BATEIG DE LA BIBLIOTECA
INICI

BATEIG DE LA BIBLIOTECA ESCOLAR JOAQUIM CARBÓ

22 d'abril de 2005

Tothom sap que l'any 2005 és l'any de El Quijote perquè es dóna la coincidència que fa quatre-cents de la seva edició. Hi ha més coincidències -però aquestes ja no les coneix tothom- com el bicentenari del naixement d'Andersen, l'autor danès de contes tant universals com L'aneguet lleig, els cent anys de la mort de Jules Verne o els cent anys de la publicació de Peter Pan.
I encara hi ha altres coincidències que estan passant a l'ombra dels que hem anomenat abans com els vuit-cents anys de les Homilies d'Organyà, els escrits més antics que es conserven en llengua catalana, el centenari de la novel·la Solitud o els cinquanta anys de la mort d'Albert Einstein.
Tot plegat fa d'aquest any un any molt literari i intel·lectual. És per això que oficialment se l'ha declarat l'Any del Llibre i la Lectura i els esdeveniments commemoratius es celebren arreu.
Per a la nostra escola també serà un any especial perquè marcarà el punt de sortida d'una etapa i -com a la pel·lícula Casablanca- serà l'inici d'una gran amistat entre els nois i noies i els llibres d'en Joaquim Carbó.
Estem molt agraïts a aquest autor que ha dedicat més de quaranta anys -sempre amb extraordinari entusiasme- com a col·laborador de la revista Cavall Fort amb els seus contes i els seus personatges entranyables i tafaners com en Miquelet i ha escrit -i continua escrivint- històries per als nens i joves.
Al llarg d'aquest curs hem dedicat les sessions de biblioteca a explicar i llegir alguns dels seus contes, a l'hora del préstec alguns alumnes demanen els seus llibres i en les converses sempre queda el record d'aquell dia vint-i-dos d'abril, el dia de "l'ocell meravellós", l'enlairada de globus i la presència del senyor Carbó a la nostra escola.
N'hi hauria prou per entendre la influència del treball intens d'aquests mesos amb una petita anècdota. No fa gaires dies els alumnes de cinquè van anar a la biblioteca de Can Sumarro on se celebrava la festa final de "la Lliga dels llibres" -una activitat de lectura i de participació que organitza el servei de Biblioteques de la ciutat- juntament amb nois i noies d'altres tretze escoles. Sempre hi ha un joc sobre les lectures que han fet, unes paraules dels responsables municipals, un esmorzar col·lectiu i l'actuació d'un mag -enguany el Mag Larí- com a cloenda. En acabar tothom torna feliç i contenta a l'escola. Aquest any, de tornada cap al barri anava en Jaume al final de la filera xerrant amb l'Adrian García de cinquè sobre com ho havíem passat de bé i en una d'aquestes l'Adrian va preguntar si havia llegit molts llibres de Joaquim carbó. En Jaume li vaig contestar que sí, que uns quants, i ell va comentar que s'havia llegit El país de les cabres, que li havia agradat molt, també El gos del metro i el darrer que havia agafat era un llibre anomenat L'escarabat de l'avi Quim. Van estar xerrant sobrer aquesta breu història que planteja el problema de les persones grans que pateixen problemes de memòria i obliden coses i després li va preguntar si havia llegit una altra història semblant titulada L'últim joc de mans en la qual el protagonista era un mag com el que acabaven de veure. Li va contestar que no la coneixia i van quedar que passés després per la biblioteca i li deixaria. Més tard l'Adrian se'l va endur, el va llegir, van comentar el final i van continuar parlant de màgia i van aprendre algunes coses, tots dos, compartint les lectures que és una bona manera de fer-se grans. Així, planerament, és com han entrat les lectures de Joaquim Carbó i el mestratge que es desprèn de les seves obres.

CRONICA D'UNA JORNADA MOLT PARTICULAR

Anem a pams. Situem-nos a vint-i-dos d'abril. El dia va sortir rodó, però el goig i l'alegria amb que es va preparar en els dos mesos anteriors són allò que realment importa, allò que ens omple de joia i ens fa feliços. S'havia assajat l'activitat amb detall i, malgrat que sempre queda aquell punt d'incertesa per l'imprevist, s'havien dedicat moltes estones a conèixer l'obra i la biografia de Joaquim Carbó. El pes de la celebració va recaure en els alumnes de sisè els quals van preparar una de les narracions d'aquest autor.
Inicialment havia de ser una lectura de L'ocell meravellós però el seu entusiasme i la seva dedicació els va portar a afrontar l'acció de narració sense el text escrit, de memòria. I se'n van sortir. Amb nota. Ningú dels que allí estàvem imaginava que serien capaços d'expressar amb tant de sentiment -i davant d'una sala plena- l'esperit del conte. Els companys van seguir amb atenció i emoció la narració i el mateix Joaquim Carbó no va poder estar-se de felicitar-los.
Abans, l'Àngels havia fet unes paraules de presentació on va centrar la diada i va expressar el seu agraïment a les persones convidades de l'Ajuntament i de la Generalitat que ens van fer costat en aquesta data tan entranyable per nosaltres.
L'acte va acabar al pati amb una ballaruca i l'enlaira tradicional de globus, aquest any amb el lema "homenatge a Carbó". Quedava batejada la BIBLIOTECA ESCOLAR JOAQUIM CARBÓ. Que la puguem disfrutar molts anys!

BIOGRAFIA DE JOAQUIM CARBÓ

Joaquim Carbó i Masllorens neix a Caldes de Malavella l'any 1932. Aprèn les primeres lletres a casa, abans que el seu pare s'incorpori a l'exèrcit republicà. Durant la guerra, viu a Caldes a casa dels avis i va a l'escola municipal, en la qual algunes classes es fan a l'aire lliure i des d'on, més d'un cop, veuen venir els bombarders. Acabada la guerra, la família s'instal·la definitivament a Barcelona.
En una entrevista feta per Jaume Fuster a Serra d'Or (Barcelona, desembre 1992, núm. 396), l'autor descriu aquells temps difícils en què es comença a dibuixar la seva personalitat:

"Jo vaig néixer l'any 1932 en una feliç República, però l'any 36, quan tenia quatre anys, ja va esclatar la guerra [...]. Començo a obrir els ulls cap als anys 37, 38 i 39... Amb el daltabaix que va significar la guerra, jo, de repressions, totes les que vulguis. En rebíem de molts tipus, la del sistema i la dels nostres pares.
[...] De petit, jugava molt al carrer; jo vivia per la banda de Sant Gervasi, plaça de Cardona, carrer Madrazo... El carrer d'Aribau era el meu camp de futbol; era espectador de les bestieses que feien molts dels meus companys, i jo sempre m'ho mirava amb una mica de por i de recel, però m'agradava de ficar-hi el nas i estar al corrent del que passava. [...] Revisc tot el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda, de pel·lícules dobles al cinema Bosc, a Gràcia, i també de tots els llibres d'aventures que havia llegit. [...] Vaig ser un lector apassionat de llibres d'aventures. A aquest tipus de novel·les m'hi va introduir el meu pare quan jo era molt petit; anàvem al mercat de Sant Antoni i compràvem moltes de les novel·les que ell havia llegit quan era petit [...]. Al mateix temps, una veïna de casa, la Maria Novell, llicenciada en Filosofia, que tenia una biblioteca molt completa d'abans de la guerra, m'anava facilitant tota mena de llibres, que llegia molt desordenadament. Alhora compartia totes aquestes lectures amb tebeos, etc. Ho llegia tot."

Als setze anys entra a treballar d'administratiu per oposició en una entitat d'estalvi i, durant quaranta anys, compagina aquesta feina amb la d'escriptor. El 1957 es casa amb la Rosa i, l'any següent, neix en Maurici. En aquells moments la repressió franquista començava a estovar-se i l'economia es recuperava dins d'una societat de consum. S'inicia un canvi en la cultura catalana amb la creació d'Òmnium Cultural i el naixement dels Setze Jutges, els quals, juntament amb la discogràfica Edigsa, signifiquen l'inici de la Nova Cançó.
Amb la intenció de demostrar que en català es poden explicar les mateixes coses que en qualsevol altra llengua, escriu una sèrie de narracions de caire realista i descriptiu entre les quals destaquen Un altre tròpic, premi Joan Santamaria 1964, i Els orangutans, finalista del premi Sant Jordi de l'any 1967.
La seva producció s'adreça, majoritàriament, a un públic infantil i juvenil. És un dels fundadors de la revista Cavall Fort (1961), per a la qual escriu els cinc primers contes que publica la revista, i és anomenat membre del consell de redacció, on encara continua. S'incorpora al catàleg de les primeres editorials que publiquen llibres per a nois i noies, La Galera i Estela. Treballa en l'àmbit literari del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), en les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i en el primer Consell Català del llibre per a Infants.
En temps de la dictadura, quan els escriptors catalans encara patien la repressió franquista, va optar per escriure en català novel·les adreçades a nois i noies. Va ser escollit l'escriptor del mes de desembre de 1992 de la Institució de les Lletres Catalanes, i llibres com La casa sota la sorra, La colla dels deu i I tu, què hi fas aquí? compten amb desenes d'edicions. Ha guanyat nombrosos premis literaris adreçats a nois i noies (Folch i Torres, 1969; Joaquim Ruyra, 1982; Crítica de Serra d'Or, 1979 i 1991; de la Generalitat, 1980) i a adults (Víctor Català, 1965; Joan Santamaria, 1965; Recull, 1966 i, amb Ofèlia Dracs, La sonrisa vertical, 1980). La seva consolidada trajectòria literària s'emmarca en un fet insòlit en la nostra societat actual: es dedica a allò que més li agrada, escriure.
Escriptor preocupat per l'opinió dels lectors sobre la seva producció, Joaquim Carbó intenta connectar-hi i explicar-los els secrets de la professió, assegut a estones davant d'ells per parlar dels seus llibres i de tot allò relacionat amb el món de la creació literària:


"El que intento transmetre, sense ganes d'alarmar a ningú, és que cal fer un esforç en qualsevol activitat que ens decidim a emprendre. I, sobretot, que és molt important que ens agradi fer feina. Està molt bé que ens agradi menjar xocolata, llepar un gelat, beure una beguda que fa bombolles, escoltar música, ballar, anar al teatre, jugar, viatjar amb tren, llegir i tant! , però també hem de tenir ganes de treballar. Si pot ser en una cosa que us vingui de gust. Al cap i a la fi, totes aquestes coses que ens agraden no existirien si no hi hagués uns professionals com els pastissers, els gelaters, els botiguers, els músics, els artistes, els ferroviaris i, és clar, els novel.listes que, també cal dir-ho, ens ho passem d'allò més bé amb la nostra feina... No us podeu imaginar el greu que em sap que em cridin per anar a sopar quan estic acabant un conte, amb les ganes que tinc de saber si el podré acabar bé!"

(Llegir! a casa, a l'escola, al carrer, llegir!, Barcelona: Ajuntament. Direcció de Serveis Pedagògics).

LA PRODUCCIÓ DE JOAQUIM CARBÓ

Encara que només es tingués en compte el nombre d'obres publicades i l'espectacular èxit de La casa sota la sorra (més de 180.000 exemplars), ja tindríem els elements suficients per a considerar en Joaquim Carbó com un dels autors més llegits de la nostra literatura.
A part d'escriure, li agraden molt el cinema, el teatre, la pintura i la música, caminar pel bosc i visitar les escoles que acaben de llegir un llibre seu. Com a agut observador que és, aprofita les seves passejades per a prendre anotacions de tot allò que li pot suggerir una idea per a les seves novel·les. El mateix autor afirma que no pretén transmetre grans missatges al lector, que simplement vol donar la seva particular visió del món. Tanmateix, com a lectors, resulta inconcebible la valoració de la seva obra sense remarcar la importància que hi tenen les agudes reflexions sobre la societat actual.
Les narracions protagonitzades per en Pere Vidal o pel mateix Felip Marlot, per exemple, a més a més de ser excel·lents obres dins del gènere de la novel·la d'aventures i de la novel·la negra respectivament poden ser llegides com a crítiques al racisme, al colonialisme o a la violència. Això sí, sempre a través de la subtilesa, la discreció i l'ús de la ironia que caracteritzen l'autor.

Joaquim Carbó utilitza en tota la seva producció un llenguatge planer i senzill, d'una gran correcció i sempre al servei de la versemblança de la narració.
Els seus escrits estan ambientats en el medi urbà (que ell coneix millor que el rural per la seva pròpia experiència personal) i, especialment, a la ciutat de Barcelona, encara que sigui només com a punt de referència de l'inici de l'aventura. És un bon exemple d'aquesta preferència el títol En Miquel sobre l'asfalt, on es produeix una transposició al temps actual i al medi urbà Barcelona de les típiques rondalles tradicionals, amb una estructura de relat encadenat.
D'altra banda, és constant en la seva obra la intenció implícita d'exemplificar una voluntat d'arrelament al país i a les seves tradicions, que es fa més evident en el llibre Som qui som, en el qual trobem obertament la seva manera de pensar sobre temes com la llengua, els Països Catalans o la manera d'ésser dels catalans, que tan bé reflecteixen els darrers mots de l'obra:

""El nostre futur serà el resultat del grau de convivència que sapiguem crear entre tots plegats."

Una bona part de la seva producció ha estat adaptada al còmic (per exemple, Les aventures d'en Pere Vidal i Els bruixots de Kibor, amb dibuixos de Josep M. Madorell). Els còmics que n'han resultat són de línia clara, formats per vinyetes regulars amb dibuixos molt actius i de colors plans, adequats al guió d'aventura i exotisme.
Caracteritza l'estil de Carbó la seva actitud ètica, la defensa dels valors humans i de l'individu compromès amb el seu temps i amb el seu país. En alguns casos, aquesta actitud té punts de contacte amb una certa preocupació ecològica que el pot dur a reflexionar sobre el nostre futur com a poble dins de l'Univers o bé plantejar-se les relacions de colonització del nostre país en relació amb altres, a partir del cas concret de la situació viscuda als països africans (les aventures protagonitzades per en Pere Vidal).
A la sèrie de Les cases... Carbó practica el gènere d'aventures seguint en part les influències de Juli Verne i de les aventures de Tintín i, potser, amb alguna semblança amb l'Indiana Jones. Utilitza un ritme cinematogràfic, amb llenguatge senzill però no per això poc treballat i molt ric en frases fetes.
De la diversa galeria de personatges creats per aquest imaginatiu autor, sens dubte el més famós és en Pere Vidal, tot i que, segons el mateix Carbó, el més divertit és en Felip Marlot (en record del personatge Philip Marlowe creat per en Raymond Chandler). Malgrat l'escenari fantàstic i la insòlita aventura que han de protagonitzar, aquests personatges tenen en comú el fet que l'autor pren els seus models de la realitat que l'envolta. Així, Carbó crea, a partir de les seves observacions, uns personatges que representen per ells mateixos uns valors sovint allunyats del prototip esperat i amb un comportament atípic.

Des del punt de vista dels valors morals, tots els seus personatges són rics en matisos ètics. Des del poc modèlic comportament de l'oficinista que protagonitza Els orangutans, fins als eixerits nois de La colla dels deu, que simbolitzen els valors de la solidaritat i la companyonia, trobem en tots algun motiu que incita el lector a la reflexió sobre el comportament humà.
A través d'una extensíssima producció, dels personatges creats i de les trames que ha desenvolupat, Joaquim Carbó ha captivat milers de lectors joves i adults amb un estil propi que ha anat enriquint segons el gènere tractat i amb una voluntat clara de transmetre uns valors d'estima al país, que implica la voluntat d'arrelament a la terra, a la seva gent i a la llengua.

 

tornar a la pàgina principal