FREDERIC MOMPOU
(Barcelona, 1893-1987)

Frederic Mompou va ser un compositor personalíssim, amb un llenguatge sonor propi.
Basava la seva producció en el piano, en la seva satisfacció personal més íntima i en el substrat cultural català.

Un dia, quan encara era un nen, Mompou va quedar fascinat per un escombriaire que cantava molt content mentre escombrava el carrer, i aquesta imatge, entre altres del món popular, el va acompanyar sempre.

Tot sortint de l'adolescència, l'any 1909, i quan creia que a la música tot estava dit, va assistir a un concert dedicat a Gabriel Fauré, compositor francès.

Era una música que embolcallava, una música emocional i bella, que tenia la virtut de no assemblar-se a res del que abans havia escoltat, i de manera inesperada va decidir que seria compositor, decisió que va mantenir en secret.

Se'n va anar a França i va aconseguir ser alumne de Gabriel Fauré.
Emile Vuillermoz també va ser professor seu. En aquells moments era el més reconegut crític del món musical de París. L'any 1921, després de sentir unes obres de Mompou, va escriure un llarg article sobre el compositor que va representar la consagració internacional de Mompou.

Va ser, però, sempre un home molt tímid que va defugir la publicitat i qualsevol mena de marketing.

Les seves composicions es caracteritzen per una puresa íntima i una extremada malenconia i refinament.

Va tornar a Barcelona, definitivament l'any 1941 i va ser escollit membre de la Reial Acadèmia de Sant Jordi.

Va morir a Barcelona l'any 1987.

D'entre les seves obres cal destacar:
- Cançons i danses: Núm.3 El noi de la Mare (1928)
- Dues Cantigas d'Alfons X el savi (1953)
- Impressions íntimes (1914)
- Música callada (1959-1967)
- Pastoral (1972)
- Pessebres (1917)