“
Amb els nens de 5 anys, després d’explicar la història dels 3 óssos, vam
voler construir cadires per als óssos, fent en primer lloc la més gran. Cada
nen hauria de dissenyar sobre el cartró les diferents parts, retallar-les i
construir amb aquestes una cadira que es pogués utilitzar.
En aquesta exploració detallada, l’objecte conegut i utilitzat comunament es va presentar amb una complexitat inesperada; com si veiessin una cadira per primera vegada, els nens van intentar de notar-ne la forma i l’estructura individualitzant relacions de diferent tipus entre els elements que la componen. Es tractava, així, de mirar, de fer comparacions entre les parts, d’adonar-se que l’espatller ha de ser almenys tan ample com el seient i tan alt com els braços, de notar que certes cadires tenen el seien tou i altres dur, ...
El
fi convingut, haver de construir una cadira
per l’ós gran, regeix i dirigeix mitjançant les paraules de llenguatge comú,
la mateixa observació de l’objecte real.
Mirant i
parlant, però amb un objectiu a la ment, un objecte banal com ara una
cadira, sorgeix del fons indistint dels objectes que s’utilitzen
quotidianament i es deixa veure en la seva complexa estructura. “
Arcà, M. i Mazzoli,P. (1990) Fer, parlar, entendre.
Papers. Documents. El clik científic de tres a set anys. Museu de la
Ciència. Barcelona