Gremis.
Les professions a l'edat mitja s’articulaven en base a una organització i una jerarquia molt estricta controlada pels gremis. Era el gremi el que defensava els interessos dels seus membres, als que garantia un fons d’assistència en cas de necessitat.
Tenien unes ordenances obligatòries per a tots els seus membres. Hi havia mestres, oficials i aprenents o deixebles.
Els aprenents solien viure amb el mestre durant el seu aprenentatge, i es lligaven a ell mitjançant contracte, molt diferents segons la zona i l’ofici. Tot i això, els primers anys els pares dels aprenents solien tenir que pagar (dot, generalment la roba que necessitarien i alguna quantitat de diners) al mestre per tal que l’acceptes. Els darrers anys abans de que aquests poguessin optar a l’oficialitat, era el mestre els que els procurava casa, menjar i roba. Al cap dels anys (de 5 a 10, segons el gremi) si eren hàbils en l’ofici podien optar al grau d’oficial. Com a oficials podien treballar en un taller propi, però sempre a les ordres d’un mestre. Per a poder optar al grau de mestre, havien de passar un examen on havien de confeccionar una Obra Mestra. Si aconseguien el grau de Mestre, podien obrir obrador propi, i passaven a formar part del gremi amb veu i vot però restant lligats a ell de per vida.
En el llarg període de temps que dura la construcció de tota la fabrica del que avui en dia coneixem com la Seu Vella de Lleida hi havia un clar esquema organitzatiu d’àmbit local. Tot i que en grans trets s’assembli molt al de la resta de l’Europa de l’època, té algunes característiques peculiars, que també es troben en altre llocs. La divisió jeràrquica dels oficis no segueix la coneguda divisió de mestre, oficial i aprenent dins d’un gremi que organitza i estructura aquesta divisió. Als llibres d’obra la Seu Vella de Lleida, i entre els anys 1361 i 1500, els treballadors són anomenats en relació a la seva categoria laboral com: mestre, jornaler, obrer, companyó, menestral, moço, mocet, macip, fadrí, jove, deixeble, manobrer, peó, home de plaça, manobre de plaça i home de ribera. També apareix molts cop amb qui treballava o de qui depenia: per exemple “Pere, de mestre Bertran de la Borda”.
Mestre: No tots el menestrals són mestres. Si entenem mestre com la capacitat de fer bé l’ofici, d’haver aconseguit els màxims coneixements, algunes vegades es denomina mestre a la persona que té la capacitat organitzativa suficient per fer una feina en concret, altres cops s’empra per diferenciar els menestrals d’aquells que desenvolupen feines no especialitzades. Moltes vegades, quan els mestres treballaven en parella un rep el nom de mestre i l’altre de “companyó”. De vegades cobren el mateix, d’altres el companyó cobra un poc menys, segur per que hi havia alguna mena de relació de dependència o subordinació, per feina o per altres qüestions.
El salaris que cobren els mestres són molt desiguals entre ells. ( de major a menor l’ordre seria: pintors, guixaires, fusters i piquers...) Els oficials de vegades cobren el mateix que els mestres o una mica menys. ( de major a menor l’ordre seria: pintors, guixaires, fusters i piquers...) Els salaris de la mà d’obra no especialitzada (manobres i dones) és molt més baix.
Oficials: S’ha d’entendre per oficial, el treballador especialitzats a sou d’un mestre. Tot i això, sembla que en la Lleida de l’època i en concret en l’obra de la Seu, aquest cobraven directament del Capítol. De fet no es troben referències als llibres d’obra els pagaments dels mestres als seus oficials i si d’aprenents que també cobraven directament els seus salaris...
Aprenents: se’ls anomena de manera tant diversa que es fa difícil saber-ne quina era la relació amb els seus mestres: jove, moço, mocet.... deixeble. Cal dir que per exemple alguns dels deixebles del mestre d’obra eren reconeguts piquers i així se’ls anomena.
Fora de la clàssica distribució es troben els homes i les dones que no posseeixen cap coneixement específic d’un ofici en concret, son els més fàcils d’identificar. Són els: manobrer, peó, home de plaça, home de ribera o simplement home.
La construcció del Temple de Jerusalem .
per Jean Fouquet.
