La reeducació de la veu, la parla i el llenguatge, proposa una disciplina terapèutica i no-educativa. Ca entendre els missatges que ens formula el/la nen/nena com un conjunt de preocupacions, anomalies, problemes o dificultats que té el pacient dins d'un context familiar, social o escolar determinat.

Cal pensar en l'existència d'un problema que se'ns demana resoldre, optimitzar, diagnosticar o avaluar qualsevol postura terapèutica implica una orientació cap al pacient, a diferència de l'educativa en la que poden prevaldre altres tipus de condicionaments com són programa, currículum, grup classe. Comporta persecució de canvis. Darrera d'una demanda terapèutica hi ha una preocupació del pacient o de l'entorn familiar i per tant una necessitat d'ajuda. La intervenció ha de produir, doncs, canvis que redueixin aquesta necessitat d'ajuda.

Els canvis poden ésser de molts tipus:

• Nous aprenentatges sobre una conducta patològica o inexistent.
• Nous enfocaments i/o nova redefinició del problema.
• Canvis d'estratègia en el pacient.
• Canvis d'estratègia en l'entorn familiar.

El més freqüent és buscar canvis en el pacient i queixar-nos dels canvis que no sap realitzar la família, però a vegades, pot éssermés eficaç produir canvis en el funcionament comunicatiu del nen, per tal que desvetlli canvis en el posicionament dels altres, és a dir, en el seu entorn comunicatiu.

Qualsevol canvi de tipus pràxic, funcional o instrumental que un nen o adult pugui fer gràcies a la nostra intervenció, no tindrà generalització conductual i per tan validesa d'aprenentatge, si no afecta positivament d'una manera o altre a la autoimatge que el subjecte té de si mateix. No treballem amb problemes sinó amb persones que senten que tenen problemes.

La logopèdia persegueix la resolució eficaç de problemes que mai es presenten de manera igual i en persones totalment diferents.

La tasca logopèdica entesa terapèuticament implica a més de la reeducació o atenció educativa:

• Detecció de problemes.
• Relació amb el derivant del cas.
• Acolliment de la preocupació del mestre) -Exploració logopèdica.
• Demanda d ' altres exploracions: psicopedagògica, pediàtrica, foniàtrica, ortodontista, ORL, neurològica
• Diagnòstic logopèdic.
• Informació a la família, al mestre d'aula, al mestre de suport.
• Programació de la reeducació.

• Desenvolupament de la reeducació.
• Realització dels controls necessaris.

• Revisió del cas en diagnòstics poc afortunats o reeducacions insuficients
• Del pronòstic realitzat.

La intervenció logopèdica s'ha centrat molt en una relació a dos, en una aula petita, amb material i programes específics i poc interventora en altres nivells. S 'ha desenvolupat una logopèdia molt de caràcter ortodontista i basat en un model conductual. Hi ha altres horitzons...

Cal entendre que certs aprenentatges i activitats que impliquin un aprenentatge de tipus psicomotor-bucofonatòri poden implicar:

• Treball individual.
• Sessions breus i de periodicitat regular i intensa.
• Importància de comunicar-se amb el subjecte a través de les tasques psicomotrius a dominar.
• Implica analitzar l'error, observar un model i aproximar-se per assaig i error.
• La repetició i el treball sistemàtic s'imposen.
• El logopeda dirigeix el treball i estableix clarament la valoració i la qualitat dels resultats aconseguits.
• El subjecte estableix la quantitat de treball, segons la motivació i interès.

Cal entendre que certs aprenentatges poden dependre més d'aspectes cognitius, emocionals i comunicatius i poden implicar:

• Treball individual o de petit grup.

• Sessions distanciades en el temps.

• Treball i intervenció basat en la paraula i en el discurs del subjecte respecte la autoimatge de la pròpia dificultat.
• En alguns casos, intervenció amb els membres de la família. Informació, prescripcions, deure a casa, quaderns de control, carpetes de parla o treball.