|
Presentació
Al llarg de la història de la filosofia hi ha hagut una gran
diversitat de formes de pensament. Alguns han pensat que tot s'inicia
en l'experiència, altres que tot s'inicia en la raó,
alguns han cregut en l'existència de Déu, d'altres
no, alguns que existeix un ordre matemàtic en la naturalesa,
d'altres que tot és un Caos ... Aquesta confrontació
d'opinions no és exclusiva de la filosofia, sinó que
es troba en qualsevol relació humana: en la política,
en la família, entre els amics, en la parella... Quin és
l'origen d'aquesta diversitat? En quin moment es comença
a pensar diferent? Si el punt de partida és el mateix, s'hauria
d'arribar a les mateixes conclusions? Existeix un mecanisme neutral
que asseguri que els raonaments són fiables? Totes aquestes
preguntes han impulsat l'estudi de la lògica, l'estudi de
l'estructura dels raonaments.
El raonament és utilitzat constantment. Quan algú
intenta convèncer els seus pares per tal que li deixi anar
de viatge o quan es demostra un teorema en matemàtiques,
s'està argumentant. La lògica no dóna importància
al contingut de l'argumentació -perquè aquest és
molt divers- sinó que se centra en l'estudi de la forma o
estructura del raonament. La seva pretensió no és
ensenyar a pensar o raonar, això és implícit
en el llenguatge: "si enraonem és que raonem".
Per a tothom és evident que si la Carla és filla única
llavors en Joan no pot ser el germà de la Carla. L'home és
un animal que parla, per tant, és un animal que per la seva
pròpia naturalesa té la capacitat de raonar. Si l'home
no s'equivoqués quan raona, la lògica no seria estudiada
en un curs d'introducció a la filosofia, només tindria
interès per als especialistes: faria6 explícites les
lleis del raonament que actuen d'una forma implícita en el
llenguatge. L'estudi de la lògica pot servir per utilitzar
el discurs argumentatiu en qualsevol àmbit amb més
precisió i amb més rigor, i augmentar el nostre sentit
crític respecte a les argumentacions dels altres.
El llenguatge juga un paper molt important en les relacions humanes.
Les creences són exposades mitjançant el llenguatge,
i és en aquest contacte lingüístic on és
possible l'acceptació i la renuncia de les idees. A través
d'un discurs persuasiu es pot fer creure que per viure bé
és absolutament necessari guanyar molts diners, o bé
podem fer creure a la persona que ens està fent una entrevista
per a una feina que nosaltres som la persona ideal per a aquell
treball. Les argumentacions sempre tenen un objectiu: justificar
una determinada conducta, buscar un reconeixement, aconseguir un
adepte, trobar la veritat... Les argumentacions poden ser més
o menys persuasives, però aquest grau de persuasió
no té per què estar lligat amb la validesa del raonament.
Moltes vegades s'utilitzen raonaments que semblen vàlids
i en canvi no ho són: les fal"làcies. El llenguatge
és trampós. Resulta important conèixer les
fal"làcies per no ser enganyats amb facilitat, i poder
evitar-les o utilitzar-les depenent del que es pretengui.
La recerca de la seguretat en l'argumentació
El llenguatge humà és un llenguatge articulat. Aquesta
articulació té diferents nivells: la paraula és
el resultat de l'articulació dels fonemes, la frase ho és
de les paraules i, per últim, l'articulació de les
frases dóna lloc al discurs. La lògica és la
disciplina que estudia la forma d'articulació del discurs
argumentatiu: el raonament. Les estructures creades en cadascun
dels nivells d'articulació del llenguatge (paraules, frases
i discurs) poden estar ben o mal formades. Si es vol saber si una
paraula o una frase estan ben formades hi ha mecanismes decisoris
concloents: el diccionari és l'eina per saber si una paraula
és correcta; en la frase, les coses es comencen a complicar,
però tot i així, hi ha normes acceptades que delimiten
amb força exactitud les frases sintàcticament ben
formades de les que no ho són. En el cas del raonament: no
existeix i no pot existir cap mecanisme universalment acceptat que
sigui decisiu per detectar la validesa o no de qualsevol argument.
Alguns lògics (Aristòtil (384/3-322), Llull(1235-1315),
Leibniz(1646-1716), Russell(1882-1970)...) han pretès aconseguir
aquest ideal, impulsats pel desig de seguretat que donaria al nostre
coneixement una troballa com aquesta:
L'axiomatització clàssica (Aristòtil, Euclides,
Leibniz, Frege...) sustentava que a partir d'uns "principis"
(axiomes) que es consideraven veritats primeres, indemostrables
i evidents per si mateixes, es podria demostrar mitjançant
regles de deducció qualsevol veritat (teorema) del sistema
que s'estava axiomatitzant. Aquest ideal donava lloc a una confiança
en el raonament i en el coneixement científic. Les regles
de deducció assegurava el raonament i els "principis"
(axiomes) vertaders i la infal"libilitat de la deducció
assegurava les veritats científiques. Aquesta és la
raó per la qual aquests filòsofs defensaren que el
coneixement havia de prendre una estructura axiomàtica. En
aquest últim segle l'ideal d'axiomatització i la seguretat
en el coneixement que hi anava lligada s'ha enderrocat. D'una banda,
la visió contemporània de l'axiomatització
(Hilbert) diu que els axiomes no han de ser evidents i que s'estableixen
arbitràriament. Els axiomes són punts de partida que
per sí mateixos no són vertaders ni falsos. De l'altra
banda, Gödel va demostrar que ni les matemàtiques es
poden axiomatitzar: no hi ha un conjunt d'axiomes a partir del qual
es pugui provar tots els teoremes vertaders de les matemàtiques.
La recerca d'un llenguatge perfecte. Els artificiosos llenguatges
formals que utilitza la lògica havien de servir per poder
superar els defectes de les llengües naturals. Aquesta actitud
formalista ha estat criticada pels anomenats filòsofs del
llenguatge comú (El segon Wittgenstein (Investigacions filosòfiques),
Austin...) que consideraven que el llenguatge formal representava
un empobriment respecte al llenguatge natural, i han mostrat que
no és possible una teoria general del raonament. S'admet
que hi ha una pluralitat de llenguatges i de lògiques, cada
un dels quals representa una forma de viure, una manera de relacionar-se
amb el món.
Aquestes dues línies d'investigació han proporcionat
un avenç inqüestionable en l'estudi de la lògica,
però al mateix temps s'ha pogut demostrar la impossibilitat
d'aconseguir un mecanisme que ens doni una absoluta seguretat en
l'argumentació.
Veritat i validesa
La veritat s'aplica als enunciats i fa referència al seu
contingut. La validesa s'aplica al raonament i fa referència
a la seva forma o estructura abstracta . Les ciències es
preocupen de la veritat, en canvi la lògica es preocupa de
la validesa o de la correcció del raonament. La veritat i
la validesa tenen una certa independència: hi ha raonaments
vàlids tot i que les seves premisses i la seva conclusió
siguin falses. Al mateix temps en algun cas la veritat i la validesa
estan estretament vinculades: si les premisses són vertaderes,
+llavors la conclusió necessàriament (o probablement,
si es tracta d'un raonament inductiu ) ha de ser vertadera. Aquesta
relació entre validesa i veritat és la que fa que
la lògica des del seu origen hagi estat considerada una eina
fonamental per la ciència: a partir d'unes veritats científiques
la lògica ens pot assegurar altres veritats que estan connectades
lògicament amb les primeres.
Diagrames deVenn
Enllaç
interessant
Els Diagrames de Venn són una representació gràfica
del sil logisme que permet d'una forma fàcil verificar la
validesa d'aquest tipus de raonament. En els diagrames de Venn,
els tres termes d'un sil logisme (menor,mig,gran) es representen
mitjançant cercles que es superposen parcialment. Els enunciats
categòrics es representen diagramàticament de la següent
manera:
:
Els enunciats universals afirmatius i negatius es representen
ratllant la zona que està buida. "Tots els homes són
mamífers" vol dir que no hi ha cap home que no sigui
mamífer: el conjunt de tots els homes està inclòs
en el conjunt de tots els mamífers. "Cap nombre natural
és un enter negatiu" vol dir que la intersecció
del conjunt dels nombres naturals amb la del conjunt dels nombres
enters negatius és buida.
Els enunciats particulars afirmatius i negatius es representen
mitjançant una creu en la zona on hi ha algun element. "Alguns
insectes volen" es representaria amb una creu en la intersecció
del conjunt de tots els insectes i el conjunt de totes les coses
que volen, indicant d'aquesta manera que en aquesta intersecció
hi ha algun element. "Alguns llibres no són interessants"
vol dir que hi ha com a mínim un llibre que no és
interessant, i es representaria posant una creu en el conjunt de
llibres en la zona de no intersecció amb el conjunt de coses
interessants.
Ni la lògica d'enunciats, ni molt menys els diagrames de
Venns poden ajudar a explicar tots els raonaments, ni tampoc evitar
tots els possibles errors, però si que poden servir per consolidar
un tipus d'estructures argumentatives que s'utilitzen amb força
freqüència en el llenguatge natural. D'aquesta manera
es podrà detectar bastants dels errors formals que amb més
facilitat es fan.
Exercicis:
Diagrames de Venn
Lògica d'enunciats
La lògica d'enunciats és un llenguatge formal (artificial)
que pot ajudar a estudiar estructures vàlides dels raonaments.
Els esquemes lògics d'aquest llenguatge formal correspondran
a estructures argumentatives de les llengües naturals (català,
castellà, anglès, francès...).
Els elements de la lògica d'enunciats són els següents:
- Enunciats : són oracions descriptives i, per
tant, són sempre o bé vertaderes o bé falses,
tenen necessàriament valor de veritat. Els enunciats simples
(atòmics) són aquells en què no intervé
cap connector; i es simbolitzen utilitzant les lletres 'p', 'q',
'r', 's', 't'... i s'anomenen lletres proposicionals.
- Connectors: expressen les relacions lògiques entre
els enunciats simples. S'apliquen als enunciats simples per crear-ne
de complexos (moleculars). Hi ha diferents tipus de connectors:
Els connectors de la lògica d'enunciats tenen molta similitud
amb determinades expressions en el llenguatge natural. El negador
( ¬) amb el "no", el que fa és canviar el
valor de veritat. La conjunció ( ) amb la "i",
la qual només és vertadera en el cas que els dos
enunciats que relaciona siguin vertaders. La disjunció
(v, ) amb la "o" inclusiva, la qual només és
falsa quan els dos enunciats que relaciona siguin falsos. El condicional
(-› amb el "si ...,llavors...", el qual només
és fals quan l'antecedent és vertader i, en canvi,
el conseqüent és fals.
Es poden utilitzar altres connectors però tots aquests
es poden definir a partir dels connectors que es consideren primitius.
El bicondicional és el que més s'utilitza:
El bicondicional ( ‹-›) es vincularia a l'expressió
"...si i només si...", i serà vertadera
quan els dos enunciats que relaciona tenen el mateix valor de
veritat.Podem distingir tres tipus d'enunciats diferents:
- Tautològics: són enunciats formalment
vertaders. Sigui quin sigui els valors de veritat dels enunciats
simples que el composen l'enunciat resultant és en tots
els casos vertader. En el llenguatge natural seria aquell enunciat
que en qualsevol món possible seria vertader. Exemple
en llenguatge natural: la filosofia és molt interessant
o no.
- Contradictori: són enunciats formalment falsos.
Sigui quin sigui els valors de veritat dels enunciats simples
que el composen l'enunciat és en tots els casos fals.
En el llenguatge natural seria aquell enunciat que en qualsevol
món possible seria fals. Exemple en llenguatge natural:
La Joana que és soltera s'ha casat.
- Consistent: són enunciats que són vertaders
en certs casos i falsos en altres. En el llenguatge natural
serien aquells que podrien ser vertaders i falsos en diferents
mons, els dos possibles. Exemple en llenguatge natural: l' euro
desapareixerà al 2015.
- Parèntesis i claudàtors: En els enunciats
que tenen més d'un connector cal indicar la manera d'agrupar-los,
ja que diferents agrupacions poden tenir diferents significats.
En la lògica d'enunciats l'agrupació s'expressa
amb parèntesis ( ) o claudàtors [ ], d'una manera
molt semblant a com es fa en matemàtiques. En alguns casos
no cal usar-los perquè s'estableix una jerarquia de domini
entre els connectors. La negació és el més
dèbil; després segueixen la conjunció i la
disjunció que tenen la mateixa potència; i, per
últim, el condicional i el bicondicional que són
els enllaços més forts.
Càlcul deductiu
La lògica d'enunciats pot expressar esquemes vàlids
de raonar. El càlcul deductiu permet percebre el moviment
pas a pas del desenvolupament de la inferència.
Partint d'un conjunt de premisses i aplicant les regles d'inferència
es pot arribar a una determinada fórmula que serà
conseqüència lògica del conjunt de premisses.
Si es prenen les premisses com a vertaderes, llavors les seves conseqüències
també han de ser necessàriament vertaderes. Les regles
bàsiques d'inferència són les següents:
(essent A,B símbols metalingüístics de qualsevol
enunciat simple o complex)
Introducció de la conjunció (llei del producte):
Si s'afirma un enunciat i després l'altre, es pot deduir
l'enunciat que els relaciona mitjançant la conjunció.
Eliminació de la conjunció (llei de simplificació):
Donada una conjunció, en podem deduir per separat cada un
dels seus membres.
Introducció de la disjunció (Llei d'addició):
Donat un enunciat qualsevol (A) podem concloure la disjunció
d'aquest enunciat amb qualsevol altre (B) sigui quin sigui el seu
valor de veritat.
Eliminació de la disjunció:
Per poder eliminar una disjunció cal tenir negat un dels
dos membres de la disjunció.
Introducció del condicional (teorema de deducció):
Si se suposa que un enunciat (A) és vertader i a partir d'aquest
se'n dedueix un altre ( B), llavors es pot concloure que el primer
(A) implica el segon (B). Aquesta regla és especialment important:
cada vegada que s'hagi de demostrar a partir d'unes premisses una
determinada conclusió que tingui la forma d'un condicional,
caldrà suposar l'antecedent del condicional que es vol demostrar
i intentar derivar amb ajuda de les regles d'inferència i
de les premisses el conseqüent del mateix condicional, llavors
utilitzant aquesta regla es pot obtenir la conclusió buscada.
Eliminació del condicional (Modus ponens):
Aquesta regla explícita les propietats del condicional:
si l'antecedent (la condició) d'un condicional és
vertader llavors es pot deduir que el conseqüent també
ho serà.
Introducció de la negació (reducció a l'
absurd):
Si a partir d'una determinada suposició ( A) es dedueix
una contradicció,llavors es pot inferir-se que l'enunciat
que s'ha suposat és fals.
Eliminació de la negació (doble negació):
En un llenguatge lògic, com ho és la lògica
d'enunciats, dues negacions afirmen. Si el nombre de negacions és
parell, s'anul·len totes les negacions; si el nombre és
imparell, només en quedarà una.
Fal làcies
Una fal làcia és un raonament que sembla vàlid
però que no ho és. Si el raonament incorrecte té
l'objectiu conscient d'enganyar llavors, a més s'anomena
sofisma. En aquest apartat només s'estudiarà les fal
làcies no formals. Hi ha molts tipus de fal làcies,
les més usades són les següents:
Fal làcia "ad hominem" (contra l'home):
s'hi nega l'opinió d'algú sense fer referència
al contingut de l'opinió sinó basant-se en una crítica
a la persona que la sustenta o bé a les seves circumstàncies.
Exemple: "Plató defensa que els filòsofs han
de ser reis, tothom sap que Plató era un masclista, classista
i defensor d'una societat sense cap tipus de llibertat, per tant
els filòsofs no han de ser dirigents".
Fal làcia "ad baculum" (al bastó):
s'hi dedueix una determinada conclusió recolzant-se únicament
en les conseqüències negatives o desagradables que implicarà
la negació de la conclusió. Exemple: "No pots
suspendre cap més matèria, perquè si no deixaràs
de sortir els dissabtes ".
Fal làcia "ad populum" (al poble): les raons
que s'exposen, que se sap prèviament que seran acceptades
per l'auditori, no estan vinculades amb la conclusió i només
pretenen exaltar els sentiments i emocions de la gent que els escolta.
Són els arguments anomenats també com a demagògics.
Exemple: Si voleu més llibertat, més qualitat de vida,
més prestacions socials, menys impostos, menys delinqüència
i menys atur llavors voteu-me.
Fal làcia "ad verecundiam" (apel lació
a l'autoritat): utilitzant el respecte que es té a una persona
o institució, s'apel la a l'autoritat per demostrar una conclusió.
Exemple: "Si Aristòtil no hagués dit el contrari,
hauria creure el que estic veient".
Fal làcia "ad ignorantiam": de la impossibilitat
de provar una cosa és dedueix la seva falsedat. Es parteix
de la idea falsa que tot allò vertader està provat.
Exemple: "No es pot provar la innocència d'una persona
relacionada amb un crim, per tant és el culpable". “No
s’ha demostrat que Déu no existeixi, per tant no es
pot dir que no existeixi. Llavors, si no és veritat que no
existeixi, existeix”
Fal làcia "tu quoque" (tu també):
per demostrar que una determinada acusació és falsa,
s'acusa a l'acusador d'allò mateix. Exemple: "el govern
que jo presideixo no és corrupte, respecte a això
de què m'acusa l'oposició, ells, quan governaven,
també ho feien." "Tu que fumes m’estàs
aconsellant que jo no fumi?"
Fal làcia "ex populo": es defensa determinat
punt de vista al legant que tothom o molta gent està d'acord
amb aquesta opinió. Exemple: "M'has de deixar sortir
fins a les dues, tots els pares dels meus amics els ho deixen fer".
Fal làcies de les preguntes complexes: utilitzar preguntes
que comporten pressuposicions amb la finalitat que l'interlocutor
admeti una afirmació que pot ser utilitzada contra ell. Exemple:
"Has deixat de parlar?" ( Sigui quina sigui la resposta
s'estarà admeten que estava parlant).
Fal làcia de l'argument circular: en la demostració
d'una conclusió s'utilitza la mateixa conclusió. Exemple:
"La inducció es demostra perquè ha funcionat
en la majoria de casos".
Fal làcia de la falsa causa: per la simple coincidència
entre dos fenòmens s'estableix sense base suficient una connexió
causal entre ells. Exemple: " El fet que la loteria hagi tocat
dues vegades seguides a Sort, és una prova que els números
de loteria comprats a Sort tenen més probabilitat de ser
premiats".
"En les societats mediterrànies tradicionals hi ha
menys incidència de malalties cardiovasculars (aquestes malalties
estan relacionades amb la manca d’exercici i la dieta inadequada).
Aquesta menor incidència és deguda a la dieta. cal
menjar el que mengen les societats mediterrànies tradicionals
(verdures, fruita, peix).
A la Xina i al Japó es consumeix molta més soja que
a Europa. Les dones orientals tenen menys trastorns relacionats
amb la menopausa que les europees. Això és degut al
consum de soja."
|
