|
|
SOCIOLOGIA I CIÈNCIES
SOCIALS
1. Una
aproximació al que entenem per sociologia
Introducció
A molts estudiants
els desconcerta la varietat d'enfocaments que es troben el primer cop
que afronten l'estudi de la sociologia. La sociologia mai no ha estat
una disciplina amb un corpus d'idees la validesa del qual siqui
acceptada per tothom. Sovint, els sociòlegs es barallen entre ells en
plantejar com han d'abordar-se el comportament humà i quina és la millor
manera d'interpretar els resultats de les investigacions. ¿Per què passa
això? La resposta està clarament relacionada amb la pròpia naturalesa
d'aquesta disciplina. La sociologia té que veure amb la nostra pròpia
vida i el nostre propi comportament, de manera que estudiar-nos a
nosaltres mateixos és l'empresa més complexa i difícil que podem
emprendre.
Un dels objectius de la sociologia és penetrar per sota del nivell
superficial de la comprensió de la vida ordinària. Els bons treballs
d'investigació haurien d'ajudar-nos a comprendre la nostra vida social
d'una manera nova. Haurien de sorprendre'ns tant en les preguntes que
plantegen com en les conclusions que obtenen. Els temes dels que
s'ocupen els sociòlegs, tant en la seva formulació teòrica com en les
seves investigacions, solen ser similars als que preocupen a la resta de
les persones. Però els resultats d'aquestes investigacions xocan sovint
amb el que considerem el sentit comú.
¿En quines circumstàncies viuen les minories ètniques o sexuals? ¿Com és
possible que hi hagi fam a un nivell massiu en un món que és més ric que
mai? ¿Quins efectes tindrà el creixent ús d'Internet en les nostres
vides? La família com institució, ¿està començant a desintegrar-se? Els
sociòlegs tracten de respondre a aquests i a molts d'altres problemes.
Les seves conclusions no són de cap manera concloents. No obstant això,
l'objectiu de tota teorització i investigació sociològica és apartar-se
de la forma especulativa d'abordar aquestes qüestions que acostuma a
tenir qualsevol persona. El bon treball sociològic intente plantejar les
preguntes amb la major precisió possible i tracta de trobar proves
objectives abans d'arribar a una conclusió. Per assolir aquesta fita hem
de conèixer quins són els mètodes d'investigació més útils per a cada
estudi i quina és la millor manera d'analitzar els resultats.
Una aproximació
És una de les anomenades “ciències
socials”. Tots els que la practiquen li
concedeixen un caràcter científic. Hom pot dir que avui això és un dels
aspectes més irrellevants. Aquestes qüestions es plantegen precisament
quan una disciplina ha de delimitar el seu camp específic.
També és veritat
que cada escola en dóna una definició diferent. Uns la defineixen com,
l’estudi de les societats humanes en general.
Altres, l’estudi dels agrupaments socials
i dels fenòmens socials. Uns insisteixen en
els problemes i les qüestions socials,
altres estudien els costums, els hàbits i les relacions
interpersonals.
Salvador Giner
en el seu manual introductori sobre la Sociologia proposa aquesta
definició:
“De manera general podríem dir, que la sociologia és una ciència de
l’observació que estudia el conjunt dels fenòmens, de les estructures,
de les institucions, i dels comportaments que es manifesten pel fet que
els homes visquin en societat. El seu objectiu és l’ésser humà en tant
que animal social. Com a ciència pretén aconseguir sistemes d’explicació
i d’interpretació de la realitat social. Però totes aquestes
aproximacions són també pròpies de les altres ciències socials”.
Així l’economia,
investiga el processos de producció, distribució, i consum de béns i
serveis en virtut dels que una comunitat cobreix les seves necessitats.
La història
descriu l’evolució i les transformacions de la societat en el temps.
La ciència política,
analitza la distribució, els canvis i els conflictes del poder.
El que diferencia la sociologia d’aquestes altres ciències de la
societat, és el fet que la sociologia investiga l’estructura, els
processos i la naturalesa de la societat humana en general.
(GINER, 1969. 9-10).
Quan un economista investiga el desenvolupament del capitalisme en una
societat determinada, concentra la seva atenció sobre alguns aspectes
dels processos de producció: la formació de capital, el repartiment dels
beneficis, les fluctuacions dels salaris ... Si és el sociòleg qui
estudia el mateix tema no es fixarà en aquests aspectes, sinó que
observarà quins són els sectors socials que posen en marxa el tipus
d’economia que anomenem capitalista, com es distribueix el treball entre
els diferents integrants del procés, quins conflictes laborals es
produeixen en el seu si, quins factors culturals entren en joc ...
Podrem parlar d’una sociologia política, religiosa, urbana, rural, de
l’educació, del dret... Però la sociologia sempre
interrelaciona fenòmens que pertanyen a diferents nivells de la vida social. La
sociologia intenta establir les
connexions pertinents entre els fenòmens
polítics i els religiosos, els econòmics i els bèl·lics, els artístics i
els ètics.
Exemple: La
tassa de cafè:
(Anthony Giddens)
1.
Podríem
assenyalar que el cafè no és només una beguda, car té un valor
simbòlic com a part d’unes activitats socials quotidianes.
Sovint, el ritual al que va unit al prendre cafè és molt més
important que l’acte en si mateix. Per a molts occidentals, la
tassa de cafè a primera hora del matí ocupa el centre d’una
rutina personal. És un primer pas essencial per poder començar
el dia amb bon peu. El cafè del matí acostuma anar seguit, en
d’altres moments del dia, per altres cafès amb d’altra gent, i
així es converteix en un ritus social. Dues persones que se
citen per prendre’s un cafè probablement tenen més interès en
trobar-se i fer-la petar que en allò que van a beure. La beguda
i el menjar donen lloc en totes les societats a oportunitats per
a la interacció social i a l’execució de rituals, i aquests
rituals constitueixen un interessantíssim objecte d’estudi
sociològic.
2.
També el cafè és una droga que conté cafeïna, la qual té un
efecte estimulant en el cervell. Molta gent la pren per tenir
aquest “impuls addicional” que proporciona. Les jornades de
treball prolongades i l’estudi fins altes hores de la nit es fan
tolerables amb estones breus per prendre’s un cafè. Beure
aquesta substància és una activitat que crea hàbit, però en la
cultura occidental la majoria de les persones no considera que
els addictes al cafè consumeixin droga. Com l’alcohol, el cafè
és una droga acceptada socialment, mentre que la marihuana, per
exemple no ho és. Tanmateix, hi ha cultures que toleren el
consum de marihuana, i fins i tot el de cocaïna, però veuen
malament la ingesta de cafè i l’alcohol. Als sociòlegs els
interessa saber per què existeixen aquests contrastos.
3.
Cal afegir, a més a més, que un individu, en beure una tassa de
cafè, forma part d’una sèrie extremadament complicada de
relacions socials i econòmiques que s’estenen arreu del món. El
cafè és un producte que vincula a persones d’alguns dels països
més rics de la terra amb els de les zones més empobrides del
planeta: es consumeix en grans quantitats als països opulents,
però creix sobretot als països pobres. A banda del petroli, el
cafè és la mercaderia més valuosa del comerç internacional; per
a molts països és la font principal de divises estrangeres. Els
processos de producció, transport i distribució d’aquesta
substància requereixen transaccions continuades entre persones
que es troben a milers de kilòmetres de qui la consumeix.
L’estudi d’aquestes transaccions globals constitueix una tasca
important per a la sociologia, atès que molts aspectes de les
nostres vides avui dia es veuen afectats per comunicacions i
influències socials que tenen lloc a escala mundial.
4.
Però al mateix temps, l’acte de beure una tassa de cafè suposa
que anteriorment s’ha produït un procés e desenvolupament social
i econòmic. Juntament amb d’altres components de la dieta
occidental ara habituals (com ara el té, els plàtans, les
patates i el sucre blanc), el consum de cafè començà a
estendre’s a finals del segle XIX i, per bé que es va originar a
l’Orient Mitjà, la demanda massiva d’aquest producte data del
període de l’expansió colonial occidental de fa aproximadament
dos segles. Actualment, gairebé tot el cafè que es beu als
països occidentals prové d’àrees (Sudamèrica i Àfrica) que foren
colonitzats pels europeus. .Per tant, el cafè no és en absolut
un component “natural” de la dieta occidental. El llegat
colonial ha tingut, doncs, un enorme impacte en el
desenvolupament del comerç mundial del cafè.
5.
I un aspecte més a tenir en compte el constitueix el fet que el
cafè és un producte situat en el centre dels debats que en
l’actualitat s’ocupen de la globalització, el comerç
internacional, els drets humans i la destrucció del medi ambient.
En augmentar la popularitat del cafè, aquest s’ha vist
“etiquetat” i polititzat: les decisions que prenen els
consumidors pel que fa al tipus de cafè que prenen i on el
compren s’ha convertir en opcions vitals. Els individus poden
optar per beure únicament cafè orgànic, cafè descafeïnat de
forma natural o cafè obtingut mitjançant un “comerç just” (en el
que es paga el preu total del mercat als petits productors dels
països en vies de desenvolupament). Poden optar per consumir-lo
en cafeteries “independents”, en comptes de “ en grans cadenes”
d’establiments. Els consumidors de cafè poden decidir boicotejar
certs països en els que el respecte pels drets humans o la
protecció del medi ambient són escassos. Als sociòlegs els
interessa comprendre com la globalització augmenta la
consciència que tenen les persones de l’existència de certs
problemes a racons llunyans del planeta i com els duu a actuar
en conseqüència dins la seva pròpia vida.
|
Què fa que els
individus es mantinguin cohesionats, malgrat les seves relacions tinguin
un caràcter conflictiu?
Si la nostra vida és un reflex de
les experiències viscudes en societat, podem dir que la sociologia
s'ocupa d'estudiar la societat humana, és a dir, l'ésser humà en tant
que s'associa, s'agrupa i crea institucions socials.
Les preguntes
bàsiques per les que s'interessa la sociologia són les següents:
- Què fa que els
individus es mantinguin cohesionats, malgrat les seves relacions tinguin
un caràcter conflictiu?
- Quins són els mecanismes de cohesió, per mitjà dels quals els
individus donen sentit a les seves experiències socials?
- Quins fonaments no racionals (emocionals, de confiança, de pertinença,
de solidaritat...) expliquen la capacitat per viure de manera
organitzada en societat?
- De quins mecanismes disposa la societat per regular el comportament
dels individus (valors, normes, lleis...)?
2. Breu història de la
Sociologia
La paraula Sociologia es compon d'un element procedent del llatí (
societas, socius ) i d'un altre d'origen grec ( logos ) : ciència o
estudi de la societat. Apareix com a disciplina, amb caràcter propi, a
principis del s.XIX i és utilitzada per primer cop per
A.Comte (1824).
Però els seus antecedents, com a ciència social que té per objecte
l'estudi racional i crític de la societat humana, es troben en la
Política
d'Aristòtil (s.IV aC), en El Príncep i els Discursos de
Maquiavel (s.
XVI) i fou en el període de la
Illustració (s. XVIII) que hom en formulà
la necessitat.
Montesquieu, Adam Ferguson, el
baró d'Holbach
); sobretot a partir del
triomf de les revolucions burgeses (1789). Aleshores s'elaboraren els
primers programes socials, ja sigui per part de pensadors revolucionaris,
com Condorcet, socialistes com Saint-Simon, positivistes com A.Comte,
conservadors com J.de Maistre, L.G.A. Bonald.
És a partir del segle XIX quan s'elabora un mètode d'estudi de la
realitat social, de tipus empíric o positiu (seguint la terminologia
d'A.Comte). És aleshores quan la Sociologia es converteix en una ciència
positiva, que utilitza un mètode experimental. En el seu llibre
Curs de filosofia positiva (1834) A.Comte defineix la sociologia
com :
"ciència
complementària de la filosofia natural que estudia les lleis suposades
com a fonamentals dels fenòmens socials". "Així s'arriba gradualment, a
descobrir l'invariable jerarquia, a la vegada històrica i dogmàtica, de
la mateixa manera científica i lògica, de les sis ciències fonamentals :
la matemàtica, l'astronomia, la física, la química , la biologia i la
sociologia, la primera d'elles constitueix el punt de partida exclusiu i
l'última l'únic fi essencial."
A. Comte
Al principi, alguns sociòlegs, com K.Marx (1818-1883), fins i tot
evitaren l'ús de la paraula, perquè hom no confongués llurs posicions
amb les dels positivistes, però amb el temps aquesta actitud fou
superada arreu. Aquesta actitud estava provocada pels estudis
sociològics duts a terme per A.Comte (1798-1857) i
H.Spencer (1820-1903)
(més de caràcter evolucionista), que eren molt generals i
estaven àmpliament marcats de positivisme, evolucionisme i confiança
cega en el progrés, és a dir, d'optimisme historicista. Poc a poc altres
sociòlegs, més preocupats per escatir la natura de la gran transformació
del món produïda pel capitalisme i la industrialització, s'enfrontaren a
problemes aïllats. Com a exemples : F.Tönnies (1855-1936) estudia els
efectes del capitalisme en la societat ;
E.Durkheim (1858-1917) sobre la divisió del treball social ;
M.Weber ( 1864- 1920 ) tracta els processos
de burocratització ); G.Simmel (1858-1918) es preocupa per la mentalitat
metropolitana i l'individualisme .
Acabada la Primera Guerra Mundial la Sociologia entra en una fase
expansiva. Tenim com a exemples l'Institut d'Investigació Social
(1923)
a Frankfurt (Escola de Frankfurt : T.Adorno, M.Horkheimer, J.Habermas,
H. Marcuse... ) , que representava a la sociologia marxista moderna
duent a terme una reflexió crítica sobre el funcionament de la societat
industrial. Aquesta crítica no agradà gens als
dirigents nazis que perseguiren als seus membres i clausuraren
l'Institut fins a la seva reobertura els anys 50. Tot i aquesta natura
crítica, la sociologia no és immune a les temptacions ideològiques, com
les de Talcott Parsons (1902-1975) , de cercar una evident justificació
del sistema social en què es viu.
3. Metodologia de treball
La metodologia és l'estudi sistemàtic dels mètodes emprats per una
ciència en la seva investigació de la realitat. Un mètode és un procés
de recerca. En la Sociologia, així com en les ciències humanes i socials,
no hi ha un únic mètode. Anem, doncs, a analitzar quins són aquests
mètodes i què aporten a l'estudi sociològic.
Mètodes
empíricoanalítics
Aquests mètodes poden ser de dos tipus :
quantitatius
i qualitatius.
Els mètodes quantitatius
: Pretenen explicar un fenomen determinat, a partir del coneixement de
les seves causes i utilitzen la matemàtica com a ciència auxiliar. Tots
ells comparteixen el fet de tenir com a objectes d'observació els
individus, els
grups, les institucions o la societat sencera. Els més importants són :
-enquestes
: consisteixen a recollir informacions, per mitjà d'un qüestionari, de
persones, a les quals es pregunta sobre un fenomen o
aspecte social determinat. Segons l'objectiu perseguit
poden ser descriptives,
si es pretén retallar detalladament una població, o poden
voler contrastar hipòtesis
prèvies.
-El qüestionari
presenta unes preguntes que
poden ser obertes
o tancades. Per passar l'enquesta cal una
-mostra
: és el procediment gràcies al qual se selecciona un percentatge
d'individus o casos a partir d'una població. La tria de les persones a
les quals es passarà l'enquesta es pot fer de dues maneres :
a. Per quota
: es divideix la població a
partir d'unes característiques concretes, com per exemple : edat, sexe,
professió...
b. Aleatòriament
: es fa a l'atzar.
Un cop passada l'enquesta, disposem de moltes dades, però cal tenir en
compte que són dades sense analitzar i sense interpretar. Cal, aleshores
fer ús de l' · estadística : permet organitzar les dades recollides, per
tal d'analitzarles i després inferir-ne les característiques de la
població estudiada. Tot i que aquests mètodes són molt precisos cal
tenir en compte les variables de la conducta individual i que els valors
i les intencions no es poden quantificar. Per aquest motiu, cal
complementar-los amb els mètodes qualitatius.
Els mètodes qualitatius
: s'usen en l'estudi de casos concrets i no busquen la generalització.
Es tracta d'entrevistes, històries de vida...
Entrevistes
: consisteixen en una conversa entre dues persones : el que entrevista i
l'entrevistada .Tenen com a finalitat obtenir alguna informació. Hi ha
dues menes d'entrevistes :
dirigides i
no dirigides.
· Històries de vida
: són entrevistes no dirigides que intenten captar experiències vitals
que el nostre informant ha viscut al llarg de la seva vida. Pot
plantejar alguns problemes, com ara la distorsió de la informació,
provocada per la reserva de l'informant o per l'actitud de
l'entrevistador.
Mètode
hermenèutic
La paraula hermenèutica té el seu origen en la paraula grega
hermeneuo,
el significat de la qual és interpretar i comprendre. Alguns sociòlegs
van considerar que aquest era l'objectiu de la sociologia, comprendre
les accions humanes i que aquestes no es podien explicar de manera
causal com els fets de la naturalesa. El seu estudi, doncs, es dirigeix
a la comprensió de les accions, és a dir, cap a l'intent de copsar el
sentit de l'esdeveniment i això només es pot fer si ens adonem que la
nostra consciència es troba condicionada per una dimensió històrica
determinada i pel llenguatge que utilitzem.
Mètodes
críticoracionals
Són els mètodes proposats per
l'Escola de Frankfurt
a partir de la seva teoria crítica aplicada a la societat. El mètode
experimental és insuficient per explicar els fenòmens socials i la seva
comprensió interna tampoc permet interpretar-los de manera satisfactòria.
El que cal és criticar els fenòmens socials, si volem una societat més
lliure, més racional i més justa. La teoria crítica vol aconseguir que
els
productes del progrés tècnic i científic serveixin per alliberar
l'individu.
Els pensadors de l'Escola de Frankfurt critiquen l'ús
instrumental de la raó
per part del capitalisme, perquè només es busquen els mitjans adequats
per aconseguir els fins proposats sense tenir en compte les
conseqüències. Davant de la
racionalitat instrumental
proposen una racionalitat crítica que respongui als interessos pràctics
vitals i no es dediqui simplement a transformar la realitat per
interessos particulars. A més, aquesta racionalitat crítica és
emancipadora, perquè permet alliberar-se de les cadenes que oprimeixen a
l'humà, mitjançant la pròpia capacitat racional per autoreflexionar
críticament sobre les condicions de vida i de coneixement.
Com
pregunta un sociòleg
|
Pregunta factual |
¿Què va succeir? |
Des dels anys 80
les noies han assolit millors qualificacions que els nois als
col·legis
|
|
Pregunta
comparativa |
¿Ha succeït a
altres indrets? |
¿Fou aquest un
fenomen mundial, o només ha succeït a Espanya, o només a certes
regions d'aquest país?
|
|
Pregunta
progressiva |
¿S'ha anat succeint
des de fa temps? |
Al llarg del temps,
¿quines han estat les pautes d'èxit escolar de les noies? |
|
Pregunta teòrica |
¿Quin és el
rerefons d'aquest fenomen? |
¿Per què els
resultats de les noies són millors ara? ¿Quins factors cal tenir
en compte per tal d'explicar aquest canvi? |
Molts dels temes
que es plantegen els sociòlegs en les seves investigacions tenen a veure
amb PREGUNTES FACTUALS. Per exemple,
¿quins seguidors tenen més tendència a delinquir, els seguidors d’equips
de bàsquet o els de futbol? Per poder respondre a aquest tipus de
preguntes factuals es precisa molta investigació.
Sovint els sociòlegs utilitzen PREGUNTES COMPARATIVES,
que relacionen un context social amb un altre o que contrasten exemples
presos en societats diferents. Per exemple, hi ha diferències notables
entre els sistemes socials i legals de Gran Bretanya i els dels Estats
Units. Una típica pregunta comparativa seria: ¿com varien les pautes de
comportament criminal i l’aplicació de la llei en aquests dos països?
En Sociologia no només ens hem d’ocupar de les societats actuals, tot
relacionant-les unes amb d’altres, sinó que també és precís comparar el
seu present i el seu passat. Quan aquesta és la pretensió, es diu que
estem emprant PREGUNTES PROGRESSIVES.
Per entendre la naturalesa del món contemporani cal mirar les formes de
societat anteriors i analitzar la direcció principal que han pres els
processos de canvi. Així podrem investigar, per exemple, de quina manera
s’originaren les presons i com són en l’actualitat.
La investigació dels fets, és a dir, allò que anomenem investigació
empírica, s’ocupa de COM PASSEN LES COSES. Tanmateix, la sociologia no
tan sols consisteix en recopilar dades i fets, independentment de si són
o semblen ser importants i interessants. Sempre cal interpretar allò que
signifiquen, i per tal de fer-ho hem d’aprendre a plantejar
PREGUNTES TEÒRIQUES. Hi ha molts sociòlegs que
treballen principalment amb preguntes empíriques, però el seu treball no
serà molt revelador si la seva investigació no està guiada per un cert
coneixement teòric.
L’ADOPCIÓ D’UN ENFOCAMENT CIENTÍFIC
Ciència és la utilització de mètodes sistemàtics d’investigació
empírica, anàlisi de dades, elaboració teòrica i valoració lògica
d’arguments per tal de desenvolupar un cos de coneixement sobre una
determinada matèria. Segons aquesta definició, la sociologia és una
empresa científica que comporta l’aplicació de mètodes sistemàtics
d’investigació empírica, l’anàlisi de dades i la valoració de teories
segons les proves existents i amb un argument lògic.
Tanmateix, és diferent estudiar els éssers humans que observar els
fenomen del món físic, i la sociologia no s’ha de considerar exactament
com una de les ciències naturals. A diferència dels objectes de la
naturalesa, les persones són éssers conscients que donen sentit i
finalitat a allò que fan. Ni tan sols podem descriure la vida social amb
exactitud. Per exemple, descriure una mort com a suïcidi suposa saber
què és el que la persona en qüestió pretenia. El suïcidi només pot
produir-se quan un individu tracta deliberadament d’autodestruir-se. Si
una persona es posa accidentalment davant d’un cotxe i mor, no es pot
dir que hagi comès un suïcidi.
El fet de que no podem estudiar els éssers humans exactament igual que
estudiem els objectes de la naturalesa és, segons com, un avantatge per
a la sociologia. Els sociòlegs es beneficien del fet de poder plantejar
preguntes directament a aquells a qui estudien: altres éssers humans. No
obstant això, aquesta situació crea dificultats amb les que no es troben
els científics de la naturalesa, perquè les persones que saben que les
seves activitats s’estan estudiant sovint no es comporten de la mateixa
manera en que ho fan normalment. Quan els individus responen a
qüestionaris, conscient o inconscientment poden donar una imatge de si
mateixos que difereix de les seves activitats habituals. Poden fins i
tot tractar d’”ajudar” a l’investigador/a, donant-li respostes que
creuen que són les “adequades”.
El procés d’investigació
Fases que composen normalment el treball de l’investigador/a. Per tal
d’avançar en aquest procés cal donar una sèrie de passos que condueixen
des dels inicis de la investigació fins la publicació de les conclusions
o la seva difusió pública en forma escrita.
Definició del problema que motiva la
investigació.
Tota investigació parteix d’un problema, que pot consistir en un àrea
desconeguda des del punt de vista dels fets: podem pretendre simplement
millorar el nostre coneixement de certes institucions, processos socials
o cultures. L’investigador/a tractarà de respondre a preguntes, com ara:
¿quina proporció de la població té fortes creences religioses?, ¿existeix
actualment un vertader desinterès vers les grans qüestions polítiques?,
¿quin és el grau de desavantatge de la posició econòmica de la dona
respecte a la de l’home?
Tanmateix, les millors investigacions sociològiques arranquen de
problemes que són en si mateixos un enigma. En comptes de respondre
simplement a “¿què està passant?”, la investigació ha de començar així:
“¿per què els esdeveniments passen d’aquesta precisa manera?. Així, ens
podríem preguntar: ¿per què s’estan transformant les pautes de les
creences religioses?, ¿a què respon el canvi en el percentatge de
persones que vota en els darrers anys?, ¿Per què la representació de les
dones en els alts càrrecs és tan escassa?
Revisió de les dades
Un cop s’ha identificat el problema, el pas següent acostuma a ser la
revisió de les dades existents sobre el tema. Pot ser que anteriors
investigacions hagin aclarit el problema satisfactòriament. Si no és
així, l’investigador/a necessitarà consultar tots els estudis existents
relacionats amb l’assumpte i avaluar la seva utilitat: ¿Com van intentar
resoldre l’enigma els investigadors anteriors?, ¿Quins aspectes del
problema han deixar sense analitzar? Recolzar-se en les idees d’altres
ajuda a l’investigador/a a clarificar les qüestions que puguin sorgir en
un possible projecte, així com els mètodes més adequats per a la seva
investigació.
Concreció del problema
En aquest tercer pas es produeix una formulació clara del problema de la
investigació. Si ja existeix una bibliografia rellevant, l’investigador/a
ja pot tenir una idea clara de com enfocar l’assumpte. Les intuïcions
sobre la naturalesa d’aquest poden arribar a transformar-se en aquesta
fase en una HIPÒTESI concreta, és a dir, en una suposició fonamentada
sobre el que està succeint. Per tal que la investigació sigui efectiva,
la hipòtesi s’ha de formular de tal manera que el material recopilat permeti la seva comprovació o refutació.
Desenvolupament de la investigació.
Quan decidim iniciar l’estudi poden sorgir dificultats pràctiques
imprevistes. Aquest tipus de dificultats podria introduir un BIAIX en
els resultats de l’estudi i donar una falsa interpretació. Per exemple,
si la sociòloga està estudiant com s’han ajustat les grans empreses als
programes d’igualtat d’oportunitats per a la dona, pot ser que les
companyies que no ho hagin fet no vulguin ser estudiades. Per tant, les
conclusions podrien tenir un BIAIX.. Un altre exemple, pot ser que el
sociòleg orienti les respostes en determinat sentit (fent preguntes
tendencioses en funció dels seus propis prejudicis). O també es pot
donar el cas que l’entrevistat pugui eludir una pregunta que no vol
respondre per raons diverses. En definitiva, resulta difícil, o bé
impossible, eliminar el BIAIX DE L’OBSERVADOR.
Interpretació dels resultats.
Poques vegades resulta senzill predir les implicacions de les dades
recollides i relacionar-les amb el problema inicial de la investigació.
Encara que sigui possible que es trobi una resposta concreta per a les
preguntes que es planteja l’investigador/a, nombroses investigacions
finalitzen sense ser en absolut concloents.
Presentació de les conclusions
L’informe de la investigació, es publica normalment en forma d’article
en una revista o en forma de llibre: explica la naturalesa de la
investigació i tracta de justificar les conclusions que se’n deriven.
La intrusió de la realitat.
En la investigació sociològica real, poques vegades es distingeixes
aquestes fases amb tanta claredat, i sempre es donen situacions en les
que simplement “se surt del pas”. És igual que quan tractem de traduir
una recepta en un plat cuinat.
4. Activitats :
1. D'on prové el terme sociologia ?
2. Quan i per què es va començar a parlar de sociologia ?
3. Quins van ser els precursors i seguidors més importants ?
4. Busca informació d'algun dels sociòlegs més importants.
5. Defineix els següents conceptes :
· Societat , Positiu , Empíric , Mètode experimental
6. Llegeix el
següent text i contesta les preguntes següents :
"Comencemos por la
sociología de la Ilustración. En el siglo XVIII, y particularmente en
Francia, se produjo un cambio de mentalidad que inaugura la llamada
época contemporánea y que consiste fundamentalmente en percibir al
hombre como perfectible mediante el instrumento de la razón. Esto se
opone a la concepción teológica del hombre como un ángel caído. Sobre
ella habían construido
su poder el Estado y la Iglesia. El pensamiento de la Ilustración se
caracteriza por los siguientes tres pasos. Es un pensamiento
crítico-negativo en sentido de ser demoledor de la situación social en
la que se produce. Es una ideología racional-científica en cuanto a que
cree en unas leyes naturales inamovibles que igual que en el mundo
físico existen en el mundo social. Por último es un pensamiento
utópico-práctico que utiliza imágenes de sociedades lejanas como China o
la India, en realidad desconocidas, para presentar
como antinomia a las sociedades occidentales de su tiempo."
Nuestra Sociedad. Introducción a
la Sociología Ed. Vicens Vives
·
Quin és el canvi
de mentalitat que es produí a França el segle XVIII ?
· Què és el que caracteritza el pensament de la Illustració ?
· Fins a quin punt aquestes característiques van afavorir l'impuls de la
Sociologia ?
· Existeixen unes lleis en la societat que permeten explicar-la ?
El problema de las encuestas
S. Cardús
Se ha de subrayar con fuerza cuáles son
los límites de las encuestas, y cuáles son las ambigüedades a
las cuales da lugar el hecho de identificar la sociología con la
realización de encuestas.
En primer lugar, porque las encuestas proporcionan sencillamente
un material poco o muy aprovechable, pero por ellas mismas no
explican nada: porque hablan, para que hablen, para que
expliquen algo, han de ser interpretadas, es decir, los
resultados se han de situar en un marco de referencia teórico,
han de ser contrastadas con unas hipótesis de trabajo previas,
etc. Hacer encuestas no es hacer sociología: es, en el mejor de
los casos, preparar el terreno para poder hacerla.
En segundo lugar, se ha de tener en cuenta que hay muchas clases
de encuestas. Sin entrar en detalles técnicos que no aquí no es
el caso, fijaos en la diferencia que hay entre incluir o no en
un cuestionario unas preguntas que buscan datos objetivos ("¿qué
año naciste?"), datos de comportamiento ("¿cuántas veces ha ido
al cine los últimos quince días?", "¿qué votaste en las últimas
elecciones?"), u opiniones ( "¿te gusta el cine?", "¿te
consideras de derechas o de izquierdas?")
Es evidente que el grado de fiabilidad de las respuestas, y
también la posibilidad de compararlas, de hacer sumas y de
extraer porcentajes, es extraordinariamente diverso según los
casos. De las fechas relativas a la edad se puede extraer una
pirámide de edades, útil y fiable a pesar que esta todavía no
nos diga gran cosa aparte de ofrecernos una descripción de una
situación determinada en un momento concreto. De la frecuencia
de idas al cine podemos obtener una cierta idea de un aspecto
determinado del consumo cultural. Del porcentaje de personas que
dicen que les gusta el cine no obtendremos nunca otra cosa que
eso: comprobar cuántas personas dicen que les gusta el cine
cuando lo preguntas, sin saber exactamente que quieren decir
cuando dicen que les agrada el cine, y sin saber ni tan sólo
aproximadamente si los que dicen que les gusta el cine quieren
decir lo mismo cuando lo dicen.
CARDÚS, S. La mirada del sociòleg. Ed.Proa. Barcelona,1999.
1. Quines són, segons S. Cardús, els
límits de les enquestes?
2. Comenta la frase: "Fer enquestes no és fer sociologia"
3. On resideix l'ojectivitat d'una enquesta segons l'autor?
4. Quins
tipus d'enquestes hi ha ?
5. Posa un títol al text.
La tarea del sociólogo
B.J.Cohen
Luego de plantear un problema específico,
el sociólogo debe hacer la búsqueda necesaria para resolver todo
lo que otros sociólogos han investigado en ese campo. A través
del examen cuidadoso de estas investigaciones previas, y el
desarrollo de planteamientos anteriores, el sociólogo puede
establecer una nueva hipótesis, un planteamiento que podrá ser
confirmado o no por la prueba. El sociólogo entonces observa y
analiza los datos y finalmente llega a conclusiones basadas en
esas observaciones. Tales conclusiones, al igual que todas las
conclusiones científicas, son tentativas, o sea, que deben estar
abiertas a examen y escrutinio de los otros sociólogos para que,
en caso de hallarlas contradictorias con descubrimientos o
desarrollos posteriores, sean revisadas o reemplazadas.
B.J.Cohen. Introducción a la sociología. Ed. MacGraw-Hill.
Bogotá, 1980, pág.11
1. ¿Per què el sociòleg ha de tenir en
compte les investigacions prèvies sobre el tema que tracta
d'estudiar?
2 ¿Per què les seves conclusions no són mai definitives?
Font: Grup de Treball de
l'Institut de Ciències
de l'Educació de la Universitat de Barcelona
http://www.xtec.cat/~mcodina3/sociologia.htm
|
|