De Guerau de Liost

Font de l'Oreneta
A l'ombra dels arbres, castanyers i altres, que ornamenten el racó, i contemplant l'estela a Guerau de Liost, podem recordar aquest seu poema:
Voldria ser enterrat al peu
d'aquesta font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil•la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassal clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L’ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la “Font de l’Oreneta”.
Vora la teva font, fes. oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.

Goigs a la Mare de Déu de l’Erola
Mare de Déu de l’Erola,
pura i fulgent netedat,
que netegeu de verola
i allibereu de pecat!

Punyen l’ermita, d’humida,
flaires d’humil bestiar.
Per l’enllosat de l’eixida
caldria el rascle passar.

S’hi gelen els clar de lluna,
el vent hi assaja espinguets,
i en la capella s’engruna
salnitre de les parets.

No us hi lleveu la corona,
encimbella a l’altar.
Petita sou i rodona
com grana a punt d’espigar.
...
Mare de Déu de l’Erola...

Pla de Malataup
Oh Pla, joguina triangular
que miralleges a les altures!
Per la sentida dels vents que atures,
des de la muntanya pressents el mar.
Un cingle vetlla, diamantí,
la franja núbil de ta nuesa.
Els faigs s’aturen amb timidesa
davant l’enigma que la cenyí.

Pujol de Muntanya:
-és la masia més típica, més bonica que hagi vist mai. Sembla un burg medieval, amb un tros de muralla, espitlleres, finestres enreixades (38)
Del Vel de Maia de Marià Manent

Sot de l'Aremany
Oh vall genuïna
del Montseny! Apar
selva que s'afina
sota un gruix de mar.

-Molí de Rosquelles:
Racons germànics: ortigues, cicuta amb tènue flor de vori, cenyint la casa d'on es desprèn una vaga olor de farina. L'aigua brogeix pel saltant ombrívol, on el mur és cobert de molsa fosca i molla; miositis, boix lluent, falzies, pels marges de la riera. Seiem una estona al Gorg del Molí, d'arquitectura perfecta, amb una voravia natural que sembla obra humana.
Del Vel de Maia de Marià Manent

Poema del molí
Tot el molí trontolla de l’aigua del saltant
que fa rodar el ciclopi rodet de cor d’alzina.
Pel carcabà desbota amb ira femenina
i esquitza les adustes llambordes del volant.
...
De la collada mola sotana salta foc.
El moliner, amb ulleres, de l’altra mola pica
els recs que s’embussaven, més obstinat que el roc.
Al marc de la finestra, un vidre fes repica.
I per la lleixa salten, follets en la foscor,
sis plats, l’enciamenra, la tassa i el porró.
...
El moliner, limfàtic, per escalfar les sangs,
fins a l’aixella enfonsa el braç a la farina,
i en treu una grapada i escampa la polsina
i de la boira surt com un altela. Blancs
té el borrissol dels braços i els caires de l’ossada.
Pertot semblarà que hagi passat una gebrada.
...

Rosquelles
Esdevinguda una casa històrica, un indret de pelegrinatge literari com les cases de Keats o de Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls, reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme (34)
Del Vel de Maia de Marià Manent

Recança
Uns fragments de Josep Carner ens recorden les estades a Rosquelles:
Jo no et veuré aquest any, oh casa bruna
del vell Montseny, plena de gràcies:
no arribaré de sobte al clar de lluna
entre el camí de les acàcies.
...
Ni en la famosa galeria, vora
tenint les copes d’aigua fresca,
oh amic, de rimes parlarem una hora;
ni ens menjarem com una bresca
el moscatell, d’una rossor iinfinita,
veient davant, entre la pau serena,
del gloriós Sant Segimon l’ermita,
que fa l’ullet darrere la carena.

La casa del poeta
Més que el castell de Liost, il•lusori,
que té de l'heura el suau fregadís,
i una caputxa de molsa al cimbori
i sap la fi d'un idil•li feliç;

més que el casal d'Arimells, venatori
pel cavaller que en rondava el pendís,
em plau un mas fet de rústec ivori,
tot vorejat d'un paisatge d'encís.

Aquí el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,

i, enamorat de paitides i fades,
escorcollava llegendes colgades
en les fontanes i els boscos pregons.
Felip Graugés Camprodon