ELS ORÍGENS DE LA HUMANITAT

Prometeu i Pandora

Prometeu és el benefactor de la humanitat en la mitologia grega. Era fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene. Segons una tradició fins i tot va ser ell qui va crear els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties. Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: en un hi havia la carn i les entranyes, en l'altre els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.

Però Zeus, irat per l'engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc de la farga d'Hefest amagant-lo en una canya i el va donar als homes.

De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l'encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan 'tot' i dóron 'regal', fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.

La creació de Pandora per tots els déus, calze-crater,
atribuït al Pintor de Níobe, c. 460 a. C., British Museum (S.G.).

Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l'avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d'Epimeteu Pandora va trobar una capsa -o una gerra segons les versions. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van eixir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l'esperança. Des d'aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.

A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèracles, que va matar l'àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir. Més endavant va agrair-li haver-lo advertit del perill que li hauria suposat tenir un fill amb Tetis. El poder profètic de Prometeu ja es va demostrar quan va anunciar el diluvi al seu fill Deucalió.

Deucalió i Pirra

Deucalió, fill de Prometeu, es va casar amb Pirra, filla de Pandora i Epimeteu. Quan Zeus va decidir destruir la raça humana amb un diluvi com a càstig pels seus crims, Prometeu va aconsellar al seu fill que construís una gran arca per a ell i la seva esposa i l'omplís de provisions.

L'arca va navegar durant nou dies per damunt la terra inundada, fins que va arribar al mont Parnàs, que sobresortia de les aigües del diluvi. Un cop va parar de ploure, Deucalió i Pirra van desembarcar i van anar a consultar l'oracle per saber com trobar altres persones. L'oracle els va respondre que llancessin els ossos de la seva mare. Desconcertats en un primer moment per la resposta, finalment van arribar a la conclusió que amb 'mare' l'oracle es referia a la Mare Terra i els seus ossos a les pedres. Així és que Deucalió i Pirra es van posar a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, alhora que les llançades per Pirra dones.