Ploma d'Àliga era un gran caçador. Només
armat amb un arc i fletxes, cada dia portava prou peces per alimentar la
seva dona i els seus fills.
Però, un estiu, hi va haver una sequera terrible.
Per no morir-se de set en aquella prada tan immensa, els animals fugien
cap el nord. Ploma d'Àliga i els altres caçadors es van enfilar
a les seves canoes i els van seguir. Un cop van ser al nord, van començar
a caçar.Ploma d'Àliga va anar seguint les petjades d'un cérvol
però, tot d'una, va començar a nevar. Aviat, tot el camp
va ser blanc i el pobre caçador no reconeixia res. Enlluernat per
la llum que es reflectia a la neu, caminava d'esma, i pensava: "Estic perdut,
no podré tornar mai més al campament. Però si em moro
aquí a la neu, qui donarà de menjar als meus fills?"
De sobte, va veure una llebre marró que se'l mirava.L'animal
saltironava cap a ell, es va aturar i li va dir:
- Home,
tens aspecte de no saber on vas.
- És veritat, va dir Ploma d'Àliga. M'he
perdut.
- Jo sé on és el teu campament, va exclamar
la llebre, vine, segueix-me.
Sorprès, el caçador va seguir la llebre,
que el va conduir al costat del campament. Ploma d'Àliga es va agenollar
i va acariciar la llebre mentre li deia tristament:
- Gràcies, germana llebre, m'has salvat la vida.
Llàstima, hem vingut per caçar, perquè hem d'alimentar
les nostres famílies. Potser algú de nosaltres et matarà
demà.
Però a mesura que l'home l'acariciava, la pell
de la llebre es tornava blanca.
ben aviat va ser tota blanca, des de la punta del nas
fins a la cua, amb una taca negra just a la punta de les oelles. Llavors
va desaparèixer saltant i aviat Ploma d'Àliga la va perdre
de vista: blanca enmig de la neu blanca, era invisible. Cap caçador
no la podria matar! I fins avui sempre ha estat així.