HIMNE
MAPA EE.UU.	PAÍS

Les tragèdies, la llibertat i l’espiritualitat van marcar la vida i l’obra d’Isadora Duncan.

Dora Àngela Duncan va néixer un 27 de maig de 1878 a San Francisco, Califòrnia. Era filla de Joseph Charles i Dora Gray Duncan. El seu pare va ser poeta, periodista, galerista, director d’una casa de subhastes i d’un banc. Quan es va casar amb Dora, ja tenia quatre fills del seu anterior matrimoni. De la nova unió van néixer quatre fills més, dels quals Isadora era la més petita. La família vivia comodament fins que la mala gestió dels negocis paterns els va conduir a la ruïna; aleshores el senyor Joseph els va abandonar i marxà cap a Los Ángeles, on  va contraure noves núpcies.

La mare, que era pianista i mestra de música, va quedar al càrrec de tots els fills i van subsistir gràcies a les classes particulars de piano que donava. Des de molt petita Isadora va rebre de la seva mare l’amor per la dansa, la música i el teatre. Tanmateix, la va introduïr en les lectures de Shakespeare, Walt Whitman i Nietzsche. Habitualment escoltava a Beethoven, Schuman, Schubert  i Mozart. També li va transmetre teories feministes i  d’altres respecte al paganisme.

 Anar a l'escola l’avorria i als deu anys va deixar d’assistir-hi per dedicar-se a la dansa. Als disset es dirigí a Nova York on es va incorporar a la companyia d’Agustin Daly. Dos anys més tard sortia amb la seva família cap a Anglaterra on va estudiar els moviments de la dansa grega observant  gerros de l’època clàssica conservats al Museu Britànic. Com a qualsevol persona, les circumstàncies familiars i l’educació rebuda, a més de les inquietuds i els gustos personals, van marcar la vida de la ballarina. La seva visió del mar, el seu desig per observar la natura, l’absència del pare i la influència de la mare  van crear una personalitat lliure de lligams. Isadora no va voler mai comprometre’s amb cap home; practicava l’amor lliure, necessitava i volia comunicar amb la dansa el seu esperit. Era el seu llenguatge.

Va fer uns recitals a Londres ballant a l’estil clàssic grec, on va obtenir un gran èxit, i més tard va fer una gira per Europa. El seu estil va influir en el desenvolupament del ballet de Diaghilev. Amb els guanys que va obtenir, es va comprar una casa a prop d’Atenes, on va començar a construir un temple consagrat a la dansa que no es concluiria per falta de liquidesa. Més tard, l’any 1904, va obrir una escola de ballet a prop de Berlin. Després n’obriria  d’altres a Rússia i Paris.

Isadora ocupa un dels primers llocs en la història de la dansa i està considerada una de les innovadores en la ideologia i en  la tècnica. El seu estil lliure, fruit de la  inspiració, evocava les danses de l’antiga Grècia amb  gestos estatuaris i rítmics. Vestia túniques i ballava amb els peus nus. Utilitzava música que no havia estat composada  especialment per a la dansa, com algunes obres de Schubert o Chopin. En la seva autobiografia va escriure:

“Vaig néixer a la vora del mar. Segurament, la idea del moviment i de la dansa m’ha vingut del ritme de les onades...”.

La seva vida artística estava teixida d’opinions controvertides. Els crítics consideraven irreverent veure ballar una dona descalça, sinuosa i sense maquillatge, però els encisava el seu apassionament, la seva entrega  i el seu poder de seducció.

Isadora tenia el magnetisme adient per atreure a les persones, la seva bellesa i la seva espiritualitat captivaven. Entre les seves amistats hi havia intel·lectuals, pintors i poetes, i entre els seus amants es poden esmentar Iván Miroski, Oscar Berege, Heirich Thode i Edward Craig. Però ella era un ésser llibertari que només  es rendiria a l’amor anys després.

La tragèdia es va presentar de sobte a la vida d’Isadora. Els seus dos fills, Deidre i Patrick, tinguts amb Gordon Craig i Paris Singer, van morir ofegats junt amb la seva institutriu l’any 1913, quan el seu cotxe va caure al riu Sena. Aquest fet va interrompre la seva carrera. Durant una temporada va deixar de ballar. No obstant, aviat es va recuperar i va tornar a l’activitat docent, inclús va adoptar a sis alumnes seus que, quan vàren començar a actuar amb ella, serien anomenats per la premsa “Els Isadorables”. Anys després, al 1921, va obrir una escola a Moscou mercès a l’oferiment que li va fer el govern soviètic. L’any 1922 es va casar amb un poeta rus, Serguéi Esenin, disset anys més jove que ella, el qual es suïcidaria al 1925. Passada aquesta terrible experiència va tornar el mateix any a Europa, on va fer un seguit de recitals que no van tenir gaire resó. De fet, la seva figura va caure en desgràcia a causa de la seva propaganda política a favor de la revolució rusa i el feminisme. Al mateix temps, sorgia el mite de que Isadora duia a la mort a tots els que estimava. Al 1926 va aparèixer la seva biografia “My Life” i, a l’any següent, de manera sorprenent i tràgica la mort es va presentar per últim cop a la seva vida:  el dia 19 de setembre de 1927, Isadora conduïa un cotxe sport per Niza quan el seu llarg foulard es va embolicar amb les rodes d’un atre cotxe, produint-li la mort per asfíxia.

Està enterrada al cementiri Père Lachaise de París.

La seva publicació pòstuma, “The Art of the Dance “ ( 1928), figura com una obra clàssica en el terreny de la Dansa.

R. Orero

Article publicat a la revista La Veu de l'Alba de l'Ateneu de Cunit-Gener 2005

Tornar a l' índex