El conflicte sempre ha estat una constant en les relacions humanes. Des de la baralla d’una parella fins les guerres entre comunitats humanes es manifesta aquesta tendència natural dels humans cap al conflicte. Kant creu que  aquesta inclinació es fruït d’una contradicció que hi ha en la mateixa naturalesa humana.

Per una banda, l’home és un ésser social; ha de viure amb altres homes per a poder desenvolupar totes les seves característiques específicament humanes, com són el llenguatge, la sensibilitat, els valors... Per una altra banda, l’home és un ésser asocial; té una tendència a aïllar-se, a voler satisfer els seus desitjos per sobre dels altres.

En un món que sembla que tingui una tendència cap a la globalització, el conflicte també s’ha globalitzat. L’atac terrorista de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington es va viure com si fos un fenomen nou en la història de l’home. Habermas els ha considerat els primers atemptats globals. La televisió va possibilitar que una gran quantitat de gent de tot el món pogués viure aquells fets en directe, quasi com si estiguessin allà mateix.

 

Tant l’atemptat de l’11 de setembre com els que més tard van succeir (Madrid, Bali, Casablanca, Londres...) han creat una gran confusió. Es fa difícil poder entendre aquests esdeveniments, ja que  tenen unes característiques que són noves:

1. Tant l'organització Al-Qaida com l'"Estat Islàmic" és molt confusa.

És una “lluita” entre un conjunt d’Estats (no clarament establerts) i una organització Al-Qaida i l'"Estat Islàmic" que no representen a cap Estat.  Tant l'organització Al-Qaida com l'"Estat islàmic", que han reivindicat aquests atacs terroristes, són organitzacions molt poc estructurades. No hi ha un centre d’organització conegut. Fins i tot el prestigiós politòleg Olivier Roy es pregunta en l’article  Al-Qaida, segell o organització?, sobre l’existència real d’aquesta organització. Per a Olivier Roy existeix un nucli reduït que seria l'organització mare, i després un nombre molt gran de grups que s’apoderen de la marca; és una política de franquícia. Segons Olivier, la raó per la qual  Al-Qaida sembla trobar-se a tot arreu és pel fet que a tots els implicats en aquesta lluita els interessa atribuir a aquesta organització els fets terroristes.

“La voluntat dels règims de veure la mà d’Al-Qaida per tot arreu per tal de presentar-se com a membres de dret del club de l’antiterrorisme, i fer oblidar les seves polítiques de repressió. Però els militants també tenen interès a fer creure que Al-Qaida és arreu: el Sr. Bin Laden per aparèixer com el gran cap d’orquestra, i els petits per assegurar-se el ressò de la seva acció.”  Roy, O. "Al-Qaida, segell o organització?".Le Monde diplomatique.(Setembre de 2004). Traducció: Rut Jou.

 

2. No hi ha objectius clarament declarats.

 El terroristes fins ara buscaven aconseguir mitjançant el terror determinades fites polítiques (la independència d’una regió supeditada a un Estat, l’establiment d’un determinat tipus d’organització política...), en el cas d’aquest nou terrorisme global no se sap exactament el que pretenen.

3. És molt difícil d’avaluar el perill real d’aquest nou tipus de conflicte global.

 Les societats complexes són molt vulnerables davant d’aquest tipus de terrorisme. Un món més tecnològic, paradoxalment, es presenta com un món més feble; és un món més connectat, tot depèn de tot i, si falla alguna cosa, falla tot. La seva força és desconeguda. Les armes de destrucció massiva (bacteriològiques i químiques) són cada vegada més barates i més accessibles.

Des de la Segona Guerra Mundial fins al final de la Guerra Freda, simbolitzat amb la caiguda del mur de Berlín al 1989, hi havia un model teòric acceptat per una majoria d’intel·lectuals que explicava els esdeveniments que succeïen en política internacional. El món es  dividia en tres grans blocs: el món capitalista, a l’entorn dels Estats Units; el món comunista, a l’entorn de la Unió Soviètica; i els països no alineats. Aquesta divisió, generalment acceptada, proporcionava un model per a entendre causalment els fenòmens que succeïen, possibilitava formular prediccions i distingia el què era important del què no ho era.

El consens teòric que va dominar a la Guerra Freda es va acabar; s’ha manifestat ineficaç per a explicar els esdeveniments de política internacional. Mitjançant aquest vell paradigma no podem explicar els nous conflictes globals.

En aquests últims anys hi ha hagut una gran quantitat de reflexions que intenten establir un nou paradigma, una nou marc teòric que pugui donar explicació a tots aquests nous esdeveniments. Analitzarem tres d’aquestes propostes amb l’ajut d’alguns dels filòsofs i sociòlegs que les fonamenten:

1. El camí cap al final de la història: Fukuyama El sistema democràtic i d’economia liberal és la forma d’organització humana que encaixa millor en la naturalesa humana. Els conflictes que estem vivim s’han d’interpretar com les últimes bategades dels països que encara no han adoptat aquest model polític i econòmic, i que ens portarà al final d’aquest procés a una pau definitiva.
2. El xoc de les civilitzacions: Huntington. Occident està perdent la seva hegemonia. Els pobles s’estan unint en base a la cultura, a la civilització. Les diferents civilitzacions que estan ressorgint amb força busquen la seva identitat i el protagonisme en l’enfrontament amb la civilització Occidental.
3. La cultura del diàleg: Kant i Habermas. La insuficiència de comunicació entre els diferents Estats ha creat desconfiança entre les diferents cultures. El lent desenvolupament dels  organismes internacionals (ONU, organisme internacional penal...) ha fet que encara no haguem abandonat l’estat de naturalesa en l’àmbit internacional.