corpus
literari
|
|
Alfred Bosch
va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable
de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. Va assistir a
una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge
es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar
a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma
familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època).
Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic,
i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina:
amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs
per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu. Com
els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en
la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats
i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir
frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va
arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és
la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es
matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la
carrera d’Història. La passió per les societats de
l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds.
Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris
més o menys remots. Mentre estudiava, es va implicar en la fundació
de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Una
de les singularitats de Bosch, ja des d’aquell moment, va ser el
trencament de fronteres. La seva afició pels viatges el va portar
als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà
on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal free-lance, va
poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu
procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica
de l’apartheid, a l’Indoxina marxista, pel Pròxim Orient
de la Intifada i pel Beirut dividit, per l’Iran dels aiatol.làs,
per l’Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la
Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica,
i altres indrets en tensió. Durant aquests anys va escriure en
abundància, tot i que va publicar poca ficció. Va retratar
les realitats viscudes en un munt d’articles d’anàlisi,
entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col.laborar assíduament
al "Diari de Barcelona", l’"Avui", "El Temps",
"El Periódico" i Catalunya Ràdio, d’entre
altres. També va col.laborar en algunes antologies de joves narradors,
que li van oferir un primer terreny d’experimentació. L’únic
llibre propi de creació va ser Cronicàlia, un recull
de narracions breus ambientades en diferents èpoques i escenaris
del planeta. L’any 1984, la seva vida professional va fer un gir
substancial, i es va incorporar als treballs de la candidatura olímpica
de Barcelona’92. Després de la nominació, va assumir
diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92:
des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant
pel gabinet de premsa, la política lingüística i les
publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller
Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment.
Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric
però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims
també històrics. Acabats els Jocs, es va reincorporar al
món acadèmic, amb el qual no havia tallat del tot els lligams
gràcies a la seva activitat en el Centre d’Estudis Africans
–del qual va ser-ne President durant vuit anys. Va marxar a Sud-àfrica
per a enllestir la seva tesi doctoral, i l’any 1994 va obtenir el
títol de doctor en Història, amb un treball que abordava
la trajectòria del Congrés Nacional Africà. De l’estudi
se’n va editar una síntesi a l’assaig Nelson Mandela,
l’últim home-Déu, que va rebre el premi Carles
Rahola de la nit dels Bertrana de Girona. L’any següent va ser
contractat com a professor d’Història d’Àfrica
a la Universitat Pompeu Fabra, institució en la qual encara imparteix
docència. Pel que fa a la seva obra assagística destaquem
Nelson Mandela, l’últim home-déu, (1995), Ètnia
i nació als móns africans, (1995), Ethnicité
et nation en Afrique du Sud, (en col.laboració amb altres)
(1995), Nations et nationalismes, (en col.laboració amb
altres)(1995), La Via Africana, (1997), L’Àfrica
que arriba, (en col.laboració amb altres), (1999), Los límites
del desarrollo, (en col.laboració amb altres), (1999), L’Etnia
fra invenzione e realtà, (en col.laboració amb altres
(1999), El Imperio que nunca existió, (en col.laboració
amb Gustau Nerín) (2001), Europa explicada a un africà,
(2002). I, de la seva obra creativa, dos reculls de narracions: Cronicàlia,
(1986). Herois d’Azània, (1996); i les novel·les
L’Atles Furtiu, (1998), Àlia la Sublim, (2000),
L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià,
(2001), 1714, Set de Rei, (2002), 1714, Sota la pell del diable,
(2002), 1714, Toc de Vespres, (2002).
L'atles furtiu
L'atles furtiu narra la vida de Jafudá Cresques, un cartògraf mallorquí jueu de l'Edat mitjana, que va existir de debò però de qui se saben poques coses certes. Al llarg de la narració s'assisteix a la desaparició d'un món: el dels antics calls del regne, sotmesos a una creixentviolència i estigmatització. La intel·ligència i l'ofici cosmopolita de Jafudá van dotar-lo d'una singular finor d'esperit. Però la sensibilitat, el coneixement i l'ambició no eren les millors virtuts en un temps ple de prejudicis i d'intolerància. Mal vist pels seus veïns més modestos, menyspreat pels poderosos i odiat pels cristians pobres, el nostre personatge va ser víctima d'una de les págines més obscures del nostre passat. És una història de grans amors i grans odis, persecucions, pestes i injustícies; però també fortes fidelitats i passions exòtiques. La trama gira a l'entorn d'una intriga al voltant dels seus mapes fa de fil conductor, i ens transporta, entre enigmes i entrebancs, pels paisatges i els personatges pintorescos de la seva època. De l'Orient remot als imperis africans, passant per les turbulències del regne d'Aragó, la novel·la els mites amb les realitats i amb les aventures personals d'una figura d'excepció.
1714. Set de rei
1714. Sota la pell del diable
1714. Toc de vespres
1714. Toc de vespres és la darrera entrega de la trilogia sobre
els dramàtics fets històrics que van sacsejar Catalunya
l'any 1714. A l'últim episodi de la sèrie, mentre espera
que neixi el seu primer fill a Barcelona, l'antic agent de la corona anglesa
John Sinclair es veurà arrossegat per la força d'uns esdeveniments
que desembocaran en la caiguda de la ciutat i el final de les llibertats
catalanes. Mentre tot un poble intenta renéixer de les seves cendres,
la tragèdia viscuda li canviarà radicalment l'existència.
Article publicat a “Caràcters”, núm 4 per Felip Tobar
Aquesta primera novel·la d’Alfred Bosch té l’estranya capacitat de capgirar algunes coses: l’ensopida trajectòria del Premi Sant Jordi, com ja ha assenyalat Isidor Cònsul, i la degeneració universal de la novel·la històrica, convertida massa sovint en simple rutina (intriga amb protagonista fix —el model d’Eco amb El nom de la rosa, però serialitzat— i/o desfilada de personatges famosos sense cap motiu —que ve a ser tan absurda com si, en una novel·la del present, hi apareguessen Bill Clinton, Jordi Pujol i Rosita Amores sopant junts en un Burger King... berlinés, per exemple). El model que planteja Bosch no passa per la reconstrucció del llenguatge de l’època —present en autors com Vicent Josep Escartí—, però aconsegueix, amb gran facilitat i sense absurds, encabir fets històrics i personatges cèlebres del segle XIV (Eiximenis, Turmeda, Pere el Cerimoniós, Sant Vicent Ferrer...) en una narració que mai no se’n ressenteix. Al contrari, el text es mostra capaç de mantenir un gran nombre de trames amb intel·ligibilitat i, alhora, té un sentit de l’aventura i de la intriga prou desenvolupats com per incitar, en tot mo ment, a continuar llegint (cf. el final del capítol segon —pàg.76). I és que un dels principals mèrits de L’Atles furtiu és, sens dubte, haver sabut conjugar el rigor històric amb una trama atractiva, molt elaborada, i uns personatges perfectament definits: el mestre Cresques d’Abraham (que ha rebut l’encàrrec reial de confeccionar un Atles fidel a la realitat coneguda, i que enfronta el projecte personal de fer-ne un altre per posar-hi, a més, tots els llocs incerts o llegendaris), el seu fill i deixeble Jafudà (narrador protagonista que ens relatarà la pròpia vida fins el moment en què acaba la novel·la), però també el pèrfid Samuel de Corcó o el maquinador i poderosament retratat Bernat Metge. L’estructura argumental és a prova de bombes: cinc grans capítols, intitulats amb els noms dels personatges que els centren —l’últim i el primer corresponen en realitat a un sol individu, i, per tant, tanquen el cos de la novel·la amb una circularitat plena—, són seguits d’un epíleg que en reprén totes les trames i les clou amb una encertada reflexió final, ja insinuada per l’amant del protagonista, sobre el motiu del paradís. Hi ha, a més, l’ús de plantejaments estètics actuals, com ara la nebulositat de les fronteres entre realitat i ficció (malgrat que l’Atles reial ha de representar la primera i el furtiu també la segona, el mateix narrador «ja no distingia el que era segur del que era incert, el que era ciència del que era pura creença» —pàg.146—, o «alguns dels mites eren tan corrents, i se’n parlava tant, que mestre Cresques els havia inclòs a l’Atles reial» —pàg. 235), un ordre cronològicament no lineal representat sempre per la mateixa veu (cf. el capítol de Betros i una part del de Selima) o tècniques narratives d’origen molt recent (els monòlegs citats amb narratari explícit però absent —el propi Jafudà de Cresques—, assenyalats en lletra cursiva i amb clares reminiscències de la Rodoreda influenciada per Mansfield). Això no obstant, també ens hi sembla trobar petits defectes (les repeticions, potser excessives, introduïdes per Betros i Selima; previsibilitat en les reaparicions de Samuel) o errors clars (a Selima se li diu «néta del net de de Sundiata» —pàg. 224—, quan en realitat aquesta «néta» és sa mare, Anàlia; s’hi esmenta dues vegades un «riu de llevant », on se’ns diu que hi vivien els uòlof —pàg. 208—, i, després, se’ns informa que n’hi ha un de llevant i un altre de ponent, i que és en aquest darrer on els uòlof hi viuen —pàg. 227); però tot això són taques minúscules, gairebé invisibles, en aquesta cartografia acurada i esplèndida que ha resultat ser l’últim Premi Sant Jordi.
Article publicat a “La Vanguardia” el 11/09/2002 per Alfred Bosch
Rafael Casanova no murió el 11-S
En una guerra
llena de héroes, ¿por qué devino Rafael Casanova
el mártir por excelencia del 11 de septiembre catalán? El
novelista Alfred Bosch, que lo ha convertido en personaje literario en
su trilogía sobre 1714, reconstruye sin inhibiciones su contradictoria
actuación
He tocado el pedestal y me han tachado de embustero, de incauto e incluso
de grosero. Tras publicar mi trilogía 1714, ambientada en
la guerra de Sucesión y el asedio de Barcelona que desembocó
en ese célebre 11 de septiembre, algunas voces me han dirigido
severas críticas. La modesta polémica no se ha centrado
en el valor literario ni en el grueso argumental de la novela, sino en
la figura de Rafael Casanova, y en las pinceladas que de él ofrezco.
Otras reacciones adversas se han desatado entre los que me han despachado
como provinciano o partisano, por la simple osadía de pasar a ficción
un cuadro épico de la memoria catalana. Son actitudes que me preocupan
menos, pues me parece obvio que el ahogo de Barcelona de hace tres siglos
tiene idénticas posibilidades creativas que el de Viena, el de
Stalingrado o el de Sarajevo. Es más: juraría que quien
me atribuya estrechez cantonalista o falta de distancia irónica
simplemente no se ha leído la obra.
Pero volviendo a Casanova, confieso que he pecado al no conservar el mito
en formol. Sin ser un erudito o especialista sobre el personaje, puedo
asegurar que he agotado las fuentes sobre el admirado mártir de
1714. Pero, a partir de ahí, he reconstruido con toda sinceridad
y viveza lo que he intuido, esbozándolo sin inhibiciones en un
personaje que, en la trama, aparece como secundario y algo decorativo.
La complicidad discreta de algún historiador solvente indica que,
con ese retrato rápido, he dado en el clavo, o cerca de él.
¿A qué se debe, por lo tanto, tamaña disconformidad?
No lo sé, tal vez he metido el dedo en la llaga. Porque resulta
que a Casanova no se le aprecia ni la túnica de santo ni la madera
de héroe. Por supuesto no muere en el sitio de 1714. Hasta 1713,
se trata de un prohombre medio, un letrado y conseller de la ciudad cuya
gran gesta ha sido quedarse viudo y permitir que su hijo de 14 años
acuda al frente. Es elegido conseller en cap (alcalde) por turno, y si
bien es cierto que en ocasiones arenga apasionadamente a los defensores,
en las deliberaciones oficiales se inclina por negociar con el enemigo.
Que el hombre asuma las decisiones de la mayoría enardecida, y
consienta en un enfrentamiento a muerte, ha sido tomado como signo de
talante democrático. Sin duda hay algo de eso pero, visto el talante
del momento, cabe suponer que existen otros motivos: el sentirse atrapado
en una sociedad dominada por los exaltados y refugiados que se cobijan
en Barcelona; el cuidado por su posición y sus privilegios; la
presión militar y del mismo cerco; y la remota esperanza de que
la guerra dé un vuelco de última hora.
El famoso 11 de septiembre nuestro hombre se despierta cuando la batalla
ya ruge. La plana mayor de los sitiados, por supuesto, ha pasado la noche
en vela. Cuando enarbola el estandarte de Santa Eulàlia, para atizar
el combate en los baluartes, resulta herido en un muslo y es retirado
a toda prisa. La herida no es mortal, y cuando recibe atenciones médicas
se preocupa por asuntos menores: ordena quemar sus archivos, solicita
un certificado de defunción y delega la rendición en otros
mandatarios. Con franqueza, da la impresión de que le concierne
más su pellejo que el devenir de la ciudad.
Quien firma las capitulaciones es el conseller segundo, mientras el primer
mandatario permanece oculto. Días después, con Barcelona
en manos del rey Borbón, huye disfrazado de fraile. Y descubrimos,
no sin perplejidad, que años más tarde reside en Sant Boi
y ejerce la abogacía sin grandes obstáculos. El cronista
mayor de la época, Francesc Castellví, le reclamará
desde el exilio detalles sobre las últimas horas decisivas. Casanova
responderá rogando al compilador que no tenga en cuenta los rumores
e imputaciones que pesan sobre su cabeza. ¿A qué se debe
tanto escrúpulo?
No me parece que Casanova fuera un villano o un traidor, si es eso lo
que se baraja. Pero de ahí al martirio media una considerable distancia.
Lo más probable es que fuera un tipo bastante normal, elevado por
la historia romántica a la categoría de monumento. Trescientos
años más tarde, se nos aparece con rostro humano, navegando
en aguas turbias y esforzándose en salvar los muebles del naufragio.
Debió ser tan hábil como asustadizo, y eso lo aleja del
pedestal, pero lo acerca a usted y a mí y a la mayoría de
los mortales. ¿Semejante humanización arremete contra la
leyenda?
En el caso de Casanova, tal vez sí. Pero el 1714 catalán
no anda escaso de mártires. Hubo un montón de héroes
– locos, si lo prefieren– como Bac de Roda, Moragues, Dalmau,
e incluso Villarroel, que arruinaron vidas, títulos y haciendas
en el empeño. El pueblo anónimo de Barcelona luchó
hasta el fin, encuadrado en la milicia gremial: zapateros, estudiantes,
carniceros, carpinteros... Mujeres, ancianos, niños y frailes empuñaron
las armas, en palabras de Voltaire, con una valentía y un orgullo
intratables.
Entonces, dirán ustedes, ¿por qué convertir a Casanova
en bandera? Algunos líderes ejecutados, como Moragues o Bac de
Roda, no llegaron a sostener el asedio de 1714. Nuestro hombre sí,
y cuando se tomó la foto final, por así decirlo, él
estaba en escena. Pero es que, además, ostentaba un cargo más
que significativo. Era la máxima autoridad civil, cuando ni la
Generalitat ni el pretendiente austriaco habían permanecido en
la ciudad. Él personaliza las instituciones y esa soberanía
liquidada por Felipe V. ¿Que su conducta no da la talla? Bueno,
eso es una minucia ante los enormes avatares y procesos históricos.
En novela, por el contrario, si lo que nos ocupa es el retrato del alma
humana, su anécdota privada asciende al nivel de lo curioso, provocativo
y estimulante. Sin ánimo de ofender, claro.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 18/04/02 per Ignasi Aragay
Alfred Bosch: "Rafael Casanova no dóna la talla com a heroi"
En plena
polèmica sobre les restes del Born, l'escriptor i historiador Alfred
Bosch (Barcelona, 1961) presenta l'últim volum de la seva trilogia
sobre la desfeta de 1714 (Ed. Columna), un trepidant relat que en conjunt
fa 750 pàgines i que trenca els tòpics reduccionistes sobre
aquell episodi crucial de la història catalana, espanyola i europea.
En el dia del seu 41 aniversari, Bosch va trepitjar ahir per primer cop
els carrers i cases ara apareguts que 300 anys enrere van ser escenari
d'una derrota èpica que ell ha novel·lat sense amagar les
contradiccions polítiques, religioses, econòmiques i sobretot
humanes de vençuts i vencedors.
I.A. Què ha pensat avui en passejar per la Barcelona de fa 300
anys?
A.B. Que si realment creiem que és una ciutat important, hem de
tenir la valentia de fer dos grans equipaments culturals.
I.A. Algú ha fet mofa de la troballa d'un esquelet de rata al
Born...
A.B. No crec que fos una rata del 1714, perquè no en devia quedar
cap. Els darrers dies del setge de Barcelona, la gent va sobreviure consumint
rates, un cop s'havien cruspit tots els gossos, gats i pardals. No és
cap invent. És un aspecte més del dramatisme final que va
viure la ciutat.
I.A. També hi posa casos de canibalisme.
A.B. Sí. Haig de confessar que vaig buscar i rebuscar en la documentació
per trobar-ne algun indici, sense èxit. I de totes formes és
plausible que passés: no hi havia res per menjar i en canvi de
morts en sobraven. Aquesta potser és l'única llicència
literària que no s'inspira en fets reals.
I.A. És real el paper galdós de Casanova?
A.B. Ho és. Com a heroi, no dóna la talla. L'assalt final
dels felipistes el va agafar dormint. El van haver d'anar a buscar i empènyer
a primera línia de defensa. Ferit en una cama, va ordenar que li
redactessin un certificat de mort. En entrar els vencedors estava legalment
mort i va poder fugir disfressat de frare. Cinc anys després havia
recuperat la fortuna, exercia d'advocat i vivia a Sant Boi. Tot plegat
fa una mica de pudor. T'arribes a preguntar quina mosca va picar els historiadors
romàntics per convertir lo en mite.
I.A. I doncs?
A.B. Casanova era al davant del Consell de Cent. No van trobar cap altra
personalitat que estigués a la ciutat en el moment final del setge.
Villarroel, tot i la seva entrega i dots de comanament, era d'origen gallec
i s'havia passat al bàndol català només feia dos
anys. Bac de Roda i Moragues no van ser al setge. I el coronel Sebastià
Dalmau no deixava de ser un personatge de segona fila malgrat l'habilitat
diplomàtica, la destresa militar i el fet de posar la fortuna al
servei de la causa.
I.A. Potser va ser Dalmau l'autèntic heroi?
A.B. El to del llibre no és aquest. No he buscat herois. M'ha interessat
sobretot el drama humà, i per tant universal, d'una gent acorralada,
d'una societat que viu en situació d'extrema claustrofòbia
i promiscuïtat. Ara bé, si s'ha de parlar d'herois i màrtirs,
aquests els trobarem sobretot en el poble ras i anònim, que és
el que al final sempre rep.
I.A. Amb l'espia anglès John Sinclair com a protagonista i amb
una esclava negra en un dels rols principals, la trama s'aguanta molt
en el joc d'interessos de les grans potències mundials.
A.B. És bàsic. No he fet més que reflectir la recerca
històrica dels últims anys d'autors com Joaquim Albareda.
Anglaterra va abandonar els catalans a canvi d'obtenir el control del
tràfic negrer, un negoci fabulós. És un tema, el
dels esclaus, que conec [professa història d'Àfrica a la
UPF] i que m'ha servit per incidir encara més en aquest inevitable
to internacional.
I.A. Del llibre, a algú el sorprendrà la religiositat
extrema que imperava a Barcelona. Fins a quin punt ha carregat les tintes?
A.B. No gens. Hi va haver un nucli dur de religiosos fanàtics,
partidaris de la defensa a ultrança, com el canonge Grifós.
No eren la jerarquia, que majoritàriament havia fugit. Al seu costat,
però, també hi havia religiosos sensats, que de totes formes
no eren abandonistes. És el cas del frare Ribera, teòleg,
que a mi m'ha servit de contrapunt. La religió era central a la
societat de l'època i per tant el debat de les idees es feia dins
el mateix món religiós, d'aquí aquesta diversitat.
I.A. Un debat que també era molt viu a les institucions, amb
fortes desavinences que el llibre explota.
A.B. És que era una societat complexa que es va veure arrossegada
a un heroisme suïcida per defensar les llibertats.
Article publicat al diari “Avui” el 20/12/01 per Francesc Guerrero
Bon cop de falç
L'any 1700,
Carles II, que va ser el darrer monarca hispànic de la casa dels
Àustria, fou induït a abandonar el tron que ocupava a causa
de la seva malaltia, mental i física. Un cop mort el rei, es plantejà
un problema de successió que passava, d'una banda, per l'arxiduc
Carles d'Àustria i, de l'altra, per Felip V, de la casa dels Borbons-Anjou.
Amb l'entronització de Felip V, l'arxiduc Carles d'Àustria
recusà el testament que l'apartava del tron i decidí emprendre
una campanya militar per recuperar la monarquia. Tenia a favor seu el
recolzament dels regnes de Catalunya Aragó, que constantment patien
la política transgressora de Felip V. Tot i els intents del nou
monarca de seduir el Principat, la inclinació a favor de l'arxiduc
Carles al País Valencià i al Principat era cada vegada més
gran i l'escalada militar prenia tot el sentit. És aleshores quan
el plenipotenciari britànic Mitford Crowe arriba a un pacte amb
els vigatans Antoni de Peguera i Domènec Perera en virtut del qual
Anglaterra es comprometia a garantir la conservació íntegra
de les constitucions de Catalunya.
És en aquest moment en què acaba la primera entrega de la
trilogia que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) prepara sobre la Guerra de
Successió. Una trilogia èpica que s'obre amb 1714. Set
de rei i que continuarà pels volts de Nadal amb 1714. Sota
la pell del diable. El tercer i últim volum de la trilogia,
1714. L'any de la tempesta, veurà la llum just abans de
Sant Jordi, amb la qual cosa l'editorial espera repetir el nivell de vendes
d'altres títols de Bosch.
AUTOR PREMIAT
Amb L'avi. Francesc Macià. Una vida de llegenda (Columna,
2000), premi Nèstor Luján de novel·la històrica
2000, Alfred Bosch s'endinsava en un arriscat retrat literari d'un dels
grans personatges del passat recent, i en forma de confessions personals,
la novel·la ens oferia una imatge tendra i carismàtica de
Macià. I amb L'atles furtiu (Columna, 1998) obtenia el prestigiós
premi Sant Jordi 1997 i es convertia en un dels novel·listes més
reconeguts, acceptats i llegits dels últims anys en novel·lar
la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí
de l'Edat Mitjana.
John Sinclair és el protagonista d'aquesta història, una
de les poques invencions de Bosch per a una novel·la que té
una clara pretensió historicista i que comença amb l'anunci
de Lluís XIV proclamant el seu nét Felip de Borbó
com a legítim hereu de la monarquia espanyola. A partir d'aquí,
John Sinclair haurà de convèncer els catalans perquè
secundin la rebel·lió contra el Borbó. La visió
que Sinclair té dels catalans mereix ser destacada: "No m'atreviria
a dir, sense reserves, que els catalans siguin un poble civilitzat. Industriós,
sí. Un poc avar també, comparable als escocesos en moltes
coses excepte en la tristor, que a la terra catalana s'estila menys. Són
llestos, a estones riallers i sempre tossuts. Excepcionalment caparruts,
com he tingut l'ocasió de comprovar des que vaig posar el peu a
les seves costes per primer cop. De fet, el que els allunya de la raó
no és la disposició festiva, que saben consignar a les hores
de celebració i que no solen remullar amb gaire més que
un parell de flascons d'aiguardent. El que els pot fer forassenyats, més
enllà de tota frontera decent, és precisament aquesta obstinació
malaltissa pels seus propòsits, aquesta natural inclinació
a la contumàcia". Un to que recorda molt Josep Pla i que aporta
un element prou interessant i intel·ligent a la narració:
la distància. Així s'eviten les temptacions d'exacerbació
patriòtica i el text guanya en credibilitat.
PERSONATGES CABDALS
Al llarg d'aquesta primera entrega de la trilogia, apareixen alguns dels
personatges cabdals d'aquell episodi històric: Rafael de Casanova,
Bac de Roda (cèlebre guerriller vigatà), el general Moragues,
el coronel Dalmau i el general Antoni de Villaroel. Contra aquests, els
altres; els botiflers. I al bell mig de tot això, un tòpic,
que no per això deixa de ser cert: el sexe a la Cort, i, per extensió,
a tota la societat del divuit. Un altre dels elements que conformen un
text molt interessant de llegir, tant des del punt de vista estrictament
històric, com des del punt de vista narratiu. Breu: literari.
Article publicat a “La Vanguardia” el 21/12/2001
La antesala del 11 de septiembre de 1714
Después
de novelar la vida de la figura histórica de Francesc Macià,
Alfred Bosch (Barcelona, 1961) nos sirve ahora la primera entrega de una
trilogía centrada en la guerra de Sucesión de 1714. El primer
volumen nos introduce en los manejos de las potencias europeas en la contienda
por el trono español a la muerte sin descendencia del último
Austria y nos deja en la antesala de la fatídica fecha de la caída
de Barcelona, el 11 de septiembre.Pero, más que la historia en
letras mayúsculas, lo que rápidamente toma cuerpo es el
tono de aventura que le confiere el autor a través de la voz en
primera persona (inevitable a lo que parece en la novela histórica
que se factura ahora y aquí) del protagonista: un "agent especial"
británico, claro remedo dieciochesco de un tal Bond, igual de licencioso
y cínico que el personaje de Fleming, pero hacia el final del libro
decantado hacia lo sentimental. Los capítulos que nos introducen
en las cortes de Versalles, Viena, en la vida social y política
de Londres, la captación de Sinclair como agente y su llegada a
Cataluña para azuzar el descontento, las opiniones del espía
sobre la sociedad catalana por lo que tienen de actual y no de comentario
de hace casi 300 años, son de lo mejor del libro y demuestran la
buena mano del autor en el manejo de la lengua y la descripción.
Pero este andamiaje resulta muy exiguo para aguantar toda una novela que,
a partir de su ecuador, empieza a perder fuelle. La trama se afloja hasta
deshilacharse y quedar reducida a resolver misterios secundarios que devalúan
la potencialidad que contenía el personaje tal vez a la espera
de recuperar el aliento en la próxima entrega. Otra cosa muy distinta
es que algún día se hable sobre el alcance de la actual
promoción de la novela histórica escrita en catalán
más allá o más acá de crear un tipo muy determinado
de lector. O consumidor (de libros).
Article publicat a “La Vanguardia” el 03/12/2001 per Rosa Maria Piñol
Alfred Bosch inicia con "Set de rei" una trilogía sobre
el Onze de Setembre
"¿Por
qué los catalanes participaron en la guerra de Sucesión?
¿Por qué optaron al final por la resistencia a ultranza,
hasta el suicidio?" Alfred Bosch, historiador y novelista, se formula
estas dos preguntas y, en la medida de lo posible, intenta responderlas
a lo largo de las páginas de 1714, una trilogía novelística
sobre el Onze de Setembre que acaba de inaugurar con la publicación
del primer título, Set de rei. Fue un encargo de la editorial
Columna, que deseaba publicar una obra narrativa sobre uno de los grandes
mitos de la historia de Cataluña, hasta ahora escasamente novelados.
"Inicialmente, la editorial quería una narración biográfica
sobre Rafael Casanova -explica Alfred Bosch-, pero pensé que este
enfoque no sería interesante porque Casanova como personaje tiene
poca entidad -aunque, evidentemente, aparecerá en la obra-. Lo
cierto es que tiene poco de heroico y legendario. Entra en escena un poco
por casualidad, por el cargo que ocupa en aquel momento político.
Pero la historiografía romántica lo convirtió en
héroe porque era el representante institucional más destacado."
Alfred Bosch estructura su crónica novelada de la guerra de Sucesión
a partir de la figura de ficción de John Sinclair, un aventurero
inglés a quien su país encarga convencer a Cataluña
para que se enfrente al rey Felipe V. "De hecho, este personaje es
prácticamente el único elemento de ficción, pero
es el eje central de la trilogía -dice el escritor-. Su figura
me permite retratar aquellos episodios históricos desde la mirada
distante e irónica de un inglés. Es un tipo mujeriego, que
no es espía profesional, ni político, ni diplomático,
que pronto se verá arrastrado por la vorágine de los hechos."
Las tres entregas de la obra adoptarán distintos tintes genéricos.
"La primera parte, que abarca los once primeros años del siglo
XVIII, tiene más de comedia e historia de aventuras, aunque la
guerra sea el telón de fondo -explica Bosch-. La segunda transcurre
entre 1711 y 1714, y es sobre todo un drama amoroso. La tercera novela
se centra en el asedio y la derrota y, claro, es pura tragedia helénica."El
escritor, convencido de la importancia de la acción en este tipo
de relatos ("todo lo que pueda decirse mediante el diálogo
y la acción, es preferible a la descripción"), se recrea
en los hechos más trepidantes de aquella contienda. "La primera
novela es la más histórica -señala-, porque sitúo
en ella el contexto internacional de la guerra. En las otras eso ya se
da por sabido, la pedagogía no es necesaria."
Bosch se ha esforzado especialmente en recrear el ambiente de la época
con detalles sobre la indumentaria, las comidas y las novedades del momento,
como el té, el café, la generalización del tabaco
y el rapé, el termómetro o las primeras máquinas
de vapor.
La trilogía 1714 propone una forma distinta de contemplar
los hechos que precedieron al Onze de Setembre, y sin duda puede ayu-dar
a sus lectores a conocerlos más a fondo. "Éste, como
cualquier episodio histórico, es poco conocido -afirma Bosch-,
y aún más tratán-dose de historia catalana porque
ésta no tiene tanta tradición en las escuelas. En este caso,
por ejemplo, la pregunta más apasionante para mí es por
qué las instituciones ca-talanas se obstinaron en aguantar hasta
el final de una forma sui-cida. Yo intento dar una explicación
humana a este interrogante."En la obra se abordan aspectos poco sabidos
del momento histórico de la guerra de Sucesión como la existencia
de esclavos en Barcelona ("uno de los personajes importantes de mi
historia es una esclava"). O como el ambiente reli-gioso que se vivía
en la ciudad. "Ya se sabe que la realidad supera muchas veces la
ficción. El ambiente de obcecación y fanatismo religioso
era muy acusado en aquel momento y ello les hacía creer que los
milagros eran posibles. En la historia hay beatas y vicarios que pronostican
que saldrán victoriosos del trance, vírgenes que van descalzas
a Montserrat... Y, cuando el general jefe de los defensores, Antoni de
Villarroel, finalmente dimite, la ciudad elige como generalísima
del ejército... ¡a la Virgen de la Merced!"
Más que un enfoque desmitificador, Bosch precisa que el suyo intenta
ser humanizador. "Trato de entender por qué la gente hace
las cosas -dice-. Pero también introduzco una cierta caricatura.
Aquellos hechos históricos son una épica. Por tanto, el
libro se aprovecha del mito. Pero procuro abordarlo con ojo crítico.
Por eso el protagonista es un forastero. Con su mirada distanciada se
evita caer en excesos patrioteros y, a la inversa, en el autoodio."
Apareix el primer volum d'una trilogia sobre els fets de
1714 L'escriptor i professor d'història Alfred Bosch signa
aquesta trilogia que completarà un dels episodis més transcendents
de la història del Principat. Aquest projecte és un encàrreg
de l'editor Miquel Alzueta que es remunta al 1999. El primer volum d'aquesta
trilogia surt a la venda avui. Es tracta de 1714. Set de rei i
l'edita l'Editorial Columna. El protagonista d'aquest ambiciós
projecte és un jove espia anglès, que en aquest primer lliurament
desembarca al port de Roses i relata els fets històrics previs
a la caiguda de Barcelona, entre 1701 i 1713. En aquests anys, Bosch endinsa
el lector en el joc d'interessos de les potències europees per
aconseguir el poder de la corona espanyola. El segon volum de la trilogia
es troba en el procés final de redacció i, si no hi ha cap
incidència de darrera hora, sortirà a la venda cap al nadal
sota el títol 1714. Sota la pell del diable. En aquest cas,
la trama abastarà l'abandonament de la causa catalana per part
dels països suposadament aliats. El tercer volum estarà enllestit
el mes de març de l'any vinent i durà el títol 1714.
L'any de la tempesta. El setge de Barcelona i la derrota catalana
centran bona part de l'argument de l'obra. Abans de la Diada de Sant Jordi
del 2002, la trilogia completa es podrà trobar a les llibreries.
La trajectòria literària de Bosch va fer un tomb quan va
escriure L'Atles furtiu, el 1997, amb el qual es va endur el Premi
Sant Jordi. La seva passió pel continent africà l'ha dut
a publicar títol com Àlia, la sublim (2000) o
Herois d’Azània (1997). L'any passat es va endur el Premi
Nestor Luján amb lobra de caràcter biogràfic sobre
Francesc Macià titulada L’Avi.
Opinió de l'escriptor sobre
Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000
L'ús que faig d'Internet és més aviat selectiu. Crec
que el correu electrònic és una eina molt útil, econòmica,
ràpida i eficaç, sobretot a llargues dis tàncies,
i per tant l'exploto tant com puc. En canvi, navego molt poc per webs.
Penso que avui en dia,quan finalment hem aconseguit que les biblioteques
funcionin sense gaires embussos, quan no és tan difícil
com abans trobar llibres i endur-se'ls de préstec, alguna ment
maquiavèl·lica s'ha inventat la navegació cibernètica
per fer-nos perdre el temps que havíem aconseguit estalviar. Quan
no cau lalínia, has de pagar una quota per entrar a certesinformacions,
o la connexió està tan saturada que et passes hores esperant
el teu destí, i això si tens la sort de saber exactament
què estàs buscant que sol ser una excepció entre
persones desorientades com jo que s'acosten als temes per aproximació.
En resum, navegar per les webs em fa tota la impressió de ser un
enganyifa cara i laboriosa. Els cibernautes cada cop em recorden més
els devots del Sis-cents als anys seixanta: troben plaer en el trànsit,
els embussos i la novetat tècnica que al cap de vint anys
apareix com la cosa més tronada delmón per motius que
s'acosten força a la devocióreligiosa. Adreça electrònica:
alfred.bosch@huma.upf.es
http://www.escriptors.com/autors/boscha/index.html
Alfred Bosch. Pàgina de l'AELC
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]