de l'Univers
o bé plantejar-se les relacions de colonització del nostre
país en relació amb altres, a partir del cas concret de
la situació viscuda als països africans (les aventures protagonitzades
per en Pere Vidal).
A la sèrie de Les cases... Carbó practica el gènere
d'aventures seguint en part les influències de Juli Verne i de
les aventures de Tintín i, potser, amb alguna semblança
amb l'Indiana Jones. Utilitza un ritme cinematogràfic, amb llenguatge
senzill però no per això poc treballat i molt ric en frases
fetes.
De la diversa galeria de personatges creats per aquest imaginatiu autor,
sens dubte el més famós és en Pere Vidal, tot i que,
segons el mateix Carbó, el més divertit és en Felip
Marlot (en record del personatge Philip Marlowe creat per en Raymond Chandler).
Malgrat l'escenari fantàstic i la insòlita aventura que
han de protagonitzar, aquests personatges tenen en comú el fet
que l'autor pren els seus models de la realitat que l'envolta. Així,
Carbó crea, a partir de les seves observacions, uns personatges
que representen per ells mateixos uns valors sovint allunyats del prototip
esperat i amb un comportament atípic.
Des del punt
de vista dels valors morals, tots els seus personatges són rics
en matisos ètics. Des del poc modèlic comportament de l'oficinista
que protagonitza Els orangutans, fins als eixerits nois de La colla dels
deu, que simbolitzen els valors de la solidaritat i la companyonia, trobem
en tots algun motiu que incita el lector a la reflexió sobre el
comportament humà.
A través d'una extensíssima producció, dels personatges
creats i de les trames que ha desenvolupat, Joaquim Carbó ha captivat
milers de lectors joves i adults amb un estil propi que ha anat enriquint
segons el gènere tractat i amb una voluntat clara de transmetre
uns valors d'estima al país, que implica la voluntat d'arrelament
a la terra, a la seva gent i a la llengua.
|