Drets i deures; però, dret a ser feliç?
 
Drets i deures; però, dret a ser feliç?
 
Quan un dret és reconegut, es pot exigir la seva satisfacció: algú té un determinat deure. S'estableix una relació entre dos pols: un dret i el seu corresponent deure. Un dret no correspost per un deure, pot ser un dret reivindicat, però no un dret reconegut.
Això és el que comenta el professor Josep-Maria Terricabras en el seu llibre I a tu, què t'importa; i continua amb el fragment que segueix, però amb paraules perdures que hem de recuperar.

Recupera les paraules perdudes del següent paràgraf del llibre I a tu, què t'importa?, del professor Terricabras.

«Això vol dir que no es pot reclamar pròpiament com a allò que ningú no pot satisfer, és a dir, allò que ningú no té el de satisfer. “Ser feliç”, per exemple, és un desig o una -pot­ser universalment compartida-, però no és un dret. I és que no hi ha ningú que tingui l' de fer­-me -encara que en tingui la voluntat i el de­sig-, entre altres coses, perquè a ningú se li pot que no ho aconsegueixi. I un deure s’ha de poder complir. Poder complir un deure vol dir saber com es pot complir, de manera que també se sàpiga si s’ha complert o no.»