L'ACUSATIU

L’acusatiu indica l’objecte de l’acció verbal, en oposició al nominatiu, que n’indica l’agent (en la frase activa). D’aquí que els dos usos fonamentals d’aquest cas siguin l’expressió del complement directe (CD) i de la direcció amb verbs de moviment.

D’altra banda l’acusatiu també pot ser el nucli d’un sintagma preposicional format amb una preposició que regeixi aquest cas.

1. Complement directe

La connexió entre el verb transitiu i el CD és un dels eixos fonamentals de l’oració activa.

(1) Manus manum lauat (Sèneca). Una mà renta una (altra) mà.

(2) Si uis pacem, para bellum. Si vols la pau, prepara la guerra.

Acusatiu intern: Alguns verbs normalment intransitius admeten un CD intern quan aquest és un substantiu de la mateixa arrel del verb (3) o d’un significat més o menys relacionat (4):

(3) Modice et modeste melius est uitam uiuere (Plaute). És millor viure la vida amb austeritat i moderació.

(4) [Gladiator] sanguinem nostrum sitiebat (Ciceró). (Un gladiador) tenia set de la nostra sang.

Doble acusatiu (de persona i cosa)

Alguns verbs causatius, és a dir, que signifiquen ‘fer (algú) fer (alguna cosa), com doceo ‘ensenyar’ (5) o moneo ‘advertir’ (6), poden portar dos complements diferents en acusatiu, un de persona i l’altre de cosa (o un dels dos):

(5) Peior magister te istaec docuit, non ego (Plaute). Un pitjor mestre que jo t’ha ensenyat això.

(6) Eos hoc moneo, desinant furere (Ciceró). Els aconsello això: que deixin de fer bogeries.

En les frases passives es manté l’acusatiu de cosa mentre que el de persona esdevé nominatiu.

2. Acusatiu de direcció

Amb verbs que expressen moviment, com eo o uenio ‘anar, venir’, la direcció del moviment s’indica amb un acusatiu sense preposició en el cas d’un nombre limitat de substantius:

• Noms de lloc menor (ciutats i illes petites (7).
• Els substantius domus ‘casa’ i rus ‘camp’ (8).
• Algunes fórmules amb el verb eo i determinats substantius com exequias, suppletias...(9).

Exemples:

(7) Rex Siciliae Hiero Romam uenit (Eutropi). Hieró, rei de Sicília, va a Roma.

(8) I domum (Plaute). Vés a casa!

(9) Exequias ite frequenter, aues! (Ovidi) Aneu en gran nombre a les exèquies, ocells!

Fora de la connexió amb un verb transitiu o un de moviment, l’acusatiu pot tenir altres usos sintàcticament relaxats, com a cas no marcat.

3. Acusatiu d’extensió

Un acusatiu sense preposició pot indicar l’extensió en l’espai o el temps. L’acusatiu d’extensió en l’espai pot dependre de verbs de moviment, separació o repòs per indicar la distància recorreguda o existent (10), així com d’adjectius que indiquen dimensió com altus, longus, latus (11)...

L’acusatiu d’extensió en el temps indica la duració de l’estat o l’acció del verb (12).

(10) Zama quinque dierum iter ab Carthagine abest (Livi). Zama està a una distància de cinc dies de viatge des de Cartago.

(11) Architectus (...) adfirmat parietes quamquam uiginti et duos pedes latos imposita onera sustinere non posse.(Plini). L’arquitecte afirma que les parets, tot i la seva amplada de vint-i-dos peus, no poden sostenir el pes que carreguen.

(12) Ibi labore delassatum noctem totam stertere (Plaute). Destrossat per la feina allà, ronca tota la nit.

(13) Sedecim annos natus Nero Octauiam Caesaris filiam in matrimonium accepit (Tàcit). Neró, quan tenia setze anys, va rebre en matrimoni Octàvia, filla del Cèsar.

Observacions:

El participi natus serveix per expressar l’edat amb el nombre d’anys en acusatiu (13).

4. Acusatiu subjecte d’infinitiu

La frase subordinada d’infinitiu porta el subjecte en acusatiu i, si escau, l’atribut i el predicatiu que hi concorden.

5. Acusatiu exclamatiu

Sovint en les exclamacions formades per expressions nominals independents aquestes apareixen en acusatiu, freqüentment acompanyades d’una interjecció:

(14) Heu me miseram! Habeo neminem (Terenci). Ai trista de mi! No tinc ningú!

(15) O fortunatam natam me consule Romam! (Ciceró). Oh Roma afortunada, renascuda sota el meu consolat!

	.