|
||||||||||||||
Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp, 1882 - París, 1956). Era fill natural d'un terratinent selvatà, fet que el trasbalsà durant tota la seva vida. Entrà en contacte amb la colla de Reus, ciutat on estudiava batxillerat. Al mateix temps comença a escriure poemes. El 1899, després d'un intent de suïcidi, marxà a Barcelona, on inicià estudis de farmàcia, que ben aviat abandonà. Simpatitzà amb els ambients artístics i anarquitzants. El 1902 marxà a París, on menà una vida bohèmia i errant fins el 1904. Tornà a Barcelona, on començà a dedicar-se al periodisme i a escriure teatre. Col·laborà, entre d'altres publicacions, a "Ars", "Reus tranquil", "Joventut", "Estel", "La Publicitat" i "La Campana de Gràcia", de la qual fou director de 1932 a 1934. A més fou director literari d'Edicions Proa, a la qual donà suport després de la Guerra Civil amb el seu mecenatge. Es dedicà a lapolítica durant l'època de la República: fou diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català i conseller de la Generalitat. En el conjunt de la producció teatral, i deixant de banda la poesia, podem distingir dos períodes, iniciats cronològicament amb les obres La dama alegre (1904) i La dolça Agnès (1914). La primera i més important s'afilera amb el Modernisme i dóna, entre d'altres, els següents títols: Aigües encantades (1907), La dama enamorada (1908), El gran Aleix (1912). A partir del 1914, coincidint amb l'entrada en crisi del teatre català, comença la seva segona etapa, de la qual destaquem Si n'era una minyona (1918), El gran enlluernament (1919), L'escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923). Amb la seva obra novel·lística assolirà la seva realització com a escriptor. Les seves obres més importants són El cercle màgic (1929), Camins de França (1934) i El pelegrí apassionat, cicle novel·lesc escrit des de 1938 fins a 1952 i acabat de publicar, en dotze volums, el 1977. Traduí Shakespeare, Gorki i Tolstoi. Servitud El cercle màgic Article
publicat a El Periódico el 21/09/02 per Vicenç
Pagès Jordà Proletaris
de la ploma Durant la
primera meitat de Servitud, el crític es veu temptat de
recomanar-ne la lectura a les facultats de Ciències de la Comunicació.
La descripció que fa Joan Puig i Ferreter de les baixeses de la
professió és antològica: em refereixo a la pràctica
del plagi, les enveges dels companys, la humiliació de l'autocensura
o els interessos extraperiodístics. A Servitud no hi falten
retrats com el de l'escriptor frustrat, el del reporter que s'ha tornat
cínic a còpia de desenganys, el del tot terreny sense idees
pròpies, o fins i tot el del lladre de llibres que habita cada
redacció. Un devessall de realisme que podria ser útil per
posar en contacte els periodistes vocacionals amb la duresa del medi de
treball.
Article
publicat a El Pais el 16/05/02 per Jordi Puntí Periodistes Potser per
la particular manera que té de viure la realitat, el món
del periodisme ha protagonitzat més duna novel·la
memorable. De Tom wolfe a Ferran Torrent, dels sarcasmes dEvelyn
Waugh a Scoop! a la picaresca de Los últimos días
de La Prensa, de Jaime Bayley, les redaccions dels diaris
solen ser un mercat dodis, enveges, aliances, servilismes i, per
tant, de literatura. Servitud, de Joan Puig i Ferrater (1882-1956),
ara feliçment reeditada, va aparèixer per primer cop el
1926 i és una daquestes novel·les que treu partit
del mercadeig de les vanitats i els interessos entre periodistes i poder.
Guillem-Jordi Graells explica a la Introducció, molt
útil, que Puig i Ferrater no ho considerava una novel·la
perquè en escriure-la es trobava constantment privat del
plaer dinventar que és el propi dun novel·lista
-i, de fet, el subtítol és Memòries dun
periodista-, però des del primer moment que va sortir els
lectors la van voler llegir com una novel·la en clau que torpedinava
els anys en què lautor va fer de periodista a La Vanguardia,
entre 1911 i 1920, i el menyspreu amb què Gaziel tractava Puig
i Ferreter, temps després, sha dentendre com una seqüela
del mal causat pel llibre. Article
publicat al diari Avui el 13/06/02 per LluísLlort Una
revenja lúcida Perquè
una obra pugui ser considerada un clàssic, a més de tenir
qualitat i/o peculiaritat, ha de superar la prova del pas del temps. Per
comprendre l'essència d'un clàssic no ens hem de traslladar,
per força, fins al passat. El llenguatge, l'ambientació,
els costums, les creences i altres detalls potser sí que tenen
una data de caducitat, però l'esperit universal d'un clàssic,
per anys que passin, ha de ser vigent. D'exemple podríem posar
l'Odissea d'Homer, el Macbeth de Shakespeare, el Quixot
de Cervantes, El procés de Kafka i Crim i càstig
de Dostoievski, entre molts i molts altres.L'editorial Proa ha publicat
Servitud. Memòries d'un periodista, de Joan Puig i Ferreter,
que és el tercer número de la nova col.lecció Clàssics
Catalans. L'extensa i erudita introducció a aquesta magnífica
novel.la de Puig i Ferreter l'ha escrit Guillem-Jordi Graells, que també
ha prologat i preparat l'edició dels dos primers volums del Teatre
Complet de Puig i Ferreter, que Arola Editors va publicar el desembre
passat dins la col.lecció Biblioteca Catalana.Joan Puig i Ferreter
(la Selva del Camp 1882 - París 1956) va iniciar-se en el món
de l'escriptura amb la poesia, gènere amb què va guanyar
bastants Jocs Florals. Després, marcat per la influència
d'Ibsen, es va passar al teatre, gènere en què va escriure
de manera prolífica i va alternar èxits i fracassos. Amb
el periodisme va malviure uns quants anys (nou dels quals, 1911-1920,
traduint telegrames del francès per a la secció internacional
de "La Vanguardia", tot i que posteriorment va passar per moltes
altres publicacions) i, alhora, va arribar a la novel.la. Tant en el teatre
com en la narrativa va destacar com a impulsor i normalitzador de la represa
cultural en l'empobrit panorama de l'època postmodernista. MATERIAL
AUTOBIOGRÀFIC Servitud, novel.la que reordena material autobiogràfic i històric, és probablement la millor obra narrativa de Puig i Ferreter, a més de la més popular des de la seva publicació el 1926 i l'única que va merèixer l'honor de ser traduïda al castellà. Es tracta d'una visió àcida i crítica del pas del jove Andreu Rojals (Puig i Ferreter) per la redacció de La Llanterna ("La Vanguardia"), el contacte amb diversos companys, com ara Perera (Pomés), Veguer (Màrius Verdaguer), Trias (Alfred Opisso, pare del dibuixant), Prunera (Nogueras Oller), entre d'altres, a més del director (Miquel dels Sants Oliver), l'únic que apareix envoltat de lloances. Agustí Calvet, Gaziel -que també va escriure un llibre contra els Godó, Història de La Vanguardia, 1884-1936-, era, amb Oliver, director del diari quan Puig i Ferreter hi va treballar. El fet que l'autor no l'inclogués en la novel.la, en lloc d'apreciar-ho com a deferència, va fer que Gaziel malparlés de l'obra sense miraments. Mereix un comentari a part el marquès que és l'amo de La Llanterna, Don Hilarió (Ramon Godó i Lallana, comte de Godó), autèntica bèstia negra del relat, home dèspota que menysprea els catalanistes -sempre parla en castellà, tot i ser barceloní-, els republicans, els socialistes i, per descomptat, tots aquells a qui dóna de menjar, especialment els obrers, els quals esclavitza. Sota la perspectiva de Rojals i Don Hilarió, la novel.la narra de manera apassionant els anys crítics de la postguerra mundial, el món del sindicalisme, del pistolerisme i, sobretot, la gran vaga del 1919 a Barcelona, representada per la lluita desesperada de l'empresari contra el poder de l'Organització General dels Treballadors: "Havia començat un temps que tothom tenia por, semblava que anava a canviar l'antic ordre de coses, i tothom afalagava els seus subordinats com tement que serien els amos de demà".L'esperit autobiogràfic amb què comença l'obra es dilueix cap al final, en què perd realisme, i els fets històrics són tractats segons convé, pel que fa a importància i a ordre cronològic. Puig i Ferreter aboca en aquesta novel.la la seva particular revenja contra el comte de Godó i el seu diari, contra els sindicalistes i contra el món del periodisme. Per exemple, de La Llanterna en diu: "Quina ànima ha de tenir un tros de paper que va a les mans de cent mil llegidors i ha de parlar una mica de tot i ha d'acontentar tothom i ha de procurar captar de tots els estaments subscriptors, esqueles i anuncis?". Sense ànim de crear polèmica, la veritat és que en els últims 85 anys, en aquest aspecte, "La Vanguardia" tampoc ha canviat gaire, a banda que la llegeixen més de cent mil persones.Sobre els periodistes, en Perera aconsella a Rojals: "Fugi, vostè que és jove, d'aquest treball absurd. L'ase de la sínia treu aigua per regar els camps. Què reguem nosaltres? Fomentem l'estultícia, la ignorància, la mentida i la badoqueria. [...] Damunt nostre, damunt la nostra estúpida servitud, creix la riquesa, la glòria, la vanitat, l'autoritat, l'abús i el crim; i nosaltres ens consumim de misèria, oblit i rancúnia. I gosem dir-nos intel.lectuals!". Tampoc hi ha hagut gaires canvis, la veritat. "Com el mercer ven cintes, nosaltres [els periodistes] venem el suc del nostre cervell. Això és la nostra grandesa i la nostra misèria. Servim a qui ens paga".Si totes les revenges fossin lúcides com aquesta Servitud de Puig i Ferreter, aquest sentiment deixaria de ser mal vist per la societat políticament correcta. http://www.partal.com/aelc/autors/puigiferreterj/index.html Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]
|