10.1 Kant: Els límits de la raó humana

 

"La razón humana tiene el destino singular, en uno de sus campos de conocimiento, de hallarse acosada por cuestiones que no puede rechazar por ser planteadas por la misma naturaleza de la razón, pero a las que tampoco puede responder por sobrepasar todas sus facultades".
"...; es, por una parte, un llamamiento a la razón para que de nuevo comprenda la más difícil de todas sus tareas, a saber, la del autoconocimiento y, por otra, para que instituya un tribunal que garantice sus pretensiones legítimas y que sea capaz de terminar con todas las arrogancias infundadas, no con afirmaciones de autoridad, sino con las leyes eternas e invariables que la razón posee. Semejante tribunal no es otro que la misma crítica de la razón pura".

"De todo lo anterior se desprende la idea de una ciencia esencial que puede llamarse Crítica de la Razón Pura... Un órganon de la razón pura sería la síntesis de aquellos principios de acuerdo con los cuales se pueden adquirir y lograr relativamente todos los conocimientos puros a priori. La aplicación exhaustiva de semejante órganon suministraría un sistema de la razón".
Kant, Crítica de la Razón Pura, Prólogo, A VII, Madrid, Alfaguara, 1978

 

 

 

10.2 Kant: Entre el racionalisme i l'empirisme

 

"No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència. Doncs, amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.
Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experiencial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.
Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori , i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."
Kant. Crítica a la Raó Pura, Introducció, I

 

 

10.3 Kant: L'espai com a condició de possibilitat de l'experiència

 

"L'espai no és més que la forma de tots els fenòmens dels sentits externs, és a dir, la condició subjectiva de la sensibilitat. Solament sota aquesta condició ens és possible la intuïció externa. Ara bé, atès que la receptivitat del subjecte, qualitat consistent a poder ser afectat pels objectes, precedeix necessàriament tota intuïció d'aqueixos objectes, és possible d'entendre com la forma de tots els fenòmens pot donar-se en el psiquisme amb anterioritat a tota percepció real, és a dir, a priori, i com pot ella, en quant intuïció pura en la qual han de ser determinats tots els objectes, contenir, prèviament a tota experiència, principis que regulin les relacions d'aqueixos objectes.
Kant. Crítica a la Raó Pura, Estètica Transcendental

 

 

 

10.4 Kant: El límit del coneixement humà

 

"De fet, si considerem, com és just, els objectes dels sentits com a simples fenòmens, confessem tanmateix també, amb això, que tenen com a fonament una cosa en si, encara que no coneguem com és en ella mateixa, sinó només el seu fenomen, és a dir, el mode com els nostres sentits són afectats per aquest quelcom desconegut. L'enteniment, doncs, precisament perquè accepta fenòmens, reconeix també l'existència de coses en si; i aleshores podem dir que la representació de tals ens, que són el fonament dels fenòmens i, per tant, simples ens intel·ligibles, és no solament admissible, sinó també inevitable.
[...] S'admetran, doncs, així ens intel·ligibles, però amb la ferma recomanació d'aquesta regla que no admet cap excepció: que no sabem ni podem saber absolutament res de determinat d'aquests purs ens intel·ligibles, perquè els nostres conceptes purs de l'enteniment, així com les nostres intuïcions pures, no concerneixen sinó els objectes de l'experiència possible i, per tant, els ens sensibles i, tan aviat com hom se n'aparta, aquells conceptes romanen sense el menor significat."
Kant. Prolegòmens. Segona part

 

 

 

10.5 Kant: Gir Copernicà

 

Hem pretès d'afirmar que totes les nostres intuïcions no són més que una representació fenomènica; que les coses que intuïm no són en si mateixes tal com les intuïm, ni llurs relacions tenen en si mateixes el caràcter amb què se'ns manifesten, que si suprimíssim el nostre subjecte o simplement el caràcter subjectiu dels sentits en general, tot el caràcter dels objectes, totes llurs relacions espacials i temporals, fins i tot l'espai i el temps mateixos, desapareixerien. Com a fenòmens, no poden existir en si mateixos, sinó solament en nosaltres. Roman per a nosaltres absolutament desconegut què siguin els objectes en si, independentment de tota aqueixa receptivitat de la nostra sensibilitat. Kant. Crítica de la raó pura.

 

 

 

 

10.6 Kant: Imperatiu és categòric i autònom

 

"L'imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària. [...] Es refereix, no pas a la matèria de l’acció ni a allò que ha de resultar-ne, sinó a la forma i al principi d'on ella mateixa se segueix, i allò que hi ha en ella d'essencialment bo rau en la intenció, prescindint de quin sigui el resultat. [...]

L'autonomia de la voluntat és aquella propietat de la voluntat per la qual ella és per a si mateixa (independentment de tota propietat dels objectes del voler) una llei. Per tant, el principi de l'autonomia és aquest: no elegir sinó de forma que les màximes de la pròpia elecció siguin compreses a la vegada en el mateix acte de voler com a llei universal."

Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Segona secció.

 

 

10.7 Kant: L'imperatiu categòric

"¿Quina mena de llei, tanmateix, ha de ser aquella la representació de la qual, sense tenir en compte ni tan sols l'efecte que n'espera, ha de determinar la voluntat, per tal que aquesta pugui ser anomenada bona simplement i sense cap restricció? [...] jo mai no he d'obrar sinó de manera que pugui també voler que la meva màxima degui esdevenir una llei universal. [...] La raó humana comuna, en el seu judici pràctic, està també completament d'acord amb això i té sempre davant dels ulls el principi exposat. [...]

Per consegüent, tocant a allò que jo he de fer a fi que la meva voluntat sigui moralment bona, no necessito pas cap sagacitat de gran abast. Inexpert pel que fa al curs del món, incapaç de copsar tots els successos que s'hi esdevenen, em basta preguntar-me: ¿pots tu voler també que la teva màxima esdevingui una llei universal? Si no pots voler-ho, la teva màxima és rebutjable, i això certament no pas a causa d'un prejudici que pot resultar-ne per a tu o fins i tot per altres, sinó perquè com a principi no pot escaure a una legislació universal possible. [...] es tracta de l'estimació d'un valor que supera de bon tros el de tot allò que és exalçat per una inclinació, i que és necessitat que les meves accions siguin executades per pur respecte a la llei pràctica allò que constitueix el deure , al qual ha de cedir qualsevol altre motiu, per tal com ell és la condició d'una voluntat bona en si, el valor de la qual ho ultrapassa tot."

Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.

 

 

 

10.8 Kant: La bona voluntat és l'única cosa indiscutiblement bona

 

“No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora del món, que pugui ser tingut sense restricció per bo, llevat únicament d'una bona voluntat. La intel·ligència, I ‘agudesa, el judici i tots els altres talents de I ‘esperit, diguin-se com es vulgui, o bé el coratge, la decisió, la perseverança en els propòsits, com a qualitats del temperament, són sens dubte des de diversos punts de vista bons i desitjables. Però poden esdevenir també extremament dolents i perjudicials, si no és bona la voluntat que ha de fer ús d'aquests dons naturals, la disposició pròpia de la qual s'anomena per això caràcter. El mateix passa amb els dons de la fortuna. El poder, la riquesa, l'honor, fins i tot la salut i el ple benestar i l'acontentament amb la pròpia situació, això que s'anomena felicitat, produeixen coratge, i així sovint també petulància, allí on no existeix una bona voluntat que rectifiqui i faci adequat a fins universalment vàlids l'influx d'aquests dons i, al mateix temps, tot el principi de L’acció; sense esmentar que un espectador raonable i imparcial mai no pot tenir satisfacció davant la visió que tot li va constantment bé a un ésser que no és ornat per cap tret d'una voluntat pura i bona, i que així la bona voluntat sembla constituir la condició indispensable d’allò que ens fa dignes de ser feliços.” Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.

 

 

 

10.9 La bona voluntat no es fonamenta en la utilitat

 

“La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d'obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler, és a dir, és bona en si i, considerada en si mateixa, ha de ser apreciada sense comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici d'alguna inclinació i fins i tot, si es vol, de la suma de totes les inclinacions. [...]

La utilitat o la inutilitat no pot fer créixer ni minvar gens aquest valor. En certa manera, la utilitat seria només l'encast que permet de manejar millor la joia en la circulació ordinària o que és capaç d'atreure sobre ella l’atenció d'aquells qui encara no són prou coneixedors de la matèria, però que no podria recomanar-la als coneixedors ni determinar-ne el preu. “

Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Primera secció.

 

 

 

10.10 Kant: Mentir en cap circumstància és acceptable

"Sigui, per exemple, aquesta qüestió: ¿no puc jo, si em trobo en una situació anguniosa, fer una promesa amb el propòsit de no complir-la? [...] Ara, són coses certament ben diferents actuar per deure i actuar per preocupació de les conseqüències perjudicials: mentre que en el primer cas el concepte de l'acció implica ja en si mateix una llei per a mi, en el segon abans que tot he de cercar en una altra banda quins efectes per a mi podrien anar units a l'acció.[...] Amb tot, per tal d'instruir-me de la manera més ràpida i alhora infal·lible sobre la resposta a aquesta qüestió, referent a si una promesa mentidera és conforma al deure, jo em pregunto a mi mateix: ¿estaria jo realment content que la meva màxima (de sortir d'una situació difícil amb una promesa falsa) hagués de valer necessàriament com una llei universal (tant per a mi com per als altres)? ¿I podria ben dir-me a mi mateix: "tothom pot fer una promesa falsa quan es trobi en una situació difícil i no en pot sortir altrament"? Així m'adono tot seguit que puc voler certament la mentida, però no puc pas voler una llei universal que mani de mentir. En efecte, segons una llei d'aquesta mena, no podria existir pròpiament cap promesa, per tal com seria inútil de declarar la meva voluntat respecte a les meves accions futures a d'altres persones que no es creurien aquesta declaració o bé, si ho fessin d'una manera precipitada, em pagarien certament amb la mateixa moneda."

Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums

 

 

 

10.11 Kant: La llibertat és una pressuposició necessària de la raó pràctica

 

"Ara bé: la llibertat és una simple idea, la realitat objectiva de la qual no pot ser demostrada de cap manera segons lleis naturals ni, per tant, en cap experiència possible; per consegüent, és una idea que, per tal com mai no es pot posar sota ella cap exemple segons cap analogia, no pot ser mai entesa ni tan sols apercebuda. Val només com una pressuposició necessària de la raó en un ésser que creu tenir consciència d'una voluntat, és a dir, d'una facultat diferent, de la simple facultat de desitjar ( és a saber, una facultat de determinar-se a actuar en tant que intel·ligència, consegüentment segons lleis de la raó, independentment d'instints naturals)."
Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums. Tercera secció.