LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 A.C.)
Per rescabalar-se de la derrota en la primera guerra púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan el Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Astrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.
Elefant, Sàbrata, Líbia (S.G.).
Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.
Cases de Cartago, Tunísia (S.G.).
 |
 |
|
 |
||