I
Jan, pagès de muntanya,
que de llegir ni un trist borrall sabia,
i que fins per estranya
i tonta cosa lo llegir tenia,
se va seure un dia
al bell peu d'un canyar
que a la vora d'un torrent fondo creixia.
Mentre sentat s'estava,
sota la pedra mateixa on ell s'asseia,
quelcom que blanquejava
polsós i brut, com se sol dir, el nas treia.
En Jan es va aixecar, mogué la roca
i a sota, bo i aixafat com una coca
només hi va trobar que un trist paper.
-Treball perdut- en diu i l'ase toca
tot davallant vers la veïna prada-
la força que he gastat ¡malaguanyada!
¡Un paperot de res! No em moc si ho sé.

A la tarda mateixa d'aquell dia
lo mestre del seu poble,
home de seny i de cor franc i noble,
(mes que de fam i penes se moria)
passa per allí mateix i el paper troba.
Escrit està, mes brut de pols. Ne prova
de netejar-lo: ho logra. ¡Oh Déu! ¿què passa
que quasi groc sota el canyar es deixa caure?
Lo paper té a la mà, el gira, el repassa,
res d'aquest món del que fa el pot distreure.
Mes ¿per què en llegeix amb tal tareia?
¿Què diu aquell paper? ¿Què diu? Ço deia.
"Per opinions perseguit
me'n tinc d'anar cap a França:
quasi no tinc esperança
de poder-hi arribar.
Mos tresors no me'ls puc dur
i aquí jo els deixo enterrats,
si algú els troba i són passats
trenta anys ja se'ls pot quedar.
Sols li prego que per fer
un bé a l'ànima mia,
el qui els trobi, cada dia
digui un parenostre per mi."
La lletra n'està senyada.
Cinquanta anys ja són passats.
-Los tresors aquí amagats,
lo mestre diu, són per mi!

II
Tres dies després al poble
només es parla del fet.
"Lo mestre és bo, té un cor noble;
mes tant diner ¿d'on l'ha tret?"
En vol fer resar un ofici
de difunts. ¡Ningú s'ha mort!
¡Gastar diners, quan l'ofici
que ell fa no dóna gens d'or!
I ell per avant ha pagat
tot el gasto necessari,
i, un vailet, diu que el vicari
amb or de llei ho ha cobrat.
Si serà, si no pot ser,
tot el poble ne rondina.
Ja el jorn fixat s'aveïna,
ja repica el campaner.
L'altar està tot endolat,
de cera ne crema un munt;
mai cap missa de difunt
millor el vicari ha cantat.
D'això el poble n'està cert.
La cera s'és estrenada:
fins la cobla hi ha llogada
perquè faci més complet.

III
Al terminar la funció
quan l'església sortia,
Jan al mestre entretenia
per fer-li el secret dir.
Diu-li: -¿Eix canvi de fortuna
tan sobtat com és estada?
-Com ha estat? Com? L'he trobada,
fill meu, sabent de llegir.-
I conta llavors la història,
a en Jan que es mor de pena.
Pobre Jan! li cau la vena
dels ulls i de cert li dol.
I sent així que podria
fer vida ben regalada
ha de dur al coll l'aixada
tant si vol com si no vol.
Des d'aquell dia a tothora
tarda i matí, nit i dia
només se li sent dir:
-Un trist pagès jo no fóra,
millor posició tindria
si hagués après de llegir

Francesc Pelagi Briz. Lo llibre dels nois (1871)