Cultura

Superació cultural de la biologia
Diversitat i globalització cultural
Actituds davant la diversitat cultural
La globalització cultural
Dinàmica de la cultura
Exercicis
Anem a la wikipèdia
Textos

Després de la lectura comprensiva dels apartats anteriors, resol les qüestions següents. Justifica la resposta.
- Busca exemples en què es mostri que els animals són capaços de transmetre a d'altres els seus coneixements. Per exemple: la gata ensenya els seus cadells a caçar.
-Anota característiques de l'ésser humà que demostrin que l'humà és un animal físicament dèbil i assenyala de quina manera compensa aquestes debilitats. Creus que l'ésser humà hagués sobreviscut si no posseís les capacitats culturals de les quals hem parlat? Justifica-ho.

 

DIVERSITAT I GLOBALITZACIÓ CULTURAL

La cultura és un tret diferenciador de l’ésser humà.. Val a dir, però, que no hi ha una sola cultura, sinó moltes.
Actualment, conviuen en el nostre planeta nombroses cultures: rural, urbana, oriental, musulmana, cristiana, llatina, protestant, nord-americana... Aquesta pluralitat es coneix amb el nom de DIVERSITAT CULTURAL. Les grans ciutats contemporànies, com Nova York, Hong Kong, i també, Roma, Barcelona... són exemple de convivència d’ètnies diferents, de gent de procedència diversa i de grups minoritaris.

La varietat de cultures és conseqüència d’una característica pròpia de l’ésser humà. L’home, a diferència dels animals, és un ésser OBERT, compta amb un gran nombre de possibilitats de realització. Davant de la vida, no està programat per a respondre de manera fixa, sinó que posseeix LLIBERTAT per a determinar la seva conducta.

Mentre que els animals només poden reaccionar de manera limitada davant els estímuls de la natura, l’ésser humà posseeix llibertat i intel•ligència per a escollir la resposta que li sembla més adient en cada cas. Per aquest motiu, els diversos pobles han creat la seva pròpia forma de vida.

Al llarg de la història, l’aïllament i la manca de contacte entre els diferents grups que poblen la Terra han afavorit la diferenciació i la diversitat. El fet d'haver-se d’enfrontar a situacions problemàtiques, des de circumstàncies i possibilitats diverses, ha propiciat aquesta pluralitat.

ACTITUDS DAVANT LA DIVERSITAT CULTURAL

Quan les persones es troben davant de formes de vida, creences, conductes i costums diferents de les seves, hi reaccionen de múltiples maneres. Les actituds davant la diversitat cultural són diverses:

-ETNOCENTRISME
Actitud que tenen els qui jutgen i valoren la cultura d’altres grups des de criteris o creences de la pròpia cultura. Així, des de la seguretat que la seva és la bona, menyspreen i critiquen els elements culturals diferents. Aquesta actitud, entre d’altres, és a la base de fenòmens com l’IMPERIALISME o la COLONITZACIÓ, en què els països poderosos imposen la seva cultura als pobles sotmesos. En els darrers segles, la cultura occidental ha considerat que tenia el deure d’imposar la seva forma de vida a cultures considerades més primitives. Aquesta acitud pot degenerar en posicions més radicals, com el racisme o la xenofòbia.


-RACISME.
S’anomena així tota creença, actitud o conducta que es basa en la consideració que hi ha unes RACES SUPERIORS a unes altres; és a dir, que defensa que hi ha races humanes i races subhumanes. El racisme es manifesta en qualsevol comportament que fomenti o permeti la marginació o l'aïllament d'un grup o persona en funció de la seva raça.

-XENOFÒBIA.
Actitud de menyspreu i rebuig envers el que és ESTRANGER, diferent o estrany. Sovint és una actitud emocional causada per la por i la ignorància.

-RELATIVISME CULTURAL.
Aquesta posició considera que és impossible comparar o avaluar les característiques de les diferents cultures. Es basa en la creença que qualsevol cultura té valor en ella mateixa, ja que tots els elements que la formen es comprenen i s’expliquen per mitjà d’una lògica interna que a l’observador extern li és difícil de captar. El risc o inconvenient d’aquesta posició és que acostuma a servir com a excusa per a la passivitat i la inacció davant d’actes injustos i inhumans.

-INTERCULTURALISME I DIÀLEG.
Aquesta posició neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un fet enriquidor, ja que ens pot ajudar a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. Es basa, a més, en la consideració que és possible i desitjable la convivència pacífica i harmoniosa de diferents formes de vida. Aquesta actitud aposta per la tolerància i el diàleg entre les diverses creences i els diversos costums, sempre que es recolzin en el respecte.

 

LA GLOBALITZACIÓ CULTURAL.

Una de les causes de la diversitat cultural és la manca de contacte en què vivien els diversos pobles del món. Tanmateix, actualment, el gran abast i desenvolupament dels mitjans de comunicació està esborrant les distàncies i acabant amb l’aïllament. Tot i que encara existeixen zones profundament aïllades, el contacte cultural és cada vegada més gran. Per aquest motiu es diu que estem en un moment de globalització cultural sense precedents.

El contacte i la proximitat entre els diversos pobles produeix un fenomen que ha estat anomenat CONTAGI CULTURAL. El coneixement d’altres formes de vida, costums i creences possibilita que adoptem alguns d’aquests elements culturals quan ens són útils. L’ASSIMILACIÓ de trets propis d’altres pobles fa que les cultures humanes siguin més semblants cada vegada.


Alguns conceptes

Etnologia:
ciència que estudia les ètnies en els seus aspectes físics i mentals.

Enculturació

Procés mitjançant el qual un individu assimila com a propis els continguts i formes culturals del grup al qual pertany i amb el qual s’identifica.

Aculturació:
procés d’imposició d’elements culturals d’una altra cultura



DINÀMICA DE LA CULTURA

És un fet indiscutible que les informacions culturals de la humanitat han anat canviant al llarg del temps, a diferència de l’anomenada cultura animal, que amb prou feines evoluciona. Ara bé, quins són els mecanismes d’aquests canvis?

Els canvis culturals que s’han anat produint al llarg del temps han estat descrits per la història, l’etnologia i l’arqueologia, i altres disciplines.

-MUTACIÓ CULTURAL
Comporta, en uns casos, la introducció de nous continguts; en d’altres, la modificació dels continguts ja existents. En tots dos casos, la mutació es pot produir per una intenció voluntària, i aleshores s’anomena INVENCIÓ, o involuntària, deguda a ERRORS en el procés d’imitació.

-TRANSMISSIÓ CULTURAL.
Transporta les informacions culturals de forma VERTICAL (de pares a fills, de generació en generació) o de forma HORITZONTAL (entre individus de la mateixa generació).

-DIFUSIÓ o CONTAGI CULTURAL. Comporta el transvasament d’elements d’altres cultures i la seva adopció com a propis. Aquest fet es pot produir de forma ESPONTÀNIA, per exemple l’adopció de tendències musicals nord-americanes en la nostra cultura, o bé per IMPOSICIÓ del poble colonitzador al poble colonitzat. En aquest darrer cas s’anomena ACULTURACIÓ.

-DERIVA CULTURAL. Aquest fet s’esdevé quan una cultura es FRAGMENTA en grups o subgrups culturals. És un fenomen semblant al de l’evolució biològica, en què l’aïllament d’una població origina una forta diferenciació genètica. Un exemple d’aquest fet va ser el que va ocórrer amb la llengua llatina. Després de l’aïllament causat pel desmembrament de l’Imperi romà, el llatí es va fragmentar, la qual cosa va originar l’aparició de les llengües romàniques.

-SELECCIÓ CULTURAL. Fenomen que es dóna quan les innovacions culturals que resulten eficaces es mantenen, perquè els membres del grup les prefereixen i les TRIEN racionalment. És un procés similar a la selecció biològica, ja que en tots dos casos l’objectiu és el mateix: una millor adaptació al medi. Un exemple de selecció cultural seria l’elecció de nous mètodes de cultiu en l’Edat Mitjana, com ara la rotació dels camps, pel fet que aquesta pràctica resultava molt més eficaç i productiva que les anteriors.

 

Anem a la wikipèdia

WIKIPÈDIA EN CATALÀ


La paraula cultura (del llatí colo -ere, amb el seu significat arrel de "cultivar"), generalment es refereix als patrons o tipus d'activitats humanes i les estructures simbòliques que donen significat a dita activitat. Les diferents definicions de "cultura" reflecteixen els diferents fonaments teòrics per l'enteniment, o els criteris per avaluar l'activitat humana. Els antropòlegs sovint utilitzen el terme "cultura" per referir-se a la capacitat humana universal per a classificar, codificar i comunicar llurs experiències de manera simbòlica. Aquesta capacitat ha estat considerada com la característica única del gènere homo. No obstant, els primatòlegs, com ara Jane Goodall, han identificat aspectes culturals entre els animals més propers als humans.

Algunes de les definicions més habituals de cultura inclouen:

el conjunt dels coneixements que permeten desenvolupar un judici crític;
el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi, de les lectures, de viatges, de l'experiència, etc.; el conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat (vegeu cultura popular: i la cultura de masses que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l'acceptació de la major part de la societat (vegeu pop).
Aquestes definicions oposen cultura i natura (allò biològic, innat)

Elements clau de la cultura
Una definició de la cultura es basa en els elements que la componen, elements que són transmesos de generació en generació:

valors
normes
institucions
artefactes

Els valors són les idees sobre el que és important en la vida i molt necessàries, i són el fonament de la resta de la cultura. Les normes són les expectatives de la manera en què els individus es comporten sota diverses situacions. Cada cultura té els seus propis mètodes, o sancions, per fer que es compleixin les normes. Les sancions varien d'acord a la importància de la norma; i les normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei". Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses. Finalment, els artefactes, les coses o els aspectes de la cultura material, es deriven de les normes i els valors culturals.

De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades. A més, els antropòlegs entenen la "cultura" no només com el consum de béns, sinó els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb els quals els objectes i els processos es desenvolupen. Aquest significat es vehicula en gran mesura a partir del llenguatge, que permet codificar i transmetre els elements culturals.


Formació del sentit modern de la cultura

El terme cultura prové del llatí cultura que significa cura del camp o del bestiar. Cap al segle XIII, el terme s'emprava per a designar una parcel•la conreada, i tres segles més tard havia canviat el seu sentit com a estat d'una cosa, al de l'acció: el cultiu de la terra o la cura del bestiar (Cuche, 1999: 10), aproximadament en el sentit que s'empra en el català dels nostres dies en vocables com agricultura, apicultura, piscicultura i altres. A la meitat del segle XVI, el terme adquireix una connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. De qualsevol manera, l'accepció figurativa de cultura no s'estendria fins al segle XVII, quan va començar a aparèixer en certs textos acadèmics.

El Segle de les Llums (segle XVIII) és l'època que el sentit figurat del terme com a "cultiu de l'esperit" s'imposa en amplis camps acadèmics, per exemple, en el Dictionaire de l'Academie Française de 1718. I encara que l'Enciclopèdia ho inclou només en el seu sentit restringit de cultiu de terres, no desconeix el sentit figurat, que apareix en els articles dedicats a la literatura, la pintura, la filosofia i les ciències. Amb el pas del temps, com a cultura es va començar a entendre la formació de la ment. És a dir, es va convertir novament en una paraula que designa un estat, encara que en aquesta ocasió és l'estat de la ment humana, i no l'estat de les parcel•les.

La clàssica oposició entre cultura i naturalesa també té les seves arrels en aquesta època. El 1798, el Dictionaire hi inclou una accepció de cultura que s'estigmatitza l'"esperit natural". Per a molts dels pensadors de l'època, com Jean Jacques Rousseau, la cultura és un fenomen distintiu dels éssers humans, que els col•loca en una posició diferent a la de la resta d'animals. La cultura és el conjunt dels coneixements i sabers acumulats per la humanitat al llarg els seus mil•lennis d'història. Com a característica universal, el vocable s'empra en singular, ja que es troba en totes les societats sense distinció de races, ubicació geogràfica o moment històric.


Cultura i civilització

També és en el context del Segle de les Llums quan sorgeix altra de les clàssiques oposicions que s'involucra a la cultura, aquesta vegada, com antítesi de la civilització. Aquesta paraula apareix per primera vegada en la llengua francesa del segle XVIII, i ella significava la refinació dels costums. Civilització és un terme relacionat amb la idea de progrés. Segons això, la civilització és un estat de la humanitat en què la ignorància ha estat abatuda i els costums i relacions socials es troben en la seva més elevada expressió. La civilització no és un procés acabat, és constant, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les formes de govern, el coneixement. Com la cultura, també és un procés universal que inclou a tots els pobles, fins i tot als més endarrerits en la línia de l'evolució social. Per descomptat, els paràmetres amb els quals s'amidava si una societat era més civilitzada o més salvatge eren els de la seva pròpia societat. En les albors del segle XIX, ambdós termes, cultura i civilització eren emprats gairebé de manera indistinta, sobretot en francès i anglès.

Cal assenyalar que no tots els intel•lectuals francesos van emprar el terme. Rousseau i Voltaire es van mostrar reticents a aquesta concepció progressista de la història. Van intentar proposar una versió més relativista de la història, encara que sense èxit, doncs el corrent dominant era la dels progressistes. No seria a França, sinó a Alemanya on les postures relativistes van guanyar major prestigi. El terme Kultur en sentit figurat apareix a Alemanya cap al segle XVII -aproximadament amb la mateixa connotació que en francès. Per al segle XVIII gaudeix de gran prestigi entre els pensadors burgesos alemanys. Això es va deure al fet que va ser emprat per a injuriar als aristòcrates, als quals acusaven de tractar d'imitar les maneres "civilitzades" de la cort francesa. Per exemple, Immanuel Kant apuntava que "ens conreem per mitjà de l'art i de la ciència, ens civilitzem [a l'adquirir] bons modals i refinaments socials" (Thompson, 2002: 187). Per tant, a Alemanya el terme civilització va ser equiparat amb els valors cortesans, qualificats de superficials i pretensiosos. En sentit contrari, la cultura es va identificar amb els valors profunds i originals de la burgesia (Cuche, 1999:13).

En el procés de crítica social, l'accent en la dicotomia cultura/civilització es trasllada de les diferències entre estrats socials a les diferències nacionals. Mentre França era l'escenari d'una de les revolucions burgeses més importants de la història, Alemanya estava fragmentada en múltiples estats. Per això, una de les tasques que s'havien proposat els pensadors alemanys era la unificació política. La unitat nacional passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que l'universalisme dels pensadors francesos pretenia esborrar en nom de la civilització. Ja el 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni de cada poble (Volkgeist) s'inclinava sempre per la diversitat cultural, la riquesa humana i en contra de l'universalisme. Per això, l'orgull nacional radicava en la cultura, a través de la qual cada poble havia de complir un destí específic. La cultura, com l'entenia Herder, era l'expressió de la humanitat diversa, i no excloïa la possibilitat de comunicació entre els pobles.

Durant el segle XIX, a Alemanya el terme cultura va evolucionar sota la influència del nacionalisme. Mentrestant, a França, el concepte es es va ampliar per a incloure no només el desenvolupament intel•lectual de l'individu, sinó el de la humanitat en el seu conjunt. D'aquí, el sentit francès de la paraula presenta una continuïtat amb el de civilització: no obstant això la influència alemanya, persisteix la idea que més enllà de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (per posar un exemple), hi ha una mica que les unifica a totes: la cultura humana.

 

WIKIPÈDIA EN CASTELLÀ

La cultura es el conjunto de todas las formas y expresiones de una sociedad determinada. Como tal incluye costumbres, prácticas, códigos, normas y reglas de la manera de ser, vestimenta, religión, rituales, normas de comportamiento y sistemas de creencias. Desde otro punto de vista se puede decir que la cultura es toda la información y habilidades que posee el ser humano y algunos animales. El concepto de cultura es fundamental para las disciplinas que se encargan del estudio de la sociedad, en especial para la antropología y la sociología.

Formación del sentido moderno de cultura. Origen del término

Los orígenes del término se encuentran en una metáfora entre la práctica de alguna actividad (por ejemplo, el cultivo de la tierra, que es la agricultura) con el cultivo del espíritu humano, de las facultades sensibles e intelectuales del individuo. En esta acepción se conserva aún en el lenguaje cotidiano, cuando se identifica cultura con sensibilidad. De esta suerte, una persona "culta" es aquella que posee grandes conocimientos en las más variadas regiones del conocimiento.


Concepción clásica de la cultura
En sus primeras acepciones, cultura designaba el cultivo de los campos. El término cultura proviene del latín cultus que a su vez deriva de la voz colere que significa cuidado del campo o del ganado. Hacia el siglo XIII, el término se empleaba para designar una parcela cultivada, y tres siglos más tarde había cambiado su sentido como estado de una cosa, al de la acción: el cultivo de la tierra o el cuidado del ganado (Cuche, 1999: 10), aproximadamente en el sentido en que se emplea en el español de nuestros días en vocablos como agricultura, apicultura, piscicultura y otros. Por la mitad del siglo XVI, el término adquiere una connotación metafórica, como el cultivo de cualquier facultad. De cualquier manera, la acepción figurativa de cultura no se extenderá hasta el siglo XVII, cuando también aparece en ciertos textos académicos.

El Siglo de las Luces (siglo XVIII) es la época en que el sentido figurado del término como "cultivo del espíritu" se impone en amplios campos académicos. Por ejemplo, el Dictionaire de l'Academie Française de 1718. Y aunque la Enciclopedia lo incluye sólo en su sentido restringido de cultivo de tierras, no desconoce el sentido figurado, que aparece en los artículos dedicados a la literatura, la pintura, la filosofía y las ciencias. Al paso del tiempo, como cultura se entenderá la formación de la mente. Es decir, se convierte nuevamente en una palabra que designa un estado, aunque en esta ocasión es el estado de la mente humana, y no el estado de las parcelas.


Voltaire, uno de los pocos pensadores franceses del siglo XVIII que se mostraban partidarios de una concepción relativista de la historia humanaLa clásica oposición entre cultura y naturaleza también tiene sus raíces en ésta época. En 1798, el Dictionaire incluye una acepción de cultura en que se estigmatiza el "espíritu natural". Para muchos de los pensadores de la época, como Jean Jacques Rousseau, la cultura es un fenómeno distintivo de los seres humanos, que los coloca en una posición diferente a la del resto de animales. La cultura es el conjunto de los conocimientos y saberes acumulados por la humanidad a lo largo de sus milenios de historia. En tanto una característica universal, el vocablo se emplea en número singular, puesto que se encuentra en todas las sociedades sin distinción de razas, ubicación geográfica o momento histórico.


Cultura y civilización

También es en el contexto del Iluminismo cuando surge otra de las clásicas oposiciones en que se involucra a la cultura, esta vez, como sinónimo de la civilización. Esta palabra aparece por primera vez en la lengua francesa del siglo XVIII, y con ella se significaba la refinación de las costumbres. Civilización es un término relacionado con la idea de progreso. Según esto, la civilización es un estado de la Humanidad en el cual la ignorancia ha sido abatida y las costumbres y relaciones sociales se hallan en su más elevada expresión. La civilización no es un proceso terminado, es constante, e implica el perfeccionamiento progresivo de las leyes, las formas de gobierno, el conocimiento. Como la cultura, también es un proceso universal que incluye a todos los pueblos, incluso a los más atrasados en la línea de la evolución social. Desde luego, los parámetros con los que se medía si una sociedad era más civilizada o más salvaje eran los de su propia sociedad. En los albores del siglo XIX, ambos términos, cultura y civilización eran empleados casi de modo indistinto, sobre todo en francés e inglés (Thompson, 2002: 186).


Johann Gottfried Herder. Según él, la cultura podía entenderse como la realización del genio nacional (Volksgeist). Es necesario señalar que no todos los intelectuales franceses emplearon el término. Rousseau y Voltaire se mostraron reticentes a esta concepción progresista de la historia. Intentaron proponer una versión más relativista de la historia, aunque sin éxito, pues la corriente dominante era la de los progresistas. No fue en Francia, sino en Alemania donde las posturas relativistas ganaron mayor prestigio. El término Kultur en sentido figurado aparece en Alemania hacia el siglo XVII -aproximadamente con la misma connotación que en francés. Para el siglo XVIII goza de gran prestigio entre los pensadores burgueses alemanes. Esto se debió a que fue empleado para denostar a los aristócratas, a los que acusaban de tratar de imitar las maneras "civilizadas" de la corte francesa. Por ejemplo, Immanuel Kant apuntaba que "nos cultivamos por medio del arte y de la ciencia, nos civilizamos [al adquirir] buenos modales y refinamientos sociales" (Thompson, 2002: 187). Por lo tanto, en Alemania el término civilización fue equiparado con los valores cortesanos, calificados de superficiales y pretenciosos. En sentido contrario, la cultura se identificó con los valores profundos y originales de la burguesía (Cuche, 1999:13).

En el proceso de crítica social, el acento en la dicotomía cultura/civilización se traslada de las diferencias entre estratos sociales a las diferencias nacionales. Mientras Francia era el escenario de una de las revoluciones burguesas más importantes de la historia, Alemania estaba fragmentada en múltiples Estados. Por ello, una de las tareas que se habían propuesto los pensadores alemanes era la unificación política. La unidad nacional pasaba también por la reivindicación de las especificidades nacionales, que el universalismo de los pensadores franceses pretendía borrar en nombre de la civilización. Ya en 1774, Johann Gottfried Herder proclamaba que el genio de cada pueblo (Volksgeist) se inclinaba siempre por la diversidad cultural, la riqueza humana y en contra del universalismo. Por ello, el orgullo nacional radicaba en la cultura, a través de la que cada pueblo debía cumplir un destino específico. La cultura, como la entendía Herder, era la expresión de la humanidad diversa, y no excluía la posibilidad de comunicación entre los pueblos.

Durante el siglo XIX, en Alemania el término cultura evoluciona bajo la influencia del nacionalismo.[1] Mientras tanto, en Francia, el concepto se amplió para incluir no sólo el desarrollo intelectual del individuo, sino el de la humanidad en su conjunto. De aquí, el sentido francés de la palabra presenta una continuidad con el de civilización: no obstante la influencia alemana, persiste la idea de que más allá de las diferencias entre "cultura alemana" y "cultura francesa" (por poner un ejemplo), hay algo que las unifica a todas: la cultura humana.[2]

Elementos de la cultura

La cultura forma todo lo que implica transformación y seguir un modelo de vida. Se dividen en:

A) Concretos o materiales: fiestas, alimentos, ropa (moda), arte plasmado, construcciones arquitectónicas, instrumentos de trabajo (herramientas), monumentos representativos históricos.
B) Simbólicos o espirituales: creencias (filosofía, espiritualidad/religión), valores (criterio de juicio moral y/o ética), actos humanitarios, normas y sanciones (jurídicas, morales, convencionalismos sociales), organización social y sistemas políticos, símbolos (representaciones de creencias y valores), arte (apreciación), lengua (un sistema de comunicación simbólica), tecnología y ciencia.
Dentro de toda cultura hay dos elementos a tener en cuenta:



Cambios culturales

Enculturación: es el proceso en el que el individuo se culturiza, es decir, el proceso en el que el ser humano, desde que es niño o niña, se culturiza. Este proceso es parte de la cultura, y como la cultura cambia constantemente, también lo hacen la forma y los medios con los que se culturaliza.
Aculturación: se da normalmente en momento de conquista o de invasión. Es normalmente de manera forzosa e impuesta, como la conquista de América, la invasión de Iraq. Ejemplos de resultados de este fenómeno: comida (potaje, pozole), huipil. El fenómeno contrario recibe el nombre de deculturación, y consiste en la pérdida de características culturales propias a causa de la incorporación de otras foráneas.
Transculturación: intercambiar formas de ser, en la que se percibe que no existe una cultura mejor que otra: se complementan. Es voluntaria (ej: anglicismos: fólder, chequear, líder; hacer yoga).
Inculturación: se da cuando la persona se integra a otras culturas las acepta y dialoga con la gente de esa determinada cultura.