El més rellevant dels trobadors catalans va viure a la segona meitat del segle XII. La seva obra destaca especialment pels sirventesos que va compondre per fer burla dels seus enemics personals, als quals injuriava i denigrava sense cap mena de mirament; per això sorprèn el plany que dedica a un d'ells (en Ponç de Mataplana) amb motiu de la seva mort: Guillem de Berguedà reconeix haver mentit en tot el que ha escrit d'ell, es lamenta de no haver-li donat socors en acció de guerra, li demana perdó i li desitja el millor dels paradisos que, com a trobador, és capaç d'imaginar. 
 
 
 

CONSIROS CANT E PLANC E PLOR	CANTO PLORANT, PLE DE TRISTOR
C onsiros cant e planc e plor pel dol qe.m a sasit et pres al cor per la mort Mon Marqes, En Pons, lo pros de Mataplana, qi era francs, larcs e cortes, e an totz bos captenimens, e tengutz per un dels melhors qi fos de San Marti de Tors  tro... et la terra plana.	Canto plorant, ple de tristor, per la dolença que m'ha pres havent-se mort el meu Marquès, En Ponç, el pros de Mataplana, que era desprès, franc i cortès, ornat de bons capteniments, considerat un dels millors que a Sant Martí de Tors mai fos  fins a tocar la terra plana.
Loncs consiriers ab greu dolor e laisat e nostre paes ses conort, qe no.i a ges En Pons, lo pros de Mataplana; paians l'an mort, mais Dieu l'a pres a sa part, qe.l sera garens dels grans forfatz et dels menors qe.ls angels li foron auctors, car mantenc la lei cristiana.	Molta d'angoixa i de dolor ens ha deixat i ben malmès el nostre país, puix ja no hi és En Ponç, el pros de Mataplana; pagans l'han mort, ha estat remès per Déu de tots els mancaments, tant dels més grossos com menors, car són els àngels valedors de qui servà  llei cristiana.
Marqes, s'eu dis de vos follor, ni motz vilans ni mal apres, de tot ai mentit e mespres, c'anc, pos Dieu basti Mataplana, no.i ac vassal qe tan valges, ni que tant fos pros ni valens, ni tan onratz sobre.ls aussors, jas fosso ric vostr'ancessors; et non ho dic ges per ufana.	Marquès, en tot no vaig sinó mentir i errar quan, descortès, blasmava tant vostres mercès, ja que, d'ençà dels Mataplana, no hi ha vassall més compromès, digne de més mereixements, ni més valent i honrat que vós, salvant els vostres rics majors, i no us ho dic per fer-ne ufana.
Marqes, la vostra desamor e l'ira qu'e nos dos se mes volgra ben, se a Dieu plages, ans qu'eissisetz de Mataplana, fos del tot pais per bona fes; qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens car no fui al vostre socors, qe ja no m'en tengra paors no.us valges de la gent truffana.	Marquès, per tant de desamor i d'ira que ens havia encès, hagués volgut, si a Déu plagués, que, abans d'eixir de Mataplana, féssim les paus per sempre més;  ara tinc molts remordiments perquè no us vaig prestar socors tot defentsant-vos, sense pors, de mans de gent tan inhumana.
E paradis el luoc melhor, lai o.l bon rei de Fransa es, prop de Rolan, sai qe l'arm'es de Mon Marqes de Mataplana; e mon joglar de Ripoles, e mon Sabata eisamens, estan ab las domnas gensors sobr'u pali cobert de flors, josta N'Olivier de Lausana.	Del paradís al lloc millor on és el bo del rei francès, prop de Rotllà, ha estat admès el meu Marquès de Mataplana; i el meu joglar de Ripollès i el meu Sabata amb altres gents: dames de rostre molt formós sobre tapits coberts de flors i l'Oliver, el de Lausana.   (Versió de Climent Forner)

  Després d'haver-se donat a conèixer com a dramaturg a Barcelona, emigrà a Colòmbia el 1913.  Allà feu de periodista i editor, i fundà una llibreria on es trobaven els joves escriptors colombians que el consideraven com un mestre. El 1931 torna a Barcelona i reprèn la seva obra dramàtica, fins que el 1939 l'exili el porta de nou a Colòmbia. Allà coneix un jove periodista, Gabriel García Márquez, que es refereix a ell com a sabio catalán a la seva novel·la Cien años de soledad. El 1950 torna definitivament a Barcelona. Tot i ser reconegut com a dramaturg, també va escriure poesia i narrativa breu.
 

  -La vicunya del Noi de Bagà està molt greu -m'acaba de dir un gironellenc que fa de contramestre en una fàbrica de teixits d'aquest país de sol. I afegeix, amb una rialla tota gironellenca-: Ell plora que ploraràs!
  -El Noi de Bagà viu per a la seva vicunya -contesto al qui m'ha donat la mala nova.
  Que gran i que petita que és, l'Amèrica! M'ha estat possible de trobar-hi, ja no tan sols naturals de la comarca berguedana, sinó fills de Berga mateix. Habito a un tret de fona de rebroll d'un carrabiner, nascut al poble, on el seu pare va viure fa anys. Fa de mecànic en una gran companyia aèria nord-americana.
  Però no divaguem. deia, o anava a dir...
   Anava a dir que farà cosa d'un mes va presentar-se al Bar Colòmbia, d'un català de Falset -bar on ens reunim uns quants compatriotes desterrats-, un home que més aviat hauria pogut ser pres per un indi aimarà o quítxua que per un fill de Catalunya. Portava amb ell un animal rar; i en tenia tanta cura, que de seguida es veia que l'animal l'havia ullprès. L'animal rar era una petita vicunya. La seva entrada i la seva presentació ens van sorprendre tots. "Bona nit", ens va dir, enfontsant-se la ma a la cabellera embolicada i adoptant uns escruixidors aires de Manelic-Borràs. "Ací em tenen". Quan tots crèiem que llançaria un crit de "He mort el llop!", va abaixar la veu per notificar-nos que, abans, els catalans que hi havia per aquest port del Carib tots el coneixien pel Noi de Bagà . Ara... Parla ell: "Ara, jo mateix accepto que podrien dir-me el Noi dels Andes ." Tal va ser la seva presentació. I s'assegué amb nosaltres, al voltant de la taula.

 Units per una intensa relació personal, així com per les seves afinitats ideològiques i estètiques, Peix, Tuyet i Claret constitueixen, en l'àmbit reduït dels escriptors berguedans contemporanis, una mena de grup poètic i generacional. Admiradors de Carner, López Picó, Folguera, Papasseit... compartien a més el seu patriotisme i fe religiosa. Peix, sastre de professió, és l'únic que va veure la seva obra publicada. Tuyet fou víctima de la guerra civil abans d'arribar a ordenar-se sacerdot. Claret, que exercia d'advocat, també va cultivar el dibuix i la pintura.
 

COMBAT A L'EBRE.

Qui ha tallat els raïms amb una baioneta?
Oh, triangles i roses, per què enceneu el cel?
M'entela els ulls un vidre d'aigua neta
I maduixes de febre. -On és Abel?

No ho sé, Senyor, que porto sang als llavis
i obusos em floreixen a les mans;
no he pogut ocupar-me'n, quan acabis
el teu enuig ja no tindré germans.

Jo prou vaig aguantant les oliveres
i miro amunt cercant un xic de blau,
però algú juga a bitllots amb calaveres.
Sort que la terra fresca és molt suau!

Oh, quina son! Deixeu dormir la prada,
no tireu més al cel que és tot sagnant!
Pareu, canons, vull donar una abraçada
a tot el món, ara que m'hi veig tant!

                                   Josep M. Claret.

 Bernat Meix és el pseudònim literari de Josep M. de Martín, conegut principalment per la seva faceta de pintor. A la universitat, on estudià dret, feu amistat amb Néstor Luján, Gabriel Ferrater, Joan Perucho... Precisament aquest últim parla de De Martín en un dels seus llibres, Monstruari fantàstic, relacionant-lo amb un ser de naturalesa misteriosa anomenat Palmàrium:

"...és probable que el Palmàrium resideixi novament per la comarca del Berguedà, puix que algunes revistes literàries d'avantguarda afirmen la seva definitiva intervenció en les poesies d'un tal Bernat Meix, poeta totalment apòcrif (...) Hom ha arribat a afirmar que Bernat Meix -i, per tant, el Palmàrium- és, en realitat, el conegut pintor berguedà Josep Maria de Martín. Jo, però, ho nego rodonament, perquè hi tinc una amistat que ve dels ja llunyans anys universitaris i sé, per tant, que no és una misteriosa crispació d'aire, sinó que existeix realment i veritablement. A més, fins i tot algunes vegades hem jugat plegats als escacs durant llargues sobretaules tardorenques, i mai no m'ha cantat res. Això prova que existeixen afirmacions gratuïtes, filles moltes vegades de l'enveja i d'altres relaxades i baixes passions".

CYNICUS, -A, -UM

Preguem perquè perduri el sa capteniment
de la corrua feta d'aquesta bona gent:
Aquells qui apleguen firmes per dur a la competent
i curen que defora tot llisca dretament.

Qui acor sens valiment al premi literari;
aquell qui, il·lús, escriu cartetes al diari;
qui afluixa per oir el bram protestatari
i es creu que els reverends no suquen de l'erari.

Qui deixa numerari i es pens que ha de cobrar;
el tal qui la somera, xiulant, vol abeurar...
Si la susdita trepa va fent, mal ha d'anar
que no passem el segle deslliures de pencar.

                                                       Els jornals al cos.
 
 

MODUS VIVENDI Don com a cert qui sap què s'empatolla que el cel no pot haver el calent d'armilla a menys que el dit no sigui un estrafolla contrafaent de nous a la manilla. Cal, emperò, no sestejar a la palla ni pasturar l'erol de trepadella vist el consol que do un plat d'escudella i el sedatiu poder de la xavalla si hom l'estenalla al llarg dels blaus resulta de l'estella.. La mosca al nas.

  Capellà custodi del Santuari de Queralt entre els anys 1958 i 1993. És autor d'una extensa producció literària de contingut espiritual. També ha estat col.laborador del diari Avui i de diversos programes de TV3. La seva novel.la Mossèn Tronxo va esdevenir un autèntic best-seller dins l'àmbit de les lletres catalanes amb diverses reedicions. El 1996 li fou concedida la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva tasca religiosa i  literària.
 

MOSSÈN SENALLA 
Si no sou d'aquests voltants no el coneixeu. 
Fins i tot, els joves de per ací no el deuen conèixer. Mossèn Senalla era rectoret de Castellar del Riu, el poble d'església prat avall de Campllong, fet de masies esbarriades fins als Porxos. 
Per cert, que el Senalla anava cap als Porxos amb el Santíssim. Al temps dels credos i de les indulgències, els rectorets duien el Santíssim als vells que no es podien moure de casa. Abreujaré. Mossèn Senalla, pujant cap als Porxos, va veure tantes rovelloneres que va penjar el Santíssim d'un pi per a fer-se una farcellada de bo- lets. El mal és que després no va trobar el Santíssim. 
A Solsona li van fer una bona estirada d'orelles. Els bisbes i el Dret Canònic no estan d'orgues. 
Però el rectoret era dels bons temps del tronxo. Més que creure en el Dret Canònic i en les il.lustríssimes II.lustres, creia en el bon Déu que va fer els bolets; creia que Déu fet home, si hagués tombat per ací, també hauria anat a caçar bolets. I més, sabia que, mentre a Solsona I'amallonaven, el bon Déu dels bolets somreia. 
No és una anècdota. 
Aquest país és com és gracies als pagesos del rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per a descuidar-se Déu.