Plató: el mite de la caverna,
un retrat d'ahir i d'avui
1. La imatge platònica de la condició humana
Plató (Atenes, -428/-347)
és un dels pensadors més originals i influents de tota la Filosofia
Occidental: la seva obra defineix un dels dos grans eixos que guien i
travessen tota la història del pensament humà. Amb seductora bellesa
literària i amb profunda mirada filosòfica, fa brollar, en els seus
diàlegs, els grans problemes o qüestions que mai han deixat d'inquietar
als humans.
Podríem afirma que en l'estrany i bell mite de la caverna es concentra
el més profund de tot el seu pensament. El mite, fent ús d'imatges
dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió
de la natura humana, la seva coneguda teoria de les idees, el dolorós
procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc. El
mite, ple de sublims metàfores i obert a pluralitat d'interpretacions,
és font permanent d'inspiració per als artistes i per als pensadors en
general.
En el mite, Plató relata
l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una
fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels
habitacles subterranis, sinó, també, lligats de cames i coll, de manera
que han de mirar sempre endavant a causa de les cadenes sense poder mai
girar el cap. La llum que il•lumina l'antre la reben d'un foc encès
darrera d'ells, enlairat i distant.
Arribats aquí, Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem entre
el foc i els encadenats un camí elevat al llarg del qual s'ha construït
un mur, per aquest camí hi passen uns homes que porten tota mena de
figures que els sobrepassen, unes amb forma humana i d'altres amb forma
d'animal; aquests vianants que transporten estàtues a vegades enraonen i
a vegades callen. Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res
més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna -talment
una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses- i s'arriben a
creure, mancats d'una educació diferent, que allò que veuen no són
ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.
En aquestes, Glaucó,
l'interlocutor de Sòcrates, afirma que està absolutament convençut que
els encadenats no poden considerar altra cosa vertadera que les ombres
dels objectes. A causa de l'obnubilació dels sentits i l'ofuscació
mental estan condemnats a prendre per vertaderes totes i cadascuna de
les coses falses. Un cop Sòcrates ha comprovat que Glaucó l'ha entès,
que s'ha après bé la lliçó, li explica que si un d'aquests captius fos
alliberat i sortís al món exterior tindria greus dificultats per
adaptar-se a la llum enlluernadora del sol; d'antuvi, per no quedar
encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més
endavant i de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos
i a la fi descobriria tota la bellesa del cosmos. Astorat, s'adonaria
que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les amb tota la
riquesa policroma i en l'esplendor de les seves figures.
No acaba
aquí el mite, sinó que Sòcrates fa entrar de nou el presoner a
l'interior de la caverna perquè doni la bona notícia a aquella gent
presonera de la foscor i esclavitzada, tot fent-la joiosament participar
del gran descobriment que acaba de fer, alhora que ha de procurar
convèncer-la que viu en l'engany, en la més aclaparadora falsedat.
Infructuós intent, aquells pobres alienats des de la infància per
l'obscuritat de l'antre el prenen per un boig i es riuen d'ell. Fins i
tot, Sòcrates afirma que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar
per la costeruda ascensió cap a la boca de la caverna, si el poguessin
prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien;
així són els presoners: ignorants, incultes i violents.
Resum adaptat
de l'article d'Agustí Casanova,
titulat El mite de la caverna, Diari de Girona, 23-11-1994.
2. L'actualitat del retrat platònic
Els quatre
àmbits o espais del mite de la caverna mostren diferents situacions de
la nostra actual condició.
1r En la
caverna, els encadenats mirant les ombres
No és la nostra vida una existència encadenada? Naixem en una societat
no elegida, amb una estructura social ben travada, amb unes ideologies,
un llenguatge, uns costums.
I nosaltres, encadenats a la nostra societat, veiem com van desfilant
als nostres ulls unes ombres. No és una desfilada d'aparences la
televisió? I el cinema —Plató en seria l'inventor— no és un seguit
d'imatges i no de realitats? Aquestes ombres encanten als presoners,
creuen que són la realitat. I que feliços que són en el seu engany! Que
bé que s'hi està mirant la televisió!
2n Es deslliura de les cadenes
Però Plató
introdueix una nota d'optimisme: l'encadenat —no sabem com— es deslliura
o el deslliuren de les cadenes. Qui deslliga?
És possible, en la nostra societat, que un presoner se senti insatisfet,
que dubti, que qüestioni les seves cadenes. És possible arribar a
descobrir el muntatge, descobrir que en la nostra societat hi ha molta
mentida i simulació. Hi ha uns homes i uns artefactes que produeixen
engany: publicitat, informació filtrada, ...
Què és el que podia motivar la insatisfacció o el dubte del presoner?
Els enganyadors segueixen incessantment el seu camí traçat i enganyador.
Estan també ells encadenats?
3r El camí abrupte i costerós d'ascensió
El foc —l'electricitat,
la tècnica— és el que possibilita aquest enorme muntatge. Amb el
descobriment del foc l'home comença el seu camí de superació.
Qui ha organitzat aquest gran muntatge? Aquesta complicada mentida?
Quina és la intenció de l'engany múltiple? Existeix un enganyador no
enganyat?
Quan el presoner s'allibera de les seves cadenes, aleshores pot començar
el llarg i costerós camí d'emancipació, d'alliberament.
4t La sortida al món exterior i "real"
Després
d'un dolorós camí d'ascensió, el presoner arriba a entreveure la
vertadera realitat. Què vol dir "vertadera realitat"? Quina és la
"vertadera realitat" en la nostra societat?
Quan hom descobreix el gran muntatge i surt de l'engany, ha de tornar a
dins, informar i alliberar els seus antics companys? Una disjuntiva
moral! Què feu Sòcrates?
Adaptació feta a partir de l'article d'Emilio Lledó,
Lecturas de un mito filosófico, Resurgimiento, núm. 1, 1980.
Mito de la caverna (Rep.
VII, 514a-518e)
Después de eso —proseguí— compara nuestra naturaleza respecto de su
educación y de su falta de educación con una experiencia como ésta.
Represéntate hombres en una morada subterránea en forma de caverna, que
tiene la entrada abierta, en toda su extensión, a la luz. En ella están
desde niños con las piernas y el cuello encadenados, de modo que deben
permanecer allí y mirar sólo delante de ellos, porque las cadenas les
impiden girar en derredor la cabeza. Más arriba y más lejos se halla la
luz de un fuego que brilla detrás de ellos; y entre el fuego y los
prisioneros hay un camino más alto, junto al cual imagínate un tabique
construido de lado a lado, como el biombo que los titiriteros levantan
delante del público para mostrar, por encima del biombo, los muñecos.
—Me lo imagino.
—Imagínate ahora que, del otro lado del tabique, pasan sombras que
llevan toda clase de utensilios y figurillas de hombres y otros animales,
hechos en piedra, madera y de diversas clases; y entre los que pasan
unos hablan y otros callan.
—Extraña comparación haces, y extraños son esos prisioneros.
—Pero son como nosotros. Pues en primer lugar, ¿crees que han visto de
sí mismos, o unos de los otros, otra cosa que las sombras proyectadas
por el fuego en la parte de la caverna que tienen frente a sí?
—Claro que no, si toda su vida están forzados a no mover las cabezas.
—¿No sucede lo mismo con los objetos que llevan los que pasan del otro
lado del tabique?
—Indudablemente.
—Pues entonces, si dialogaran entre sí, ¿no te parece que entenderían
estar nombrando a los objetos que pasan y que ellos ve?
—Necesariamente.
—Y si la prisión contara con un eco desde la pared que tienen frente a
sí, y alguno de los que pasan del otro lado del tabique hablara, ¿no
piensas que creerían que lo que oyen proviene de la sombra que pasa
delante de ellos?
—¡Por Zeus que sí!
—¿Y que los prisioneros no tendrían por real otra cosa que las sombras
de los objetos artificiales transportados?
—Es de toda necesidad.
—Examina ahora el caso de una liberación de sus cadenas y de una
curación de su ignorancia, qué pasaría si naturalmente les ocurriese
esto: que uno de ellos fuera liberado y forzado a levantarse de repente,
volver el cuello y marchar mirando a la luz y, al hacer todo esto,
sufriera y a causa del encandilamiento fuera incapaz de percibir
aquellas cosas cuyas sombras había visto antes. ¿Qué piensas que
respondería si se le dijese que lo que había visto antes eran fruslerías
y que ahora, en cambio, está más próximo a lo real, vuelto hacia cosas
más reales y que mira correctamente? Y si se le mostrara cada uno de los
objetos que pasan del otro lado del tabique y se le obligara a contestar
preguntas sobre lo que son, ¿no piensas que se sentirá en dificultades y
que considerará que las cosas que antes veía eran más verdaderas que las
que se le muestran ahora?
—Mucho más verdaderas.
—Y si se le forzara a mirar hacia la luz misma, ¿no le dolerían los ojos
y trataría de eludirla, volviéndose hacia aquellas cosas que podía
percibir, por considerar que éstas son realmente más claras que las que
se le muestran?
—Así es.
—Y si a la fuerza se lo arrastrara por una escarpada y empinada cuesta,
sin soltarlo antes de llegar hasta la luz del Sol, ¿no sufriría acaso y
se irritaría por ser arrastrado y, tras llegar a la luz, tendría los
ojos llenos de fulgores que le impedirían ver uno solo de los objetos
que ahora decimos que son los verdaderos?
—Por cierto al menos inmediatamente.
—Necesitaría acostumbrarse, para poder llegar a mirar las cosas de
arriba. En primer lugar miraría con mayor facilidad las sombras y
después las figuras de los hombres y de los otros objetos reflejados en
el agua, luego los hombres y los objetos mismos. A continuación
contemplaría de noche lo que hay en el cielo y el cielo mismo, mirando
la luz de los astros y la luna más fácilmente que, durante el día, el
Sol y la luz del Sol.
—Sin duda.
—Finalmente pienso, podría percibir el Sol no ya en imágenes en el agua
o en otros lugares que le son extraños, sino contemplarlo cómo es en sí
y por sí, en su propio ámbito.
—Necesariamente.
—Después de lo cual concluiría con respecto al Sol, que es lo que
produce las estaciones y los años y que gobierna todo en el ámbito
visible y que de algún modo es causa de las cosas que ellos habían visto.
—Es evidente que, después de todo esto, arribaría a tales conclusiones.
—Y si se acordara de su primera morada, del tipo de sabiduría existente
allí y de sus entonces compañeros de cautiverio, ¿no piensas que se
sentiría feliz del cambio y que los compadecería?
—Por cierto.
—Respecto de los honores y elogios que se tributaban unos a otros y de
las recompensas para aquel que con mayor agudeza divisara las sombras de
los objetos que pasaban detrás del tabique, y para el que mejor se
acordase de cuáles habían desfilado habitualmente antes y cuáles después,
y para aquel de ellos que fuese capaz de adivinar lo que iba a pasar,
¿te parece que estaría deseoso de todo eso y que envidiaría a los más
honrados y poderosos entre aquéllos? ¿O más bien le pasaría como al
Aquiles de Homero, y «prefiriría ser un labrador que fuera siervo de un
hombre pobre» o soportar cualquier otra cosa, antes que volver a su
anterior modo de opinar y a aquella vida?
—Así creo también yo, que padecería cualquier cosa antes que soportar
aquella vida.
—Piensa ahora esto, si descendiera nuevamente y ocupara su propio
asiento, ¿no tendría ofuscados los ojos por las tinieblas, al llegar
repentinamente del Sol?
—Sin duda.
—Y si tuviera que discriminar de nuevo aquellas sombras, en ardua
competencia con aquellos que han conservado en todo momento las cadenas,
y viera confusamente hasta que sus ojos se reacomodaran a ese estado y
se acostumbraran en un tiempo nada breve, ¿no se expondría al ridículo y
a que se dijera de él que, por haber subido hasto lo alto, se había
estropeado los ojos, y que ni siquiera valdría la pena intentar marchar
hacia arriba? Y si intentase desatarlos y conducirlos hacia la luz, ¿no
lo matarían, si pudieran tenerlo en sus manos y matarlo?
—Seguramente.
—Pues bien, querido Glaucón, debemos aplicar íntegra esta alegoría a lo
que anteriormente ha sido dicho, comparando la región que se manifiesta
por medio de la vista con la morada-prisión, y la luz del fuego que hay
en ella con el poder del sol; compara, por otro lado, el ascenso y
contemplación de las cosas de arriba con el camino del alma hacia el
ámbito inteligible, y no te equivocarás en cuanto a lo que estoy
esperando, y que es lo que deseas oír. Dios sabe si esto es realmente
cierto; en todo caso, lo que a mí me parece es que lo que dentro de lo
cognoscible se ve al final, y con dificultad, es la Idea del Bien. Una
vez percibida, ha de concluirse que es la causa de todas las cosas
rectas y bellas, que en el ámbito visible ha engendrado la luz y al
señor de ésta, y que en el ámbito inteligible es señora y productora de
la verdad y de la inteligencia, y que es necesario tenerla en vista para
poder obrar con sabiduría tanto en lo privado como en lo público.
—Comparto tu pensamiento, en la medida que me es posible.
—Mira también si lo compartes en esto: no hay que asombrarse de que
quienes han llegado allí no estén dispuestos a ocuparse de los asuntos
humanos, sino que sus almas aspiran a pasar el tiempo arriba; lo cual es
natural, si la alegoría descrita es correcta también en esto.
—Muy natural.
—Tampoco sería extraño que alguien que, de contemplar las cosas divinas,
pasara a las humanas, se comportase desmañadamente y quedara en ridículo
por ver de modo confuso y, no acostumbrado aún en forma suficiente a las
tinieblas circundantes, se viera forzado, en los tribunales o en
cualquier otra parte, a disputar sobre sombras de justicia o sobre las
figurillas de las cuales hay sombras, y a reñir sobre esto del modo en
que esto es discutido por quienes jamás han visto la Justicia en sí.
—De ninguna manera sería extraño.
—Pero si alguien tiene sentido común, recuerda que los ojos pueden ver
confusamente por dos tipos de perturbaciones: uno al trasladarse de la
luz a la tiniebla, y otro de la tiniebla a la luz, y al considerar que
esto es lo que le sucede al alma, en lugar de reírse irracionalmente
cuando la ve perturbada e incapacitada de mirar algo, habrá de examinar
cuál de los dos casos es: si es que al salir de una vida luminosa ve
confusamente por falta de hábito, o si, viniendo de una mayor ignorancia
hacia lo más luminoso, es obnubilada por el resplandor. Así, en un caso
se felicitará de lo que le sucede y de la vida a que accede; mientras en
el otro se apiadará, y, si se quiere reír de ella, su risa será menos
absurda que si se descarga sobre el alma que desciende desde la luz.
—Debemos considerar entonces, si esto es verdad, que la educación no es
como la proclaman algunos. Afirman que, cuando la ciencia no está en el
alma, ellos la ponen, como si se pusiera la vista en ojos ciegos.
—Afirman eso, en efecto.
—Pues bien, el presente argumento indica que en el alma de cada uno hay
el poder de aprender y el órgano para ello, y que, así como el ojo no
puede volverse hacia la luz y dejar las tinieblas si no gira todo el
cuerpo, del mismo modo hay que volverse desde lo que tiene génesis con
toda el alma, hasta que llegue a ser capaz de soportar la contemplación
de lo que es, y lo más luminoso de lo que es, que es lo que llamamos el
Bien. ¿No es así?
—Sí.
—Por consiguiente, la educación sería el arte de volver este órgano del
alma del modo más fácil y eficaz en que puede ser vuelto, mas no como si
le infundiera la vista, puesto que ya la posee, sino, en caso de que se
lo haya girado incorrectamente y no mire adonde debe, posibilitando la
corrección.
—Así parece, en efecto.
________________________________________
Ejercicios
1. Haz un dibujo de la caverna en el que indiques la posición de cada
uno de los elementos que intervienen.
2. Asigna a cada uno, de mayor a menor, su valor en el camino del
conocimiento.
3. ¿El Sol se ve como una más de las cosas existentes fuera de la
caverna?
4. El sabio regresa con sus antiguos compañeros. Pero no le va muy bien.
¿Qué conclusiones debemos sacar de ahí?
República
VI: El símil de la línea (Rep., 510a-511e)
--Ahora bien, también sabes que, para las más de las gentes, el bien es
el placer; y para los más ilustrados, el conocimiento.
--¿Cómo no?
--Y también, mi querido amigo, que quienes tal opinan no pueden indicar
qué clase de conocimiento, sino que al fin se ven obligados a decir que
el del bien.
--Lo cual es muy gracioso --dijo.
--¿Cómo no va a serlo --dije--, si después de echarnos en cara que no
conocemos el bien nos hablan luego como a quien lo conoce? En efecto,
dicen que es el conocimiento del bien, como si comprendiéramos nosotros
lo que quieren decir cuando pronuncian el nombre del bien.
--Tienes mucha razón --dijo.
--¿Y los que definen el bien como el placer? ¿Acaso no incurren en un
extravío no menor que el de los otros? ¿No se ven también éstos
obligados a convenir en que existen placeres malos?
--En efecto.
--Les acontece, pues, creo yo, el convenir en que las mismas cosas son
buenas y malas. ¿No es eso?
--¿Qué otra cosa va a ser?
--¿Es, pues, evidente, que hay muchas y grandes dudas sobre esto?
--¿Cómo no?
--¿Y qué? ¿No es evidente también que mientras con respecto a lo justo y
lo bello hay muchos que, optando por la apariencia, prefieren hacer y
tener lo que lo parezca, aunque no lo sea, en cambio, con respecto a lo
bueno, a nadie le basta con poseer lo que parezca serlo, sino que buscan
todos la realidad, desdeñando en ese caso la apariencia?
--Efectivamente --dijo.
--Pues bien, esto que persigue y con miras a lo cual obra siempre toda
alma, que, aun presintiendo que ello es algo, no puede, en su
perplejidad, darse suficiente cuenta de lo que es ni guiarse por un
criterio tan seguro como en lo relativo a otras cosas, por lo cual
pierde también las ventajas que pudiera haber obtenido de ellas… ¿Consideraremos,
pues, necesario que los más excelentes ciudadanos, a quienes vamos a
confiar todas las cosas, permanezcan en semejante oscuridad con respecto
a un bien tan preciado y grande?
--En modo alguno --dijo.
--En efecto, creo yo --dije-- que las cosas justas y hermosas de las que
no se sabe en qué respecto son buenas no tendrán un guardián que valga
gran cosa en aquel que ignore este extremo; y auguro que nadie las
conocerá suficientemente mientras no lo sepa.
--Bien auguras --dijo.
--¿No tendremos, pues, una comunidad perfectamente organizada cuando la
guarde un guardián conocedor de estas cosas?
--Es forzoso --dijo--.
--Pero tú, Sócrates, ¿dices que el bien es el conocimiento, o que es el
placer, o que es alguna otra distinta de éstas?
--¡Vaya con el hombre! --exclamé--. Bien se veía desde hace rato que no
te ibas a contentar con lo que opinaran los demás acerca de ello.
--Porque no me parece bien, ¡oh Sócrates! --dijo--, que quien durante
tanto tiempo se ha ocupado de estos asuntos pueda exponer las opiniones
de los demás, pero no las suyas.
--¿Pues qué? --dije yo--. ¿Te parece bien que hable uno de las cosas que
no sabe como si las supiese?
--No como si las supiese --dijo--, pero sí que acceda a exponer, en
calidad de opinión, lo que él opina.
--¿Y qué? ¿No te has dado cuenta --dije-- de que las opiniones sin
conocimiento son todas defectuosas? Pues las mejores de entre ellas son
ciegas. ¿O crees que difieren en algo de unos ciegos que van por buen
camino aquellos que profesan una opinión recta pero sin conocimiento?
--En nada --dijo.
--¿Quieres, entonces, ver cosas feas, ciegas y tuertas, cuando podrías
oírlas claras y hermosas de labios de otros?
--¡Por Zeus! --dijo Glaucón--. No te detengas, ¡oh Sócrates!, como si
hubieses llegado ya al final. A nosotros nos basta que, como nos
explicaste lo que eran la justicia, templanza y demás virtudes, del
mismo modo nos expliques igualmente lo que es el bien.
--También yo, compañero, --dije--, me daría por plenamente satisfecho.
Pero no sea que resulte incapaz de hacerlo y provoque vuestras risas con
mis torpes esfuerzos. En fin, dejemos por ahora, mis bienaventurados
amigos, lo que pueda ser el bien en sí, pues me parece un tema demasiado
elevado para que, con el impulso que llevamos ahora, podamos llegar en
este momento a mi concepción acerca de ello. En cambio, estoy dispuesto
a hablaros de algo que parece ser hijo del bien y asemejarse sumamente a
él; eso si a vosotros os agrada, y si no, lo dejamos.
--Háblanos, pues --dijo--. Otra vez nos pagarás tu deuda con la
descripción del padre.
--¡Ojalá --dije-- pudiera yo pagarla y vosotros percibirla entera en vez
de contentaros, como ahora, con los intereses! En fin, llevaos, pues,
este hijo del bien en sí, este interés producido por él, mas cuidad de
que yo no os engañe involuntariamente, pagándoos los réditos en moneda
falsa.
--Tendremos todo el cuidado posible --dijo--. Pero habla ya.
--Sí --contesté--, pero después de haberme puesto de acuerdo con
vosotros y de haberos recordado lo que se ha dicho antes y se había
dicho ya muchas otras veces.
--¿Qué? --dijo.
--Afirmamos y definimos en nuestra argumentación --dije-- la existencia
de muchas cosas buenas y muchas cosas hermosas y muchas también de cada
una de las demás clases.
--En efecto, así lo afirmamos.
--Y que existe, por otra parte, lo bello en sí y lo bueno en sí; y del
mismo modo, con respecto a todas las cosas que antes definíamos como
múltiples, consideramos, por el contrario, cada una de ellas como
correspondiente a una sola idea, cuya unidad suponemos, y llamamos a
cada cosa «aquello que es».
--Tal sucede.
--Y de lo múltiple decimos que es visto, pero no concebido, y de las
ideas, en cambio, que son concebidas, pero no vistas.
--En absoluto.
--Ahora bien, ¿con qué parte de nosotros vemos lo que es visto?
--Con la vista --dijo.
--¿Y no percibimos --dije-- por el oído lo que se oye y por medio de los
demás sentidos todo lo que se percibe?
--¿Cómo no?
--¿No has observado --dije-- de cuánta mayor generosidad usó el artífice
de los sentidos para con la facultad de ver y ser visto?
--No, en modo alguno --dijo.
--Pues considera lo siguiente: ¿existe alguna cosa de especie distinta
que les sea necesaria al oído para oír o a la voz para ser oída; algún
tercer elemento en ausencia del cual no podrá oír el uno ni ser oída la
otra?
--Ninguna --dijo.
--Y creo también --dije yo-- que hay muchas otras facultades, por no
decir todas, que no necesitan de nada semejante. ¿O puedes tú citarme
alguna?
--No, por cierto --dijo.
--Y en cuanto a la facultad de ver y ser visto, ¿no te has dado cuenta
de que ésta sí que necesita?
--¿Cómo?
--Porque aunque, habiendo vista en los ojos, quiera su poseedor usar de
ella, y aunque esté presente el color en las cosas, sabes muy bien que
si no se añade la tercera especie particularmente constituida para este
mismo objeto, ni la vista verá nada ni los colores serán visibles.
--¿Y qué es eso --dijo-- a que te refieres?
--Aquello --contesté-- a lo que tú llamas luz.
--Tienes razón --dijo.
--No es pequeña, pues, la medida en que, por lo que toca a excelencia,
supera el lazo de unión entre el sentido de la vista y la facultad de
ser visto a los que forman las demás uniones; a no ser que la luz sea
algo despreciable.
--No --dijo--; está muy lejos de serlo.
--¿Y a cuál de los dioses del cielo puedes indicar como dueño de estas
cosas y productor de la luz, por medio de la cual vemos nosotros y son
vistos los objetos con la mayor perfección posible?
--Al mismo --dijo-- que tú y los demás, pues es evidente que preguntas
por el sol.
--Ahora bien, ¿no se encuentra la vista en la siguiente relación con
respecto a este dios?
--¿En cuál?
--No es sol la vista en sí, ni tampoco el órgano en que se produce, al
cual llamamos ojo.
--No, en efecto.
--Pero éste es, por lo menos, el más parecido al sol, creo yo, de entre
los órganos de los sentidos.
--Con mucho.
--Y el poder que tiene, ¿no lo posee como algo dispensado por el sol en
forma de una especie de emanación?
--En un todo.
--¿Más no es así que el sol no es visión, sino que siendo causante de
ésta, es percibido por ella misma?
--Así es --dijo.
--Pues bien, he aquí --continué-- lo que puedes decir que yo designaba
como hijo del bien, engendrado por éste a su semejanza como algo que, en
la región visible, se comporta, con respecto a la visión y a lo visto,
del mismo modo que aquél en la región inteligible con respecto a la
inteligencia y a lo aprehendido por ella.
--¿Cómo? --dijo--. Explícamelo algo más.
--¿No sabes --dije--, con respecto a los ojos, que, cuando no se les
dirige a aquello sobre cuyos colores se extienda la luz del sol, sino a
lo que alcanzan las sombras nocturnas, ven con dificultad y parecen casi
ciegos, como si no hubiera en ellos visión clara?
--Efectivamente --dijo.
--En cambio, cuando ven perfectamente lo que el sol ilumina, se muestra,
creo yo, que esa visión existe en aquellos mismos ojos.
--¿Cómo no?
--Pues bien, considera del mismo modo lo siguiente con respecto al alma.
Cuando ésta fija su atención sobre un objeto iluminado por la verdad y
el ser, entonces lo comprende y conoce y demuestra tener inteligencia;
pero cuando la fija en algo que está envuelto en penumbras, que nace o
perece, entonces, como no ve bien, el alma no hace más que concebir
opiniones siempre cambiantes y parece hallarse privada de toda
inteligencia.
--Tal parece, en efecto.
--Puedes, por tanto, decir que lo que proporciona la verdad a los
objetos del conocimiento y la facultad de conocer al que conoce, es la
idea del bien a la cual debes concebir como objeto del conocimiento pero
también como causa de la ciencia y de la verdad; y así, por muy hermosas
que sean ambas cosas, el conocimiento y la verdad, juzgarás rectamente
si consideras esa idea como otra cosa distinta y más hermosa todavía que
ellas. Y en cuanto al conocimiento y la verdad, del mismo modo que en
aquel otro mundo se puede creer que la luz y la visión se parecen al
sol, pero no que sean el mismo sol, del mismo modo en éste es acertado
el considerar que uno y otra son semejantes al bien, pero no lo es el
tener a uno cualquiera de los dos por el bien mismo, pues es mucho mayor
todavía la consideración que se debe a la naturaleza del bien.
--¡Qué inefable belleza --dijo-- le atribuyes! Pues, siendo fuente del
conocimiento y la verdad, supera a ambos, según tú, en hermosura. No
creo, pues, que lo vayas a identificar con el placer.
--Ten tu lengua --dije--. Pero continúa considerando su imagen de la
manera siguiente.
--¿Cómo?
--Del sol dirás, creo yo, que no sólo proporciona a las cosas que son
vistas la facultad de serlo, sino también la generación, el crecimiento
y la alimentación; sin embargo, él no es generación.
--¿Cómo había de serlo?
--Del mismo modo puedes afirmar que a las cosas inteligibles no sólo les
adviene por obra del bien su cualidad de inteligibles, sino también se
les añaden, por obra también de aquél, el ser y la esencia; sin embargo,
el bien no es esencia, sino algo que está todavía por encima de aquélla
en cuanto a dignidad y poder.
Entonces Glaucón dijo con mucha gracia:
--¡Por Apolo! ¡Qué maravillosa superioridad!
--Tú tienes la culpa --dije--, porque me has obligado a decir lo que
opinaba acerca de ello.
--Y no te detengas en modo alguno-- dijo--. Sigue exponiéndonos, si no
otra cosa, al menos la analogía con respecto al sol, si es que te queda
algo que decir.
--Desde luego --dije--; es mucho lo que me queda.
--Pues bien --dijo--, no te dejes ni lo más insignificante.
--Me temo --contesté-- que sea mucho lo que me deje. Sin embargo, no
omitiré de intento nada que pueda ser dicho en esta ocasión.
--No, no lo hagas --dijo.
--Pues bien --dije--, observa que, como decíamos, son dos, y que reinan,
el uno en el género y región inteligibles, y el otro, en cambio, en la
visible; y no digo que en el cielo para que no creas que juego con el
vocablo. Sea como sea, ¿tienes ante ti esas dos especies, la visible y
la inteligible?
--Las tengo.
--Toma, pues,una línea que esté cortada en dos segmentos desiguales y
vuelve a cortar cada uno de los segmentos, el del género visible y el
del inteligible, siguiendo la misma proporción. Entonces tendrás,
clasificados según la mayor claridad u oscuridad de cada uno: en el
mundo visible, un primer segmento, el de las imágenes. Llamo imágenes
ante todo a las sombras y, en segundo lugar, a las figuras que se forman
en el agua y en todo lo que es compacto, pulido y brillante y a otras
cosas semejantes, si es que me entiendes.
--Sí que te entiendo.
--En el segundo pon aquello de lo cual esto es imagen: los animales que
nos rodean, todas las plantas y el género entero de las cosas fabricadas
--Lo pongo --dijo.
--Accederías acaso --dije yo-- a reconocer que lo visible se divide, en
proporción a la verdad o a la carencia de ella, de modo que la imagen se
halle, con respecto a aquello que imita, en la misma relación en que lo
opinado con respecto a lo conocido?
--Desde luego que accedo --dijo.
--Considera, pues, ahora de qué modo hay que dividir el segmento de lo
inteligible.
--Cómo?
--De modo que el alma se vea obligada a buscar la una de las partes
sirviéndose, como de imágenes, de aquellas cosas que antes eran
imitadas, partiendo de hipótesis y encaminándose así, no hacia el
principio, sino hacia la conclusión; y la segunda ,partiendo también de
una hipótesis, pero para llegar a un principio no hipotético y llevando
a cabo su investigación con la sola ayuda de las ideas tomadas en sí
mismas y sin valerse de las imágenes a que en la búsqueda de aquello
recurría.
--No he comprendido de modo suficiente --dijo-- eso de que hablas.
--Pues lo diré otra vez --contesté--. Y lo entenderás mejor después del
siguiente preámbulo. Creo que sabes que quienes se ocupan de geometría,
aritmética y otros estudios similares dan por supuestos los números
impares y pares, las figuras, tres clases de ángulos y otras cosas
emparentadas con éstas y distintas en cada caso; las adoptan como
hipótesis, procediendo igual que si las conocieran, y no se creen ya en
el deber de dar ninguna explicación ni a sí mismos ni a los demás con
respecto a lo que consideran como evidente para todos, y de ahí es de
donde parten las sucesivas y consecuentes deducciones que les llevan
finalmente a aquello cuya investigación se proponían.
--Sé perfectamente todo eso --dijo.
--Y no sabes también que se sirven de figuras visibles acerca de las
cuales discurren, pero no pensando en ellas mismas, sino en aquello a
que ellas se parecen, discurriendo, por ejemplo, acerca del cuadrado en
sí y de su diagonal, pero no acerca del que ellos dibujan, e igualmente
en los demás casos; y que así, las cosas modeladas y trazadas por ellos,
de que son imágenes las sombras y reflejos producidos en el agua, las
emplean, de modo que sean a su vez imágenes, en su deseo de ver aquellas
cosas en si que no pueden ser vistas de otra manera sino por medio del
pensamiento?
--Tienes razón --dijo.
--Y así, de esta clase de objetos decía yo que era inteligible, pero que
en su investigación se ve el alma obligada a servirse de hipótesis y,
como no puede remontarse por encima de éstas, no se encamina al
principio, sino que usa como imágenes aquellos mismos objetos, imitados
a su vez por comparación con éstos, son también ellos estimados y
honrados como cosas palpables.
--Ya comprendo --dijo-- te refieres a lo que se hace en geometría y en
las ciencias afines a ella.
--Pues bien, aprende ahora que sitúo en el segundo segmento de la región
inteligible aquello a que alcanza por sí misma la razón valiéndose del
poder dialéctico y considerando las hipótesis no como principios, sino
como verdaderas hipótesis, es decir, peldaos y trampolines que la eleven
hasta lo no hipotético, hasta el principio de todo; y una vez haya
llegado a éste, irá pasando de una a otra de las deducciones que de él
dependen hasta que de ese modo descienda a la conclusión sin recurrir en
absoluto a nada sensible, antes bien, usando solamente de las ideas
tomadas en sí mismas, pasando de una a otra y terminando en las ideas.
--Ya me doy cuenta --dijo--, aunque no perfectamente, pues me parece muy
grande la empresa a que te refieres, de que lo que intentas es dejar
sentado que es más clara la visión del ser y de lo inteligible que
proporciona la ciencia dialéctica que la que proporcionan las llamadas
artes, a las cuales sirven de principios las hipótesis; pues, aunque
quienes las estudian se ven obligados a contemplar los objetos por medio
del pensamiento y no de los sentidos, sin embargo, como no investigan
remontándose al principio, sino partiendo de hipótesis, por eso te
parece a ti que no adquieren conocimiento de esos objetos que son,
empero, inteligibles cuando están en relación con un principio. Y creo
también que a la operación de los geómetras y demás la llamas
pensamiento, pero no conocimiento, porque el pensamiento es algo que
está entre la simple creencia y el conocimiento.
--Lo has entendido --dije-- con toda perfección. Ahora aplícame a los
cuatro segmentos estas cuatro operaciones que realiza el alma: la
inteligencia, al más elevado; el pensamiento, al segundo; al tercero
dale el de la creencia y al último la imaginación; y ponlos en ese
orden,considerando que cada uno de ellos participa tanto más de la
claridad cuanto más participen de la verdad los objetos a que se aplica.
--Ya lo comprendo --dijo--; estoy de acuerdo y los ordeno como dices.
________________________________________
Ejercicios
1. El ejercicio para este texto es doble, como te será fácil de
entender: considera, en primer lugar, las características de los modos
de conocimiento que describe.
2. Y ahora, en segundo lugar, a qué realidades corresponden esos modos
de conocimiento.
3. De hecho, tenemos ya siempre esos conocimientos universales,
organizados en un sistema: la justicia, la humanidad, la verdad. ¿Eso es
argumento suficiente para concluir que existe esa realidad aparte? ¿Qué
otro sentido puede tener para Platón esa afirmación?
Plató La
República, 505a-511e
XVII. Opinions sobre el bé
i sentit del vertader saber del bé.
«Vet aquí que segurament també saps això, que per a la majoria el plaer
sembla ser el bé, i per als més il•lustrats l'enteniment.»
«Sí, com no?»
«I certament, també saps que els qui creuen això últim no ens poden
indicar l'enteniment què és, i no tenen cap més remei que acabar dient
que és el bé.»
«I de manera ben còmica» —apuntà.
«Sí, com no ho seria?» —vaig reblar— «Perquè per un cantó ens retreuen
que no sabem, el bé, què és, i després ens parlen com si ho sabéssim:
ens diuen que és l'enteniment del bé, com si ara nosaltres entenguéssim
què volen dir quan pronuncien el mot "bé".»
«Dius una gran veritat» —assentí.
«I què els qui defineixen el bé com el plaer? Es que potser s'hi perden
menys que els altres? O és que aquests no es veuen forçats a reconèixer
que hi ha plaers dolents?»
«Sí, i molt.»
«Els resulta, doncs, pel que em penso, que han de reconèixer que bo i
dolent és el mateix. O no?»
«Sí, no és possible res més.»
«Doncs no és evident que sobre això hi ha moltes i grans discussions?»
«Evidentment que sí.»
«I què? No és evident també que pel que fa al just i al bell, molts
escolliran l'aparença, encara que en realitat no ho sigui, i voldran
fer-ho, i posseir-la, i semblar-ho, però que pel que fa al bé, ningú no
en tindrà prou amb adquirir-ne l'aparença, sinó que en cercaran la
realitat, perquè en aquest punt, l'aparença, ningú no la vol?»
«I tant que ningú!» —va fer ell.
«Vet aquí que el que percaça tota ànima, per la qual ho fa tot,
pressentint que hi ha una cosa així, però tanmateix vacil•lant i no
aconseguint encertar de ple de què es tracta ni arribar a una convicció
ferma com en les altres coses, i, per tant, errant també en elles si és
que alguna és de profit, en això tan gros i tan important, direm que és
inevitable que vagin a les palpentes fins i tot els màxims a la ciutat,
a les mans dels qui ho dipositarem tot?»
«No, ni de bon tros» —va dir.
«Per tant» —vaig continuar—, «em penso que el just i el bell, si d'ells
s'ignora que, com sigui, participen del bé, no atenyeran un guardià
massa especial d'ells mateixos en el qui ignori aquest aspecte. I
endevino que abans d'això ningú no en posseirà un saber suficient.»
«Doncs ho endevines com cal» —va dir ell.
«En conclusió, la nostra constitució tindrà un ordenament total quan la
custodiï un guardià que domini aquests aspectes.»
XVIII. Promesa de Sòcrates: mostrarà un rebrot molt clar del bé, i ho
farà amb una comparació. Distinció entre les idees i el perceptible;
primacia del sentit de la vista.
«Conclusió indefugible!» —exclamà—. «Però, a veure: tu, Sòcrates, dius
que el bé és el saber, que el bé és el plaer, o que és alguna altra cosa
al marge d'aquestes?»
«Ep, home!» —jo que vaig fer-li—, «ja fa estona que es veia molt clar
que no et bastaria el parer dels altres pel que fa a aquest tema.»
«Però tampoc no em sembla correcte, Sòcrates» —va dir—, «que puguis
manifestar les opinions dels altres reservant-te la teva, i això quan fa
tanta estona que toques aquestes qüestions.»
«Doncs què?» —vaig objectar-li— «Et sembla correcte que algú parli com
aquell que sap una cosa quan en realitat no la sap?»
«Com aquell que la sap no, de cap manera, però sí, tanmateix, que s'ha
de prestar a exposar la seva opinió, el que ell creu.»
«Doncs què? —vaig insistir—. «No t'has adonat que les opinions
desproveïdes de saber són totes defectuoses? D'elles les més bones són
cegues. O et sembla que hi ha alguna diferència entre els cecs que tot i
això van pel seu camí i els qui sense tenir-ne enteniment posseeixen
alguna opinió vertadera?»
«No n'hi ha cap» —concedí.
«T'estimes més, doncs, veure coses defectuoses, cegues i tortes, quan
t'és possible sentir-ne dels altres de clares i belles?»
«Per Zeus, Sòcrates» —va prorrompre Glaucó—, «si més no, mira que no
acabis deixant-nos a l'estacada. Perquè a nosaltres ens bastarà que, de
la justícia, de la temprança i de les altres virtuts, ens en facis una
revisió tal com la que has fet del bé.»
«I també jo, company» —vaig indicar-li—, «en tindré ben bé prou. Però em
fa por no ser-ne capaç, i demostrar la meva ineptitud, convertint-me en
la vostra riota. Però, oh benaurats!, què és el bé en si mateix, de
moment, deixem-ho córrer, perquè veig que l'empenta que portem és
insuficient per arribar ara al que jo en penso; el que vull és
parlar-vos d'un rebrot del bé que se li assembla moltíssim, això si us
sembla oportú; altrament no hi pensem més.»
«Parla» —va dir ell—, «la descripció del pare, ja ens la pagaràs una
altra vegada.»
«El que jo voldria» —vaig puntualitzar— «és poder-vos pagar, i vosaltres
cobrar, però no només com ara, els interessos. Per tant, ingressem ara
els interessos, el rebrot del bé en si. Però vigileu que no us enganyi,
a desgrat meu, naturalment, i us aboni aquests rèdits amb moneda falsa.»
«Vigilarem tot el que podrem» —va dir— «però tu parla.»
«Serà certament» —jo que vaig fer— «només quan ens hàgim posat d'acord i
us hagi fet memòria del que hem dit fins ara, i que en altres llocs
havíem repetit moltes vegades.»
«A què et refereixes?» —va preguntar.
«Acceptem i definim en el nostre discurs» —vaig explicar— «que hi ha
moltes coses bones i moltes coses belles, i moltes també de les altres
menes.»
«Sí, ho acceptem.»
«Però també, indubtablement, el bé en si, i el bell en si, i exactament
igual de tot allò de què establíem la pluralitat, ho establim com una
única idea de cada cosa, i d'aquesta única idea en diem "el que és"».
«Exacte.»
«Doncs, aquelles coses primeres, diem que les veiem, però no que les
pensem, de les idees, a l'inrevés, que les pensem, però no que les
veiem.»
«Sí, en tot i per tot.»
«Amb què, de nosaltres mateixos, veiem el que veiem?»
«Amb la vista» —va respondre'm.
«Per tant» —vaig argüir—, «amb l'oïda el que oïm, i amb els altres
sentits tot el que és sensible.»
«No és possible res més.»
I vaig preguntar-li: «Per cert, has observat l'artífex dels sentits, com
construí amb molta més perfecció la potència de veure i de ser vistos?»
«No gens» —confessà.
«Doncs mira-ho així: és que l'oïda i la veu necessiten quelcom més d'un
altre gènere, aquella per oir i aquesta per ser oïda, i si no se'ls
afegeix aquest tercer element, ni l'oïda no oirà ni la veu no serà
oïda?»
«No els cal res més» —declarà.
«I em penso, certament» —vaig afegir— «que hi ha moltes altres
facultats, per a no dir totes, que no necessiten aquest tercer element.
O és que tu en podries citar alguna?»
«Jo no» —va dir.
«Però la vista, i el que és visible, no t'adones que necessiten aquest
tercer element?»
«Sí? Com?»
«Com sigui: encara que en els ulls hi hagi la vista, i el qui la tingui
provi d'usar-la, i encara que per a ella hi hagi colors, saps molt bé
que si no se'ls ajunta un tercer ser nascut especialment per a això, la
vista no veurà res i els colors romandran invisibles.»
«Què és això a què et refereixes?» —em preguntà.
«El que tu concretament anomenes "llum"» —vaig fer-li.
«Tens tota la raó» —concedí.
«O sigui que no és pas per una potència petita que el sentit de la vista
i la capacitat de ser vistos estan junyits; el seu jou és més honrós,
tret que la Llum sigui quelcom indigne.»
«No ho és, ni de bon tros» —ell que va fer-me.
XIX. El sol com a rebrot del bé: explicació de l'essència analogada del
bé en si.
«Doncs a quin dels déus del cel pots atribuir el domini d'això, la llum
del que fa que la nostra vista hi vegi magníficament i que el visible
sigui vist?»
«Al mateix que tu i que qualsevol altre, perquè és evident que em
preguntes pel sol.»
«Doncs bé: la relació natural de la vista amb el sol no serà aquesta?»
«Quina?»
«El sol no és la vista en si, ni tampoc no és allò on la vista radica,
el que, naturalment, anomenem "ull".»
«No, no ho és.»
«Però sí que em sembla que és el més semblant al sol d'entre els òrgans
sensorials.»"'
«Sí, i de bon tros.»
«I la potència que té, no s'adquireix com un doll extret d'ell, del
sol?»
«Indiscutiblement.»
«De manera que el sol no és la visió, sinó que n'és la causa, i és
percebut per la visió mateixa.»
«Exactament» —va dir ell.
«Per tant, afirmaràs que jo dic» —vaig demanar-li— «que precisament el
sol, l'entenc com el rebrot del bé que el bé ha engendrat com a analogat
d'ell mateix, de manera que, tam com el bé es comporta, en el domini del
pensament, amb el pensament i el pensat, igualment el sol en el domini
del visible es capté en relació amb la visió i el vist.»
«Com?» —va dir— «Torna-m'ho a explicar.»
«Els ulls» —vaig raonar-li—, «saps que, quan algú no els adreça a coses
sobre les quals caigui la llum del dia, sinó un llambreig nocturn, és
com si s'esmussessin, i no es diferencien gaire dels dels cecs, perquè
en ells no hi ha una visió nítida?»
«Ho sé molt bé» —va respondre.
«En canvi, sempre que el sol cau de ple en alguna cosa, els ulls hi
veuen clarament, i es fa evident que la visió radica en aquests
mateixos.»
«Sí, no pot ser l'altra manera.»
«Doncs el de l'ànima, pensa-ho igualment: quan es fixa en allò on el ser
i la veritat brillen, ella sempre ho coneix i ho entèn, i es veu clar
que té enteniment, però quan es fixa en quelcom barrejat amb tenebres,
el que neix i pereix, aleshores opina i es torna com cega, canviant les
opinions amunt i avall i s'assembla, al seu torn, a un que no té
enteniment.»
«Sí, fa aquest efecte.»
«Això, doncs, que proporciona la veritat a l'intel•ligible i la potència
al sabedor, tu digues que és la idea del bé, però per tal com ella, en
últim terme, és causa de la veritat com a realitat sabuda, pensaràs
correctament només si per belles que siguin les dues coses, el saber i
la veritat, penses que la idea del bé és diversa i més bella que elles
dues. Però saber i veritat, tal com allà concretament era correcte tenir
la llum i la visió com assimilables al sol, però no ho era tenir-les pel
sol mateix, també aquí és correcte tenir-los per assimilables al bé,
però pel bé en si és incorrecte, i tant li fa que considerem el saber
com la veritat, perquè cal apreuar encara més carament la condició del
bé.»
«Dius una bellesa indicible» —exclamà— «si ens proporciona el saber i la
veritat, i en bellesa tanmateix els supera. Per descomptat, suposo que
no et referiràs al plaer, naturalment.»
«El déu ens en reguard!» —jo que vaig fer—. «Tu considera encara la
imatge com segueix.»
«Com?»
«El sol, a les coses vistes crec que diràs que no els dóna únicament la
possibilitat de ser-ho, sinó també la gènesi i el creixement i el
nodriment; tot i que ell tanmateix no és gènesi.»
«No, com ho seria?»
«Doncs paral•lelament pots dir que a l'intel•ligible no solament el ser
sabut li advé del bé, sinó que també del bé té el ser i l'essència,
encara que el bé en si no és el ser, sinó que li és més amunt i el
supera en poder i en dignitat.»
XX. Exposició de la situació en el domini del visible i de
l'intel•ligible, amb l'ajuda de la comparació de la ratlla.
I Glaucó cridà molt còmicament: «Per Apol•lo, una superació genial!»
«Doncs tu n'ets la causa» —jo que vaig fer-li—, «perquè m'has obligat a
exposar el meu parer pel que fa a això.»
«Mira, res de fer-hi estaries» —exclamà—, «si més no tornant a resseguir
la semblança del sol, si és que hi mancava alguna cosa.»
«Ben cert» —vaig afirmar—, «me n'he deixades moltes, de coses.»
«Doncs no te'n deixis cap» —va dir-me— «ni la més mínima.»
«Home, jo em penso que, inevitablement, me'n deixaré moltes; de tota
manera, faré el que pugui per a no deixarme'n cap expressament.»
«No, no te'n deixis cap» —va demanar-me.
«A veure, pensa» —vaig fer-li— «el que diem: dues coses que dominen, una
el llinatge i el domini intel•ligible, i l'altra, el visible, això per
evitar que tu, si jo dic "el cel" pensis que vull fer sofismes verbals.
Entens del tot, doncs, que hi ha les dues menes, l'intel•ligible i el
visible?»
«Ho entenc del tot.»
«Si és així, imagina't una ratlla dividida en dues seccions desiguals,
i, aquestes seccions desiguals,"' les divideixes, al seu torn, segons la
mateixa relació, la mena del visible i la de l'intel•ligible: aleshores
tindràs diversa foscor i claredat relatives. Així hi haurà, primerament,
en la mena del visible, una secció d'imatges. Anomeno "imatges" en
primer lloc les ombres, després els reflectiments a l'aigua, i totes les
coses que, per la seva índole, són denses, llises i brillants, i tot el
que és així. Estàs al cas?»
«Sí, hi estic.»
«Posa ara l'altra secció de la qual la ratlla t'ofereix imatges; a
aquesta secció corresponen els animals que viuen en el nostre entorn, i
també tot el que creix, i també tot el llinatge de les coses fabricades
per l'home.»
«Ho poso on dius» —va fer-me.
«I d'aquesta secció t'avindràs a sostenir» —vaig preguntar-li— «que en
relació a veritat i no veritat el semblant i allò a què s'assembla hi
són repartits en la mateixa proporció en què ho són l'opinable i el
cognoscible?»
«Sí, totalment d'acord» —va dir.
«Ara examina si cal també dividir la secció de l'intel.ligible.»
«I com?»
«Així: per un cantó, en la primera part d'ella, l'ànima, tot emprant les
coses abans imitades com si fossin imatges, es veu forçada a esbrinar a
partir de supòsits, progressant no fins a un principi, sinó cap a una
conclusió. Per l'altre cantó, a la segona part, l'ànima avança fins a un
principi no suposat a partir d'un supòsit, i sense recórrer a imatges (a
diferència del primer cas) fa el camí amb idees en si i mitjançant
idees.»
«Això que dius, no ho acabo d'entendre» —va confessar.
«Doncs tornem-hi» —jo que vaig fer-li—, «i ho entendràs més fàcilment si
abans t'explico això altre: suposo que saps que els qui es dediquen a la
geometria i al càlcul i a matèries similars, suposen el parell i el
senar, les figures i tres menes d'angles, i altres coses afins segons el
mètode de cadascuna. I com si les entenguéssim les prenen per supòsits i
a partir d'elles no pensen que els calgui explicar-les ni als altres, ni
tampoc a si mateixos, com si fossin supòsits evidents universalment; més
aviat des d'ells travessen la resta de manera coherent i acaben en allò
que es proposaven esbrinar.»
«Sí, això ho sé bé.»
«Per tant, saps que empren figures vistes i que fan demostracions pel
que fa a elles, baldament no pensin en elles sinó en aquelles coses amb
les quals aquestes s'assemblen, i discorren pel quadrat en si i per la
diagonal en si, i no referintse a la que dibuixen. I igualment amb la
resta. De les coses mateixes que configuren i dibuixen hi ha ombres i
imatges a l'aigua, i aquestes coses que dibuixen, les empren a tall
d'imatges, intentar albirar aquelles coses en si que no podrien albirar
d'altra manera que no fos amb el pensament.»
«Tens raó.»
XXI. Procediment i objecte de la ciència dialèctica en oposició a les
ciències matemàtiques.
«D'aquesta faisó, doncs, deia en últim terme que també és intel.ligible,
però que en la seva investigació l'ànima es veu forçada a emprar
supòsits per tal com no remunta al principi, perquè no pot anar més
amunt d'aquests supòsits, sinó que els empra precisament a tall
d'imatges d'allò que és exposat per les coses més inferiors, i, a més a
més, de les coses també que en comparació amb aquelles seves imatges són
glorificades com a netes i clares i en aquest grau són tingudes en
honra.»
«Entenc» —va dir— «que et refereixes als continguts de la geometria i de
les matèries que li són afins.»
«Per tant, adona't també que per l'altra secció de l'intel.ligible
entenc aquell que la raó emprèn per si mitjançant el poder dialèctic,
per tal com dels supòsits no en fa principis, sinó supòsits genuïns, és
a dir, en fa impuls i accés, que l'enlairi al principi de tot, on no hi
ha supòsits, abraci aquest principi, i així, al seu torn, atenent-se a
tot el que depèn d'ell, davalli cap al final sense emprar res
perceptible sensorialment, sinó només les idees en si, i així culmini en
les idees.»
«Entenc» —va dir ell—, «encara que de manera no absolutament clara,
perquè em sembla que em vols dir coses molt grosses, que tanmateix vols
determinar que el que resulta contemplat pel saber dialèctic del ser i
de l'intel.ligible és més clar que el que resulta contemplat per les que
normalment anomenem ciències, de les quals són principi els supòsits. I
els qui consideren els objectes de les ciències, ho han de fer,
concretament, amb el pensament, i no amb els sentits, perquè no
contemplen remuntant al principi, sinó mitjançant els supòsits. I a tu
et sembla que no tenen enteniment dels objectes, tot i que són
intel.ligibles amb el principi. I crec que l'operació dels geòmetres i
la dels altres com ells l'anomenes saber discursiu, però no enteniment,
perquè el saber discursiu ocupa un lloc intermedi entre l'opinió i
l'enteniment.»
«Ho has entès tot molt rebé» —vaig dir-li—. «Ara aplica a les quatre
seccions les quatre operacions realitzades per l'ànima: la
intel•ligència a la més enlairada; el saber discursiu a la segona, a la
tercera me li dónes la creença i a la quarta la conjectura, i posa
aquestes operacions en ordre, considerant que cadascuna d'elles
participa tant més de la claror com més participen de la veritat els
objectes a què s'aplica.»
«Ho entenc» —va dir-me—, «hi estic d'acord i els ordeno tal com dius.»
Filosofia Matrix, la contracultura i el mite de la caverna.
(o la falsa rebel·lió)
(o quan la "rebel·lió" es
posa de moda)
Moltes interpretacions s’han fet sobre la trilogia “Matrix”,
moltes d’elles descontextualitzades o errònies.
En l’origen de les pelis de “Matrix”
hi ha una guerra comercial entorn d’unes sabatilles esportives, les “Black
Spot”. Les
sabatilles d’esport
Black Spot
vindrien a ser unes sabatilles “subversives” que vindrien a representar
la cultura alternativa enfront la cultura consumista convencional. Les
sabatilles Black
Spot
representarien la rebel•lia cultural.
La rebel•lió cultural contra el consumisme ha cregut que si deixem de
comprar determinats productes que ens alienen i ens “aborreguen” podem
fer encallar el sistema i transformar-lo. De fet, aquestes tendències el
que han fet ha estat substituir un producte per un altre. Aquests
productes que se suposava que estaven contra el sistema s’han convertit
també en el sistema.
A la generació de
1960 i al
moviment hippy l’obsessionaven els cotxes; la
generació X
sembla haver tingut una fixació pel calçat. Les sabates sempre van ser
una part de la indumentària bàsica de l’estètica
punk,
des de les botes militars i les esportives
Converse
fins les botes
Doc Martens i
Bundstone.
Per això el paper del “dolent de la pel•lícula” va passar del sector de
l’automòbil al del calçat i va quedar en mans de l’empresa
Nike.
Per als detractors de la globalització,
Nike
representava tot allò de dolent que té el capitalisme mundial i
globalitzat.
En el film “Matrix”
hi ha un fil conductor similar. Si milers de joves es neguen a comprar
Nike,
constitueixen un mercat potencial per al calçat “alternatiu”. Atents a
aquest fenomen
Vans i
Airwalk
aconseguiren aprofitar part de la “rebel•lia” associada al monopatí per
vendre milions d’euros en calçat esportiu.
A la primera escena de
Matrix,
el personatge Neo
veu el conill blanc (referent:
Alícia en el país de les
meravelles”, que
és un llibre de
Lewis Carroll crític
amb la societat victoriana “carca”anglesa del segle XIX).
Matrix
intenta retratar un complex món il•lusori que enganya el nostre cervell
mitjançant unes màquines sensorials que ens convencen de que vivim i
interactuem en un món d’objectes físics, és a dir, un experiment mental.
Però Matrix
és una metàfora d’una idea política que té els seus orígens en la dècada
de 1960, basat en obres d’autors de la dècada de 1960 (Jean
Baudrillard, “Simulacres
et simulation,
1981”; Guy
Debord, “La
sociedad del espectáculo”,
1977). La seva tesi és clara: el món en el que vivim no és real. El
capitalisme consumista engoleix totes les experiències humanes
autèntiques, les transforma en un producte consumible i ens les revén
(de revendre) a través de la publicitat i els mitjans de comunicació. El
capitalisme converteix tots els components de la vida humana en un
“espectacle” en si mateix, és a dir, en un sistema de símbols i
representacions governat per la seva pròpia lògica interna.
En definitiva, vivim en un món en el que estem totalment alienats de la
nostra naturalesa essencial. L’espectacle és un somni que s’ha fet
necessari, és el “malson de la societat moderna, presonera de si mateixa,
que finalment expressa tan sols la seva necessitat de dormir”.
En aquesta societat ja no importa la lluita per la igualtat ni
l’abolició de la societat de classes. Tot això sembla que ja no està de
moda. Aquesta és la línia argumental de
Matrix,
tot seguint aquests autors: En la societat consumista, de l’espectacle,
el rebel i revolucionari ha de trobar formes de plaer independents de
les necessitats que ens imposa el sistema i hem de despertar del malson
de l’”espectacle”. Com ho fa Neo, hem de triar la píndola vermella.
L’activitat política queda així desacreditada per inútil. És inútil fins
i tot intentar canviar els petits detalls del sistema. Tan se val qui
sigui ric i qui sigui pobre, tan se val si hi ha gent que no té dret a
vot i és discriminat; tan se val si hi ha gent que no té feina o no té
oportunitats a la vida... No cal que ens hi encaparrem. ¿Per què?¿
Perquè tots els productes són imatges... El que importa és reconèixer
que tota la cultura, tota la societat, és un malson que hem de rebutjar
absolutament...
La idea del
bloqueig cultural.
La militància política tradicional d’esquerres, segons aquesta ideologia,
és inútil. No té cap sentit. Aquest és el fil conductor del film de
Matrix. El que cal fer doncs és despertar la gent, “desendollar-la”,
alliberar-les de la tirania de l’espectacle. ¿Com es fa això? Doncs
produint una dissonància cognitiva. Mitjançant aquesta dissonància
cognitiva (es a dir actes simbòlics de resistència), hem de suggerir que
al món hi ha coses que no funcionen. De fet és el que s’anomena
CONTRACULTURA
Un d’aquests actes és el de la sabatilla esportiva
Black Spot.
Una manera d’alliberar-se i alliberar els altres és resistir-se a la
cultura en la seva totalitat. En el film
Matrix,
els habitants de
Sion són la
versió actual de la contracultura rebel de la dècada de 1960. Són ells
els que han “despertat”, els que s’han alliberat de la tirania de les
màquines. I, des d’aquest punt de vista, l’enemic és tot aquell que es
negui a despertar, que insisteixi en sotmetre’s a la cultura. En fi,
l’enemic és la societat convencional “normal” (consumista i
conformista).
El personatge
Morfeo resumeix
perfectament la teoria contracultural quan descriu el concepte de “matriu”:
“La matriu és un sistema,
Neo. I aquest sistema és el nostre enemic. Però quan ets a dins i fas
una ullada al teu voltant, ¿què veus? Empresaris, professors, advocats,
fusters. Precisament la gent la ment de la qual volem salvar. Però fins
que no ho aconseguim, segueixen formant part del sistema i per això són
l’enemic. Has d’entendre que la major part d’aquesta gent no està
preparada perquè la desendollem. I molts d’ells estan tan acostumats,
són tan patèticament dependents del sistema, que lluitaran per defensar-lo”.
La història ens ha mostrat que els
hippyes,
que representaven aquesta ideologia és van integrar al sistema. Van
popularitzar un cotxe “diferent”, l’escarabat de
Volkswagen,
i ara són els
yuppies del
monovolum, que recorda l’escarabat perquè ara tenen fills i necessiten
un cotxe familiar... Els de les bambes
Vans
i skaters, han creat també un línia de disseny amb les sabatilles i
accessoris de roba, per molt que critiquin les sabatilles
Nike;
ells ja no són rebels sinó integrats i consumistes també d’una
determinada marca.
En definitiva, el capitalisme consumista no tan sols ha sobreviscut a
vàries dècades de rebel•lia contracultural, sinó que ha sortit enfortit.
Però aquestes idees no són originals, perquè ja
Plató,
a la seva obra “República”
ja en parla de l’”aborregament” o alienació, doncs comparava la nostra
vida terrenal amb una cova plena de presoners, encadenats a terra, i
només veuen ombres reflectides en la paret a la llum d’una foguera. Quan
un dels presoners escapa i surt fora de la cova, descobreix que el món
on havia viscut era una pura il•lusió. Torna a la cova per comunicar-ho
als seus companys, però aquests s’hi troben molt bé tal com estan i es
neguen a sortir i fins i tot es tornen en contra d’aquell que els diu
que hi ha un món millor a fora.
També, més endavant, els primers
cristians
utilitzarien aquesta mena d’història per explicar la crucifixió del
profeta Jesucrist.
Abans d’aquest episodi, es donava per fet que l’arribada del Mesies
suposaria la creació del regne de Déu a la Terra. Pensaven que Jesucrist
havia ressuscitat per comunicar aquesta notícia, com el presoner de
Plató que torna a la cova i ningú no li fa cas.
Així que la idea de què vivim en un món il•lusori no és nova. El que sí
canvia és la mentalitat popular a l’hora d’afrontar aquest engany.
Plató
no tenia cap dubte de què alliberar-se implicava dècades d’estudi i
reflexió filosòfica. Per als cristians era encara més difícil: tan sols
la mort ens donava accés al “vertader” món posterior. Per contra, els
seguidors de la filosofia
Matrix,
creuen que només caldria un senyal de que alguna cosa no funciona en el
món que ens envolta per trencar aquest vel d’imatge il•lusòria” per
desemmascarar tot plegat, ja sigui una obra d’art, un acte de protesta o
fins i tot una prenda de vestir. Això seria un acte de bloqueig
cultural... En realitat, només han fet que obrir noves formes de
consumir i de alienació amb una pose de rebel•lió.
|
|