corpus literari
Solsona, Ramon
biografia
obra
documentació
links
obres en català

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]

 

Biografia

Ramon Solsona (Barcelona, 1950). El 1972 es va llicenciar en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona, i va exercir com a professor en algun centre privat i en els instituts Isaac Albéniz i Bernat Metge, fins a l'any 1992, en què va demanar l'excedència per a poder-se dedicar més plenament a l'ofici d'escriure. Tanmateix, sempre s'ha mostrat especialment preocupat pel món educatiu i n'ha reivindicat la dignificació; al cap i a la fi, si l'educació implica fer reflexionar i estimular l'esperit crític, la dedicació a la literatura i al món periodístic no és més que una altra manera de fer plantejaments pedagògics, tanoberts com es vulgui. Fer de professor de literatura el va obligar a fer un aprenentatge a fons d'allò que havia de transmetre a classe. I llegint Galdós, Clarín, Oller, Flaubert, Stendhal... va descobrir les possibilitats que li oferia el gènere novel·lístic. A més dels grans autors del xix, també s'ha sentit atret per Faulkner, Joyce i prosistes catalans com Rodoreda, Bertrana, Ruyra, Pla, Sagarra i altres. En l'època de professor d'institut ja destacava per la seva facilitat de fer versos humorístics entre companys. Tanmateix, va començar la seva carrera literària quan el 1987 el van demanar per a fer poesies satíriques al suplement dominical de l'”Avui”, les quals signava amb el pseudònim de "Lo Gaite del Besòs" i, poc més tard, per a fer articles al “Diari de Barcelona”. Al diari “Avui” ha seguit col·laborant durant molts anys com a articulista i alguns dels seus articles han estat aplegats en els llibres Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995), com abans havien estat recollides les seves poesies satíriques en el llibre Sach de gemecs (1989). El 1992 va guanyar el primer concurs per a sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte d'Agència de viatges. Des de llavors ha estat coguionista de les telesèries Agència de viatges i Estació d'enllaç i del programa d'entreteniment Dos és massa, espais emesos per TV3. Des de 1995 és un dels escriptors que escriuen i llegeixen l'espai “Contraportada” dins del programa “El Matí” de Catalunya Ràdio. És també autor de la lletra del "Cant del centenari del FC Barcelona" (1998), al qual ha posat música Antoni Ros Marbà. A part de les seves excel.lents col·laboracions en els diversos mitjans de comunicació social, durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta va començar a escriure prosa de ficció. Des d'aleshores ha publicat quatrellibres de creació, tres novel·les i un llibre de contes. No són gaires, perquè a Ramon Solsona no li interessa laproducció a qualsevol preu, sinó que li agrada pensar béquè vol dir, planejar-ho de manera meticulosa, retocar allò que ha escrit, treballar a fons la part del llenguatge... i això necessita el seu temps.La seva primera novel·la, Figures de calidoscopi, va ser presentada al Premi Prudenci Bertrana de 198, però el jurat d'aquell any, amb poca visió literària, vadeclarar el premi desert. Quan va ser publicada (1989), va sorprendre per la seva maduresa narrativa, per la combinació de registres i per la prosa treballada, coses no gaire habituals en primeres publicacions. L'obra es vatraduir al castellà. Llibreta de vacances (1991), el seu segon llibre, és totalment diferent del primer. Aquí experimenta les possibilitats del conte o de les narracions breus, gènere que exigeix plantejaments molt concrets. A més, és un llibre escrit en clau d'humor, i la ironia es fa present encada un dels onze relats i, encara més, en la guia de lectura. Amb l'aparició de Les hores detingudes (1993), la crítica va saludar la confirmació dels seus dots denarrador a través de plantejaments novel.lístics complexos. L'obra va obtenir els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or, i ha estat traduïda al castellà i al francès. A DG (1998) reprèn en part els seus inicis satírics, però ara amb una obra de gran ambició, que intenta reflectir la societat catalana del moment, on es torna a demostrar que Ramon Solsona no és escriptor d'un sol registre, sinó que és capaç de fer ben fetes les coses més variades. L'abril de 1994 va ser l'Escriptor del Mes, figura promoguda per la Institució de les Lletres Catalanes. Cal remarcar, també, que és coordinador de l'assignatura Tècniques d'Expressió Oral i Escrita a la Universitat Oberta de Catalunya i, per tal de treballar els continguts d'aquesta assignatura, ha publicat unes guies per a l'aprenentatge, conjuntament amb Montserrat Morera. La seva darrera novel·la publicada és No tornarem mai més (1999).

Obra

Figures de calidoscopi

DG

DG són les sigles DG, en argot real del llenguatge de l'Administració, volen dir director o directora general. Explica les gestes de Maruja Ruiz, una dona d'un barri obrer que mentre està removent cel i terra per tal que el seu marit, víctima d'una reestructuració de plantilla, tingui una feina, coincideix en un programa de ràdio amb el conseller de Felicitat Social, el qual li proposa sobtadament ser directora general de Felicitats Diverses. A partir d'aquell moment s'entra en una allau de divertidíssimes "bogeries": l'eròtica del poder, la poca feina de la protagonista, els dinars de feina, l'assistència a congressos i, sobretot, l'aprenentatge que ha de fer de com cal comportar-se, parlar i pensar en el seu càrrec. No cal dir que Maruja Ruiz serà una peça que hi sobra dins l'Administració i que haurà de tornar a casa seva, amb la qual cosa recuperarà el seu marit, que havia fugit amb una líder sindicalista. La història no és més que un enginyós muntatge per tal de fer una sàtira de la societat i la maquinària administrativa catalanes. Per això, la veritable gràcia de la novel·la rau en les múltiples i variades situacions que es descriuen. És una sàtira social i política sobre la Catalunya actual i, sobretot, sobre el món de l'Administració catalana. L’autor posa en pràctica en forma de llibre el que hauria de ser el sa costum de riure'ns-en de nosaltres mateixos. No només el que s'ha anomenat "pujolisme", com a ideologia dominant en la Catalunya dels darrers anys, sinó certs clixés finiseculars de catalanitat, l'Espanya dels darrers anys, el món sindical i tot allò que pot ser parodiable és aprofitat per l'autor per a fer un retrat mordaç, proper a l'esperpent, però amb molt bon humor, fins al punt que algunes escenes arriben a provocar la hilaritat del lector. És una novel·la satírica sobre la política i l'Administració catalanes. Hi queden retratats alguns consellers. Aquí ens en riem de Madrid; Solsona, convençut que no hi ha res sagrat, es riu del sistema de govern, les carències i els vicis de Catalunya.

Documentació

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 6 per Josep Vicent Cabrera i Rovira

Una despietada farsa dels nostres dies

Com diu el revers, aquesta novel·la es caracteritza per ésser «una despietada farsa dels nostres dies, un disbarat». I realment ho és. Tan disbaratada que el lector es veu soterrat per tanta bogeria i acaba perdut per les més de dues-centes pàgines del llibre. L’obra es basteix sobre idees prou encertades: el tema (que una antropòloga americana escriga la tesi doctoral sobre un llibre de l’any 96 escrit per un tal «Ramon Muntaner»); l’ús d’elements com les notes a peu de pàgina per als comentaris de l’americana...; l’ús també del narrador, el cronista reial Muntaner que decideix fer una crònica dels nostres dies. El llibre s’apunta a la moda del políticament correcte adaptant-la als esquemes de Catalunya: satiritza tot el món polític nacionalista català (les subvencions als llibres en català, els gorrers polítics, el paper de les conselleries), les lluites de partits i sindicats (guanyar- se adeptes, la ineficàcia i el profit electoral), el consumisme eixelebrat (marques de productes, el culte al cos), en definitiva, tot. Tanmateix, la tensió i el joc del narrador es dilueixen al final per la multitud de tocs, referències, complicitats cap al lector, el qual se’n veu saturat i hi esdevé insensible. A més, aquesta contemplació del melic català obliga a una part del públic (el no català) a saber i conéixer tot el que passa al voltant de Catalunya per desxifrar i copsar el cabdal d’informació que hem esmentat abans. No és un retret, sinó un punt fonamental perquè l’obra es comprenga millor. Pel que fa a les sensacions que provoca a mesura que es llig el llibre, en moltes ocasions sembla una història feta per un parell d’estudiants d’institut que s’han reunit per escriure un bon cabàs de poca-soltades. Es basa un un humor força fàcil i que empra elements peribles, amb referències que en pocs anys deixaran de tenir vigència i perdran la connotació. És força divertit el fet que una americana es digne a realitzar una tesi sobre el món català, establint-hi un paral·lelisme amb les cultures indoamericanes, en perill d’extinció. Aquesta estudiosa, a voltes, cau en errors de concepció i culturals, fruit de la desinformació i de la poca coneixença del país i de la cultura catalanes. Però, malgrat que l’antropòloga americana (l’autor) fa bé aquest paper deixant anotats els elements que «han perdut significat» i que «necessiten » d’ésser explicats, se’n deixa uns altres que tal volta són més vitals o que, per continuar la broma fàcil, són sobrers. Ens trobem al davant d’un llibre força punyent amb tothom, que no deixa gairebé viu cap element de la societat catalana. però que es perd al final i deslluïx prou el que s’havia aconseguit; no és una obra literària en si ja que el mateix narrador ho diu: «Em sorprén que el meu nom consti als llibres de literatura (...) al costat de poetes i comediants (...) car jo no sóc un engalipador, ans un esclau fervorós de la veritat». Doncs, això.

Entrevista a Ramon Solsona, publicada al diari “Avui” el 23/12/99 per Lourdes Domínguez

L.D. No tornarem mai més recupera un tema que ja va tractar a Figures de calidoscopi i a Les hores detingudes': el del pas del temps. És un tema que l'obsessiona?
R.S El pas del temps, en el sentit d'enigma, de misteri, de saber com afecta i canvia les persones, és un tema que més que obsessionar-me, m'apassiona i m'acompanya sempre. L'he tractat a totes les meves novel·les i també ho faré en la propera que estic preparant. A mi no m'interessa el drama del pas del temps, de l'arribada de la mort, sinó el misteri de saber com evoluciona la gent amb els anys. És una cosa que em fascina.
L.D. A No tornarem mai més continua combinant diversos estils i registres. ¿L'experimentació formal li interessa en si mateixa o ha d'estar sotmesa a l'argument?
R.S. Quan escric, no tinc la consciència d'experimentar formalment, sinó que simplement adopto aquell to, aquella estructura i aquell llenguatge que crec que em serveixen millor per explicar el que vull donar a conèixer. Quan escric una novel·la, abans m'hi penso molt. No m'hi poso fins que no la tinc molt clara. El que és fonamental és trobar el to, que és el que em marca l'estructura i els registres lingüístics que hauré d'utilitzar. No és que, per exemple, jo digui: "Va, vull escriure en primera persona. Què podria explicar?". És a la inversa, la forma s'adapta al contingut del que vull transmetre.
L.D. Sempre s'ha destacat que les seves novel·les parlen del dia a dia. ¿Reivindica el valor literari de la quotidianitat?
R.S. Aquesta és una llufa que els crítics m'han penjat des de fa molt de temps i que no m'acabaré de treure mai de sobre. El que has dit és cert, però la quotidianitat, el realisme són conceptes buits que no volen dir res, són coses molt difuses. A mi, el que m'atrau és senzillament la vida de la gent. El que vull és descobrir el que hi ha dintre de les persones un cop n'has rascat la superfície. Quotidianament convivim amb un munt de gent que arrosseguen novel·les personals. Qualsevol ens pot explicar històries novel·lesques, l'únic que has de fer és anar-les a buscar. El que sí que és cert és que mai vaig a buscar històries rocambolesques, perquè no fa falta.
L.D. Com a Figures de calidoscopi, ha tornat a optar per explicar la història mitjançant la fragmentació: utilitzant diferents punts de vista, desvelant detalls de l'argument de forma progressiva...
R.S. L'estructura de No tornarem mai més és una mica peculiar: el llibre és divideix en dues parts asimètriques i la primera, que és la més llarga, està fragmentada en tres subparts. A més, cadascun d'aquests tres capítols repeteix la mateixa història des d'un punt de vista diferent: el dels universitaris que fan milícies, el del capità i el del caporal. El lector coneix els mateixos fets des de tres perspectives diferents. Només el públic té la suma de les tres òptiques i en aquest sentit sap més que els propis personatges.
L.D. Com acaba de dir, la mateixa anècdota s'explica tres vegades. Fins i tot hi ha algun passatge que es repeteix íntegrament sis vegades al llarg del llibre. ¿No tenia por de fer-se repetitiu?
R.S. Sé que corria un cert risc. Per això ho vaig passar a unes quantes persones perquè me'n donessin la seva opinió. Per sort, em van dir que no cansava. Un altre dels dubtes que he tingut a l'hora d'escriure aquesta novel·la ha estat saber si interessaria a les dones i als joves que no han fet la mili, perquè jo, és clar, vull que em llegeixi molta gent, encara que no a qualsevol preu. Així que vaig buscar espàrrings femenins per saber si els interessava el llibre i la resposta també va ser positiva: els atreia perquè els permetia conèixer un món que no havien viscut.
L.D. Quins són, doncs, els seus espàrrings?
R.S. Depenen del tipus d'obra, no sempre són els mateixos. Però els meus espàrrings immediats són la meva dona i un altre escriptor de Quaderns Crema, l'Eduard Márquez, que viu al cantó. A la meva dona li passo els manuscrits sense explicar-li de què van i amb l'Eduard tenim un feedback continu: ens critiquem mútuament el que anem escrivint. En aquest cas, puc dir que No tornarem mai més li deu molt a la meva dona. En un principi, era un conte que explicava com uns amics que s'han citat la nit de Cap d'Any del 2000 es retroben després de molts anys sense veure's. Quan la meva dona ho va llegir, em va dir que volia saber més coses d'aquests amics, que volia conèixer el seu passat. I així va néixer la novel·la, és a dir, vaig escriure l'obra a la inversa: el primer que tenia era el final.
L.D. Al llibre hi ha una presència important d'argot militar que un no pot conèixer si no ha fet la mili. Era un altre dels riscos de l'obra?
R.S. He utilitzat directament l'argot militar sense fer acotacions explicatives, però no crec que això hagi implicat una dificultat a l'hora de llegir l'obra. I això puc afirmar-ho, perquè he rebut molta informació dels lectors. Fins i tot, m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: la gent m'ha trucat expressament per comentar-me el llibre. Després d'escoltar-los, ara ja puc dir amb una certa seguretat que, per exemple, no et cal saber què és la Josefina, què volen dir les sigles SIM o conèixer la jerarquia militar per entendre la història. Pel context, l'argument es pot seguir perfectament sense necessitat de notes pedagògiques al marge.
L.D. ¿L'ús del llenguatge militar li ha suposat un gran treball de documentació?
R.S. Per recrear-lo he hagut de recordar-lo, però també d'empaitar-lo, anant a veure gent, llegint... Encara que la memòria hi ha tingut un gran paper, perquè el recordava fins i tot més del que em pensava. Jo tenia aquesta etapa de la meva vida feliçment i volgudament oblidada. En aquella època, vestir de caqui era un trágala autoritari molt fort. S'havia de fer i s'ha acabat el bròquil. Però quan he hagut de rememorar aquella època oblidada, entre lectures, documentació i converses, m'han tornat a la memòria molts records i molt del vocabulari d'aquell campament.
L.D. No tornarem mai més, l'ha traduït al castellà per El año que viene volverá tu padre. Per què un títol tan diferent en les dues llengües?
R.S. Aparentment, són títols molt diferents, però en realitat són calcats, volen dir el mateix. Les milícies universitàries del campament de Castillejos no eren especialment dures en comparació amb la mili normal, però tenien la murga que, per no trencar la carrera, es feien en dos estius. El No tornarem mai més era una cançó que es repetia constantment al campament i que venia a dir: "Hem tornat una vegada, però dues ja no". La cançó equivalent en castellà era la de "Esto se acaba ya / no hay quien lo pare ya / y el año que viene / volverá tu padre". A més, he escollit aquest títol, perquè fa referència al tema central del llibre: els nois diuen que no tornaran mai més, però a causa d'una promesa, es veuen obligats a tornar-hi trenta anys més tard. I aquesta és, precisament, l'excusa que he utilitzat per tractar el tema de com han canviat des que tenien vint anys al moment actual, que en tenen cinquanta.
L.D. És la primera vegada que vostè mateix tradueix la seva pròpia obra al castellà. ¿Li ha estat difícil?
R.S. És tota una experiència. A més, com que la vaig traduir abans de publicar-la, això m'ha permès polir els últims detalls, millorar l'original. La veritat és que si ja m'han publicat un llibre, sóc incapaç de traduir-me.
L.D. Per quin motiu?
R.S. Perquè quan hagués de rellegir l'original per fer la versió castellana, voldria canviar coses i ja no podria i això em posaria molt tens. Sempre que torno a llegir una novel·la, canvio coses.

Article publicat al diari “Avui” el 06/01/00 per Joan Josep Isern


Som a l’estiu del 1970. Al campament de milícies universitàries de Los Castillejos una promoció de caballeros aspirantes és a punt d’acabar el seu període d’instrucció. Alguns sortiran amb l’estrella d’alferes a la màniga. D’altres s’hauran de conformar amb els tres galons daurats de sergent. Tots, però, viuen devotament pendents de Sant Ramon: l’últim dia d’agost i de campament. O el que és el mateix: el trànsit de la irracionalitat castrense a la brega quotidiana de la vida civil. Som a l’estiu del 1970. Han passat dos anys des del Maig parisenc i un només des que Neil Armstrong va fer el primer passeig per la lluna. Als Estats Units continuen les protestes contra Vietnam, l’illa de Wight s’omple de gent peluda disposada a viure quatre dies de música i follia i a Xile Salvador Allende inicia la campanya que uns mesos després el portarà a la presidència. A l’Espanya de Franco, en canvi, mentre s’inicien quasi d’amagat els preparatius del consell de guerra de Burgos, que acabarà amb sis penes de mort, Urtáin i El Cordobés eren els herois mediàtics. Una paraulota que, per cert, encara no s’havia inventat. Som a l’estiu del 1970 i el món va girant a sotragades. Encara que a Los Castillejos les prioritats són unes altres. La venjança, per exemple. Pocs dies abans de Sant Ramon un incident fortuït en uns exercicis de tir acaba amb el comandant d’artilleria Labuén, àlies el Perles i terror del campament, caigut per terra davant de tota la tropa. Això desencadena la seva venjança contra el capità d’infanteria causant indirecte del ridícul. La maltempsada acabarà esquitxant també alguns caballeros aspirantes, precisament els d’expedient universitari més actiu des del punt de vista polític, controlats pels espies dels serveis d’informació militar infiltrats en la tro-pa i capaços de vendre un company per un permís de cap de setmana. En un cas concret la maltempsada arriba a paraules majors: una acusació –amb proves falses– de propaganda subversiva en recinte militar, cosa que representa consell de guerra i pena de presó. Impotents davant de l’abús d’autoritat de què han estat testimonis, els vuit companys de tenda del caballero aspirante afectat es juramenten per trobarse trenta anys després a la porta del campament amb un doble objectiu: fer-hi una pixarada col·lectiva i després pujar cap a la Mussara per veure sortir el primer sol del 2000. Aquest és, si fa no fa, l’esquema argumental de No tornarem mai més, l’última producció de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Deixant de banda els dos reculls d’articles, aquest és el cinquè llibre d’una bibliografia que, segons el meu parer, ha alternat les fredes amb les calentes. Concretaré: en les primeres hi poso Quadern de vacances (1991) i DG (1998), i en les segones hi incloc Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993) i la novel·la que ara comento. Una novel·la que, contra el que pugui semblar a primera vista, no pretén ser una recreació de l’època que fèiem el servei militar sinó que és una delicada al·legoria sobre el pas implacable del temps. No tornarem mai més s’estructura en quatre blocs. Els tres primers tenen lloc durant l’estiu del 70 i es centren en la descripció, des de diversos punts de vista, de la venjança del comandant i de la delació que acaba amb el processament d’un company. L’últim bloc –veritable pinyol de la novel·la– passa durant la nit de Cap d’Any del 2000, tal com els protagonistes s’havien juramentat. Solsona comença el llibre explicant-nos els fets des del punt de vista dels joves soldats. De fet, és un protagonista col·lectiu, amb molts noms i atributs amb els que no ens costarà gaire conèixer qui és qui. L’atenció se centra els nou ocupants de la tenda on es produirà la traïció. El relat es desenvolupa en to festiu i a un ritme nerviós que reflecteix l’estat d’ànim d’uns joves plens d’energia tenallats per la rigidesa militar. En el segon bloc el protagonista canvia. És el torn del capità Torregonzalo, un home ingenu amb tirada cap al romanticisme i la passivitat. Un home convençut que en l’èpica dels himnes, en la pulcra seguretat dels uniformes i en la mística militar farcida de paraules altisonants com abnegació, heroisme i honor es troba l’essència de la vida. Precisament en l’època que ens explica Solsona el capità general de la regió militar catalana, Don Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio, es va inventar un Decálogo del soldado, que començava amb un primer article pensat talment per al capità Torregonzalo. Si la memòria no em falla, deia: “Creo en el honor militar como base y fundamento de todos los actos de mi vida”. El tercer bloc és per al comandant Labuén, àlies el Perles. Si el retrat del primer bloc és el d’una gent jove desbordant de ganes de viure i el segon és el d’un ignorant pretesament il·lustrat, la paraula que més li escau a aquest tercer bloc és patètic. Labuén és el feixista convençut que va fer la Guerra Civil per acabar amb el comunisme i que creu que aquesta guerra encara no ha acabat. Borratxo i puter, amb un greu conflicte familiar que el corca per dins, el Perles descarrega sense cap escrúpol en els soldats –representants d’una classe que odia profundament: els universitaris i els intel·lectuals. Fins a aquest tercer bloc No tornarem mai més ha donat al lector, com a mínim, un parell de satisfaccions. La primera és la perfecta recreació del llenguatge de la mili. Creguin-me: una veritable perla antropològica que denota que Solsona és un escriptor d’orella atenta, ploma fàcil i amb molta mili damunt de les costelles. La segona satisfacció és poder veure com l’anècdota inicial es va enriquint a partir de les aportacions que es fan des de cada punt de vista. La perla del llibre, però, es troba en la conclusió. En l’acte ritual fet durant la nit de traspàs cap al 2000, que no explicaré. Magnífica novel·la, doncs, que els recomano.

Article publicat al diari “Avui” el 06/01/00 per Jordi Llavina

Sembla gairebé impossible: escriure una història emocionant amb la mili com a teló de fons. El teló d’acer, que molt sovint s’imposa a la caracterització dels números, soldats amb el cap ple de pardals i d’escopetades gasoses. Doncs Solsona ho aconsegueix. De retop, demostra que no necessàriament qualsevol temps passat va ser millor; i, sobretot, que val la pena cremar etapes i no suggerir revivals de moments de confraternització auspiciats (i generats, sobretot) per la defensa de la pàtria i l’ensinistrament en les arts de la guerra. O, més aviat, de la vilesa, l’abjecció i el “puterío”. Dramatis personae: nou soldats de milícies que han passat tres estius a Castillejos. (Ara, el nom sona a bulevard radiofònic, però no fa pas gaires anys encara feia posar la pell de gallina, sobretot als que hi van haver de matar tantes hores ingrates de la joventut, baquetejats per l’estament militar, vilipendiats per la justícia militar, que representa tant a la justícia universal com la música militar a la música. “Como puta por rastrojo”). Completen la foto de grup un comandant chusquero, el Perles; i un capità amb certes vel·leïtats líriques i aficions humanístiques (estudia història, s’ha d’examinar de “materialisme històric”), el qual abandonarà, fastiguejat dels militars, la disciplina castrense per fer-se regidor del PP per la província de Lleó (“manda güevos”, que diria el seu superior al Congrés: un cas homologable, en molts aspectes, al del nostre capità Társilo Torregonzalo). És l’estiu del 1970, amb tantes coses per estrenar, encara. Els soldats es conjuren per trobar-se la nit de Cap d’Any del 2000 a l’àrid, i erm, i eixorc paratge de la Mussara per tal d’escenificar-hi, plegats, l’entrada al nou mil·lenni. Solsona posa en solfa un artefacte formal diabòlic: la novel·la s’estructura en dues parts, les peripècies marcials i esperpèntiques del 70 (el passat), d’una banda, i la trista resolució de la primera nit, fosca i llòbrega com una comprovació decebedora, del 2000 (el present). La primera és força més llarga, substanciosa i caricaturesca (un retrat naturalista, en definitiva) com totes les bones històries de mili. Gira a l’entorn d’un fet fortuït: el comandante Álvaro Labuén, el Perles, passa revista a la companyia i fa la broma, a un dels soldats encarcarats en un firmes paralític, de disparar-li a la cara. “Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas”, a la qual declaració contesta el pollençà Casartells, es Filòsof, amb un carregament admirable d’imprudència,: “Pues son perlas, mi comandante”. La facècia acaba, uns soldats més enllà, amb el Perles esterracat per un fusell que ha tronat i que ha engegat la bala a parir, barranc avall. La culata, però, ha fet de les seves: “El retruc li havia percudit fortament l’estómac”, molt poc per sobre –ostres– del repòs encalçotat de les “perles”. Aquest fet és narrat des de tres punts de vista diferents: el d’un soldat, el del capità (que exemplifica la cara amable i, fins a un cert punt, impol·luta de l’exèrcit; en contraposició a la figura del comandant, patètica per partida doble) i, finalment, el del mateix comandant, el Perles (que il·lustra tots els vicis i desmesures d’un estament amb lleis pròpies; home borratxo i despòtic, caracteritzat amb l’esplèndid recurs d’uns peus torturats que li sagnen cada dos per tres: màrtirs d’una treballosa marxa contra el comunisme, el separatisme i el judeomasonisme. “Mi deber es extirpar el cáncer de cuajo antes de que emponzoñe el aire que respiramos”). Si la primera part resol la infructuosa vida de caserna i tenda de campanya a partir de la tècnica del contrapunt, també la segona es valdrà d’aquest recurs, per bé que d’una manera més difusa, més velada, i sempre en relació amb la primera part. Els personatges que han d’arribar al 2000 no són producte de la contingència, disfressada de camuflatge, dels estius passats a Los Castillejos. Un dels pocs que es presenten a la cita acordada trenta anys abans diu que “l’any 2000 no li duia el futur sinó que li representava el passat”. Era prou clar que la trobada –extemporània com la incertesa d’un nou mil·lenni que sembla que, finalment, sí que entrarà en vigor– havia d’acabar per força en fiasco. El tret per la culata. ¿Els jerseiuts i barbuts d’aleshores, ubi sunt? Ara és la posició (metges, professionals liberals) o la indigència (un dels nou acaba al carrer, embolicat amb cartrons, exercint la vidència). Tothom ha fet la seva, qui més qui menys ha anat fent la viu-viu. Les amistats estantisses contretes a la mili no poden tenir gaire continuïtat, neixen aviciades per l’entorn, per l’organisme marcial mancat d’entranyes. Ja ho diu el comandant, els ulls del qual –per dir-ho a la manera de Shakespeare– són perles ara: “El cor d’un militar és més inútil que el cony d’una monja” En aquest desenllaç esclatant, de gran narrador, hi ha l’autèntica mesura d’una novel·la magnífica, que ens torna al Solsona d’aquelles dues altres perles (disculpin) titulades Figures de calidoscopi i Les hores detingudes.

Links

http://www.partal.com/aelc/autors/solsonar/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Traduccions. E-mail

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]