santjordi1998

SANT JORDI - 1998
(selecció de treballs dels alumnes)

	Maria Plana. Mare deixa'm viure 1r premi de poesia "ex-aequo" (2n cicle)		Anna Vidal Porta. Véns i te'n vas 2n premi de poesia "ex-aequo" (2n cicle)
	Núria Roca. Reflexió 1r premi de narrativa (2n cicle)		Íngrid Campabadal. Punt de vista 1r premi de narrativa (1r cicle)
	Anna Simon. El seu record per sempre 1r premi de poesia (1r cicle)		Antoni Ortego. Paradís d'amor 2n premi de poesia (1r cicle)
	Montse Simon. On ets 3r premi de poesia (1r cicle)		Maria Plana. Mai et diré que t'estimo 1r premi de poesia "ex-aequo" (2n cicle)
	Xavier Graell. Relats d'un món ocult 2n premi de poesia "ex-aequo" (2n cicle)		Aldric Cejuela. Sant Jordi 3r premi de poesia (2n cicle)

Mare, deixa'm viure
per Maria Plana Traveset (3r de BUP)

Com serà el teu rostre, mare meva?
Tinc aquella ansiosa pressa per néixer i contemplar-te.
La teva bellessa, aquella mà que enllaçarà la meva,
aquell deli per sentir el teu batec i abraçar-te.

Encara no saps que existeixo i jo ja et sé estimar...

Doncs noto el retombar, en tot moment de les teves petjades.
I des del teu si em sento créixer i albirar
com l'amor et volteja més enllà de les mirades.

Si respires m'infons d'aire ple de vida
el teu aliment serà la meva fortalesa
o formo part del teu ser i del teu futur en sóc la brida
sang de la teva sang, fruit d'una llavor plena de tendresa.

Temo que em treguin del teu pit amb mà despietada
del teu cor, de la vida, de les teves entranyes;
mai permetis separar-me de la teva bondat, mare estimada
que jo sóc espiga sense gra en mans que són estranyes.

Jo no sóc res més que boira però ma vida et pertany
boira amb la remor d'un cor que camina bategant,
camina per guarir-te d'aquest plany que et té reclosa.
Desitjant que el teu mirar i la teva aura m'embolcallin radiant
per repetir-te, a cau d'orella, que t'estimo quan el teu cos reposa.

Quan siguis feliç el meu plor et serà suau,
la brisa del meu respirar tènue t'alotjarà quan tinguis por;
l'alegria entre tenebres sembraré en el teu cor ple de foscor.
Mare! només deixa que t'admiri, si us plau.

Deixa'm néixer per poder estimar-te.
Protegeix-me ara que de forces n'estic desvalgut;
malgrat jo ara plori sabré cuidar-te
quan tu decaiguis per dèbil i a mi m'encoratgi la meva joventut.

Véns i te'n vas
per Anna Vidal Porta (3r de BUP)

Véns i te'n vas
deixant els teus ulls sobre els meus ulls
deixant les teves paraules damunt l'arena blanca
l'arena dels meus sentiments. ara teus.

Véns i te'n vas

talment com una ona avança i recula
talment un mariner arriba i marxa,
ets meitat llum meitat foscor.

Tu ets el meu dolç vaixell
ancores en el meu cor
i em deixes l'alegria.
Però després te'n vas
la nit arriba a la meva illa
el dolor s'apodera del meu cor
els estels s'han apagat
la lluna ni tan sols brilla.

Perquè tu ets llum entre tenebres
entre llàgrimes ets somriure
ets música enmig del silenci
tu ets allò que em fa viure.

Voldria dir-te el que sento
però és tan difícil estimar
quan sé que véns i te'n vas
com les ones en el mar
sempre véns i te'n vas.

Reflexió
per Núria Roca Torrent (3r de BUP)

No. Decididament no. No estic gaire bé del cap. O més ben dit: estic malament. Molt malament. I això potser és poc si tenim en compte que acabo de deixar plantat al peu de l'altar al que havia de ser el meu marit. I ara estic sola. Bé, sola del tot no perquè el carrer va ple de gent. Gent que
camina apressadament amb rostres inexpressius i que potser també estan sols. Com jo. Però ells semblen saber perfectament qui són i on van. Tot i

que algú deixa escapar un interrogant, una espurna de dubte darrera de les seves passes.
Jo, senzillament m'he assegut en aquest banc i estic esperant un autobús, tot i que no vull anar enlloc. Quina ironia! En un món on tot té una funció concreta i estudiada, esperar un autobús que no porti enlloc. La gent del meu costat, en canvi, sí que semblen tenir clar on van. Potser és per això que em sento tan buida. Com una peça d'un món mancat de sentit. I em sento observada. Perquè això sí que ho tinc ben clar: tothom m'està mirant. Encara que és ben natural perquè si jo anés pel carrer i em trobés una noia vestida de núvia esperant l'autobús, tambéme la miraria. Ho confeso. Perquè el vestit és senzillet (mai m'han agradat les exageracions), però no deixa de ser un vestit blanc de casament.
Bé. On passava? Ah, sí! Que aquest matí, per primera vegada en la meva vida, he seguit els meus impulsos. No ho sé.Ha estat com si pensés sense pensar res. Com si actués sense rumiar-ho. Gairebé no he tingut temps de veure a ningú. He entrat a l'església i n'he sortit al mateix temps. Tot i que la cara del Narcís, el meu promès, sí que l'he vist i segur que no se m'oblidarà mai. Aquella cara de gos abandonat que pregunta: per què m'ho fas això?, què he fet malament? I el cas és que ell no en té cap de culpa. Això m'hagués agradat dir-li, però les paraules em feien cua per sortir de la boca i no he tingut temps de dir res. Els ulls de tots els convidats estaven fixos en mi, però el que pensés l'altra gent, m'era igual en aquell moment. No he vist ni el pare ni la mare. De fet, és que no podia mirar-los. M'era impossible. Els meus pares potser no són ningú per anar donant lliçons sobre amb qui m'he de casar, ja que ells es van casar per conveniència, però jo els respecto i sé que per ells, una gent tan tradicional, significava molt aquest casament. Ells, m'han ensenyat a actuar sempre segons les normes i no segons els sentiments. I això m'ha marcat molt. Ja ho crec que m'ha marcat!
I quan dic marcat ho dic en el sentit més ampli de la paraula. Només en néixer, ja van voler conservar les tradicions i em van posar Angústies. A qui se l'hi acudeix posar aquest nom! An-gús-ties. Ah! I el més bo del cas és que no tenia dret ni de preguntar el perquè d'aquest nom. Encara recordo el dia que vaig dir a la mare que no m'agradava i que no sé per qu`pe dimonis m'havien posat aquell nom: -"Perquè la teva àvia es deia Angústies i el teu nom és en la seva memòria"- va contestar amb un posat decididament prepotent. "A més - va afegir tota ofesa - Angústies és un nom preciós".
Preciós! Va dir preciós! Això ho recordaré tota la vida. Volia dir-li que em semblava que no coneixia ningú que estés en els seus cabals a qui li agradés el nom d'Angústies, però vaig callar. Sempre ho feia. Eren les normes. Callar i obeir. I a partir d'aquest dia, mai més es va tocar aquest tema. A mi, en canvi, el nom d'Angústies m'havia de durar per tota la vida.
Però deixant a part el meu nom, que ja és un assumpte prou delicat, i tornant al tema del Narcís (ai! pobre Narcís!), potser hi ha una qüestió que no queda prou clara i potser és que jo no l'ha tinc prou clara: per què ho he fet, exactament? Per què l'he deixat? Sí. Sí que ho sé perquè ho he fet. Senzillament me l'apreciava, però no l'estimava. No tenia aquella necessitat de tenir-lo present i a la vora en tot moment. No tenia la sensació de voler tenir-lo als meus braços i enyorar-lo alhora. El seu amor no ha arrelat en el meu cor, sinó que només ha caigut com flocs de neu que un alé d'aire desgela. L'he estimat, realment? No. És dur dir això. I ho sé. Però ara veig que tot només era un somni que s'ha fos. Em casava perquè tocava i ja està. No era una frivolitat, sinó que es tractava més aviat d'inconsciència. M'he adonat, potser una mica massa tard, que hem d'escoltar dins nostre, escoltar els nostres sentiments, el que diu el nostre interior i no tenir por. Por de res.
Els estels s'apaguen i encara estic asseguda al banc. M'aixeco i camino. De lluny, veig el mar, on la lluna hi pren un bany d'argent. Gairebé no gosso ni pensar. No penso. La nit esdevé un paradís on moren tots els meus pensaments. Finalment arribo a casa. Ja no porto el vestit de núvia. L'he perdut pel camí, juntament amb els records d'aquest dia que no vull recordar, d'una època que vull oblidar.

Fins i tot he decidit canviar-me el nom. I ho penso fer.
Em poso al llit. Hi ha un silenci preciós, una pau molt bonica. Una llàgrima ennuega els
meus ulls, però no és de tristor. És un sentiment de llibertat. Sóc lliure. I això m'agrada.

Punt de vista
per Íngrid Campabadal Sabaté (2n d'ESO)

Tot és més gran que jo. Quan camino veig la meva mare com si fos un gegant, o bé jo sóc petita com un caragolet. La qüestió és que ho veig tot massa gran. Si voleu que us digui la veritat és que tinc una mica de complex ja que mai puc arribar sobre la taula del menjador on hi ha la rajola de la xocolata que em podria menjar amb gran deler.

Quan surto a passejar em posen amb una mena de vehicle que no sé com es diu i només tinc ganes d'arribar al parc. M'acomodo a la sorra i jugo amb els meus amics amb cubs i pales.
Uiiii! Què és això petitet que corre sense parar? Em poso de quatre grapes i començo a trapar aquella coseta verda amb cua. Llàstima, s'ha escapat!
Quan torno amb els meus amics veig la meva mare que s'acosta. És hora de berenar. Un iogurt de maduixa és el que em menjaré.
L'Eduard i jo anem a fer castells altre cop. S'apropa una dona que té una cara que n'és familiar i em diu: -Hola sóc l'àvia, que em dones un petó? Quan em deia això m'espantava i tot. No sabia si riure o plorar, de veritat. Va passar una estona i la meva mare em va tornar a posar al meu vehicle. Vam arribar a una casa on hi havia molta gent. Sorolls i veus s'estenien per tota la sala. Del meu vehicle em van carregar en un altre. Era més incòmode.
Mmmmm! Quina olor de fruita! Ens trobàvem a la secció de fruiteria. La meva mare va comprar tres coses rodones i grogues que estaven dins d'una bossa. Ens dirigíem a una altra bamda. Caramels, pastissos i xocolata vaig veure en aquella prestatgeria, i a la mare només se li acudeix comprar uns simples i petits pastissets ovalats i rodons, de massa esponjosa que sempre m'he de menjar. Ja els tinc ben avorrits! Si em pogués endrapar aquells dolços de xocolata... després la mare em renya perquè tinc els "morros" bruts. Ara passem per un llooc més fred de l'habitual. Ara ho entenc. És com aquell aparell on hi ha menjar fresc. Aleshores la mare agafa dues bases de massa, ordinàriament rodones, cobertes amb salsa de tomàquet, formatge, olives... Quan la mare acaba de comprar va a la caixera i paga, posa les bosses sota el meu carruatge i marxem d'aquell indret.
De camí cap a casa em saludo amb la meva amiga Roser i li faig adéu amb la meva má menuda. Arribem a casa i em trobo amb el meu germà. En Guillem té 5 anys, o sigui, 2 més que jo i no es veu tanta la diferència. És ros, ros, té els ulls verds i és molt entremaliat. Jo també sóc rossa, però tinc els ulls blaus i sóc molt passiva. Entro a la meva habitació i vaig a buscar la meva nina de drap Enriqueta, l'adjectiu que més la qualifica és la paraula "robusta", ja que està molt farcida de cotó fluix. Té el cap rodó com una pilota, dos botons negres que fan d'ulls, el nas xato i uns llavis somrients i vermells, cabells rossos i arrissats com la protagonista del conte de Rínxols d'or que em llegeix cada nit la mare.
Ah, no us havia dit que tinc una gossa? Es diu Lluna. Doncs sí, és petiteta, molt peluda, el pèl és blanc i té una taca negra al mig de l'orella esquerra. Li van regalar al meu germà l'any passat pel seu aniversari.
Visca! És l'hora de banyar-se! M'agrada molt estar a la banyera, i encara més amb el vaixell del capità Ullcluc. Torno a l'habitació amb una tovallola rosa, ben tapada i em posa el pijama groc que em va regalar la tieta Velènia pel meu sant.
Ara és l'hora del sopar. Si us plau, que no hi hagi verdura! Sec a la meva cadireta (que per cert és diferent a les altres, ja que és més petuta i més alta) i començo a menjar. Mmmm! Espaguetis. La mare me'n posa poquets, perquè a les hores no em menjo la carn. Tot ben talladet m'ho vaig endrapant mica amica. Ara tinc set. Agafo aquella ampolleta amb una mena de mugró de goma plena d'aigua i comença a beure. Quan acabo em quedo una estoneta al sofà a veure aquell aparell quadrat on sempre surt gent, animals o coses. Com poden entrar allà dins? Jo també hi vull anar!
Començo a obrir la boca. Tindré ganes de dormir. Busco aquella peça en forma de mugró de goma de

color blau, perquè sense això no puc dormir. El pare em duu a l'habitació, m'estira al llitet
i em tapa amb un llençol blanc i una manta marró. Ho sento però mèstic adormint.
Molt bona nit i fins una altra.

El seu record per sempre
per Anna Simon Ampurdanès (2n d'ESO)

Tancada a la cova de mons records
en veig una imatge al fons d'un pou.
Són ulls que ja no fiten, lo cap no es mou,
la seua partida n'ha trencat molts cors.

Somriures confusos em sembla aguaitar,

com em pots somriure?
com et puc mirar?

Mon avi per sempre dins de mi serà.
Si tot fos un somni...
Tu no volies marxar!

El dol no m'agrada,
mes, en aquesta vida tot és color carbó,
doncs, una espelma n'ha estat apagada,
deixent-me cega: sens claror.
El ploure no és aigua, sinó ton dolor
que al ser pluja àcida en marceix la flor.

Emperò, jo ho sé, i no ho puc dubtar,
que passada la posta de sol vermella,
quan tota llum es pareix amagar,
en la fosca del cel en surt una estrella.
I perquè l'estrella pugui reeixir,
a mi me'n resta un extens camí,
que pot ben ser que la teua memòria vulgui obstruir
(com quan els núvols tapen el cel,
sols hi ha fosca, no cap estel).

Jo ja no tinc la ment en l'ahir,
sé que ho puc aconseguir!

Paradís d'amor
per Antoni Ortego Hernández (2n d'ESO)

Cada nit estic somiant
allunyant-me d'aquest món
d'il.lusions sense color
on no hi som ni tu nijo.
Voldria trobar un paradís
on no es trenqués el nostre encís

tot ple d'herbes amb color
on jo et lliurés el meu amor.
Llum eterna cada nit
tu i jo plegats al llit
explicant coses d'amor
lluny del mar i prop del cor.
Les agulles del rellotge s'han aturat
en un temps immortalitzat
perquè és en aquest paradís
on trobaré la felicitat.
Però... tot és somni.
Quan es farà realitat?

On ets
per Montse Simon Betriu (2n d'ESO)

Lluny de mi estàs,
on ets? Jo no ho sé pas,
però espero veure't un altre dia
i no pas en una fotografia.

Si t'he de veure quan em mori

mateu-me ara mateix,
però no feu que la gent plori
no m'agrada veure algú que pateix.

No sé el què m'espera,
tampoc tu saps que t'espera;
i és que en aquesta vida
no està pas fet tot a mida.

Quina vida és aquesta
on només fas que patir?
Si tot fos una gran festa
això no ho hauries de llegir.

Mai et diré que t'estimo
per Maria Plana Traveset (3r de BUP)

Aquest matí he obert els ulls
i la mirada fosca de la teva absència s'ha repetit
entre boires, entre un sol apagat però en la llunyania.
Tu mai comprendràs el que sento,
mai veuràs en la meva mirada trista, la soledat del meu cor
ni tan sols percebràs la remor de l'oblit

que m'apunyala dia a dia la ferida del dolor que em causes
una agonia que començà el dia en què deixares de ser un dolç desconegut.
Una història interminable, aquell desig...
Però ara aquell somni s'ha esfumat
i no puc imaginar veure't plorant per la lluna;
pensant que tot no ha estat més que un malson esborrat i trist.
Encara noto l'olor del teu cabell, el fred de l'escalfor
aquella imatge dels nostres cossos abraçats
aquella lluna, aquelles estrelles, aquell so...
El vent ens bressolava com a infants de la nit.
El xiuxiueig de les teves paraules enllaçats
fent una lluna clara, una nit serena, sense temps, només tu i jo.
Ara tot ja ha perdut sentit, el temps se n'ha allunyat.
I només em queda el teu rumb allunyant-se del meu, fred i constant,
allunyant-se d'un cor que ha deixat de bategar a cada instant.
T'acomiades com s'ha acomiadat tto de mi, fugint d'un destí amarg
jo i la meva buidor, tot s'ha esfumat per venir amb tu
i tu ni tan sols te n'has adonat, només la flama de l'esperança
que camina errant per la terra d'un amor que ha fracassat
deliri d'un somni acabat ple de recança...
el tic tac d'un rellotge que amb el temps s'ha aturat.
I ara només l'aspror d'una llàgrima davallant
que embruta els sentiments innocents de la meva infantesa.
Maleïdes sagetes d'aquell àngel desconsolat
clavades en un cor penedit
clavades en un cor que ha fugit.
Però ara ja no m'importa perquè ara ni tan sols existeixo.
Només malsons d'un viure somiat.
No puc imaginar, no puc pensar, no puc sentir.
T'ho vas endur tot de mi i ara pateixo;
les ganes de viure per tu, les ganes de morir;
la por de recordar-te, la por del teu oblit.

Relats d'un món ocult
per Xavier Graell Aubets (4t d'ESO)

Runes, malalties, escombraries,
carrers foscos i despreci;
aquests són alguns mots
per descriure la meva malaurada vivència.

No sé per on començar;

és un món d'invuilnerabilitat
on ningú en vol formar part.

Només veuen els nostres problemes
alguns impertinents que s'ho miren amagats de l'obscur,
al que no s'atreveixen a desafiar.

Tinc ja uns quants records,
molt emotius i apreciats, per cert:
que no voldria que es perdessin
amb el temps aturat i enutjat.

S'ho miren des de dalt
creient que són quelcom més;
potser sí, però s'oprimeixen entre ells,
i, mentrestant, ens anem fent grans
però no reflexionem sobre la nostra societat.

Mai en podrem formar part
però ens ho mirem amb optimisme;
potser, no som prou importants.

Tant és, jo en canvi, sóc feliç
Molt feliç!!

Sant Jordi
per Aldric Cejuela Quingles (3r d'ESO)

Se celebra con alegria
de Sant Jordi, el día.
Se regala una rosa
si es posible la más hermosa.
También un libro para leerlo,
mejor que sólo verlo.

Se da todo con amor
sin pizca de rencor.
Se da a los más allegados
sobre todo enamorados.
Se da a la madre, a la esposa,
aunque sea muy poca cosa.
Se regala de corazón
con sentido y razón.
Cataluña es pionera
de Sant Jordi prisionera.

Tornar a l'índex de les revistes "especials de Sant Jordi" Tornar a la portada