La Lleida medieval.
El primer segle després de la reconquesta (s. XII) la ciutat sembla ser que va canviar poc. Serà a partir del segle XIII quan es detecta . un primer creixement vers el sud-oest. L’augment demogràfic i la bonança econòmica motiven la creació de la parròquia de Sant Llorenç. Aquesta marcarà el naixement d’un nou barri i del raval jueu i la moreria. La muralla a la banda sud-est del tancament andalusí començarà a modificar-se.
Pel costat de la parròquia de Santa Maria Magdalena la muralla andalusina es mantindrà fins el segle XIV. De fet gran part de la muralla medieval discorrerà sense gaires modificacions pel traçat de l’andalusina que emprarà de fonament. Les parets estan formades per dos alineacions paral•leles de grans pedres ben escairades, entre les que trobem un morter de calç, pedra i còdols amb un gruix total entre cares exteriors de 2,30 metres. A la zona del castell de la Suda no canviarà res.
Dins de la zona marcada pel perímetre exterior de la muralla, existiran altres parts emmurallades que compartimentaran la ciutat en diferents línies defensives. (per exemple la cuirassa de Porta Ferrissa o la que pujava des de la plaça de Sant Francesc vers la porta de St. Andreu i que enllaçava amb la muralla que tancava el barri de la Suda).
La darrera ampliació de les muralles la troben després de les lluites contra Joan II. A finals del segle XV s’executarà el portal de Sant Antoni i una torre cantonera (Sota la coneguda Casa Baró, al carrer Blondel núm. 100) Aquesta constituirà l’angle sud-occidental de la ciutat medieval i la seva estructura estava formada per un revestiment que combinava dos blocs col•locats al llarg i un tercer de través, interiorment ple de morter.
L’espaí urbà s’organitzava per barris adscrits a les parròquies.
Totes les mesquites es reconvertiren en esglésies. Dins la ciutat emmurallada, a les dues inicials (Sant Andreu, a la part alta de la costa i la de Sant Esteve, a la part baixa) s’uniran altres de nova creació.
L’any 1168 es va promulgar l'Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, que a més de regular l’organització i funcionament del capítol, suposava la divisió parroquial de la ciutat i la del seu territori. (Busqueta, 1996, 99). El barri de la Suda dependrà de la catedral i naixeren entorn a les esglésies romàniques les parròquies de Sant Joan, Santa Maria Magdalena, Sant Martí i Sant Llorenç i les de Sant Gili, Sant Salvador i Sant Pau fora del recinte emmurallat de la ciutat.
El barri de la Suda: Dependrà de la catedral i estarà majoritàriament ocupat per clergues. En ell hi eren alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com ara: Santa Maria l'Antiga, La Seu Vella, el Palau Episcopal i el Castell Reial de la Suda.
Sant Joan: És l'Ordinatio Eclesiae Ilerdensis del bisbe Guillem Pere la que esmenta la parròquia definitivament constituïda. Tot i això no es sap res de la seva construcció excepte que fou dissenyada per Pere de Coma d’acord a l’estil imperant en les construccions romàniques de la ciutat d’aquell moment, estil que avui en dia definim com escola del romànic lleidatà. Aquesta tenia una nau central amb l’absis orientat a l’est.
Santa Maria Magdalena: La parròquia de Santa Maria Magdalena fou creada l’any 1163 i elevada a la categoria de pabordia, l’any 1168 amb la promulgació de l'Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis. Fou un barri d’artesans. Malgrat, que fou enderrocada, es tenen força dades històriques de la seva situació i principals característiques.
Sant Martí: A l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis de 1168, l'àmbit parroquial de Sant Martí ja estava definit.
El barri jueu: Després de la conquesta cristiana els jueus van ser obligats a instal•lar-se en un raval independent de carrerons estrets i limitat per les muralles de l’antiga Cuirassa, localitzat en la parròquia de Sant Andreu. L'aljama jueva es regia amb les seves pròpies lleis i funcionava com un ens apart dins de la ciutat cristiana, amb sinagoga i mercat propi, ubicades a la plaça de la Jueria, centre del barri jueu. (Lledonosa, 1979, 261i ss)
L’arquitectura domèstica: Trobem dos tipus d'habitatges; el que aprofita estructures anteriors, generalment d’època Taifa, i les construccions de nova planta, lligades sobre tot a les noves zones urbanitzades. Al barri de Magdalena, l’empremta andalusí restarà molt viva els dos primers segles medievals cristians.
Els que reaprofiten alineacions anteriors tenen en general una factura menys acurada que la dels fets de nova planta. Per altra banda, els edificis realitzats de nova planta que es concentren sobre tot a les zones de més recent urbanització, contenen varietat i amplitud d’estances.
El coneixement d’aquest tipus d’habitatges provenen bàsicament de l'estudi de les restes excavades a la intervenció de l'antic Cinema Catalunya. Aquest era un edifici de planta quadrada articulat al voltant d’un pati amb grans finestrals. Aquest comptava amb una escala de dos trams separats per un replà que conduïa a la segona planta. Tenia un soterrani que formava part d’una estructura d’emmagatzematge.
Els ravals extra murs: Cap-Pont, Sant Pau de Mercadal, Sant Salvador i Sant Gil, i les diferents comunitats religioses dels Franciscans, Predicadors (a l’esplanada a sota dels Pous de Gel), Dominics (carrer Alfons II), Trinitaris, etc...
Barri de Cap Pont: Les primeres referències a una "turris in Capite Pontis" ens porten a la dècada de 1180. El pont es constitueix en la veritable entrada a la ciutat que cobrarà una quantitat important d’impostos a les mercaderies que entraven. Aquest fet va propiciar l’aparició d’una sèrie d’activitats econòmiques relacionades amb el tràfic de persones i bens. Les expectatives de guanys, de ben segur, va propiciar, possiblement, la instal•lació en la zona d’obradors de determinades manufactures que, per les seves característiques, restaven millor ubicades que dins dels murs de la ciutat. Com que moltes d’aquestes activitats hi eren en mans dels musulmans, expulsats extramurs després de la conquesta, una part important d’aquest col•lectiu es traslladà a Cap Pont. Es clar que també residien persones d’altres confessions. El barri es va desenvolupar al llarg d’un ampli carrer empedrat. I tot sembla que els habitatges, d’una sola planta, eren molt amplis (tot i que només s’ha documentat un) de construcció lleugera a base de còdols i tapia. Al segle XIV, els habitants havien incrementat la seva capacitat econòmica. Hi havia fusteries, ferreries, teixidors, hostalers, veterinaris... que milloraren les construccions lleugeres del segle XII i XIII. Altres s’aixecaran cases de més d’una planta a base de grans carreus de pedra, tot i que es respectaren les característiques urbanístics fonamentals, hi hauran canvis importants. Durant la primera meitat del segle XV, el barri, la ciutat i el principat patirien una forta crisi econòmica i política. La Guerra Civil i de el conflicte de remença es varen sentir a la ciutat de Lleida i al barri del Cap Pont, en concret la primera. La destrucció de part de la ciutat i dels seus voltants va fer que la Paeria es planteges la continuïtat de Cap Pont com a barri de la Ciutat per fet de la seva difícil defensa. El barri canviarà de nou de fisonomia, abocant-se a la pagesia, en concret a la vinya i als seus derivats (vi).
Ilerda. Annus MDXXV.
Enric Garsaball, Museu d'Art Jaume Morera.
Fi d'obra. Segle XV.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Esglèsia Santa Maria Magdalena.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
Lleida, intervencions arqueològiques d'epoca medieval.
