Biografia

Luís Goytisolo Gay (Barcelona 1935) Novel·lista. La seva primera obra, el conjunt de relats Las afueras (1959) reflectia la societat de pre- guerra. Després publicà Las mismas palabras (1962), amb una estructura més novel·lesca, dos llibres de faules: Ojos, círculos, búhos (1970) i Devoraciones (1976), la novel·la Estela del fuego que se aleja (1984) i el llibre de texts diversos Investigaciones y conjeturas de Claudio Mendoza (1985). Simultàniament escriví la tetralogia Antagonía, formada per les novel·les Recuento (1973), autoreflexió ètica de prosa experimental, Los verdes de mayo hasta el mar (1976), entorn de l'erotisme, La cólera de Aquiles (1979), recreació d'un personatge femení, molt complex, i Teoría del conocimiento (1981), que recull els elements més importants de les novel·les anteriors. Amb Estatua con Palomas (1992), de tema polític, obtingué el Premio Nacional de Narrativa. El 1995 ingressà a la Real Academia Española.La seva producció literària ha continuat a Estatua con palomas (1992), novel·la amb una bona dosi de component autobiogràfic. Ha publicat, més recentment, Placer licuante (1997) i Escalera hacia el cielo (1999)

Obra

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 11/04/3 per Lourdes Domínguez

La casualitat (o no) ha volgut que les dues noves novel·les dels germans Goytisolo es publiquessin al mateix temps. Així, mentre Juan Goytisolo, el germà gran, ha publicat Telón de boca (El Aleph), el seu germà Luis acaba de treure al mercat Liberación (Alfaguara). La darrera obra de Luis Goytisolo retrata la vida d'uns personatges que proven de fugir d'ells mateixos, de la personalitat que la societat els ha fet assumir, per descobrir la pròpia. L'autor, membre de la Real Academia Española de la Lengua des del 1995 i Premio Nacional de literatura i de la crítica, ha optat per una estructura més aviat complexa. Com explica en aquesta entrevista, es tracta de 63 escenes agrupades en 9 capítols en què anem fent salts tant en el temps (del present a l'època de l'emperador romà Marc Aureli) com en l'espai (de la ciutat al camp). Liberación ens acosta a alguns dels temes recurrents de l'obra de Goytisolo, com ara una visió moderna del món rural, uns protagonistes insatisfets, la guerra, la mort, el paisatge com a personatge... En canvi, el sexe, més explícit en d'altres obres anteriors, cedeix en aquest cas el protagonisme a la violència urbana dels grups de joves i a la violència que implica una guerra civil. Luis Goytisolo, que fa uns anys preconitzava el declivi de la novel·la com a gènere, continua apostant, doncs, per aquesta, encara que fugi de la història lineal protagonitzada per un únic personatge. Hi trobem l'arquitecte Ricardo (el personatge que dóna veu a gran part dels capítols del llibre), la Clàudia (la seva filla), el Cosca i el Joderas (dos brètols que van apallissant gent indefensa), la Cati (una treballadora d'una agència de viatges), Carlos (l'antic amic de Ricardo), l'emperador Marc Aureli... Tots miren d'alliberar-se de la seva imatge indagant en el seu interior, mentre La Mola, la veritable protagonista de tota la història de Liberación , continua alçant-se majestuosa enmig del poble de Vallfranca. En definitiva, una novel·la innovadora aliena a les modes literàries.

L.D. Si li demanés de definir Liberación, podria respondre'm?

L.G. Si en tingués una definició, probablement no hauria escrit la novel·la.

L.D. Digui'm com a mínim si creu que és transgressora o diferent de les novel·les que estem acostumats a llegir.

L.G. De trangressora, no n'és més que d'altres; de diferent, suposo que sí. Però és que, en realitat, sempre intento que les meves novel·les siguin diferents de la resta i diferents entre si.

L.D. Liberación, en canvi, abraça molts dels temes que ja s'apuntaven a Diario de 360 grados, la seva novel·la anterior. ¿Considera que n'és una mena de continuació?

L.G. Liberación brota, directament, del terreny de joc marcat a Diario de 360 grados, que era una novel·la intergenèrica que combinava elements narratius, autobiogràfics, d'assaig, reflexius... Liberación , en canvi, és una novel·la en el sentit més clàssic del terme, ja que només conté elements narratius.

L.D. Però l'obra s'estructura en 63 relats breus i amb una certa autonomia que van explicant-nos diferents trames que van endavant i endarrere. L'estructura no és gaire clàssica, no li sembla?

L.G. Ja, però és la meva clàssica manera de narrar. Sempre m'he allunyat de la narració convencional. El lector coneix la sort dels personatges de la novel·la abans que l'autor ho escrigui de forma explícita.

L.D. Però llavors no té por que es perdi el suspens?

L.G. Liberación és la negació del suspens: primer explico què passarà i després narro el com. No crec que ocultant alguns dels elements de la trama una novel·la guanyi en interès. De fet, a la vida real sovint sabem què ens passarà, però el que desconeixem és com passarà. Ocultar dades és vàlid per a un prestidigitador, però no m'agrada com a recurs per a un escriptor. Prefereixo que si el lector va fent petits tastos abans de decidir-se a comprar els meus llibres hi trobi fragments interessants en qualsevol pàgina. El que és important, crec, és que el lector quedi satisfet després de girar l'últim full de l'obra, i no només pel que posa a les darreres línies, sinó pel conjunt del llibre.

L.D. ¿La forma d'estructurar la novel·la respon a algun objectiu concret?

L.G. Hi ha nou capítols que formen con una mena de doble embut: del primer al quart, les escenes són cada vegada més curtes, mentre que del sisè al novè, es van fent cada vegada més llargues. El capítol cinquè, el del mig, és el del relat de Marc Aureli. L'estructura no és cap joc: l'he triada perquè és la que millor em permetia adaptar-me al que volia narrar.

L.D. ¿Estaria d'acord a afirmar que estem davant d'una novel·la mosaic?

L.G. Si et refereixes a si és una obra coral, t'haig de respondre que no ho és, perquè les diferents veus se superposen: Ricardo s'expressa a través de Marc Aureli, a la Cati li agradaria ser com la Clàudia... És com una mena de puzle, però on tot encaixa i tot queda lligat. En aquest sentit, es pot contemplar com un gran quadre on encabim multitud d'elements diferents. Com el El jardí de les delícies , del Bosch, que trobem a la portada de la novel·la.

L.D. ¿Pensa que és una novel·la fàcil de llegir?

L.G. Crec que sí, perquè encara que hàgim parlat de puzle crec que estem davant d'un trencaclosques acabat, on les peces acaben encaixant.

L.D. Quin efecte li agradaria que la seva novel·la provoqués en el lector?

L.G. Crec que Liberación no pot deixar indiferent cap lector mínimament sensible. M'encantaria que, un cop acabat el llibre, el lector veiés la vida d'una altra manera.

L.D. Déu n'hi do...

L.G. És difícil d'aconseguir, però hi ha autors que se'n surten. A mi, hi ha novel·les que m'han il·luminat, que m'han permès entendre'm millor i entendre millor els altres. Ni filosofia, ni assaig: les lectures que més m'han influit a la meva vida han estat novel·les.

L.D. ¿Escriure Liberación l'ha canviat?

L.G. Cada novel·la que escric ho fa. Escriure una novel·la és com una investigació: fins que no he acabat de posar el darrer punt, no descobreixo què és exactament el que volia dir des d'un principi. En un assaig anterior ho expressava dient que per a mi "l'escriptura és com un pensament perfeccionat": no és el mateix pensar en alguna cosa que escriure-ho i adonar-te que és més precís el que has imprès al paper que el que et donava voltes al cap.

L.D. Per què ha utilitzat la figura de Marc Aureli en una història ambientada en l'actualitat?

L.G. Perquè he escrit una novel·la en què els fragments se succeeixen tant en l'espai com en el temps. Els diferents relats ens traslladen del camp a la ciutat i de l'època actual al passat. Així, el capítol cinquè es constitueix com un relat intern que ens situa al temps de l'emperador romà. El que pretenia amb el relat de Marc Aureli era il·luminar la realitat, el present, per demostrar que gran part de les coses que ens semblen noves, no són més que repeticions de la història.

L.D. ¿S'ha hagut de documentar gaire sobre aquest personatge?

L.G. No, perquè Marc Aureli sempre ha despertat el meu interès. No conec cap emperador o rei a part d'ell que hagi renunciat al seu regnat per escriure. A més, la va encertar, perquè tothom el recorda més per la seva faceta d'escriptor que per la d'emperador, una vessant que tampoc va fer gens malament.

L.D. De tots els personatges de Liberación, ¿n'hi ha cap que hagi acabat guanyant més espai del que en un principi li tenia reservat?

L.G. Sí, és un fet que també m'ha passat en altres novel·les. A la tercera part d'Antagonia , per exemple, la protagonista de La cólera de Aquiles , Matilde Lloret, va anar creixent, reclamant-me que el matisés més perquè és mereixia més pàgines. A Liberación , en canvi, el personatge que més ha crescut és Cati, una treballadora d'una agència de viatges que pren un altre personatge, Clàudia, com a model.

L.D. ¿Un altre cas seria el del personatge Carlos?

L.G. Carlos és un antic amic de Ricardo que al final es converteix en un personatge rellevant. És un home que sap que és un desastre de persona, però que reclama ser considerat alguna cosa més que un ximple. Cati i Carlos són, doncs, els dos personatges que se'm van rebel·lar.

L.D. Ha trigat sis mesos a escriure Liberación, però en canvi va necessitar 17 anys per acabar la tetralogia Antagonia. ¿Es considera un autor que escriu ràpid o lent?

L.G. És que, si no m'equivoco, només el capítol vuitè del primer volum d 'Antagonia ja és més llarg que Liberación ! Però, responent a la teva pregunta, suposo que sóc més aviat lent, perquè escric a mà. No m'interessa utilitzar l'ordinador, perquè necessito temps per pensar el que vull expressar. Un cop fet el primer esborrany, encara el passo a net una altra vegada a mà. Només així puc assaborir el que vull transmetre. Únicament després del segon esborrany em decideixo a passar el text a l'ordinador.

L.D. ¿Hi ha gaire diferència entre el primer i el tercer escrit?

L.G. La veritat és que no. El primer esborrany no té forma de novel·la; en el segon, ordeno les diferents escenes i els diferents fils argumentals; i quan ja ho passo a l'ordinador, els canvis són mínims. En el cas concret de Liberación , he canviat ben poques coses, perquè hi havia molta preparació prèvia al darrere. Diario de 360 grados m'havia preparat molt el terreny, perquè la idea d'escriure una novel·la d'aquest tipus ja em rondava pel cap a principis de la dècada dels 90.

L.D. El camp és una constant en les seves obres de ficció...

L.G. És que tots els meus records d'infantesa són del camp. No vaig saber què era la ciutat fins que vaig anar a Barcelona, als 5 anys.

L.D. Sí, però la seva visió del camp no és precisament gaire rural...

L.G. No, és més aviat un camp molt actual: sense pagesos, ple de cotxes, amb subvencions als cultius...

L.D. De la mateixa manera, el parlar dels joves de ciutat que apareix a la seva novel·la tampoc no acaba de ser real...

L.G. No, és una mena de llenguatge inventat, però molt actual, que tothom pot entendre. No he volgut utilitzar el parlar de la joventut a la discoteca, perquè és molt canviant i ens sis mesos quedaria desfasat. És un llenguatge molt interessant, perquè és molt innovador.

L.D. Una altra constant dels seus llibres és el sexe, que a Liberación, en canvi, és menys explícit. Per contra, el que sí que trobem en aquesta novel·la és molta violència. ¿Se sent còmode a l'hora d'escriure escenes violentes?

L.G. De vegades em costa acabar-les, però si vols reflectir la realitat actual no hi ha més remei que fer-ho.

L.D. Malgrat les coses horribles que explica a Liberación, ¿defensa que no és una novel·la pessimista? L.G. Per mi és una obra més aviat optimista.

L.G. Sí, però, en definitiva, l'obra és com una mena d'homenatge a una casa que ho acaba resistint tot. El que vull expressar és que poden passar moltes coses dolentes, però que la vida continua endavant.

L.D. Al seu assaig El porvenir de la palabra anunciava que la novel·la, tal com l'entenem avui, era un gènere que acabaria morint i que donaria pas a una altra mena de gènere que ja s'està creant. ¿Liberación podria ser una mostra d'aquesta nova manera de narrar que profetitzava?

L.G. Al que jo em referia és al fet que els nous hàbits socials reclamaran noves maneres de llegir ficció. No és cert que els humans deixarem de llegir, sinó que ho farem d'una altra manera; no és veritat que els autors deixarem d'escriure novel·les, sinó que aconseguirem saciar d'una altra manera la nostra necessitat de crear.

L.D. ¿La bona literatura és compatible, segons vostè, amb el fet de guanyar molts diners?

L.G. No té per què. Hi ha autors excel·lents, com ara Musil, que van tenir poc èxit de públic, i d'altres que han venut molt, com ara Thomas Mann. En el meu cas, alguns dels meus llibres s'han venut molt bé i d'altres menys, però tampoc n'hi hagut cap que hagi estat un fracàs. Crec que tinc un grup de lectors fidels.

L.D. I què prepara per a aquest lector que el segueix llibre rere llibre?

L.G. Estic preparant una obra bastant intergenèrica, però encara és massa aviat per parlar-ne.

Entrevista publicada al diari “ABC” per Javier Rodríguez Marcos

Luis Goytisolo: «Llegará un día en que nadie escriba novelas»

La última novela de Luis Goytisolo (Barcelona, 1935) pone en escena un universo narrativo al que no escapa ninguno de los aspectos de la realidad. De la sociología a la botánica pasando por el arte, la biología, la política y, por supuesto, la literatura, Diario de 360¼ sintetiza en el periodo de un año la reflexión ensayística, la memoria personal y la ficción. Después de obras como Placer licuante o Escalera hacia el cielo, que él, sin falsos complejos, no duda en calificar, de «triviales», este académico de la Española vuelve a recorrer los caminos de la novela total, los mismos que entre 1963 y 1981 dieron lugar a los cuatro libros que conforman su obra más célebre, Antagonía. Con un pesimismo -«realismo», matiza- de tintes apocalípticos, Goytisolo retrata la vida de unos personajes que huyen de un mundo en quiebra a la vez que recorre su propia autobiografía y sus radicales opiniones sobre el presente gris de la sociedad actual y el negro futuro de la literatura.
-En la primera línea de Diario de 360¼ Dios se da cuenta de que no es inmortal. ¿En la base del acto creador está la conciencia de la muerte?
-Yo creo que es más bien al contrario: la conciencia de la vida. Pero de la vida como proceso, de ahí que haya elegido para este falso diario un ciclo anual, con sus estaciones: empezando por la primavera como juventud y terminando en el invierno, que no es una época muerta, sino la primavera en ciernes, cuando los brotes empiezan a abrirse. Por eso el libro termina un veinte de marzo.
-Su libro, sin embargo, es profundamente pesimista.
-De hecho, termino en ese momento de renacimiento porque las consideraciones sobre el mundo actual pueden parecer, efectivamente, muy pesimistas, ya que hay una violencia soterrada terrible, una gran crueldad, porque se retrata una época de solidaridad y ONGs en la que a la vez sigue habiendo gente que experimenta un placer enorme en hacer el mal. Para que no se me tilde de pesimista termino en el umbral de la primavera.
-Y crea Comoloro, una utopía ajena a esa crueldad.
-Creo un lugar mítico que aparece descrito indirectamente por voces de gentes llegadas de todo el mundo, como a un monasterio en la Edad Media o a un monasterio budista en la actualidad. Comoloro es lo que es porque ellos están allí. En el fondo es una metáfora de la capacidad creativa del ser humano, que es lo que nos distingue del resto de los animales. Esa capacidad ha existido siempre, y no hay motivos para pensar que vaya a dejar de existir, por mucho que el panorama presente nos parezca desolador.
-Diario de 360¼ tiene algo de relato total, enciclopédico, pero la totalidad se expresa por fragmentos. ¿Después de todas las crisis del siglo XX ya no es posible una Unidad con mayúsculas?
-Yo creo que es posible, y que en este libro la consigo. Una imagen útil sería la del mosaico. En lugares con ruinas romanas las piedras y capiteles están en ruinas y, sin embargo, te encuentras en el suelo con un mosaico casi perfecto. El mosaico se usa muchas veces para hablar de lo fragmentario, cuando es todo lo contrario: a partir de pequeñas piezas se da una idea de conjunto. Lo mismo sucede en la novela. A partir de las pequeñas piezas que la conforman surge un todo que no tiene nada que ver con las piezas consideradas por separado.
-También en Antagonía se buscaba una teoría general del conocimiento. ¿Cómo ha evolucionado esa búsqueda?
-Utilizando una metáfora botánica, podría decirse que Antagonía era una irrupción, la formación de lo que es frente a lo que no es, la aparición de la creación, como un brote que surge del suelo, va creciendo, se transforma en árbol y, al final, fructifica. Esa fructificación sería el último volumen, Teoría del conocimiento, que es una novela dentro de la novela. Diario de 360¼ considera ya al árbol crecido. El árbol, en lugar de irrumpir en la realidad, la asimila y absorbe. Vive de su contorno, tanto de la luz como de lo subterráneo. A partir de los elementos de ficción, la novela absorbe los elementos circundantes de esa ficción. La historia de los fugitivos está rodeada de la descripción del terrible mundo exterior del que huyen.
-Usted dice que en el estilo de un libro se condensa todo lo que su autor ama, detesta y aprende. ¿Que ha aprendido con Diario de 360¼?
-A ver más claro lo que quería expresar en el propio diario, a escribir como pensar perfeccionado, algo que ya está en Antagonía. Me interesa la palabra precisa. Decir exactamente lo que quiero decir, lo que no se puede decir con palabras distintas. Ni más ni menos ni otras. Cuando eso sucede el tiempo queda en cierto modo abolido. En el acto de escribir consigues redondear la idea previa que tenías. La ves con mucha más claridad. Para eso no sirve el lenguaje instrumental. Hace falta un lenguaje creativo.
-Precisamente, una de las cosas que usted señala es la sequía creativa de la novela actual.
-Lo que no quiero es que se piense que yo considero que la novela es un género agotado. En principio ningún género lo es. Por otro lado, la evolución de la sociedad es la que marca el declive de los géneros literarios. Yo mismo me considero, por decirlo así, uno de los últimos representantes de la novela moderna, la que puedan representar Proust, Joyce o Faulkner.
-¿Cómo definiría esa novela?
-Sobre todo como un género invasor: invade el terreno de la poesía y el ensayo. Esa novela refleja un mundo que entra en crisis con el fin de la modernidad y la irrupción de los audiovisuales, la globalización de la economía y la posmodernidad, que ha terminado revelándose como la última de las vanguardias. Ahora lo que viene es otra cosa y con otros planteamientos. El momento actual no es el apropiado para un género como la novela moderna, tal y como se había entendido en este siglo. Esto se nota en todos los países, salvo tal vez en el mundo anglosajón, que mantiene una literatura más viva, en buena parte por la irrupción de autores de las antiguas colonias que escriben en inglés. La sequía creativa es perceptible en todos los países: tanto en España como en Italia o Francia, pese a los montajes editoriales. Lo mismo pasa en Hispanoamérica, por mucho que ahora quieran montarse un nuevo boom.
-¿Cuál sería la causa del empobrecimiento de la literatura?
-Son los cambios en las formas de vida los que propician un consumo de literatura más ligera. Al final se convierte en la pescadilla que se muerde la cola, porque muchos escritores se dedican a producir este tipo de literatura, que es, por otra parte, lo que quiere el mercado.
-Usted atribuye la ligereza a la influencia del cine, pero si el cine es ahora el que cuenta las historias ¿no quedaría a la novela todo el campo para trabajar como un fin en sí misma, tal y como propugnaban los modernos?
-Así debería ser, pero entonces lo que fallaría sería, por una parte, el mercado, la gran masa de lectores, y, por otra, sobre todo, el propio escritor. En el futuro estaremos cada vez más frente a autores formados exclusivamente ante la televisión y el cine y que habrán leído muy pocas novelas. Con esa formación, ¿por qué habrían de terminar escribiéndolas? Así, es la idea misma de novela lo que se va perdiendo, diluyendo en ese otro mundo en el que las referencias, tanto en la escuela como en la familia, no tienen nada que ver con la literatura. En el novelista tradicional siempre aparece la familia como elemento determinante. ¿Ahora cuál es la familia? El televisor. Así pues, no es que la novela esté en crisis, es que llegará un día en que nadie escriba novelas.
-¿El reto del novelista no es dar cuenta de esa nueva realidad?
-Claro. Es lo que yo intento. Teniendo muy claro que el cine también tiene sus problemas. Esto que afecta a la novela terminará pasándole al cine. De hecho, ya le pasa. Los actores, por ejemplo, ya no son lo que eran. Ahora casi los que más cuentan son el productor y los efectos especiales. Todavía, no obstante, hay algunos cineastas muy valientes que de vez en cuando ofrecen una obra deslumbrante. Aunque puede que en el futuro ya no sea así. Kubrick, que murió hace poco, era un ejemplo de director excepcional.
-¿Cómo encaja en su obra su trabajo en televisión?
-Para mí son mundos totalmente desligados. Además, siempre he hecho documentales, aunque he tratado de construirlos como películas. Pero eso no interfiere con la literatura. Al contrario, me da independencia como escritor.
-También publicó Mzungo, una novela acompañada de un cederrón.
-Aquel fue un proyecto un tanto desvirtuado por los editores. Yo creé algo sencillo, un divertimento: un texto que terminaba con un juego en el que se hundía un barco. La idea era regalar un CD que reprodujera ese juego. Al final resultó contraproducente, porque la gente llegó a pensar que sin ese disco no se podía entender la novela. En realidad no había ningún tipo de interacción.
-Su pesimismo frente al mundo actual raya en el fatalismo. Habla del empobrecimiento conceptual de los idiomas...
-Basta pensar en el inglés, sobre todo en el norteamericano. Cada vez se utilizan menos palabras y menos tiempos verbales. O en el propio español: hay una tendencia a la pereza, a prescindir de los subjuntivos, por ejemplo.
-También señala la infantilización del gusto.
-Y de los comportamientos. Antes a los adolescentes se les vestía de adultos. Ahora son los adultos los que se visten como adolescentes.
-¿Cree en el progreso?
-El progreso es como una carrera hacia adelante emprendida por alguien al que, a medida que va corriendo, se le hunde el terreno a sus espaldas. Más o menos es lo que está pasando. Hay que seguir corriendo para que no se nos hunda el suelo bajo los pies. No sabemos qué va a pasar ni con el clima ni si llega una crisis ahora que el mercado es global. El pesimismo tiene su lógica. Incluso el fatalismo.
-Pese a ese fatalismo, siempre hay en sus novelas una defensa del hedonismo erótico.
-Para muchos autores parecen universos excluyentes. Para ellos los amores tienen que ser desgraciados. La entrada de «El ruiseñor y la lechuza», al final de Diario de 360¼, es una fusión entre creación literaria y relación erótica. Curiosamente, algún crítico la ha considerado sintácticamente estridente. Se nota que no me ha leído mucho.
-¿Se ha sentido anatemizado por el erotismo de su obra?
-El erotismo siempre estuvo muy presente en mi obra, desde Antagonía. En lo que yo llamo las «novelas triviales» me apeteció hacerlo mucho más explícito. Había algo de provocación en eso. A algunos críticos les pareció impropio de mí publicar novelas como Placer licuante o Escalera hacia el cielo. Ese giro erótico, sin embargo, está en el Cervantes de El viejo celoso o El amante liberal. Empecé Diario de 360¼ en 1995, es decir, que es coetánea de las otras dos. Precisamente por ser las otras más ligeras pude desvincularlas y evitar las interferencias.
-¿El amor y la creación artística son una respuesta a tanta catástrofe?
-Yo creo firmemente en la capacidad creadora del ser humano, que es lo que representa el territorio mítico de Comoloro en la novela. Como dije, el hombre ha creado hasta ahora, y no hay ningún motivo para pensar que vaya a dejar de hacerlo.
-¿Mantiene la esperanza?
-El descubrimiento de los clásicos en el Renacimiento no sólo significó recuperar a unos autores o el griego y el latín clásicos, sino recuperar conceptos que se habían perdido. Aprender idiomas era aprender a pensar. Yo insisto mucho en algo que sirve para la actualidad, en lo mucho que la gente que no lee debe sin saberlo a la gente que lee. Cuando alguien dice que no lee olvida que otros han leído por él, y sin ellos el mundo no sería como es ni la gente se comportaría con él de la forma en que se comporta: de forma amistosa o solidaria, o cortés simplemente. Si nadie hubiera leído, el panorama sería mucho más atroz.
-¿La literatura es un refugio?
-Un refugio y al mismo tiempo un germen de solución. El impulso creador lleva a superar estas situaciones. Es germen de algo que terminará creciendo.
-¿Cree que todavía hay relación entre belleza y bondad?
-Debería haberla. Harold Bloom dice que la hay, que la literatura nos hace mejores, aunque no en el sentido del catecismo. La literatura ayuda a apreciar la belleza, que es impagable. En ella está lo mejor que puede producir la vida.

Article aparegut al diari “Avui” el 28/10/99 a cura de Joan Agut

Jardí de les delícies (sexuals)

Els germans Goytisolo, José Agustín, Juan i Luis, han estat d’actualitat aquestes darreres setmanes. La dramàtica mort accidental de José Agustín gairebé ha coincidit amb l’aparició de l’obra de Miguel Dalmau Los Goytisolo, finalista del premi d’assaig d’Anagrama de l’any passat, i amb la publicació de la darrera novel·la de Luis, Escalera hacia el cielo. Luis Goytisolo (Barcelona, 1935) és un autor que des de Las afueras, de 1958, ha publicat una dotzena de llibres. Forma part, des de 1994, de la Real Academia i les seves novel·les Estela del fuego que se aleja i Estatua con palomas van merèixer els premis de la Crítica i el Nacional de literatuta respectivament. Luis Goytisolo, juntament amb els seus germans, forma part de l’anomenada Escola de Barcelona, que inclou noms com Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Barral, Gil de Biedma, entre d’altres. Els Goytisolo són fills de la burgesia i sempre han exercit d’antiburgesos. Luis fou militant comunista i els tres germans van destacar com a actius antifranquistes. En una certa manera formaven part de la generació que omplia el Boccaccio, signava manifestos i, si calia, anava a parar a la presó. Escalera hacia el cielo és una novel·la de costums, un retrat més del món d’uns certs professionals dels nostres dies –fotògrafs, periodistes, publicitaris, productors de cinema, advocats– a cavall entre Madrid i Barcelona. L’esquema de la novel·la gira entorn de dues parelles, la formada per Patrick i María José, fotògraf i periodista, i per Beatriz Llorac i Estanislao Clemente, presentadora de televisió i productor cinematogràfic, i un solitari, Javier Lozano, creatiu publicitari. María José i Patrick es coneixen amb motiu d’una entrevista periodística a un escriptor, Martín Solé. El noi, tot i tenir la nacionalitat espanyola, procedeix de Sibèria i, a més de treballar com a dependent en un hipermercat, és fotògraf professional. Una sala d’exposicions de Madrid mostra les seves pertorbadores fotografies eròtiques. Beatriz Llorac, impressionada per les fotos, convida Patrick a una festa social amb el propòsit d’endur-se’l al llit. Després d’un clau salvatge en la més absoluta foscor la dona queda captivada per l’amant invisible i, com és habitual en el seu matrimoni, explica al marit les delícies amatòries amb “l’home inquietant”, que Estanislao identifica amb Javier Lozano. D’aquí neix un equívoc que acaba en no res perquè la passió amorosa de Patrick té com a destinatària María José i les somiades dolçors eròtiques entre l’home inquietant, Beatriz i Estanislao no passen de ser una quimera que no es realitza. El llibre de Goytisolo té una abundant dosi de sexe explícit. És una bona mostra de les pràctiques sexuals d’un determinat grup social la màxima ambició del qual, a part de l’èxit professional, és fer l’amor. Per emmarcar les trifulgues amatòries dels personatges principals, l’autor ens mostra la petita vida d’un escriptor mediocre d’èxit, els obtusos executius de l’híper Al Monte, la figura de la redactora en cap d’una revista, obsedida per les dietes, un advocat català, Sanromà, nostàlgic dels bars de la Barcelona vella que han desaparegut. I poca cosa més. Això sí, amb un final moderadament feliç: María José i Patrick se’n van a Gandhara, on continuaran la seva relació amorosa. Escalera hacia el cielo és una novel·la àgil, ben construïda, que apunta cap a confrontacions potser dramàtiques però que l’autor defuig de seguir per quedar-se en el joc irònic i realista, amb agudes percepcions de la vida moderna, bastant buida i superficial, on el sexe és entronitzat. Una obra que no aporta cap novetat en el panorama de la literatura castellana actual. Un simple divertimento.

Links

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]