UNA ESTRUCTURA QUADRICULADA

Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé sempre edificades de nova planta, podien ser perfectament planificades pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir una nova ciutat i projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les seves diverses necessitats: habitatges, botigues, temples, places, carrers, clavagueres... L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les seves característiques més importants a la influència de les civilitzacions etrusca i grega:

  • Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en creu orientats en direcció est-oest (Decumanus Maximus) i nord-sud (Cardo Maximus). També eren una herència etrusca els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat. En primer lloc es prenien els auguris per saber si els déus eren favorables. Més tard un sacerdot traçava un solc amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes. Aquest solc assenyalava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles.

  • La quadrícula que resultava de la intersecció dels cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus i dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, deriva del traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Tot i que ja existia des d'antic, el teòric que sistematitzà aquesta projecció urbanística va ser Hipòdam de Milet, per la qual cosa es denomina "planta hipodàmica".

Relleu de la fundació d'Aquileia, Museo Archeologico, Aquileia, Itàlia.

La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals.

Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara la d'Empúries o Lleó. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers. Aquestes canalitzacions, cobertes amb llosses planes o amb un arc de mig punt, recollien les aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavagueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara Tarragona o a Roma.

 

Col·lecció d'imatges d'urbanisme romà (muralles, fòrums, carrers...) (SG)

 

Dos carrers de Pompeia (S.G.).

 

Dos carrers d'Herculà, Itàlia (S.G.).

Carrer d'Òstia, Itàlia (S.G.).

Mercat de Trajà, Roma (S.G.).